B.S.Iyengar

El setembre de l'any 1996 el mestre de mestres de ioga, en B.S.Iyengar, va visitar el centre Iyengar de Reus. Avui, tot revisant papers, he trobat les notes que vaig escriure en la seva visita. Les he rellegit i m'han tornat a semblar plenes de claredat i d'humanitat.

La pròpia existència és el déu. És el que fa que els meus budells, els meus pulmons funcionin, que fa que tot estigui en continu moviment.

El ioga ajuda a expandir el cor i concentrar la ment; el món actual expandeix la ment i constreny el cor.

El benefici del ioga no te'l trobes tu només: el troben els teus amics, els familiars, els companys...

No m'importa que no cregueu en Déu; el que m'importa és que cregueu en la vostra pròpia existència.

Viu amb amor, practica i treballa amb amor i riu-te'n dels teus fracassos.

Si un altre és superior que tu en virtut, estigues content i dóna gràcies que sigui així.

La meva fe no és un mur o una cortina que m'impedeix veure més enllà; al contrari: és allò que em fa continuar treballant, la voluntat d'anar més enllà del coneixement...

La meva existència, la teva, la de l'altre són els rius que van a parar a l'oceà de l'existència, que a la vegada es transforma en núvols, pluja i rius novament...

(B.S.Iyengar en la seva visita al Centre de Ioga Iyengar de Reus el 23 de setembre de 1996)

Les palmeres salvatges

William Faulkner, paraules majors de la literatura nordamericana. Un clàssic, diuen. Els dos relats encreuats que conformen aquestes Palmeres salvatges tenen el classicisme del rerefons existencial dels grans temes que ens persegueixen des de molt abans dels inicis de tot:  la impossibilitat de ser lliures, l'individualisme, el materialisme, el desamor,etc. La forma literària de Les palmeres salvatges defuig els convencionalismes. Una prosa complexa, plena de matisos i un estil personalíssim, que requereix del lector la paciència necessària per acostumar-s'hi i per superar les primeres pàgines. Els éssers que poblen els dos relats són éssers automarginats que s'intercalen sense un nexe aparent. En un dels relats, uns presoners sobreviuen a unes inundacions del vell Mississipi. Aquesta sortida al món exterior de la presó els situa contra les cordes de la pròpia existència, els enfronta a una dura realitat on la vulnerabilitat i la indefensió són més fortes que quan vivien sota la teulada de la presó. A fora, tot individu està tancat en ell mateix. A fora no és possible la compassió. Els homes i les dones no són res més que ombres a qui la indiferència i el menyspreu són les monedes de canvi quotidianes. Potser es sentien més lliures en el clos de la presó?

El segon relat planteja la follia d'una jove parella que intenten trobar un sentit a l'existència tot lluitant perquè els diners no siguin causa de desamor; intentaran superar les barreres de la materialitat portant al límit la seva existència. Entremig, l'episodi de l'avortament de la dona afegirà sordidesa i tristesa a uns personatges que no aconseguiran els seus anhels. En contrapartida, els dos relats conformen un viatge sensorial amb ressonàncies poètiques en un paisatge feréstec i excitant com és el de Les palmeres salvatges. Va ser escrita l'any 1939. William Faulkner va reble el Nobel de literatura l'any 1949.

Pètals a cau d'orella

A la mateixa hora, cada tarda, la dona dels cabells cendrosos entrava al petit establiment del carrer Santa Caterina i saludava la Virtuts. La Virtuts l’esperava a la porta amb el tovalló al braç i amb un Bona vesprà Sra. Dàlia bonica. Li tenia reservada la tauleta rodona  de l’entrada. Li agafava el bastó d’empunyadura daurada i li ajustava la cadira a la petita taula.

A la paret de l’orxateria, els tons blavosos de les rajoles de Manises contrastaven amb els  cabells cendrosos de la dona, pentinats en suaus ondes. Del seu aspecte extern destacaven unes ulleres fosques que sempre conservava posades.  Amb la mà dreta, lleument tentinejant, agafava el got d’orxata que li servia puntualment la Virtuts. Xarrupava a poc a poc i  esperava. Sabia que d’un moment a l’altre la persona que esperava entraria per la porta. Fins aleshores ell no havia faltat mai a la cita de les flors, com deia ella.

