Sola, de Carlota Gurt

D'abril a novembre, del despertar a la llum al temps de la latència i la foscor, una dona decideix fugir del seu hàbitat quotidià i tornar a la ruralitat dels seus orígens familiars amb l'objectiu de treballar en una novel.la. 

En aquest trànsit de la vida urbana a la vida rural es situa el relat de l'escriptora Carlota Gurt. Una història amb una arrencada força coneguda. La fugida o l'evasió o la recerca de silenci és una pràctica força usual en el món intel·lectual i artístic; malgrat això, el relat de Sola se'ns presenta molt seductor des de les primeres pàgines on l'estil de l'escriptora batega amb força i els pocs personatges que habiten el relat se'ns revelen força enigmàtics. Un triangle donarà vida al relat,  dos homes i una dona, la Remei. Un altre triangle literari fluctua entremig de les pàgines de Sola en un exercici de meta literatura, la Mila, l'Ànima i el Pastor de Solitud. Se'ns fa fàcil endevinar qui representarà l'Ànima i qui el Gaietà (el pastor) en aquesta altra Solitud de la Remei. Un estudi dels paral·lelismes entre ambdues narracions seria un exercici  interessant de realitzar. 

En allò que destaca Sola no és en l'esquema argumentatiu en sí, sinó en unes constants que fan de la novel.la una proposta ben seductora. Per un cantó l'estil literari amarat d'una expressivitat que fa de l'abruptesa i d'un llenguatge de vegades descarnat i directe el seu major atractiu. De l'altra, la capacitat narrativa d'ensamblar els temps present i el temps passat i en especial de configurar els tempos del relat de forma estratègica de tal forma que el suspens està assegurat, cosa que és motiu d'agraïment per part del lectors. 

Finalment no puc deixar de costat tot allò que esdevé a la protagonista en aquest viatge cap a la soledat en un ambient on s'hi barregen els records de les relacions familiars, els sentiments negatius vers la mare, la seva frustrada maternitat i altres successos que componen un quadre ben farcit d'intensitats emocionals i on la casa rural, en aparent el refugi desitjat, ho és menys del que la Remei hauria projectat.

Aigua i foc. I la llegenda de la dona folla que planarà pels capítols finals...

Carme Andrade

Diré que m'ho he inventat, de Marta Marín-Dòmine

 

Darrera el títol de Diré que m’ho he inventat ¹s’amaga un relat d'auto ficció escrit per Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959),  una opció literària valenta i arriscada en encarar una història plena de dolor i d’amor que commou i que ha estat motiu d’admiració d’aquesta lectora, qui en un rampell de fruïció literària s’ha empassat el llibre un dia de novembre mentre la fúria del Black Friday recorria la ciutat.

El neguit per saber més dades sobre l’autora per mi desconeguda va ocasionar que entre capítol i capítol cerqués informació a les xarxes. Tot plegat va fer que em fes una radiografia mental d’aspectes col·laterals de la seva persona però potser menys significatius com escriptora, encara que parlem d’una solidesa literària avalada per un plegat de títols, alguns dels quals premiats en diverses ocasions, així com per guions de documentals i altres col·laboracions literàries.

En són molts els aspectes del seu estil i de com aborda algunes temàtiques allò que m’ha provocat admiració. En primer lloc, voldria ressaltar l’aspecte poètic de la seva escriptura. La paraula «poètica» comporta sovint una càrrega de lirisme més o menys ensucrat que pot confondre i alterar el concepte. En el cas de Diré que m’ho he inventat, el lirisme està fet de terrenal substància i de la crua constatació que l’amor comporta dolor, ferida i cicatrius incurables. Una escriptura sense crosta, sense afany d’edulcorar res, ben bé al contrari, la cruesa de la nuesa, quan la nuesa no ens agrada però la reconeixem i no la neguem. Una història de la relació mare i filla teixida amb els fils del record, cosa que constitueix la base de molta narrativa del nostre temps però en el cas de Diré que m’ho he inventat m’he preguntat on rau la singularitat d’aquesta història. La resposta ens la trobem en el com l’escriptora ens la transmet, de vegades cercant la metàfora que ens ajudi a entrar dintre de la complexitat de l’ànima humana amb totes les seves paradoxes, altres vegades expressant de forma magistral els moments més dolorosos: Setmanes després de la teva mort, em vaig adonar que ja m’estava bé que estiguessis morta. Tot i així, vaig anar descobrint que m’ habitaves el cos.

