Obre les mans

 

                                                                                                                      Obre sempre les mans

La mort cap en un puny

 

Obre les mans[i], del poeta Xavier Macià (Tremp,1961), està dividit en quatre parts: Fi de trajecte, La mà del pare, Despullat entre els arbres i Les tombes de Saladar. El títol del llibre, Obre les mans, forma part d’una frase dita per una persona molt propera al poeta poc abans de morir. Obre sempre les mans, la mort cap en un puny serà el punt d’arrencada de l’apartat La mà del pare.

Comentar un llibre de poemes sovint m’obliga a destacar o prioritzar aquells grups de poemes que m’han cridat més l’atenció, en aquest cas serien els que conformen Despullat entre les arbres i Les tombes de Saladar.

 Despullat entre els arbres, aquest títol per ell sol ja conté la potència d’una imatge enlluernadora que et remet a la lluminositat de la nuesa entre la natura, - ser un més entre els arbres, tan vinyolià -  i per contra es reprodueix a la ment les imatges d’horror de la mort dels condemnats penjats d’un arbre en temps de venjances i genocidis. Una paradoxa que intensifica encara més la imatge.

Les idees que circulen en l’univers poètic dels poetes són tan antigues com l’origen de la humanitat,  la mort, les pors, la fragilitat del viure, els records... en resum, el temps i les seves cicatrius són els llocs comuns, però allò que caracteritza i singularitza el poeta és la paraula, la irrupció d’una imatge que il·lumina el text com una flamarada i pertorba l’esperit poètic del lector. En aquest sentit, algunes imatges constitueixen per elles soles una troballa que emociona i commou, com seria el cas del poema Terra de mai, una tendra evocació de l’amiga adolescent desapareguda.  I tot es va acabar de cop: / La branca va cedir. La poètica de l’experiència, posada en dubte en alguns cercles literaris, tot sovint pot donar  peu a una poesia tova, plena de tòpics i de sublimacions terapèutiques mal cuinades. En el cas del poeta Macià, l’experiència poètica ens arriba neta d’artifici, bella i directa.  El bell retorn cap a l’indret feliç, la melangia d’allò que no va existir o sí, l’abandonament del jardí de la infantesa. Res no tornarà a ser igual i tot plegat farà que ens afirmem en el present, tot i empassant-nos els records. Caldrà aprendre a sobreviure en el llarg hivern. Caldrà aprendre a sobreviure nu. La nuesa, altre cop, paradigma del no res, - descarnat i alhora bell- ,  sobresurt com un referent que impregna el pensament poètic d’en Macià.  Poemes escrits en segona persona, un desdoblament del mateix jo poètic en la necessitat de foragitar fantasmes del passat. Les referències als elements essencials de la natura: el foc, l’aigua, les pedres, fan de la seva poesia quelcom rude, essencial, directe a l’arrel del paisatge conegut i estimat.    

Abans comentàvem  ser un més entre els arbres. Aquesta imatge torna vigorosa en el poema L’auró:

...eres l’auró rebel i solitari/ que enveja el bosc salvatge/ l’arbreda i el manglar/l’esquerp desposseït que anhela/ el foc i mor del viu desig/ de vida elemental:/ l’aigua, el sol, la terra i l’aire.

I ho rebla vinyolianament: L’exclòs, el separat. L’autor no se n’amaga: Vinyoli es fa present en molts moments, no de bades en Xavier Macià n’és un dels seus estudiosos. Com tampoc no amaga altres referents, punts d’il·luminació que orienten el poeta com: La joia del petit, en l’il·limitat (Carner), al·lusions al barret del llibre del Petit Príncep de Saint Exupery en el poema L’home vell, una referència al poeta japonès Basho, etc.

Les tombes de Saladar[ii]. Les tombes excavades a la terra seran el lloc propici perquè el poeta alliberi la seva inspiració en una constel·lació d’imatges intenses sorgides de les entranyes de la terra, apel·lant al foc i al que queda d’ell, a les brases, però també a l’aigua i molt especialment a la roca, a la pedra foradada. Proper a les tombes de Saladar es troba el mural prehistòric del Cogul, on la representació d’unes figures femenines ballant en rotllana omplen de misteri el conjunt.  L’infant forada la roca i pinta la pedra ens diu el poeta. La referència al paisatge conegut del Cogul sembla evident.  A Les tombes de Saladar, les imatges són nítides, nues. Els elements bàsics en la construcció de l’univers: l’aire, el foc, la terra i l’aigua amaren de sentit uns versos ferrenys i arrelats.  Però per sobre de tot o per sota de tot, el triomf del desig. En els poemes darrers passarem del cant a la natura elemental a la complaença que ens proporciona el “nosaltres”. Els poemes desemboquen en uns versos construïts en primera persona del plural:  Ebris de foc/ vam aturar-nos al caire de la riba/ per admirar/ l’estesa de turons/ garrics i feixes/... I la roca va acollir els amants i els va oferir recer i protecció en l’abraçada amorosa.

