Blava aparença

Sota aquest títol tan poètic es desplega un llibre en prosa i sota la prosa es fa visible una escriptora que té en la poesia el seu mitjà màxim d'expressió, fet ben ostensible al llarg de la Blava aparença. 

Fotografia: Carme Andrade

En aquest llibre, la Maria Dolors Vallverdú fa molt més que donar-nos a conèixer la personalitat del seu pare, un exemple paradigmàtic d'home senzill però dels que fan història gràcies a l'amor per la cultura i pel país i a la rectitud d'uns valors morals. L'autora també ens dóna a conèixer la seva pròpia personalitat i la seva trajectòria vital com a dona, com a ciutadana  i com a poeta. Les memòries del pare han estat recopilades i ordenades amorosament per la filla i constitueixen una mostra detallada i molt ben perfilada d'una època convulsa com la que van viure els nostres pares i avis durant i després de la guerra civil espanyola a la nostra ciutat. A través de les seves pàgines descobrim les atzagaiades, les delacions i les malifetes que es visqueren entre amics i parents d'un bàndol i de l'altre i com el protagonista intentà i en molts casos ho aconseguí, desviar el destí tràgic de molts d'ells.

Blava aparença, una lliçó d'amor per un pare i per la memòria d'un país.

Corporis

Era un diumenge de juny quan la neu comença a desaparèixer de l'alta muntanya però les nits encara són molt fredes i la poca neu que hi ha es transforma en gel. No feia ni cinc minuts que havíem fet cim, un tres mil, i ens disposàvem a traspassar a l’altra banda d’una estreta glacera, un passadís de neu gelada, una mena de tobogan blanc que anava a petar a una tartera i que més avall continuava en una llunyana i profunda gola fosca. Anàvem seguint el petit senderó gelat marcat per les petjades dels que ens precedien quan de forma sobtada el meu cos es va convertir en una mena de pilota que va començar a rodolar i a picar de forma descontrolada d'un costat a l'altre de l'estreta gelera, tot xocant amb les pedres d’ambdós costats a una velocitat vertiginosa i tenint l’estranya  percepció que el meu cos sortiria disparat cap a l'infinit planetari per sempre més. Un feix de llum d'una potència extraordinària va il·luminar en una mil·lèsima de segon la meva ment i una frase fatídica va aparèixer resplendent: Ja l'he espifiat.

Fotografia: Carme Andrade

La meva vida no em va passar pel cap no; una abstracció de la meva vida sí. Una mena de síntesi esbojarrada i súper mega concentrada de la  meva existència em va llampeguejar la ment i de sobte un fre, un cop sec i un obstacle em va aturar violentament a la vora del gran precipici que s'obria als meus peus.  

Van ser mil·lèsimes de segons des que havia començat a rodolar pel gel fins que dos ens corporis em barraren el pas. La meva indiscutible trajectòria vers les entranyes de la muntanya s'estroncà abruptament i en obrir els ulls, la llum crepuscular havia dibuixat un aura resplendent darrere dels dos cossos, cosa que em va fer pensar que aquells éssers devien ser dos espectres a l'espera de la meva ànima un cop despresa del cos. Devia haver arribat a les portes del més enllà i em trobava esperant algun fet extraordinari i transcendental. El fet extraordinari havia succeït: vaig descobrir que els dos cossos corresponien a dues persones conegudes. 

Els dos companys d'excursió que caminaven una cinquantena de metres al davant de tot el grup havien reaccionat de forma ràpida i àgil com dos cabirols i s'havien plantat al final del corredor de gel amb la finalitat lloable i heroica de parar la meva desenfrenada caiguda cap a la fosca barrancada que m'esperava uns centenars de metres més avall.

 - Qui sóc jo?, - el Biel, contesto. - I jo qui sóc?- El Rafel. - I tu com et dius? – Jo?... ves com em dic? Carme. - No et moguis, quieta. - Les cames. - Què els passa a les meves cames?.- Les pots moure?- Sí, és clar.

Totes aquelles preguntes m'inquietaven. Jo em trobava bé, tenia el cap damunt del coll, les cames a continuació del tronc, els dos braços els havia conservat sencers, el coll una mica desllorigat, però res que m'impossibilités moure'l. 

Tot el grup va a anar arribant i a cada rostre vaig veure reflectit el terror que els havia ocasionat la visió de la meva caiguda. - Estic bé, no us preocupeu. Vam començar el descens ordenat en filera índia pel camí pedregós fins l'aparcament dels cotxes. Abans de marxar, vaig fer una reüllada a la sinistra fondària que s'obria molt a la vora dels nostres peus. Un parell més de circumstàncies penoses van ocórrer abans no vam arribar als cotxes, però ni de lluny es podien comparar al fet que jo acabava de protagonitzar aquell diumenge de juny i que sortosament va acabar feliçment.