L’auto ficció, que tanta literatura produeix en l’actualitat, ens arriba de la mà de l’escriptora Marín-Dòmine amb un bagatge literari potent que ens la fa singular i renovada. El rerefons de les faules com a metàfora de la bellesa, però també de la crueltat, es fa present amb paral·lelismes de la humanitat amb animals salvatges, llops, llobes, bisons... i també trobem moments culminants, epifànics i bells que actuen com l’inici o el final d’una etapa vital, com per exemple  la visió que té la mare d’una dona embarassada i que serà el punt d’inici de tot plegat, - sense aquesta visió segurament no hauria existit res del que comentem- o la determinació emocional que comporta llençar l’anell de la mare a les aigües impetuoses del Niàgara.

Construir la maldat d’una mare no és construir una mare malvada i aquesta és la tasca d’aprofundiment i de distanciament que ha aconseguit la protagonista, creiem que no sense dolor i treball, però que ha contribuït a fer possible un treball literari enlluernador.

En l’entramat del relat, tres ciutats estan presents, París, Toronto i Barcelona. Cadascuna constitueix una mena de refugi en moments determinats, encara que la ciutat mare que encarna el protagonisme és la Barcelona dels anys en blanc i negre amb la seva pàtina de neorealisme i alhora d’espai conegut i familiar. La Barcelona ciutat i la dona mare. És tal la identificació d’ambdues que deixar la mare morta era abandonar també la ciutat.

Altres consideracions interessants a l’entorn de Diré que m’ho he inventat serien de tipus sociològic pel que fa als desitjos de progrés d’una dona d’origen humil, la mare, la Marina, la qual se’ns presenta brillant en molts aspectes, malgrat l’erràtica assumpció del seu rol maternal. Una dona que troba en l’assistència a càstings de pel·lícules una forma de sortir del tedi i de la seva classe social, una mena de miratge on poder lluir la seva personalitat i fer-se un espai en un món allunyat de la seva sòrdida realitat.

Diré que m’ho he inventat, un títol, el significat del qual se’ns revela cap al final de la novel·la, una expressió que resumeix l’estat anímic d’aquell que ha deixat anar tot allò que l’oprimeix, que el persegueix o com diu l’autora, que ens esclavitza, tot fent un paral·lelisme amb el deixar anar d’una postura ben coneguda de ioga, la savassana. La protagonista de la història ha deixat anar la mare, l’ha expulsat mitjançant l’escriptura, dissoldre la fusió, en paraules pròpies. En resum, una novel·la brillant i profunda que deixarà petjada a tot aquell o aquella que la llegeixi.

© Carme Andrade

1Premi BBVA Sant Joan 2023

La vida per dins, de Laura Fabregat

 

La vida per dins, de la Laura Fabregat, és una narració apta per a amants de lectures intenses i profundes,  funciona en part com una mena de monòleg interior on la protagonista, la Nur, ens narra la seva vida des de la infantesa fins l’edat adulta, amb tota la nuesa descarnada, allunyant-nos del record ensucrat de les infanteses perdudes a què ens tenen acostumats moltes narratives. Una infantesa marcada per les pors, per la dependència a les persones fortes del grup i per la covardia davant de les persones febles, objectes del buylling escolar. La por al menysteniment dels altres qualificats com a guais  farà que la Nur es sumi a la pressió contra el feble amb una bona càrrega de culpabilitat per part seva.  La por a la soledat i al silenci, si no segueix la líder, es convertirà en la presó interna que no la deixarà ser lliure. Una cadena jerarquitzada de relacions tòxiques que marcaran la vida futura de la Nur en un temps convuls, el de l’adolescència,  que s’allargarà fins la vida adulta quan apareixeran nous personatges, cosa que farà que es reprodueixin els conflictes interpersonals.