Tot és així/ des del començament:/ pluja i arrels/ incendi i vol/ Desig de foll/ deseiximent.

I rebla el llibre amb un poema polaritzat per la llum i per la foscor i per aquest ball de cordes  - potser una picada d’ulls a la poeta Felícia Fuster?- I amb dos grans referents, Joseph Conrad i Saint Exupéry

Al cor de la tenebra
i el silenci,
hi germina la llum,
la dansa de les cordes,
el moviment dels astres.
 
El més elemental:
La veritat
que és invisible als ulls.

 

 © Carme Andrade

                                                                              

---

[i] Obre les mans, premi Ausiàs March de Poesia de Gandia,2015

[ii] A un quilòmetre de les pintures del Cogul, s’hi troben les tombes del Saladar, d’origen àrab, rectangulars i fetes a la roca viva... http://www.cogul.cat

 

De la rauxa i del seny, de Magda Barceló

La necessitat de connectar amb la pròpia matèria poètica en un dolorós camí de llum és el que m'arriba de la primera part de De la rauxa i del seny. El desig poètic traspassa  i fogueja el jo líric de l'autora. La vida poètica plantejada com un joc de contraris a la recerca de la síntesi. La ira i la fúria contrariant l'ordre i la raó en una confrontació on només l'amor podria resoldre l'equació. La màscara que s'esquerda a poc a poc és la imatge reeixida del desig de despullament de tot allò que sobra, que és superflu, un camí per on es transita entre la fosca i la llum i per on és possible la simbiosi amb l'altre: dues mans que s'agafen i no sé on comença la meva. La dissolució. L'alliberament. 

A la segona part titulada Rauxa del temps, els poemes canvien de to i de contingut, apropant-nos a l'autodestrucció planetària provocada per l'ambició i el poder del sistema. El terrorisme industrial, l'amenaça nuclear, la ferida col·lectiva que dessagna un poble cansat -el nostre-, abordats des de la denúncia però també amb una mirada connectada amb la possibilitat de redempció. 

Per altra banda els poemes d'Oratges que van ser escrits en un temps de silenci forçat - sense saber quan podrem sortir a mar obert-  porten el segell del confinament pandèmic. Una presó viscuda amb el desig de partir, de desplegar les ales, extrapolable però, més enllà del temps pandèmic. 

La imatge dels cavalls lliures galopant es va repetint i en especial a la darrera part titulada Cavalls de vent on el format de poemes curts harmonitza amb el desig, -  altre cop i com no

- de despullar l'ànima com a requisit per donar i rebre en un flux bidireccional que s'alimenta de l'amor, el fil conductor de tot el poemari. A tall de conclusió en un darrer vers la poeta ens diu:  deixa't cavalcar per la seva força.  

Els cavalls de l'amor a tothora. 

Les ales de la força poètica de l'autora han iniciat un enlairament de rauxa i de seny però  aviat en voldrem més !

©Carme Andrade

Cap al tard, d'Eduard Casas

 

Saber on vols anar

no inclou conèixer el camí;

Només es perden els qui caminen.

En Cap al tard, la segona publicació del poeta Eduard Casas, la contemplació profunda del paisatge empordanès i el moviment poètic en un flux i reflux constant de la natura al jo poètic constitueix un dels eixos del llibre que comentem. L’interior és la nostra casa íntima, que també diria el poeta Vinyoli.  I la contemplació s’eleva a categoria. Una identificació amb el paisatge gairebé total. L’ésser humà entremig, un més en la natura. I la necessitat de parar el ritme i mirar el cel : Alça, doncs, l’esguard, que el camí enganya. 

Poeta d’allò essencial que no és res més que la paraula: la voluntat de ser en la paraula. Però també és la voluntat d’afirmació, d’estar present amb tota la força, fins als moments finals, el navegar contra vent ens fa forts. Navego contra tramuntana i esdevinc granit i pubis de surera.  Les sureres del Montgrí, - el paisatge del poeta- , els arbres resistents com el surolí, un arbre de fulla perenne, mig surera mig alzina, un arbre resistent i dur com el jo poètic que se’ns mostra dur i potent.

