dijous, 12 de maig del 2016

Les cadenes subtils, de Teresa Duch

Editada per Terra Ignota, una nova editorial que té molta cura dels seus llibres, Les cadenes subtils, de l'escriptora Teresa Duch és la primera novel.la de l'autora, ja que fins aleshores ha publicat llibres de relats i articles en el seu blog Salsa-Ficció. 
La novel.la presenta una característica general que la hi confereix nervi i robustesa; em refereixo a la passió com un ingredient destacat de la psicologia dels seus personatges i que es manifesta com una mena de vibració latent en l'estil narratiu. Densa de personatges,  destaquen amb llum pròpia i vital les dues dones protagonistes, la Mimí, la jove i la Maria, la dona gran. Una novel.la de dones? Diria que en part sí. Ja ha passat l’època d’haver de demanar perdó per crear personatges des de la perspectiva femenina, com deia fa pocs dies a la revista digital Catorze, l’Eva Piquer: Afegeix un femení darrere de qualsevol substantiu i a l'acte aquell nom queda rebaixat, debilitat, menyspreat, desestimat, abaratit. Posa un femení on sigui i hi estaràs afegint rebuig, desdeny. Doncs bé, creiem que el femení és humà com també ho és el masculí i la novel.la de la Teresa és una novel.la on les dones protagonistes són intel·ligents, potents, vitals i apassionades, dues dones  que es troben i que s’ajuden mútuament. El vincle que les unirà serà el coneixement que la gran transmetrà a la jove com si d’un llegat sentimental es tractés.  El traspàs de coneixements intergeneracionals actuarà com el ressort que ajudarà  la jove Mimí en uns moments d’indecisió i d’una certa apatia, a motivar-se i a trobar al·licients a la seva vida  i ajudarà  la dona gran, la Maria,  a descarregar-se del pes, de les cadenes  de la seva història, un argument que no desvelarem pas...
Una novel.la on el pes dels conflictes psicològics es fa palès en dues èpoques de la vida. Per un costat els problemes de soledat en la vellesa amb tot el clima de petites enveges, venjances i rancúnies que es creen entre la gent en els ambients de les residències però també l'afecte, la tendresa i l'amistat entre la gent gran i per un altre costat, el difícil encaix dels joves que encara ratllen l’adolescència i que no tenen clar el futur laboral ni vital.
Tots els esdeveniments importants del país hi són presents: els fets de la guerra civil, la postguerra, el franquisme i el postfranquisme, l’opus i la seva connivència amb el feixisme, la transició fins arribar als onze de setembre darrers. De vegades només és una lleu referència, altres vegades serveixen per vestir de veritat els personatges i en altres ocasions conformen el moll de l’os de les motivacions d’alguns personatges per actuar com actuen. 
De la ficció de Les cadenes subtils sorgeixen uns personatges marcats per la guerra civil, les conseqüències de la qual els explota a les mans i els converteix en els autèntics herois anònims, - en aquest cas seran dones anònimes- , dones supervivents que cercaran la salvació i que per arribar-hi hauran de desfer-se de les cadenes que les tenen empresonades.
Una novel.la d'una escriptora de la qual n'esperem moltes més.


Carme Andrade




divendres, 22 d’abril del 2016

Lila, Maria i Ondina

Tres narracions, tres protagonistes, tres universos  personals.

Lila, Maria i Ondina són protagonistes de tres llibres llegits aquesta primavera per una lectora que ha entrat de ple en els tres relats vitals. La frontera entre les tres vides és nítida; en aparença  les tres dones no tenen en comú cap coordenada vital. Què incita a la lectora a fer-ne una mirada global de totes tres, com si veiés tres paisatges en una mateixa pantalla? Res més que el plaer de jugar amb les tres protagonistes intentant esbrinar confluències o punts en contacte.