Com una pàgina d’una autobiografia escrita amb la ploma esbatanada al cor, que diria el poeta, La vida per dins fa un viatge d’introspecció del dolor fins la seva arrel, que no és altre que les malaltisses relacions familiars amb el pare, estimat i idealitzat fins l’exageració i amb la mare, menystinguda i odiada per la Nur. Una persona que se sent incapaç de conduir la seva vida, No tinc prou món per agafar les coses que em van grans.... Jo el que vull és deixar de ser un llapis. Una dona amb una feminitat subjecta als homes que ella mateixa ha idealitzat. Només m’has de dir alguna cosa i ho deixo tot.  La recerca del paradís a través del Quim que representa la masculinitat idealitzada i adorada i que ella identifica amb la del pare desaparegut, com si el pare, en la seva absència, es projectés o es reencarnés en la figura del Quim. A la mort del pare seguirà una època de deliris i visions nocturnes fantasmals en un desig de no perdre’l per sempre. Com en algunes de les pel·lícules del director canadenc de moda, en Xavier Dolan[1], tanta infelicitat tindrà un origen familiar preservat als ulls infantils però que tard o d’hora serà inevitable conèixer i així tallar la cadena de dolor i frustració.

Una mena de foc intern brolla en cada pàgina gràcies a l’expressivitat i la força de l’estil literari de l’autora.  Una narració directa, amb repeticions, amb girs propis de l’oralitat que resulten molt naturals i en altres ocasions amb expressions poètiques tenyides d’un lirisme audaç i cru. Una prosa rica, sincopada però fluida, expressiva, amb una aposta clara pels mots i girs dialectals propis de les terres ebrenques i que aconsegueix mostrar-nos uns personatges vius, propers i recognoscibles.

A la segona part, els esdeveniments narrats amb una veu literària fina i esmolada es desencadenaran de forma dramàtica. Gelosies, enveges, mentides, infidelitats, i al capdavall la por al fracàs sentimental. Temps convulsos i bulímics, afartar-se i vomitar, en un anar i venir de relacions i experiències corrosives  poc constructives, un abocament incontrolat i incontrolable cap al buit existencial. Entremig, la protagonista bastirà un relat fet a mida, la mentida del qual li explotarà a la cara de forma abrupta en un gir inesperat i sorprenent. Els darrers capítols són d’un alt voltatge dramàtic, cosa que provocarà en el lector l’avidesa de conèixer el desenllaç de tot plegat. Intensitat i humanitat a mans plenes.  

© Carme Andrade

---

[1] https://ca.wikipedia.org/wiki/Xavier_Dolan

Vint-i- un títols de la bibliografia del poeta Xavier Amorós en la celebració del seu centenari. Un petit homenatge.

 

VINT-I-U

 

Tal dia farà un any, em va dir- i va penjar. Punt final de la nostra Història sentimental. M’havia obsessionat massa amb la meva feina i li havia traslladat les meves neures fins al punt que se’n va cansar.

 De Reus estant jo li havia comentat que després de reflexionar mentre feia El tomb de ravals,  tenia el convenciment que la clau del misteri la trobaria consultant Les històries de la plaça Prim. De seguida em vaig adonar que m’havia equivocat. Els fets ocorreguts al Camí dels morts l’any 75 se’m van revelar a  Les columnes del Reus Diari del 1987 després d’un llarg i pacient treball d’investigació tan feixuc com trobar L’agulla en un paller. Abans, les Notes d’un arxiu inexistent al Cafè París m’havien proporcionat les primeres pistes relacionades amb un dels magatzems de les Botigues de mar d’Altafulla, on i segons les notes  s’havien trobat uns Darrers versos d’un poeta reusenc conegut. Aquests versos contindrien algunes de les claus que hauria de resoldre sobre les circumstàncies dels successos del Camí dels Morts.  

Les meves intuïcions em van portar a descobrir un codi numèric a Les columnes del Reus relacionat amb les frases Guardeu-me la paraula i Els braços del vent. Ambdues frases formaven part dels documents trobats als magatzems de Les botigues de mar d’Altafulla.

 Aquells moments en què em vaig decidir a continuar la cerca els recordo com Temps estranys, donat el final sobtat i dolorós de la meva Història sentimental i la meva precarietat laboral i és que és ben sabut que quan plou, Plou però plou poc. Així les coses, vaig continuar la recerca per descobrir què va ocórrer al Camí dels Morts l’any 75 i que es pogués relacionar amb els versos dels Poemes inèdits trobats en una de les butxaques del cadàver amagat darrera d’uns matolls i molt proper a la magnífica entrada del Mas Barberà.