A la primera part del llibre ja s’albira el que serà una altra constant al llarg dels poemes següents: la lluita i el compromís cívic amb la llibertat del país. Vegem-ho per exemple en el poema Turris argenta: l’escalada de la torre de plata cap a la seva conquesta que acabarà en plany pel que no va ser, en la ràbia continguda del falcó caçat. Més endavant ho veurem en poemes com en el magnífic poema Hivern a les teulades. Trobar el mot ens salva i ens guareix en moments de decepció.

Una poesia plena de preguntes, els adverbis COM i ON es fan presents, incerteses i preguntes com a reptes de la creació poètica.

I com no, els cercles de l’etern retorn, dels cicles del viure, la roda amb el seu no cessar imparable, la nit segueix el dia, la fira, el cicle de les estacions on jo estic suspès. Síssif, amunt la pedra per deixar-la rodolar avall cada vegada i així in eternum. El vol el·líptic del trencalòs, el giravoltar, la sínia empesa pel  desig d’alliberament. Ser poema és resistir.

I arribar a port, el desig de llibertat, el retorn d’un nou abril. Abril, el mes de l’entrada de la primavera, de l’esperança: naixerà l’aurora i de les gemmes adormides sorgirà un abril florit, que la hivernada definirà.

I una poesia caminadora, com vaig sentir que deia el poeta Altaió tot parlant de Cap al tard.  Caminar i l’esperit de lluita, de gosar, de desobeir, d’atrevir-te. El teu caminar molesta els inerts, els passius, els freds, els que no reaccionen, els teus passos els ofèn. Instaurem la desobediència! El poeta que no vol callar, que té el deure de denunciar el poder. Vet aquí la insurrecció poética d’Eduard Casas.

Caminar, un exercici que obre la ment cap a la reflexió i per descomptat cap a la reflexió poètica. En el camí es troben tots els referents vitals. Camins amb marges que cal esborrar, camins que no pots deixar de recórrer encara que faci mal temps, que els obstacles et facin creure que no pots seguir, camins en solitari,  camins per cridar amb l’ànima lliure…

El caminar també com un temps del vagareig gràcies al qual  flueixen les sensacions, els records, els peixos de la memòria, on els sentits s’amaren dels colors i dels silencis i on neixen noves preguntes, nous interrogants poètics. El passat i el present. El passat de quan no importaven els colors. Quan érem nens tot ens era pàtria, tot era bo.

I tal com ens evoca el títol Cap al tard, és una poesia del trànsit, de l’espai entre l’abans i el després, entre la contemplació i l’acció:

Anar i tornar,  seure i caminar, paraula i silenci; el mateix cercle.

Alguns dels poemes destil·len sensualitats, tamisades per filtres finíssims: llavis sense pintar, faldilles blanques sense planxar, temps d’anissos, pa amb xocolata... en un cant al record malgrat que s’imposi la voluntat de ser-hi ara per continuar obrint-nos a la vida. Sensualitat en l’abandonament a  les onades d’aquest mar nostre deixant-nos que ens posseeixi com també ho fan els déus grecs, Posidó, Neptú, Odisseu... El poeta ens mostra un ventall de referents antics, presents en el nostre subconscient col·lectiu que ens ajuden a comprendre el present.  Polifem, Afrodita, Atena, Síssif, i Aquiló, el déu del vent del nord, tan comú a les terres empordaneses. I sense oblidar els ibers, el poble indiketa que poblà les planes de l'Empordà, referenciats en el darrer poema del llibre.

Però és en la terra, en les ginestes i els alzinars on trobem el sentit darrer de tot plegat. La terra es fa cant, la terra pren la dimensió darrera.  L’arbre, la ginesta, la fada, el pinsà, l’ordi, la garsa i el pollancre, tots en un sol poema: callar i mirar, aquest present tan just. L’emoció de la vida, el pas de la llum a la foscor. Glòria a la vida que no li calen motius per viure.

Seguint el camí de compromís cívic La vida és compromís i l’art és vida. No hi ha art sense fidelitat, no hi ha art sense denúncia.

Cap al tard acaba amb el llarg poema Indika: la Plana. Els pins, els roures, la guilla, el rossinyol, els insectes: les vespes han deixat pas als grills i els estels son els protagonistes del declivi de la tarda. Un poema descriptiu dels elements d’un paisatge estimat i proper a l’autor que acaba humanitzat amb la figura del pastor del bri de fonoll als llavis.