Així Lila i Ondina tenen noms bells, de ressonàncies mítiques. Lila, que significa esperit de déu o flor bella; Ondina, una dona d’aigua, una fada.lo collverd d’or, d’ales de cel / bec groc i negre, / que a l’aixecar lo vol alegre / més que un aucell/ alapintat sembla un joiell / de pedres fines / fet per sílfides i ondines.” (Cant IV Canigó, J. Verdaguer). Maria, nom popular  i corrent  entre les nostres mares i àvies. 

Maria, coprotagonista de Cadenes subtils (2016), de Teresa Duch, és l’heroïna anònima que ha viscut els atzarosos anys de la postguerra civil marcats per la tragèdia però que malgrat un passat dolorós té la força suficient com per viure intensament el present i encomanar-la a una dona jove, la Mimí, tot i fent-la hereva del seu passat sentimental.

Ondina, la protagonista de La força d’Aglaia (2016), de Maria Lluïsa Amorós, és una dona de classe mitjana actual que veu com la seva vida segura i burgesa comença a fer aigües per tots costats i es veu en obligació d' arremangar-se i intentar surar com sigui.

Lila és un bebè quan és abandonada en un paratge de l'estat de Iowa i recollida per una dona rodamón en l'Amèrica fosca de després de la depressió.  Lila esdevindrà una dona sensible i intel·ligent malgrat les circumstàncies de pobresa i marginació en què viurà. Trobarà la salvació i el repòs espiritual i personal gràcies a la coneixença d'un home religiós, un pastor església, amb el qual s'hi casarà.

Lila,(2014) de Maryline Robinson, com la Maria de Cadenes subtils són dones criades per persones alienes a la pròpia família i en unes circumstàncies excepcionals. Lila serà recollida literalment del fang i la Maria de Cadenes subtils s’escaparà de la bomba que matarà els seus pares. El germen del drama en ambdós casos està servit. Ondina, filla d'una família burgesa també ens revela  un passat familiar en què l'ombra de la germana absent es fa present de forma obsessiva en la seva vida. A La força d'Aglaia (2016) de Maria Lluïsa Amorós, l’Ondina treu forces com ho fa l’Aglaia  a Les prunes d’or (Els fruits saborosos) del poema d'en Carner i que li serveix a l’autora per introduir la narració.

El punt que uniria les tres vides seria la força per superar els esdeveniments i en especial la recerca de la pròpia identitat individual. En el cas de la Lila la recerca tindrà unes característiques més espirituals i filosòfiques; Ondina cercarà l’equilibri emocional i sentimental i Maria, ja gran, cercarà desfer-se d’unes cadenes del passat que l’ofeguen, en definitiva la recerca de la llibertat.

Espiritualitat, vida emocional i llibertat, seran els tres paradigmes on hem de situar les tres protagonistes, tres dones del nostre temps.




diumenge, 6 de març del 2016

El rei anava ben nu

Ets per tot arreu, per les tanques publicitàries, per les pantalles i pantalletes, pels aparadors de joguines i pels de les llibreries... però a mi mai no m'has enganxat. Amb el teu posat de nen de casa bona educat en un col·legi de pago em fas venir basca. Nyicris. Mentider. Entabanador. Vas enganyant a tothom amb el teu parlar tendre i melindrós, però a mi no me l’engaltes fàcilment, no. Em mantinc ben serena jo quan intentes sorprendre’m i treus el cap per la primera cantonada i em mires amb una fingida tendresa, però jo sé que tot és una farsa, que tu ni tan sols creus el que dius que ets. La meva actitud ferma i descreguda et desarma. Jo sóc el teu mirall autèntic. El que tu ensenyes a la gent és una carcassa buida, és la closca del caragol sense caragol, com deia en Pound en un dels seus poemes quan diu que la closca del caragol sense el cos és la metàfora de la mort. Tu ets la metàfora de l’engany.  No estàs avesat a la indiferència dels altres i jo sóc la teva enemiga  perquè m’ets indiferent i voldries tenir-me i dominar-me i fer-me anar d’aquí cap allà bavejant al teu darrera, besant-te els peus. Estàs fet als afalacs i a les inclinacions de cap i ves per on has ensopegat amb una ànima de ferro en un cos de marbre, de marbre sí, però de marbre fi. Ai! Tants pobres incautes han caigut als teus braços i després s’han adonat que eres un miratge, una reverberació en l’horitzó , una falsa quimera... i el desencís els ha deixat marques i cicatrius per sempre més. 
Imatge: Carme Andrade