 El codi numèric ocult en les dues frases estava relacionat amb algunes de les pàgines dels Poemes inèdits, cosa que em va anar mostrant una veritat sorprenent... i em vaig oblidar de les hores emprades i de la paciència invertida. El codi, un pic resolt, va treure a la llum la implicació directa d’un conegudíssim industrial de la ciutat, un personatge d’aquells de missa i de tortell els diumenges...Ràpidament vaig enviar un fax amb les meves investigacions a l’agència  i vaig respirar tranquil. Finalment, podria agafar-me un dia de descans. Enyoro la terra, el Pradell de sempre, El meu veritable palau, - vaig pensar- i després de prendre uns apunts de la Història gràfica del Reus Contemporani, 1986-1987 per la meva propera tasca, vaig sortir disparat cap a la carretera de Falset amb un exemplar de l’Antologia poètica(1940-1964) de l’autor nostrat.

 

© Carme Andrade

 

El rastre nival, d'Àngels Marzo

 ( Algunes d'aquestes notes em van servir per la presentació de El rastre nival de l'Àngels Marzo al Centre de lectura de Reus el 30 de maig de 2023, amb la presència i la intervenció de l'autora )

El rastre nival  és un conjunt de poemes amb unes característiques que el fan ben singular, entre d'altres coses, pel punt d’arrencada de cada poema. Un fet, una imatge, una notícia, un esdeveniment social o històric son la motivació per desplegar un relat poètic on la descripció de la imatge provoca tot un seguit de reflexions, sovint punyents, acostant-nos a una literatura compromesa amb la humanitat. Personatges i actes singulars que han obert camí de llibertat com és el relat al voltant de la Rosa Parks, la dona de l’autobús, una imatge ja mítica en el món dels drets de les minories.

Tenim un altre exemple en el poema Cuba, 1943. Un títol que correspon a una fotografia real de Cartier Bressons, Cuba 1934 és la imatge que té com a objectiu la denúncia política. La desolació, la tristesa, la indigència, la sordidesa, la misèria d’uns abandonats cavallets de fira... i a partir d'aquestes imatges la poeta es pregunta pel sentit de l’art quan pervertim el dolor...La fotografia és experiència capturada. L’ús de la càmera implica una agressió, ens diu Susan Sontag en l’assaig(1) sobre la fotografia: Quan tens l’agressió o la mort al teu davant o fotografies o intervens.

La poeta també ens parla de la memòria que s’incrusta en els nostres ADN i així desplega tot de pensaments al voltant del pas del temps, de la vida i la mort així ha estat sempre, permanència i trànsit, reviure’s en el coit o diluir-se fins que ens fonyin les pales l’ossamenta, i un rastre no es vivifiqui en els detritus. La regeneració, la vida a partir de la mort.

Un altre aspecte a destacar és l’ús que en un mateix poema fa de la 1a,^,de la 2a i també de la 3a, persona. Així els poemes es converteixen en petites dramatitzacions personificades on els objectes dialoguen amb el jo poètic. Son com petits relats, flashos d’un moment històric, d’una biografia singular, d’un fet, que  ens conviden a la reflexió i alhora despleguen un llenguatge de luxe, un llenguatge esmolat i vibrant. El rastre nival també és un cant als orígens personals, als nostres ancestres, en una roda que no para fins els fills i els nets. El rastre personal que anem deixant, la petja, els records biològics, el llinatge que es desplega en un contínuum  com ho fa la paraula escrita, el vers. Interessantíssima la trilogia dedicada a un suïcidi real, cadascun dels quals correspon a una veu, la de la dona suïcida, la del fotògraf accidental i la de l’amant que resta estupefacte. Torna la idea de la traïció o la manca de moralitat del fotògraf davant la tragèdia quan prioritza la captura de l’instant i quan la imatge es converteix en un espectacle mancat d’ètica. 

En resum, poemes que comencen amb un fet singular, real, documentat i narrat amb la fluïdesa d’una llengua acurada, viva i matisada, per desembocar en un pensament rotund i generalitzable. De l’anècdota a la categoria. Del concret a l’abstracte. Del particular al general, com el poema que ens parla de la Balena errant, sorda, aïllada, sense poder sentir la veu de les companyes, com nosaltres, sers erràtics i en darrer terme condemnats a la soledat.

