Projecte Gent

Fotografia: Ritts Herb

Projecte Gent (Vuit senyores i un senyor dirigits per l'Helena Escuté)

Als qui ens agrada el teatre tenim la sort de viure a Reus, una ciutat que al llarg de l'any manté viu l'art teatral a través d'espectacles ben diversos i variats, sent un dels moments importants aquesta setmana del COS en què grups de teatre gestual ens presenten les seves creacions artístiques.

En el COS d'enguany hi ha aparegut una novetat que trenca amb els esquemes convencionals dels espectacles a l'ús i que per la seva bellesa i sinceritat artística mereixen un reconeixement i un aplaudiment. Em refereixo a Gent, un espectacle dirigit per la ballarina Helena Escuté, on la singularitat està en els mateixos actors o ballarins, tots ells persones familiars, poden ser mares, tietes, sogres, cunyades, àvies, gent de Reus, gent del barri, dels cinquanta i seixanta en amunt que se'ns presenten a l'inici de l'espectacle amb un abillament elegant, vestits de gala. Els cossos, sota els vestits elegants,  van prenent protagonisme relatant-nos petites històries personals amb energia, amb  una certa transgressió alliberadora i amb una sinceritat artística commovedora. Humor i sensualitat estan presents en els gestos ingràvids de la gent que hi ha dalt de l'escenari transmetent-nos moments màgics de plaer compartit, el plaer que ens proporciona l'instant del gaudi artístic.

Al llarg de l'espectacle, el grup d'actrius i actor es van traient cuirasses i caretes fins acabar interpretant personatges diversos molt allunyats de l'encotillament inicial dels vestits de gala .Un aplaudiment per la directora, l'Helena Escuté, que ha sabut fer créixer les possibilitats dramàtiques i artístiques d'un grup de gent no professional en una demostració d'audàcia i bellesa.

Adéu a la Universitat

Adéu a la Universitat de Jordi Llovet

Tant de bo la lectura d'aquest llibre suscités debats i controvèrsies, però molt em temo que actualment no estem per aquests afers. Després d'assaborir-ne la lectura, em quedo amb el pensament un pèl amarg que de moment serà un crit  en un desert i en el millor dels casos serà un crit compartit per uns quants  lectors(quants?) i poca cosa més.

 He matisat el judici anterior  amb la forma adverbial de moment, perquè crec que vindran temps millors per a la cultura humanística, ja que no podem continuar, al meu parer, obviant els que ens precedeixen en ares d'una modernitat mal entesa . En aquest sentit, comencem a observar  algun petit gest de recuperació ... estic pensant en el rellançament de la col.lecció Bernat Metge auspiciada per un mitjà informatiu amb l'objectiu de difondre els textos clàssics no només a les biblioteques privades dels subscriptors,sinó als centres educatius. També reconforta l'èxit de Jo confesso de Jaume Cabré, novel.la amarada tota ella de referències i ressonàncies humanístiques. El  seu protagonista vol ser historiador de les idees i de la cultura: Ho vull saber tot. El que se sap ara i el que sabia abans. I com és que se sabia o com és que encara no se sabia. M'entens? Tornant a l'obra que ens ocupa, l'autor, Jordi Llovet, catedràtic de Teoria Literària i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona, ens ofereix una  defensa  apassionada i recalco l'adjectiu, una  defensa apassionada del valor de la paraula com a font per ella mateixa de cultura i saber tant abans com ara, malgrat la modernitat líquida ( Bauman) en què vivim, en què tot sembla efímer i res sembla que tingui solidesa.

El diàleg, la confrontació de pensament, la construcció del saber des de posicions crítiques i reflexives conformen el bagatge intel.lectual perdut en els darrers anys en les aules universitàries i en les aules de l'educació secundària. El llibre aporta arguments sòlids en el repàs crític que fa als sistemes educatius dels darrers anys, centrant-se en aspectes  bàsics com la pèrdua d'autoritat moral i intel.lectual del professorat,  la introducció irreflexiva de les  tecnologies dins les aules i el conseqüent abandonament de la lectura i la reflexió, així com de la implantació del Pla Bolonya, al qual hi dedica un capítol sencer analitzant-ne totes les particularitats i denunciant-ne la fragmentada visió que es va donar a la contestació dels estudiants des de les plataformes de poder ( Recordem les acampades i les assemblees continuades dins les universitats catalanes a la darreria del 2008 i principis del 2009).

Per a aquells que es pregunten què se n'han fet d'aquelles flors amb una mirada distanciada i no exempta d'una certa esperança en la humanitat  els podrà interessar la seva lectura. Per mi, ha estat una aventura força apassionant.

