La vida té aquestes coses (1)

-       Mare, no és això. Segons la Júlia ja hem esgotat tots els intents. Ella ho té molt clar: una temporadeta d’aire fresc  i a veure què passa....No, no vull tornar a casa vostra, no necessito res més. Tingueu cura de la Neu i ja en tinc prou. Et trucaré quan arribi a l’hotel de Nova Delhi. Penjo. Adéu, mare.

En realitat, la relació amb la Júlia s’havia acabat feia mesos. Després d’un dels sopars dels divendres que fèiem sistemàticament amb els seus amics em va confessar que tot havia estat un error.

-       Tot què? Tota la nostra relació? Un error?

-   Sí, Jaume, un error de càlcul, de creure que en pocs dies es reconduirien les situacions i tornaríem a ordenar de forma lògica les nostres vides, però no ha sigut així.

Jo ja m’havia avesat al seu racionalisme, a les seves paraules un pèl pedants,  al seu prendre mides i als seus càlculs en tots els terrenys fins i tot en el terreny sentimental. En els nostres inicis, en les primeres flamarades de l’enamorament fins i tot trobava que aquesta qualitat la feia encara més encisadora:  “Vés, si n’estava d’ ella! Vés si n’estava de penjat aleshores !” però ben mirat m’estava fent un favor. Se m’havia avançat a uns esdeveniments que tard o d’hora s’haurien precipitat i haurien tingut el mateix final. Ara m’estalviava d’haver-me de sentir culpable, encara que la situació tot plegat no era gaire galdosa. 

Amb la Júlia havíem viscut unes quantes primaveres plegats i sempre hi haurà allò de perquè no ho vam tornar a intentar. De vegades les relacions per bé o per mal només pengen d’un fil, d’una mirada , d’una invitació, d’un gest carinyós damunt o sota les estovalles...o de la paraula justa en el moment just. Depèn d’encertar les coordenades. Vet aquí! Potser serà una frase per a la història: Les relacions sentimentals depenen d’encertar les coordenades. Per altra banda, la meva vida laboral també començava a fer figa. Les meves responsabilitats com a executiu de la firma SIHL començaven a malmetre la meva salut física i mental.../...

Pluja

El silenci de la pluja em fa feliç.No espero res més que el goig de sentir l'aigua com llisca lliure a prop meu.

Blau

Res com l’instant feliç 

en què

les llunes de la nit fosforescent

es tenyiran

del blau dels teus ulls.

Des del jardí

Una sola cosa

una,

deixar que respirin els anells de l’aigua

sota els àlbers del jardí

i persistir,

malgrat la pluja dels dies.

C.A.

Terres i vents, de Conxita Jiménez

A Terres i vents  la saviesa de les pedres, de l'aigua, de la lluna i dels arbres ho nega tot. 

La poetessa extreu de la terra els mots d'un parlar arrelat en el treball de la gent; paraules que arriben al moll de l'os de les coses elementals amb naturalitat i amb sinceritat.  El seu relat poètic és el relat del combat de la pluja sobre la terra, del fluxos de la lluna o del record del tacte de l'olivera.

Els poemes s'adrecen de forma familiar a l'arbre vell, al vent, al riu o a la lluna i les seves paraules són com preludis  d'antics oracles, de quan la sibil·la s'alçava per damunt dels mortals i una veu fonda sorgida de la terra li dictava el present i el futur de tots nosaltres.

D'aquesta manera, Terres i vents  ens recorda, -  per si de cas ho havíem oblidat- , que el nostre destí és indissoluble al destí d'una natura elemental que ens alimenta i que dóna sentit al nostre viure, però que també ens governa. Una poesia que neix de la terra i torna a la terra.

Terres i vents, un poemari que presentarem a Reus en dates properes.

La dona veloç, d'Imma Monsó

Pot una professional de la psiquiatria ser una excel.lent psiquiatra per als altres i ser una incompetent en aquesta matèria per a ella mateixa?

Potser som injustos fent-nos aquesta pregunta, però és una de les reflexions que ens vénen al cap després de llegir La dona veloç. Una història d’històries familiars que s’entrecreuen però que difícilment es troben i quan ho fan potser ja és massa tard. 

Dues veus narratives: una, la de la propia protagonista i una segona veu que ens condueix pel món interior dels personatges com una llanterna que va il.luminant per on passa. Enmig de tot plegat, el déu cronos i les seves fluctuacions, les seves contradiccions i els seus desajustaments en uns personatges que no acaben de trobar la mesura adient que equilibri les seves vides. Una novel.la que ens parla de la incomunicació, dels afectes i de l’horror vacuii que intentem amagar omplint la nostra vida amb moltes accions. 

Al final, però, la regeneració personal vindrà de la mà dels afectes, en aquest cas encarnats en un infant, com a símbol d’un futur més tranquil on sigui possible fer allò que vulgarment en diem perdre el temps.

Nos vemos allá arriba, de Pierre Lamaitre

Una novel.la amb tots els ingredients que fan que una història esdevingui un clàssic. Un clàssic on es combinen el poder, l’ambició i la corrupció a gran escala amb el costat dolç de la condició humana, l’amistat i la tendresa. Un còctel on els seus components prenen grans dimensions com en les tragèdies gregues, si bé no exempt d’un humor fosc i trist en l’actuació d’uns personatges que en la seva tragèdia ratllen l’esperpent i ensenyen el costat més agredolç de l’existència. 

Extreta d’uns fets reals  i passada pel fí alambí de l’escriptor, aquesta història ens mostra la cara més crua de la postguerra, quan arriba el moment de fer els grans negocis basats en la corrupció i en l’intercanvi de favors entre els poderosos. Sang freda i manca d’escrúpols en una mena de vodevil tragicòmic en què el personatge més ruín de tots només ho és una mica més que el personatge que encarna la víctima. Botxí i víctima, víctima i botxí, ambdós presoners de la passió pel diner fàcil encara que sigui a costa de les famílies dels soldats morts per la república. 

El tercer personatge és el que ens salvarà de tanta ignomínia, paradigma de fidelitat i amor sense límit a l’amic que un dia li va salvar la vida.

No us perdeu les primeres pàgines on es narren uns fets determinants per la comprensió de tot plegat.