Un dia. Sí, un dia vaig caure en el teu parany i et vaig seguir, bé tu em vas seguir a mi i jo vaig deixar que m’embolcallessis amb el teu perfum i que passessis la teva mà per la meva cintura i de cop i volta vaig despertar del somni, em vaig adonar que la teva bellesa anava perdent lluïssor i anava prenent un to desmenjat i poc atractiu i saps per què? Perquè el rei va nu, però als cortesans els interessa un rei vestit , sí, ben vestit i tots aplaudeixen l’elegància del vestit del rei, de la seva capa d’ermini i dels seus mocasins de seda i ell tan pinxo es passeja... a pèl. T’imagines com n’és de ruc aquest rei?  Els llepaculs del seu voltant de tant afirmar l’engany  han acabat creient-se’l. Tots sabem que una mentida repetida unes quantes vegades es converteix en una veritat, i així van teixint la gran enganyifa. Ai, las! però sempre n’hi ha de vius que se’n riuen de la nuesa del pobre rei i jo en sóc una d’ells, ha ha ha! Abans de fer-me gran gran ja no em vaig empassar que tu eres per sempre, per tota la vida, que la teva essència romandria impertorbable, que no s’ esllanguiria mai. A més vaig saber que tu només existeixes en unes geografies però en d’altres no. En unes cultures, però en d’altres no. Hi ha gent que et confon amb el sexe, amb l’afecte, amb la tendresa i no ets res de tot això. Ets un artefacte creat per les ments desenfeinades dels senyors feudals per tenir ben controlades les seves esposes i les seves amants, després van venir aquells que en feien cançons i després aquells altres que es suïcidaven per tu o que es morien d’unes febres estranyes. Més tard, una maquinària de fer calers a escala planetària  segueix la gran comèdia i tots continuem creient que el rei, en efecte va molt ben vestit.

dimecres, 17 de febrer del 2016

Blava aparença

Sota aquest títol tan poètic es desplega un llibre en prosa i sota la prosa es fa visible una escriptora que té en la poesia el seu mitjà màxim d'expressió, fet ben ostensible al llarg de la Blava aparença. 
Fotografia: Carme Andrade
En aquest llibre, la Maria Dolors Vallverdú fa molt més que donar-nos a conèixer la personalitat del seu pare, un exemple paradigmàtic d'home senzill però dels que fan història gràcies a l'amor per la cultura i pel país i a la rectitud d'uns valors morals. L'autora també ens dóna a conèixer la seva pròpia personalitat i la seva trajectòria vital com a dona, com a ciutadana  i com a poeta. Les memòries del pare han estat recopilades i ordenades amorosament per la filla i constitueixen una mostra detallada i molt ben perfilada d'una època convulsa com la que van viure els nostres pares i avis durant i després de la guerra civil espanyola a la nostra ciutat. A través de les seves pàgines descobrim les atzagaiades, les delacions i les malifetes que es visqueren entre amics i parents d'un bàndol i de l'altre i com el protagonista intentà i en molts casos ho aconseguí, desviar el destí tràgic de molts d'ells.
Blava aparença, una lliçó d'amor per un pare i per la memòria d'un país.

