La dona treballadora

 https://reusdigital.cat/noticies/cultura/assalt-al-cel

Cartes d'amor. Virginia Woolf i Vita Saksville-West

 

La lectura de Cartes d’amor. Virginia Woolf i Vita Saksville-West¹ com totes les cartes entre amants tenen un punt de curiositat i no només literari. En aquest cas l’exposició de sentiments entre les dues escriptores és força descarnada i en alguns moments fins i tot abrupta, altrament però, és una oportunitat per conèixer no només les interioritats sentimentals i psicològiques d’ambdues escriptores sinó el context social i literari del mític grup de Bloomsbury. Així el context literari i social d’aquest grup se’ns presenta força desinhibit, liberal i obert a l’experiència amorosa lliure, cosa sorprenent, tenint en compte que estem en una societat anglesa marcada pel puritanisme. 

El lector se sent atrapat per un llenguatge directe, amb bon sentit de l’humor, però a voltes un punt agressiu i punyent, encara que de vegades ambigu per a qui no conegui totes les dades del context. Un llenguatge ple de complicitats que li confereix un caire intimista, propi d’una relació profunda i apassionada. El compromís i la fidelitat amistosa d’ambdues estarà per sobre de qualsevol veleïtat o possible engany amorós. Amb elles transitem per una Anglaterra benestant i aristocràtica, en especial la de Vita, on els viatges que ara en diríem d’aventura, tenien el tint colonialista d’un Imperi on hi tenia escampats càrrecs administratius i polítics a mig món, cosa que feia possible a la classe benestant viatjar cap a terres llunyanes. El desgavell personal i social que provocaran els timbals de guerra marcarà les vides d’ambdues i la dura realitat fondrà la bombolla on estaven instal.lades.

La fi de la Virginia s’acosta. El 28 de març de 1941 una nota adreçada al seu marit, Leonard, apareixerà al seu escriptori. Llavors va caminar mitja milla fins al riu Ouse, es va omplir les butxaques de pedres i va entrar a l’aigua.

Carme Andrade

1Traducció de Mireia Vidal-Conte. Edicions de la Ela geminada.Girona,2025

El retrat de matrimoni, de Maggie O’ Farrell

 Amb l'estupenda traducció de Marc Rubió Rodon gaudim de la prosa magnífica de l'autora, la irlandesa Maggie O'Farrell. Poètica, plena de detalls, holística, on els personatges fan, pensen i senten i al mateix temps el lector també s'assabenta del que passa a llur voltant. Els núvols, la piuladissa dels ocells, els arbres de fora, la discussió dels guàrdies del castell, els objectes que hi ha a la sala, els quadres, tot plegat ens ajuda a fer-nos una representació plàstica de l'ambient, sovint llòbrec i trist, de les fortaleses i dels castells de l'Europa del segle XVI, espais presó construïts per preservar el poder i restringir llibertats, en especial de la classe servei i de les dones, siguin o no senyores.  

La joveníssima duquessa empresonada entre baranes d'or és l'heroïna valenta però sensible que es fa estimar de seguida pel lector i per a la qual no li desitgem el final que tard o d'hora serà inevitable. La llibertat de la humanitat, la llibertat de les dones, també de la dona aristòcrata, els feminicidis en les classes elevades, l’opressió patriarcal consentida per tota la família, siguin dones, siguin homes i un relat subtil, com una randa però també un relat colpidor com una teranyina filada al voltant de la protagonista que acabarà sent una víctima més de les atrocitats dels poderosos de l'Europa del segle XVI. 

La llum del relat la projecta la protagonista, una resplendor enmig de tanta foscor, de tants silencis i de tanta repressió i una prosa que ens acosta amb molta precisió als intramurs de les parets dels castells. I tal com vèiem en Hamnet, l'excel·lent novel.la de la mateixa autora, també aquí les forces primitives de la naturalesa tenen un lloc privilegiat, ja que actuen com a dipositàries de la força necessària, de l'esperit de lluita i de transgressió que marcarà la vida de la jove protagonista. Soledat, escarni, incomprensió, desamor i finalment la mort, serà el preu que haurà de pagar una dona de l'època pel seu atreviment a desafiar el poder patriarcal de tota una societat. Una dona que farà de la seva força interior la seva supervivència. Lectura molt recomanable.

 © Carme Andrade

Casasses i la seva Notícia de la poesia catalana

 

Enric Casasses a Notícia de la poesia catalana aborda part de la història de la poesia catalana des de Llull fins a Maragall i ho fa amb el seu segell indiscutible de frescor i saviesa acumulada. Sempre és una sorpresa tot el que escriu, en aquest cas fer un repàs de les poètiques diverses que aborda, podria ser una tasca feixuga per al lector, si més no severa i lletraferida, en canvi la seva lectura es transforma en un plaer intel.lectual i sensual, perquè en Casasses sap planejar amb les paraules i sap enlairar-se tot i aterrant a la realitat. No és tant el que diu, que també, ja que en fa una lectura molt personal i interessant, sinó en com ho diu. I destaco un aspecte al qual no acabem d’acostumar-nos-hi. La seva fe apassionada amb la qualitat i grandesa d’alguns dels nostres entre els quals brillen amb llum pròpia els dos astres, per cert clergues, Llull i Verdaguer , i com no el valencià Ausiàs March. Deliciosos són el paratges quan parla del de Folgueroles.

