El professor d'història

Hi ha llibres de ficció en què el  lector es passeja per les seves pàgines com un observador extern d’un espectacle, els límits del qual sap ben bé quins són. En aquest cas, la implicació personal del lector en la història que llegeix  és mínima, independentment que sigui o no una lectura plaent. Per contra, hi ha llibres que des del primer moment, el lector viu la vida del  personatge com a pròpia, viu els seus avatars, es fa seves les seves obsessions i en definitiva s’estableix aquella complicitat màgica entre el lector  i el personatge, cosa que converteix la lectura en una mena de festeig unidireccional, ja que una de les parts, en aquest cas el personatge, no pot correspondre de la mateixa manera la persona que llegeix. També ocorre sovint que personatge i escriptor es confonen en la ment del lector i fàcilment s’atribueixen les característiques del personatge a l’escriptor i inevitablement es cau en un confusionisme poc racional . Tot això és el que m’ha passat amb la lectura de El professor d’història de Joan Francesc Mira. Des de les primeres planes m’he sentit com una acompanyant còmplice i comprensiva del moment vital del professor que un dia decideix que ja ho havia dit tot a les seves classes i després d’una magnífica classe, desapareix de les aules per sempre i inicia el camí d'un nou status, entès en termes socials i laborals, caracteritzat justament per no tenir status. A partir d’aquest moment es produeix una certa metamorfosi del personatge i un  trencament amb allò que havia estat la seva vida fins aleshores. En la maduresa de la vida del professor apareix el desig d’experimentar i d’abordar noves experiències, com una reeelaboració molt personal del mite de Faust. Recordem que aquest llibre tanca una trilogia de tres obres de l'autor on aborda el mite d' Hèrcules a Els treballs perduts (1989), la Divina Comèdia a Purgatori (2003)   i el darrer que ens ocupa, el mite de Faust. L’home que en el tram final de la seva existència  s’adona que tot el  coneixement que ha anat acumulant al llarg de la vida no val res i vol descobrir què hi ha més enllà dels límits en què havia viscut fins aleshores.
La mirada entre amarga i  irònica de la València de les Ciències i de les Arts es fa inevitable, així com  una descarnada crítica a una classe política que ha convertit la ciutat en un tauler del Monopoly. Joan Francesc Mira, un clàssic del nostre temps. Molt recomanable.

Imprescindibles

Paraules sàvies per a un 11 de setembre

"Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha altres que lluiten

un any i són millors (...) Però hi ha els que lluiten tota la vida,

aquests són imprescindibles».

 Bertolt Brecht.

Serà dalt d' un arbre

Avui 10 de setembre de 2012, preludi d'un dia molt especial per un poble que clama llibertat a mans plenes, es fan molt avinents aquests mots, fins fa poc desats a l'armari de l'ànima:
 

Serà dalt d’un arbre i només dalt d’un arbre

d’on sorgirà com una poncella esclatada

un nou crit insurgent

capaç d’esberlar les llambordes del captiveri

 
Serà dalt d’un arbre i només dalt d’un arbre

d’on s’obriran com clivelles al sol

els mots roents i necessaris

per sobreviure a les cendres de la desfeta

 

(imatge de manelescriba.blogspot.com)

La van penjar  fa menys d'una setmana i ho van fer una colla de vilatans i vilatanes esperonats per una esperança en un futur millor per Catalunya i pels catalans. Cada dia ens la miràvem i era un motiu d'alegria veure-la altiva, ben plantada, senyora, onejant alegre davant del gran rètol del poble de Les Borges del Camp. Dia que passava, dia que respiràvem. Un dia més - ens dèiem- , com si sabéssim que una hora o altra passaria el que finalment ha ocorregut: els màstils metàl.lics doblegats i sense rastre de l'estelada. Una ombra de tristesa i d'indignació per un fet que va més enllà de les bretolades incíviques a què ens tenen acostumats alguns irresponsables que menyspreen els béns comuns. La bretolada té un clar significat anticatalà i antidemocràtic. Ens queda molt per recórrer però a la fi, tard o d'hora aconseguirem que als nostres pobles onegi la bandera que avui per avui és símbol de llibertat de tot un poble.