Corporis

Era un diumenge de juny quan la neu comença a desaparèixer de l'alta muntanya però les nits encara són molt fredes i la poca neu que hi ha es transforma en gel. No feia ni cinc minuts que havíem fet cim, un tres mil, i ens disposàvem a traspassar a l’altra banda d’una estreta glacera, un passadís de neu gelada, una mena de tobogan blanc que anava a petar a una tartera i que més avall continuava en una llunyana i profunda gola fosca. Anàvem seguint el petit senderó gelat marcat per les petjades dels que ens precedien quan de forma sobtada el meu cos es va convertir en una mena de pilota que va començar a rodolar i a picar de forma descontrolada d'un costat a l'altre de l'estreta gelera, tot xocant amb les pedres d’ambdós costats a una velocitat vertiginosa i tenint l’estranya  percepció que el meu cos sortiria disparat cap a l'infinit planetari per sempre més. Un feix de llum d'una potència extraordinària va il·luminar en una mil·lèsima de segon la meva ment i una frase fatídica va aparèixer resplendent: Ja l'he espifiat.
Fotografia: Carme Andrade
La meva vida no em va passar pel cap no; una abstracció de la meva vida sí. Una mena de síntesi esbojarrada i súper mega concentrada de la  meva existència em va llampeguejar la ment i de sobte un fre, un cop sec i un obstacle em va aturar violentament a la vora del gran precipici que s'obria als meus peus.  
Van ser mil·lèsimes de segons des que havia començat a rodolar pel gel fins que dos ens corporis em barraren el pas. La meva indiscutible trajectòria vers les entranyes de la muntanya s'estroncà abruptament i en obrir els ulls, la llum crepuscular havia dibuixat un aura resplendent darrere dels dos cossos, cosa que em va fer pensar que aquells éssers devien ser dos espectres a l'espera de la meva ànima un cop despresa del cos. Devia haver arribat a les portes del més enllà i em trobava esperant algun fet extraordinari i transcendental. El fet extraordinari havia succeït: vaig descobrir que els dos cossos corresponien a dues persones conegudes. 
Els dos companys d'excursió que caminaven una cinquantena de metres al davant de tot el grup havien reaccionat de forma ràpida i àgil com dos cabirols i s'havien plantat al final del corredor de gel amb la finalitat lloable i heroica de parar la meva desenfrenada caiguda cap a la fosca barrancada que m'esperava uns centenars de metres més avall.
 - Qui sóc jo?, - el Biel, contesto. - I jo qui sóc?- El Rafel. - I tu com et dius? – Jo?... ves com em dic? Carme. - No et moguis, quieta. - Les cames. - Què els passa a les meves cames?.- Les pots moure?- Sí, és clar.
Totes aquelles preguntes m'inquietaven. Jo em trobava bé, tenia el cap damunt del coll, les cames a continuació del tronc, els dos braços els havia conservat sencers, el coll una mica desllorigat, però res que m'impossibilités moure'l. 
Tot el grup va a anar arribant i a cada rostre vaig veure reflectit el terror que els havia ocasionat la visió de la meva caiguda. - Estic bé, no us preocupeu. Vam començar el descens ordenat en filera índia pel camí pedregós fins l'aparcament dels cotxes. Abans de marxar, vaig fer una reüllada a la sinistra fondària que s'obria molt a la vora dels nostres peus. Un parell més de circumstàncies penoses van ocórrer abans no vam arribar als cotxes, però ni de lluny es podien comparar al fet que jo acabava de protagonitzar aquell diumenge de juny i que sortosament va acabar feliçment.
De tant en tant, el Biel, el Rafel i jo ens trobem i reeditem l'aventura tot i afegint-hi nous detalls, que de ben segur ens havien passat desapercebuts o que potser són producte d’una imaginació que es desferma en rememorar aquella baixada en picat cap als inferns...
Carme Andrade


dimarts, 19 de gener del 2016

No m'és permès el desig.( A l’entorn de Vòmits.Tria eròtica 1, de Mònica de Dalmau Mommertz)

Transito pel laberint del joc amorós entremig d’atzucacs i amagatalls. Quan jo em despullo de les flors de l’ànima i tu m’amagues les teves, faig com si res no passés però el buit omple les meves vísceres. Quan és la meva vulnerabilitat la que m’emmordassa, jo no em permeto de pronunciar el desig en veu alta però el maldo i l’enyoro. Trobar la baula  perduda de l’enfilall entre tu i jo no és tasca fàcil.