 

© Carme Andrade

(1) Susan Sontag, Sobre la fotografia, Edhasa, 1981

Lliçó d'alemany, de Siegfried Lenz

"Som uns il·lusos, va dir el pintor, som uns il·lusos si ens pensem que no s'atreviran, però mira: el que molts consideraven impensables, ells s'hi atreveixen i ho fan, aquesta és la seva força, que tant se'ls dóna"

La Lliçó d'alemany de Siegfriend Lenz (1) sorprèn per molts motius, un dels quals és per l'originalitat del punt de partida, motiu primer de reflexió i que dona el nom al títol. En realitat, és un treball de redacció al qual el personatge en primera persona es veu obligat a realitzar per ordre de la institució/ reformatori / presó on està reclòs. Aquest càstig ha de respondre i justificar una idea: El plaer del deure. Aquest enunciat serà el pretext per explorar el passat social i familiar del protagonista,  cosa que es traduirà en una redacció de 486 pàgines. 

L'obediència a les lleis polítiques de forma incondicional es converteix en el bé suprem en moments històrics on les llibertats es veuen restringides i mutilades de forma tràgica i és d'això de què parla aquesta lliçó, d'això i dels policies que vetllen perquè les lleis castradores es compleixin.  Som a l'any 1943 en ple règim hitlerià i els artistes paguen amb l'ostracisme o amb la presó la llibertat d'expressar-se. Temps en què l'art lliure és etiquetat d'art perillós i degenerat. Els pintors expressionistes alemanys es van convertir en la bèstia a capturar per part del feixisme. El pintor Emile Nolde(2) sembla que fou el personatge real sobre el qual en Lenz va construir el personatge de ficció de la novel.la 

A l'Europa contemporània i a casa nostra algunes mostres d'expressió artística comencen a etiquetar-se de perilloses pels hereus del franquisme, les censuren i les suprimeixen de la programació on havien estat incloses.  I és que la bèstia del feixisme no mor, viu en latència i ressorgeix quan la paraula democràcia comença a fer fallida.

 © Carme Andrade

(1)https://ca.wikipedia.org/wiki/Siegfried_Lenz

(2)https://ca.wikipedia.org/wiki/Emil_Nolde

Jo, un altre, d'Imre Kertész

A Jo, un altre, l'escriptor hongarès Imre Kertész(1) mentre fa una traducció de Wittgensteix i viatja per Europa ens exposa el seu pensament al voltant de la seva identitat jueva en relació al fet de ser europeu.  El ser jueu és com aquell que ha desenvolupat un tumor al seu cos, per aquesta resistència que al cap de tant de temps s'ha convertit en la meva forma de viure i de ser, és a dir, el fet de viure constantment plantant cara.. i  cap jueu no pot escapar de ser jueu. 

La pròpia identitat com una fatalitat confrontada amb el món exterior però també amb el propi món interior. Fins i tot la seva estança a tel Aviv és viscuda com un estranger on no s'acaba de reconèixer-se entre els jueus, sóc diferent d'ells, sóc diferent de mi mateix.  Testimoni i subjecte en directe de les atrocitats nazis, - deportat als quinze anys- no es pot desprendre d'un passat que pesa com una llosa. Emparedar els records i tapiar les ferides és una empresa difícil. 

L'any 1993 viatja per Europa on hi pronuncia conferències: Viena, Budapest, Munich, Leipzig, Hamburg, Berlín, Colònia, Frankfurt, Zurich... Imre Kertész  en aquestes ciutats desenvolupa l'art de l'observació en les persones que l'envolten  de les quals extreu material literari no exempt de dolor i sarcasme. L'experiència d' Auschwitz roman latent en tot l'assaig, Déu ha creat el món, l'home ha creat Auschwitz. Aborda també altres temes com el de la creació artística: Tan sols la presència de la nostra mort ens obliga a generar una profunda creació artística. 

En la recerca permanent de la pròpia identitat Jo, un altre està ple de preguntes sense resposta, una mena d'aproximació dolorosa a la pròpia existència sense possibilitat de resoldre l'equació, entendre la pròpia vida? la comprenc?

© Carme Andrade

(1) Imré Kertész, ( Budapest 1929- 2016). Premi Nobel de Literatura 2002.