Casasses, un verdaguerià de dalt a baix i un lul.lià també de dalt a baix. I un desmuntador de decadències pessimistes de l’etapa coneguda com de la Decadència. En fi, que la seva lectura ha esdevingut un nou gaudi i com a lectora pura i rasa dic que Casasses també és un dels grans del segle XXI. 

Tots ocells, Wajdi Mouawad

 Edicions del Periscopi ha publicat el text teatral Tots ocells que es representa en l'actualitat amb gran èxit arreu del país.  Mouawad és gran, les seves obres porten moltes impromptes, qualitat, humanitat, tendresa i així aniríem omplint de lloances la literatura del libanès establert al Canadà. Litoral/ Incendis/ Boscos/ Cel... i la magnífica novel.la Ànima, alguns d'aquests títols estan comentats en aquest bloc de lectora. 

Una vegada més W.Mouawad ens posa contra les cordes i davant del mirall. La veritat sempre és massa crua per enfrontar-nos-hi. La veritat i la mentida on ens instal·lem per justificar el  caïnisme i la tendència obsessiva per la destrucció de l'oponent o de l'adversari. 

A Tots ocells, la veritat de la identitat es desvelarà no sense aversió, no sense estupor, no sense negació. No interessa la veritat, no volem saber. El drama dels nostres dies, de les confrontacions entre veïns, del desig de poder, del fort contra el feble...Els drames del món des que el món és món, però tractats des de tots els angles i aquesta és una de les grandeses del plantejament literari de l'autor. Tots ocells està dividit en quatre actes: Ocell de bellesa, Ocell de l'atzar, Ocell de desgràcia i Ocell amfibi, aquest darrer recull la faula que sintetitza la posició superadora, la dialèctica final, l'esperança necessària.

Carme Andrade

El senyal de la pèrdua. M.M. Marçal

 És curiós llegir que de la poeta M.M. Marçal (Ivars d'Urgell 1952- 1998) alguns dels seus coetanis en parlaven com de la poeta que feia poesia fresca. Ella, de bon caràcter com devia ser, no es va molestar com s'hauria molestat algú amb més orgull i amor propi, encara que ho comenti irònicament amb el seu amic Jean Paul Goujon en una de les cartes publicades al llibre que comento.

Un llibre ple de substància, trista si voleu,  però substància literària i substància pastada amb els ingredients de la vida mateixa. Què és la mort sinó el revers de la vida? 

Una primera part, un dietari vital i literari que recull el seu pensament poètic i alhora el procés seguit en la seva malaltia, que al final va ser irreversible. Els moments d'angoixa, de por. Com eliminar aquesta por que se'ns menja la capacitat de viure plenament el miracle- per exemple el miracle d'estar viva, aquí, ens diu ...però també els moments de plaer amb les seves amigues i amb la seva parella, moments d'il·lusió per la casa nova, que no arribaria a gaudir plenament i il·lusió per la vida mateixa. 

Estany d'Ivars. (Fotografia Carme Andrade)

Un dietari personal i unes cartes on se'ns revela una M. Mercè Marçal propera i una poeta amb un bagatge intel·lectual admirable. El senyal de la pèrdua conté imatges de la seva cal·ligrafia, cosa que li confereix un valor de proximitat amb el lector. Els poemes inèdits escrits a mà, tatxats i corregits 

t'acosten a la persona de la poeta de forma molt més personal que la transcripció feta amb ordinador. Una petita joia literària i personal, trobada a l'atzar als prestatges de la Biblioteca Municipal Xavier Amorós de Reus.

Carme Andrade

Plou a la trencada llera de l'ara, Magda Barceló Fort

(Aquesta entrada és un resum de la presentació/ conversa amb l’autora, Magda Barceló Fort, que va tenir lloc a la sala Ramon Amigó del Centre de Lectura de Reus el 29/01/25 amb la intervenció dels rapsodes del col.lectiu del Safareig Poètic)

En el títol apareixen quatre constants presents en el poemari:  La pluja. L’aigua, símbols eterns de la mort, de la vida, del temps i també de l’amor. El trencament com a esdeveniment vital, encara que dolorós ens és necessari per créixer. La llera, el lloc profund del jo, poètic o filosòfic però també el lloc refugi.

El sentit del jo es dissol per fondre’s amb l’entorn amarat de presència

I el moment present, l’afirmació i la connexió amb l’ara.

El poemari està dividit en tres apartats: Ritus liminaris, El cos del nosaltres i Refugi Natura. Amb paraules de la pròpia autora són tres moviments d’una simfonia personal i comuna: l’Individu, el jo amb totes les fluctuacions...el nosaltres i la connexió amb la natura.
Imaginem-nos un retaule gòtic, amb tres taules:

A la primera taula representaríem el nostre món interior, dinàmic, conscient de la seva fluctuació, dels canvis que et regala el pas del temps, del creixement intern cap a la maduresa i la serenor.