Una vella, coneguda olor

Una vella, coneguda olor de Josep Maria Benet i Jornet

L'impacte dels primers moments quan l'escenografia es presenta magnífica al davant dels teus ulls, no s'esborra fàcilment. Una escenografia grandiosa, treballada al detall recuperant andròmines i vestigis dels anys seixanta en uns patis de veïns on tot es parla, on tothom escolta i on es desenvolupen vides que pateixen, que ploren i que riuen. Entremig, una història de soledat i d'incomprensió encarnada en una noia que no encaixa en aquest ambient sòrdid i sorollós. El seus desigs de llibertat i de fugida es veuran dramàticament estroncats en un remolí de passions i sentiments contradictoris.
Els treballs dels actors, esplèndids, en especial les dones grans (Mercè Arànega, Imma Colomer) i molt encertat el personatge masculí (Quimet Pla)  que està present i silenciós durant tota l'obra davant d'una màquina d'escriure observant , llegint i escrivint, representant la figura del  perdedor  d'una guerra, les conseqüències de la qual  estan latents a l'obra.
El grup d'actors joves-  en especial la Gemma Martínez - , han sabut treballar uns personatges molt allunyats de l'actualitat, on la sexualitat, els rols femenins  i la religiositat  es trobaven a les antípodes de tot el que vindria més tard a partir  del maig 68. Segons paraules dels actors en el col.loqui posterior, els ha estat de gran ajuda el poder compartir el treball amb actors més veterans i amb el propi autor,  ja que J.M.Benet i Jornet  va escriure el guió inspirat en l'ambient i en els personatges del seu barri.
Un petit cosmos de la Barcelona popular dels seixanta, on els barris més populars anys més tard seran  batejats per art i gràcia de la Barcelona postolímpica com el Raval. Un petit entrellat de vides teixides al voltant d'uns patis amb els dies comptats per mor del progrés i del desarrollisme de l'època i  un  guió teatral magnífic, amb una llengua popular i  plena de matisos.

Vaig tenir la sort de poder gaudir de la trobada posterior amb els actors, el director i l' autor en un col.loqui molt ben aconduït per un Sergi Belbel comunicatiu, directe i proper a tothom.

Un goig, vaja!

El cavaller de l'armadura rovellada

 El cavaller de l'armadura rovellada  de Robert Fisher.
Amb  títol de conte medieval, El cavaller de l'armadura rovellada  ha estat un dels llibres més llegits pel públic americà i europeu en els darrers anys.
La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser en un curs d'educació emocional que es va realitzar en el centre on treballava ara farà uns deu anys aproximadament. Sembla ser  que la seva aparició a les llibreries va constituir des del primer moment un èxit d'aquells que corre de boca a orella i arriba a captivar  un públic afeccionat als temes més o menys esotèrics o als llibres d'autoajuda. Aquest tipus de llibres no han estat mai sant de la meva devoció i la recomanació feta  va quedar aparcada  en el disc dur del cervell  fins que en una de les navegacions casuals per una coneguda distribuïdora de llibres, vaig comprovar que  figurava en una llista dels cent millors llibres que, segons la distribuïdora, no ens havíem de perdre. El llibre es trobava  barrejat amb títols importants com El llibre de la selva d'en Ruidyard Kipling o El món segons Garp d'en John Irving i vaig pensar que ja era hora que li tregués la pols del temps i em disposés a llegir-lo amb l'obertura de ment necessària.
 El balanç de la lectura és força favorable i el major mèrit segons la meva opinió és que  diu molt  amb molt poques  paraules i on els conceptes popularitzats per les revistes de divulgació, com autoestima, assertivitat, introspecció, sentiment de culpa,etc  són conceptes que s'expliciten mitjançant les reaccions del cavaller, cosa que ens el fa proper a les nostres pròpies armadures.
De forma escalonada, el personatge va passant una sèrie de proves a la manera dels contes infantils per tal d' arribar a conquerir, no el tresor ni l'espasa màgica, però sí la veritat.  El mètode és tan antic com la mateixa aparició a la terra de l'ésser pensant : Partint del poder del silenci  s'arriba a l'autoconeixement passant per un seguit de proves no exemptes de perills i soledats a la manera dels eixemplis de les faules o contes morals antics. De forma gradual, el cavaller s'anirà desprenent de l'armadura que l'oprimeix a mida que vagi prenent consciència de la seva vida i de les seves mancances personals. Al final del camí serà necessàri passar pel castell de  l'Audàcia i la Voluntat per arribar al cim de la Veritat.
 Audàcia i Voluntat tan necessàries sempre per fer front als avatars de la vida...