De tant en tant, el Biel, el Rafel i jo ens trobem i reeditem l'aventura tot i afegint-hi nous detalls, que de ben segur ens havien passat desapercebuts o que potser són producte d’una imaginació que es desferma en rememorar aquella baixada en picat cap als inferns...

Carme Andrade

No m'és permès el desig.( A l’entorn de Vòmits.Tria eròtica 1, de Mònica de Dalmau Mommertz)

Transito pel laberint del joc amorós entremig d’atzucacs i amagatalls. Quan jo em despullo de les flors de l’ànima i tu m’amagues les teves, faig com si res no passés però el buit omple les meves vísceres. Quan és la meva vulnerabilitat la que m’emmordassa, jo no em permeto de pronunciar el desig en veu alta però el maldo i l’enyoro. Trobar la baula  perduda de l’enfilall entre tu i jo no és tasca fàcil.

M’he deixat trencar/Jo que era tota /sencera una.

Fotografia: Mònica de Dalmau Mommertz

Aleshores cerco el plaer en el silenci del mi. El silenci és la veu més exaltada per proferir el crit de carn . Sóc jo en profund. Company amatent de la meva volguda solitud, germà fidel. Malgrat tot, torna a aparèixer el buit del dubte i la irresolubilitat de l’acció amorosa, l’escaramussa  i el desencís. No és això. No era això. I la recerca contínua. Les trobades fugisseres, clandestines, mirall de la meva íntima clandestinitat, el joc d’anar i tornar, del gat i la rata que s’escapa, del vol i dol, marieta posa-hi sucre que seran un xic millor i no en són. Miratge. I les ales del vers llibertari s’estenen en picat a ritme de claqué en un joc de dansa, clac, clac, clac clac i clac. 

Bes Un de bo de veres,/un de tres quarts./Un de cantó/i un banyat amb peres./Treu de davant el sol/i en l’esquena t’escalfaràs. 

El joc mordaç de la cluca d’amagar. Anar, venir, doldre, sofrir, oir, plor, fugir, olorar, escopir, plaer, visual, carnal, sensual, jo i tu, tu i jo i l’altre. 

Et llepo lenta i dura trobo/ta pura carn de rosa/vestida en roig venint. 

L’amor que mor, l’amor que no mor, l’amor que em venç i no ve o el que ve i no em venç. I el sexe sense ànima. Ni trio, ni tria. Tria ella, la química dels llençols. I em sé objecte o em sé subjecte. I la irresolubilitat de tot plegat. 

I en tres mesos/ no hem tingut/ temps, encara, per saber-nos.

L’estupefacció m’habita. Trio el perdre’m en el meu pou íntim, el  dissoldre’m en la meva pròpia substància mineral.   

Gaudir/en silenci/en jo./Jo amb mi.

Em guardaré, doncs, de l’amor? 

Carme Andrade.

Reparar els vius, de Maylis de Kerangal

Entre d'altres coses bones de la vida, estar d'enhorabona és per mi descobrir veus literàries que siguin capaces de desvetllar-me i de fer-me obrir més els ulls o fer que arrengleri el meu cos en uns gestos inconscients que deuen significar un estar alerta, un ep!, aquí hi ha substància. Bé, doncs això és el que he experimentat des de les primeres línies de Reparar el vius:

Què és el cor d'en Simon Limbres, aquest cor humà, des que la seva cadència es va accelerar en el moment de néixer, mentre altres cors també s'acceleraven.../...

Un escriptor, - en aquest cas l'escriptora francesa Maylis de Kerangal - , que ens presenti el cor d'un noi com l'autèntic personatge de la novel.la , - el cor, aquest artefacte meravellós que ens fa vibrar i ens fa viure rítmicament,-  m'indica que la seva és una mirada profunda i alhora especial i aleshores penso: anem bé. I anem llegint fins que les pàgines se'ns fan curtes i ens neix el neguit de continuar, continuar i que no s'acabi mai. I s'esdevé el miracle de la lectura apassionada i joiosa.

No és només aquesta mirada diferent l'únic que t'atrapa des de les primeres línies, també ho fa l'agilitat d'una prosa viva, on no hi ha giragonses ni paràfrasis innecessàries. Una prosa visual, cinematogràfica, precisa, concreta, exempta de diàlegs, i un gran treball documental en el camp de la medecina cardiovascular i de la cirurgia. Com fer d'una petita història una gran història? Aquest és el gran mèrit de Reparar els vius, perquè al darrera de la narració d'un fet, per desgràcia usual, hi ha el gran relat moral dels límits de la vida i la seva relació amb la consciència. 

I us deixo que en fruïu, si us ve de gust. 