El moviment, mentre hi sigui no hem de témer res. ( aquí Murakami )

En aquesta primera taula hi dibuixaríem aigua que flueix, salta, que belluga joganera, fonts, rierols, llacs, aigües subterrànies i també l’aigua del mar que ens acull sense demanar-nos res a canvi. Un cant a la confiança de l’ara que ens acull. I l’alegria del nou present:

Brolla incansable, / cada mil.lèsima de segon / neix el present refulgent i sencer / talment un nou nat 

i més endavant...

... / no et cal fer res, / sols romandre en el gest / mentre el cos estima.

L’estimació, l’amor... L’amor a la vida mateixa, a aquest moviment que no cessa dintre teu i que t’ofereix unes noves ulleres cada vegada. En aquesta visió dinàmica, res no és igual. Podràs conèixer un lloc, un espai, un paisatge, però sempre el veuràs diferent cada vegada que el visitis perquè no sols ha canviat el paisatge extern sinó el teu paisatge intern, la teva mirada, nova, rejovenida.

La segona taula d’aquest tríptic poètic i vital ve encapçalada per uns versos que per ells sols són una declaració de principis. L’autora Mary Oliver, estadounidenca, (morta a l’edat de vuitanta-dos anys l’any 2019) ens diu:

No has de ser bona persona, no has de caminar agenollat dues-centes milles pel desert, només has de deixar fluir la suavitat animal del teu cos... (del poema Wild Geese).

En aquesta segona taula, hi haurien els altres amb el jo, totes les persones que interaccionen en el nostre camí en un reconeixement mutu, les retrobades, i també els records, tant dels que no hi són com els que ocupen un present:

Entre tu i jo ha nascut una mata borda...

més endavant:

D’aquesta força en direm nosaltres.

És el reconeixement de l’alteritat. En aquesta fosa amb l’altre hi ha un nou motiu poètic, una descoberta contínua de l’oferiment i un agraïment. Perquè tots estem interconnectats, la separació entre el jo i els altres és fictícia i d’aquí ve el títol d’aquesta segona part El cos del nosaltres. No sóc jo,- unitat aïllada- , formem part d’un tot. Veiem com al llarg dels poemes aquest pensament d’unió entre totes les criatures i els elements de la natura va agafant cos i configurant el rerefons de pensament.

La mirada dels altres cap a tu ja no és la que era fa uns anys, el pas cap a la maduresa, la frontera, la transició cap a la invisibilitat també serveix de motivació poètica. El triomf de l’essència lluny de les aparences. Testimoni poetitzat de la pròpia transformació. I en aquesta segona part, una picada d’ulls a la dona bruixa que totes portem dins.

Carme Andrade (tècnica mixta)

Uns poemes que traspuen sensualitat amb recursos interessants: i només d’evocar-lo, el gust de la seva veu / explosivament / t’encén

o

l’ànima cavalcà la seva pell

 El tríptic es tanca amb Refugi natura i en la petita introducció l'autora ens parla de la dissolució amb la natura on les elucubracions i els conflictes tendeixen al zero.
El poder guaridor de la natura un cop més. Encapçalen els poemes dues cites, una del poeta japonès Jatsuo Basho, del segle XVII poeta conegut pels seus haikús. 

En efecte, els poemes d’aquest apartat no són haikús en un sentit estricte però ho podrien ser per l’aproximació a l’essència del haikú. Brevetat, moment contemplatiu, pensament profund sota l’aparença de petitesa.

Si volguéssim representar aquesta tercera taula del tríptic ho podríem fer plasmant tots aquells elements que utilitza l’autora per expressar aquest estat contemplatiu de l’ànima. En primer lloc, l’aigua,(ocupa tema en 6 dels 11 poemes d’aquest apartat). Una aigua amorosa, una aigua plàcida, un mar en calma o una pluja que eixamplés el delta, on tot allò que pertorba s’ha dissolt com ho fa el fang en sedimentació. Inacció, una invitació a la calma i també a la unió amb la terra i amb el cosmos. I també totes les criatures relacionades, en una imatge cosmogònica a la manera dels tankes tibetans.

Per uns instants, / girant suaument, només ens bressa el planeta.

Altres petits poemes, subtils i delicats: papallones, tulipes i ocells tanquen el poemari.

No esperis aplaudiments és un dels 59 aforismes lojong de la cultura tibetana i que encapçala el darrer poema deixant constància d’una aposta filosòfica que ajuda l’ésser humà al deslliurament dels propis esclavatges.

( Fins aquí el resum de la meva presentació que com altres vegades he comentat, no vol ser res més que un posar ordre a les sensacions, percepcions i pensaments que em suggereix com a lectora l’obra literària en qüestió, per la qual cosa, la subjectivitat i la imperfecció estan garantides )

Carme Andrade