Espai de creativitat amb plantes i flors al Centre Botànic de Reus

Les possibilitats pictòriques de les plantes

Sempre he cregut que el comerç i l'art són dos conceptes que poden convergir per millorar la vida cultural de les persones, però cal que hi hagi la voluntat i el plaer per fer-ho.
En aquest cas, el comerç al.ludit organitza per a qualsevol persona interessada,  algunes activitats que tenen com a denominador comú el gust estètic i la seva relació amb el món misteriós de les plantes i de les flors.
El taller "Pintem amb plantes" s'ha desenvolupat sota la conducció de l'artista plàstica contemporània  Agustina Sobrino, la qual ens ha fet descobrir als participants les propietats pictòriques d'alguns vegetals. Hem descobert amb tècniques senzilles l'espectacularitat cromàtica que es destil.la d'uns pètals de rosa o dels pistils d'una liliàcea. Les possibilitats artístiques que ofereixen aquests materials naturals són tan  sorprenents com accessibles. Així els sucs de les fulles de menta, el sedum, el safrà són tints naturals, gratuïts i a l'abast de tothom. Només cal deixar-se portar per les seves possibilitats i alliberar el sentit creatiu que tots portem dins.
Els resultats ens recorda vagament  les fines aquarel.les d'alguns paisatges orientals.

Felicitats al Centre Botànic i a la professora per la iniciativa.

Passeig matiner per Les Borges del Camp

Passeig matiner per Les Borges del Camp.
El grup de caminants sortim des de la Creueta - antiga creu de terme- o des de la Farmàcia a peu de carretera. Les dues possibilitats ens condueixen per camins fàcilment accessibles a petits turons on encara queden en peu alguns masos amb ganes de sobreviure a les urbanitzacions dels darrers temps. Els conreus de l'olivera i l'avellaner, en molts casos són invaïts per les males herbes i per les botges; en d'altres són conservats pels mateixos que s'hi han construït el petit xalet o la petita casa on passar-hi els caps de setmana amb la família.L'hort i el  conreu d'alguna finca són l'esbarjo de més d'algun pagès de ciutat, que ha descobert els plaers ancestrals del contacte amb la terra i el gust per veure créixer les llavors, encara que més d'un  ha hagut de posar fre a l'intent expansionista de la raça conillera construint tanques protectores del producte vegetarià tan preuat pels espavilats animalons.
Els camins en altres moments,  van seguint fondalades ombrívoles on els pins, les alzines i les mates s'abigarren uns amb els altres oferint-nos racons tupits de vegetació i d'aromes intensos a pi o a les figueres properes al camí.
El camí dels Miradors, al peu de la Roca Bruna i obert al trànsit fa poc, és un bon lloc per fer-hi una petita excursió  ja que ens ofereix un punt magnífic on poder gaudir de vistes a banda i banda  ben diferenciades. Aquest camí és força utilitzat per esportistes a l'hora de la posta del sol, que van ascendint amb pas de corredor de muntanya, qui sap si a l'encalç d'algun rècord maratonià.
Del Mirador o dels Miradors en tornarem a parlar en un altre comentari.
Des d'aquí, us animem a explorar els vostres espais naturals més propers.

Elizabeth Costello de J.M.Coetzee

Elizabeth Costello de J.M.Coetzee

Esperava trobar-me amb una novel.la , amb un relat  d'estructura narrativa més o menys tradicional i en canvi em trobo amb vuit capítols, més ben dits lliçons, on en cadascun d'ells se'ns presenta el personatge d' Elizabeth Costello com a protagonista d'una conferència, d'un viatge , d'una visita a un congrés com a pretext per mostrar-nos la seva psicologia, els seus estats d'ànim i les seves contradiccions ètiques i vitals.
Els temes de debat i reflexió giren a l'entorn del mal present en la humanitat i en la polèmica que suscita el paral.lelisme que fa entre els camps d'extermini nazi i els escorxadors industrials dels animals que consumim. Es pregunta com és possible que els humans ens alimentem  dels cadàvers i de les vísceres dels animals i no ens suposi cap problema ètic. Aquestes discussions seran punts de desencontre amb part de la seva família i provocarà reaccions desagradables en els llocs on és convidada. La protagonista però, es sent ja a la darrera etapa de la seva vida , per la qual cosa es permet el luxe de no amagar cap replec de les seves conviccions al voltant de l'amor, del realisme en la literatura, de la religió,etc. L'últim capítol intitulat a A la porta ens transporta a un lloc fictici on es suposa que hi van els que estan a punt de viatjar cap el son etern i on ella està a l'espera- una espera kafkiana-  que li donin el vist-i-plau per traspassar la darrera porta.
El més destacable de la lectura, a més dels temes controvertits que inciten a la reflexió, és la mateixa protagonista, una dona apassionada i sincera en les seves incerteses.