Afirma Pereira

M'agraden els llibres dits de butxaca entre altres motius perquè les tapes són toves, tenen un tacte agradable, llisquen a les mans, són llibres d'una mida ajustada, no pesen i són ideals per doblegar-los una mica si convé i no es deformen o els pots dur a la bossa de la platja al costat de la tovallola i si s'humitegen una mica per les condicions ambientals a què els sotmets encara es fan més interessants, ja que la mica de rebrec o les petites ombres d'humitat que es dibuixen en l'interior li donen un aire de més gastat, de més llegit, vaja; però el que  més m'agrada dels llibres de butxaca, a banda del preu, clar, és que pots recuperar títols que en el seu moment van ser exitosos o títols d'una literatura més clàssica i que et ve molt de gust rellegir o senzillament llegir per primera vegada. En el cas d'Afirma Pereira ha estat decisiva la fotografia de la coberta on es veu el Marcello Mastroiani avançant amb pas ferm entre un grup de gent pel carrer d'una ciutat. El rostre circumspecte, amb  vestit fosc, armilla, la cadena del rellotge que li penja de la butxaca i la bossa a l'esquena i un pas decidit, aliè a la resta de personatges que circulen, he de confessar  que va ser l'esquer que va fer  que em dirigís a la caixa de la llibreria. La segona part ha estat descobrir un personatge únic, entranyable, proper, complex, sovint confús i ple d'humanitat. Un personatge de carn i ossos, una història senzilla però profunda on la condició humana es revela en tota la seva complexitat i on la joventut i la vellesa, l'esperança i la desesperança, el record i l'oblit estan presents amb algun toc d'humor i de fina ironia. Molt recomanable i alhora molt reconfortant.

Paraules pel camí

D'un viatge acostumem a portar fotos, fulletons, algun catàleg del museu visitat o algun record. Aquesta vegada, del meu recorregut pels paisatges occitans, bavaresos i tirolesos m'he endut algunes frases empescades una mica a l'atzar. Algunes són paraules extretes de modestes exposicions en poblets perduts de l'Auvèrnia, d'altres són frases de cèlebres pensadors que coronen l'entrada d'algun museu important i altres són frases publicitàries. N'hi ha alguna que són del llibre que m'ha acompanyat en els camins transitats. Totes elles són frases que han trobat el seu lloc en el meu cervell.

Sense ciència, l'amor és impotent. Sense amor, la ciència és destructiva (B.Russell)

La penseé c'est la presènce en l'absènce (En el cementiri de La Malène)

Les meilleurs choses sont les que sortent du coeur (D'un aparador de Sourgues)

Chagall, un poeta amb ales de pintor (A l'illa de Lindau en una exposició de Marc Chagall)

Catàleg de l'exposició al Museu de Lindau

Vivos toco, mortuos plango, fulgura frango (Referint-se a les campanes del poble tirolès de Schwatz)

La passió com a motor (Publicitat d'una empresa de lloguer de cotxes)


Il.luminem la nostra vida amb l'esperança i la dels altres amb un somriure ( En una exposició d'una artista marroquina a Saint Ilpize)

La filosofia sembla que es dediqui a la veritat però només diu fantasies; la literatura sembla que es dediqui a les mentides però potser només diu la veritat ( Antonio Tabucchi a Afirma Pereira )

La fona de David (III)

La crisi ens ha aportat uns coneixements que no teníem. La crisi ens fa més savis. Em sembla que estareu d'acord amb aquesta afirmació. I ens fa més savis no només perquè hem acumulat coneixements que no teníem sinó perquè som capaços de relacionar nous conceptes amb informacions que provenen del nostre entorn més immediat o més llunyà. El camp de l'experiència propera ens parla de persones amb noms i cognoms i les informacions que ens arriben de lluny les anem integrant en un nou paradigma global on les fronteres s'esborren i res ja no ens sona a estranger, a estrany. Estem adquirint ciutadania de ciutadans d'un món global i encara que les nostres societats riques s'entossudeixen a posar cadenes i portes al camp, és evident que gràcies als nous mitjans i als nous artilugis, podem obtenir informacions ràpides de qualsevol dels racons del món i les podem obtenir no només dels mitjans oficials sinó de qualsevol ciutadà o ciutadana que pengi les seves notícies a la xarxa. El cúmul d'informació que nosaltres som capaços no només d'obtenir sinó d'incorporar al nostre cervell, és mil vegades superior al que posseïa un ciutadà de fa cent anys. Però el problema és que aquest fet no ens fa menys vulnerables davant de la pressió mediàtica i política dels qui controlen els mecanismes de poder, encara que molt lentament anem descobrint altres maneres de contestar al sistema imperant a la recerca de solucions més properes a les necessitats de les persones i de nous sistemes retributius de riquesa i cultura més justos.

La ciutadania ha pres consciència que amb els seus diners es poden financiar i es  financien projectes obscurs lligats a la indústria armamentística o que serveixen per afavorir projectes de destrucció ambiental en benefici d'obres faraòniques,etc. aleshores el ciutadà amb les seves decisions pot canviar, no el destí dels diners de tothom,  però sí el destí dels seus propis diners desviant-los cap a projectes amb nom i cognom que beneficiïn empreses amb objectius solidaris o compromesos amb la sostenibilitat de la terra. I això també ho devem en bona mesura a la crisi i a les primeres acampades on gent d'aquí i d'allà van destapar aquest debat i tants d'altres i que després la societat ha començat a fer-se'ls seus.

La banca amb finalitat solidària, els nous sistemes de financiació de projectes mitjançant el micromecenatge, la recuperació de les idees cooperativistes,etc. són formes de distribució de riquesa que estan sorgint lentament però amb força i vitalitat des del ciutadà que no vol veure com els seus diners serveixen per alimentar l'especulació i l'armamentisme.