En conclusió, uns poemes que cal assaborir en unes quantes llegides per abastar els múltiples matisos que hi podem trobar, molts més dels apuntats en aquesta entrada. La funció poètica dels referents mitològics, el treball de lèxic tan amorosament acurat: els noms dels ocells, els noms dels vents, dels insectes, de les roques, etc en són exemples. .

Un jo poètic que contempla i s’embadaleix amb el trànsit de la llum i amb la vida d’un entorn a voltes virgilià, a voltes dur i feréstec i alhora un jo poètic vitalista i lluitador per un país que també transita entre la llum i les ombres (1)

©Carme Andrade

(1) Resum de la presentació de Cap al tard realitzada el 30 de novembre de 2022 a la Biblioteca Pública Xavier Amorós de Reus.

Tot el que no es dona, es perd

Un article de la revista NW, dintre de l'apartat Lletraferides i coordinat pel col·lectiu Reusenques de Lletres.

https://drive.google.com/file/d/1dachFCeJrsKAAuJ3tit260eEJoKafXMJ/view?usp=share_link

Els jugadors de whist, d'en Vicenç Pagès i Jordà

En Vicenç Pagès i Jordà va morir fa uns mesos de forma sobtada i prematura. El recordo ple de saviesa i de modernitat fa uns anys en un club de lectura de la meva ciutat tot comentant el llibre Dies de frontera i fent un elogi de la figura literària de David Foster Wallace, una descoberta d'aquest últim que li agrairé sempre. Però és de Els jugadors de whist del qual vull fer alguns breus comentaris.

Els Jugadors de whist, obra cabdal, diuen els crítics, per comprendre l'abast de la literatura d'en Pagès. En efecte, aquest llibre és un manual de com bastir de forma complexa  una història amb un argument més o menys senzill. El fil argumental s'obre pas entremig de gèneres textuals ben diversos on les referències a la cultura pop, al cinema, a la música i a la literatura es despleguen de manera profusa i en una exhibició d'una extraordinària erudició. Un estil inclassificable fet de juxtaposar nivells de llenguatge ben diversos, reflexions profundes, observacions superficials i sentit de l'humor. Un calidoscopi riquíssim en detalls referents als espais d'una petita ciutat com Figueres amb dades concretes i anotacions fetes per un esperit inquiet i observador com devia ser el seu. I és que Figueres s'erigeix en el tot de la novel.la. Figueres, les seves places, els seus racons, el castell, l'autopista. De Figueres al cel. I la mirada enrere del protagonista, aquesta barreja de melangia, de tendresa i d'ironia punyent en relatar el temps passat. Els temes de sempre però tamisats per un estil personalíssim del qual malauradament ja no en podrem gaudir en un futur. Això sí, ens queda un extensa bibliografia per aprofundir en un mestratge que porta el segell de l'atreviment i l'experimentació literària. 

 ©Carme Andrade

Vint-i-quatre hores de la vida d'una dona, d'Stefan Zweig

Un d'aquells llibres que et retorna a les mans no saps com i que et tempta de tornar-lo a llegir al cap dels anys. La brevetat de la història no n'exclou la qualitat, ben bé al contrari. Una petita joia literària amb molts matisos aromàtics, des de les essències més fortes a les fragàncies suaus que podrien passar inadvertides en una lectura superficial. El detall en les observacions del caràcter dels seus personatges fan de l'autor un especialista de la psicologia humana. Ja des de les primeres línies t'atrapa un narrador en primera persona que va directe a submergir-te  en un ambient determinat i a presentar-te un personatge atractiu que només serà una excusa narrativa ja que la novel.la anirà per un altre cantó. 

Vint-i-quatre hores d'una dona reviscudes de nou gràcies a uns fets que remouen la consciència adormida del personatge femení. Un acte d'alliberament catàrtic on les convencions de la moral burgesa es veuen bandejades per unes relacions amoroses considerades immorals en una societat més propera a l' època victoriana que al segle XX.

 

Realitats, de Joan Vinyoli

 Realitats,(1)

Aquesta entrada al bloc no pretén ni de lluny exhaurir totes les possibilitats d'anàlisi que ens suggereixen els poemes aplegats sota l'epígraf de Realitats, per tant em centraré bàsicament en els aspectes formals més evidents a simple vista, ja que la poètica "vinyoliana" ens ofereix molts elements de fons que a simple vista se'ns escapen. 

El títol del llibre no ens ha de portar a engany. Les Realitats de Vinyoli no són un cant a les realitats de la vida material i quotidiana, encara que empri elements de la realitat externa i personatges típics de la vida urbana o rural.