Reparar els vius. Maylis de Kerangal. Traducció de Jordi Martín Lloret. Edita Angle Editorial 

Premi Llibreter 2015

Gegants de gel de Joan Benesiu

Una ciutat als límits del món, un bar i uns personatges que s'expliquen les seves històries. Sis personatges en un cruïlla existencial estan units pel microcosmos d'un bar on es troben cada dia i on confessen el seu passat. Sis desconeguts que senten la motivació d'abocar les seves vides i que senten la necessitat de ser escoltats. El món occidental mentrestant celebra les festes de nadal en família. Al bar Katowice d'Ushuaia la família improvisada la conformen cinc homes i una dona. De rerefons, la història recent de l'Amèrica més austral, el conflicte de les Malvines, - aquest gra que supura sense cicatritzar-, la vida convulsa de la frontera mexicana, les dictadures militars o la història de la castigada Polònia, país molt present en la novel.la: en el nom del bar, en una de les històries relatades i en les digressions culturals i literàries que ens ofereix l'escriptor narrador en fer-se ressò de l'obra del polonès Gombrowitz en un dels capítols.

Fotografia. Carme Andrade  El far dels Eclaireurs. Ushuaia.

Gegants de gel(1) és una novel.la de novel.les, on cadascun dels relats de vida real o de ficció, - que siguin reals o mentida és secundari- , podria ser el germen d'una altra novel.la. Sorprenen algunes de les dades històriques que hi descobrim com la de l'origen del nom de L'illa de  Xàtiva en parlar de L'illa de la terra del foc.

No me'n puc estar de confessar que he descobert molts espais en comú entre l'autor i una servidora. He esmentat anteriorment l'escriptor polonès Gombrowitz del qual vaig llegir Cosmos i en vaig quedar fascinada, l'esment d'en David Linch, un dels meus directors cinematogràfics preferits, el pas pel cafè Tortoni de Buenos Aires que va ser la meva entrada inicial a la ciutat, l'admirat Roberto Bolaños i la petja que va deixar en mi la seva gran novel.la 2666  fins al punt de voler fer un viatge fins la frontera mexicana i que vaig realitzar fa uns quants anys,  les cançons de L.Cohen, en especial I have tried in my way to be free i finalment la meva visita a la ciutat d'Ushuaia, un viatge decidit molt abans de la lectura del llibre, però llegit mentre era a la ciutat. En fi, una lectura plena de sorpreses, rodona, amb la qual m'he sentit molt a prop i que  ha lograt allò tan difícil que és la comunicació i l'emoció en una mena de viatge cultural i literari compartit.

I si allà s'acabava realment el món, aleshores aquell era l'observatori ideal per veure que el món era idènticament confús tant en el balcó final com en el cor de les civilitzacions més antigues. El desassossec em duia a les paraules de Pessoa, quan afirmava que viatjar era completament inútil i que no hi havia millor viatge que el que fas des del menjador de casa teva...
Doncs això.


(1) Gegants de gel de Joan Benesiu és un llibre editat tan bé com sempre per Edicions del Periscopi

Apunts

Fotografia: Carme Andrade

Fotografia: Carme Andrade

Reboten les pedres sota el bus, no paren: clec, clec, i la pols a la gola i al nas. A fora, els guanacos transiten, reis del seu reialme mentre el sol molt lent s’ajup darrera l’horitzó. Núvols que corren, paren, s’amunteguen i s’enfosqueixen. Al terra, mates verdoses com pegots de pintura damunt una tela inacabada i al lluny uns volums geomètrics d’una granja, petites capses rectangulars enmig del llenç grogós de l’estepa. Han quedat darrere els pics del Payne, muntanyes fortificades per altres muntanyes que formen un recinte emmurallat enfosquit ara per la llum groguenca que, fugissera s’arrauleix sota el gris de la nuvolada que ho cobreix tot.

1-12-2015 Del Payne a Puerto Natales

Els límits, els propis límits

Pobles sense destí, pols, horitzó, fils d’electra i el cel etern, bell, ebri de núvols, allargassats, l’erm més cru. L’horitzó, sempre l’horitzó i un sol ponent que esclata quan tot semblava mort i tenyeix la minsa herba de groc i de marró revellit els matolls. 

M'acompanya el so traquetejant d'un bus obstinat a sortir-se del camí traçat,  com si volgués desviar-se de la N3 i conduir-nos ves a saber a quins paratges encara més erms i sòrdids que els de la planúria inacabable per on transitem.

Llum del capvespre a l’illa del foc, terra dels homes que arribaren com a presoners i en feren la seva llar. Una llar afuada pels vents del Pacífic i per les tempestes de gel.  Terres dels antics canoers, expulsats, expoliats, venuts, comprats, mercadejats i eliminats per la brutalitat dels nous colons.

A l’est, l’Atlàntic és una línia llunyana des de l’ermot per on discorre el bus atrotinat, habitacle amb rodes per on circulen els pensaments i els somnis dels viatgers, potser abraçar algú quan el bus arribi a la terminal, potser l’emoció de trepitjar les darreres fronteres.

Res més enllà, només els gels solitaris, les muntanyes en la seva aspror, gèlides. Els límits. Els propis límits.

27-11-2015 de Punta Arenas a Ushuaia