M’he deixat trencar/Jo que era tota /sencera una.


Fotografia: Mònica de Dalmau Mommertz

Aleshores cerco el plaer en el silenci del mi. El silenci és la veu més exaltada per proferir el crit de carn . Sóc jo en profund. Company amatent de la meva volguda solitud, germà fidel. Malgrat tot, torna a aparèixer el buit del dubte i la irresolubilitat de l’acció amorosa, l’escaramussa  i el desencís. No és això. No era això. I la recerca contínua. Les trobades fugisseres, clandestines, mirall de la meva íntima clandestinitat, el joc d’anar i tornar, del gat i la rata que s’escapa, del vol i dol, marieta posa-hi sucre que seran un xic millor i no en són. Miratge. I les ales del vers llibertari s’estenen en picat a ritme de claqué en un joc de dansa, clac, clac, clac clac i clac. 

Bes Un de bo de veres,/un de tres quarts./Un de cantó/i un banyat amb peres./Treu de davant el sol/i en l’esquena t’escalfaràs. 

El joc mordaç de la cluca d’amagar. Anar, venir, doldre, sofrir, oir, plor, fugir, olorar, escopir, plaer, visual, carnal, sensual, jo i tu, tu i jo i l’altre. 

Et llepo lenta i dura trobo/ta pura carn de rosa/vestida en roig venint. 

L’amor que mor, l’amor que no mor, l’amor que em venç i no ve o el que ve i no em venç. I el sexe sense ànima. Ni trio, ni tria. Tria ella, la química dels llençols. I em sé objecte o em sé subjecte. I la irresolubilitat de tot plegat. 

I en tres mesos/ no hem tingut/ temps, encara, per saber-nos.

L’estupefacció m’habita. Trio el perdre’m en el meu pou íntim, el  dissoldre’m en la meva pròpia substància mineral.   

Gaudir/en silenci/en jo./Jo amb mi.

Em guardaré, doncs, de l’amor? 

Carme Andrade.

dimarts, 12 de gener del 2016

Reparar els vius, de Maylis de Kerangal

Entre d'altres coses bones de la vida, estar d'enhorabona és per mi descobrir veus literàries que siguin capaces de desvetllar-me i de fer-me obrir més els ulls o fer que arrengleri el meu cos en uns gestos inconscients que deuen significar un estar alerta, un ep!, aquí hi ha substància. Bé, doncs això és el que he experimentat des de les primeres línies de Reparar el vius:
Què és el cor d'en Simon Limbres, aquest cor humà, des que la seva cadència es va accelerar en el moment de néixer, mentre altres cors també s'acceleraven.../...
Un escriptor, - en aquest cas l'escriptora francesa Maylis de Kerangal - , que ens presenti el cor d'un noi com l'autèntic personatge de la novel.la , - el cor, aquest artefacte meravellós que ens fa vibrar i ens fa viure rítmicament,-  m'indica que la seva és una mirada profunda i alhora especial i aleshores penso: anem bé. I anem llegint fins que les pàgines se'ns fan curtes i ens neix el neguit de continuar, continuar i que no s'acabi mai. I s'esdevé el miracle de la lectura apassionada i joiosa.

No és només aquesta mirada diferent l'únic que t'atrapa des de les primeres línies, també ho fa l'agilitat d'una prosa viva, on no hi ha giragonses ni paràfrasis innecessàries. Una prosa visual, cinematogràfica, precisa, concreta, exempta de diàlegs, i un gran treball documental en el camp de la medecina cardiovascular i de la cirurgia. Com fer d'una petita història una gran història? Aquest és el gran mèrit de Reparar els vius, perquè al darrera de la narració d'un fet, per desgràcia usual, hi ha el gran relat moral dels límits de la vida i la seva relació amb la consciència. 
I us deixo que en fruïu, si us ve de gust. 
Reparar els vius. Maylis de Kerangal. Traducció de Jordi Martín Lloret. Edita Angle Editorial 
Premi Llibreter 2015