Les seves Realitats estan passades per la trama de la depuració poètica amb la càrrega conseqüent molt "vinyoliana" de la contemplació i/o del pensament profund. 

L'abrandament del foc, del vermell, dels cavalls de sol, del cec abisme groc, de l'or vell del cant, del crepitar d'incendis, totes aquestes flamarades vitals suren arreu de Realitats com també els colors del foc i del sol, elements que afegeixen plasticitat a unes imatges que si bé aporten temperatura també ens inviten a la reflexió al voltant de la nostra condició humana, perquè en Vinyoli el pensament i la vida van en paral·lel.

 Vegem com un poema pot començar amb una petita anècdota quotidiana,

 

Els nens que juguen i la gent 

del bar ens som amics. Passa una dona 

de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc...

 i com acaba...                   

 

baixo

               cansadament per les aigües

de l'altre temps. M'arriben als genolls.

 

I un baixar sempre cap al profund, cap a la petita casa de mi mateix , com en l'esplèndid poema L'acte darrer, on la casa és l'excusa poètica per descriure els laberints interiors d'un esperit inquiet, d'una ardor vital que no cessa però que sap que en el llit de les darreres núpcies tremolarà de fred quan les cuixes de gel el tocaran...un cant a la pròpia vulnerabilitat de l'ésser humà. 

L'estiu, podria ser un dels pocs poemes en què la realitat d'un diumenge calorós d'estiu no dona pas a cap de les reflexions a què ens té acostumats el poeta, però la plasticitat i la intensitat de les imatges són fàcilment identificades com a "vinyolianes", perquè parlant de Vinyoli hem de concloure que un dels trets més significatius és la intensitat no només de la forma sinó també del fons o del rerefons dels poemes, cosa que m'ha portat a fer un repàs d'aquells elements formals que conformen aquest univers tan abrandat i apassionat del poeta Vinyoli.

 Així, he agrupat els mots que formarien part d'un camp semàntic del cromatisme del foc per un costat i dels espais profunds per un altre.

Cavalls de sol, grades de sol, l'ull de sol, crit del sol, sol que roda en flames, el sol .

A la brasa ( títol d'un poema), ardentment, incendis, cremar (molt repetit), cercles de foc, guspirejar, banderes que flamen,  terres grogues, crepitar d'incendis, la flama d'uns grans ulls, alenar foc, l'encesa catedral, cendres, focs, roca encesa, guspirejar vermella, foc, a foc, flamada de l'estiu, foc humit, embolcallant-nos de foc, encesos, cremar, guspira, bèsties de foc, coves ardents, rentar-nos amb foc, encenent ciris, flames, el cementiri crema de calç, bleir molt ardentment, fer foguera, els carboncles, foc (molt repetit), coves de foc, flama, vell fogó vessa de cendres, flama,  ardor, llamp, ardor creixent, cruixint cremada, incendi, crepitar, flamarada, carbó, flamíger, flama, ser foc carbó, camí de foc, ardent (molt repetit) , bracejar en la flama, escampall de cendres, cavall ardent, cordes fulgents, cec abisme groc, crepitar (repetit), calent, cremen les muntanyes 

i el cromatisme del groc en l'or: 

a l'hora de l'or, or, l'aurífer corrent, gra d'or, or vell, vell or, aire d'or, fúlgid lira...

La intensitat de l'univers "vinyolià" augmenta en l'ús que fa dels colors càlids, en especial del vermell i del groc:  roigs maons, fulles grogues, sang, vi raja vermell,  vermella set, terrasses roges, udol vermell, flor roja, vermell i groc, sang urgent, pintura vermella,  gleves de roja, dura sang, déu vermell, aram...

I el poeta davalla com dèiem més amunt, cap a les pregoneses d'ell mateix i ho fa mitjançant imatges que ens trameten un cert desassossec: 

Saltant engolidor, fosc d'un soterrani, espadat, pou, penya-segat, aigües profundes, l'abisme, i d'altres menys contundents com al dessota, gorg (molt repetit), la cova (molt repetit), avencs, barranc (repetit), solcs, baixar, caure a dins de mi mateix, caure, closa vall, pèlag profund, coves marines. En el cec abisme groc, conflueixen el groc i el profund. 

Davallar per ressorgir de nou, vitalisme i tenebres, un contrast que l'arquer aconsegueix tibant un arc d'extrema tensió, tensar i deixar anar, tot i fent diana en uns versos arborats i ardents que ens interpel·len cada vegada que obrim Vinyoli a qualssevulla pàgina.

 © Carme Andrade

 

(1) Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62. La butxaca Barcelona 2001