Ell entrava tot traient-se el panamà els dies de calor i amb un gest d’elegància natural el deixava damunt de la tauleta de marbre que també li reservava la Virtuts; el seu lloc era just al racó del penjador i al darrera de la taula d’ella. Vestia elegant, fes calor o fes fred. Les seves americanes ben ajustades i el seu mocadoret de seda al coll el distingien de la resta de clients de la famosa orxateria Santa Caterina, plena de turistes amb calça curta que entraven acalorats i esbufegant les tardes xafogoses d’estiu.

Després de saludar discretament la dona dels cabells cendrosos , obria sempre el mateix llibre que treia de la butxaca de l’americana. Un llibre petit de tapes granatoses i amb una cinteta vermella com a punt de llibre. Era semblant a un d’aquells missals que veiem en algunes esglésies perquè els fidels puguin seguir les oracions. L’home obria el llibre segons el punt del dia anterior, movia  el seu cap uns centímetres al davant just darrera de la dona de cabells cendrosos i iniciava una lectura gairebé  a cau d’orella. La dona arrenglerava el seu cos a la cadira i reculava una mica el seu cap per poder seguir més atentament les paraules que ell anava desgranant una a una com pètals de rosa que, tot lliscant cap a  l’orella  escampaven la seva flaire en suaus onades i anaven penetrant en tots els racons del cervell amb un embriagador efecte, un efecte que per altra banda era compartit per ambdós. El lector, sovint havia de fer una pausa per sortir de l’enrogallament de la veu produït per un mot   o per una imatge que esclatava potent entremig d’un vers. I ella, sovint es deixava bressolar per les paraules amb un lleuger moviment de cap, com seguint el ritme d’una música personalíssima. Lector i oient, tots dos es submergien en un espai únic, intern , aliens al moviment de la resta de mortals que transitaven per l’establiment.  I així cada dia fins que  iniciaven el ritual del comiat.

L’home acabava la lectura, tancava el llibre, el desava a la seva butxaca dreta i després de fer dos glops a la camamilla amb anís que sempre li servia la Virtuts, s’aixecava i acostava la seva boca a l’orella esquerra de la dona dels cabells cendrosos i li donava les gràcies per la seva atenció. Ella li corresponia  amb  el nom de la flor que li havien suggerit les paraules i les frases  dites a cau d’orella : prímula, rosa boscana, lligabosc, violeta, flor de romaní, panical, lilàs, orquídia, begònia, hortènsia, flor de la passió... I així dia darrere dia, les paraules xiuxiuejades s’anaven transformant en jardins de flors en el cor del lector agraït i en el de la dona dels cabells cendrosos. 

Carme Andrade

On ningú no et trobi

Un títol On ningú no et trobi que ens diu molt del contingut del llibre. Una història on el personatge leiv motiv adopta diversos apel.latius: Teresot, àlies La Pastora, àlies Florencio Pla Messeguer; batejat però com a Teresa Pla Messeguer. Un personatge que viu o vol viure on ningú el trobi. Una història real envoltada d'una ficció. La història real del maquis Florencio Pla que impel.lit per circumstàncies personals, socials i històriques s'incorpora a les files del maquis de la zona dels Ports i del Maestrat.

La història que ens narra la seva autora, Alicia Giménez Barlett, està basada en la biografia real del personatge i es fa doblement interessant gràcies a la introducció de dos personatges de ficció que li confereixen a la novel.la un plus afegit. Un periodista barceloní i un metge psiquiatre francès atret per la figura del Teresot apareixen als escenaris reals del maquis als anys cinquanta amb l'esperança de poder recaptar informació sobre el personatge. El periodista serà contractat pel metge a fi que l'ajudi sobre el terreny a cercar informació amb l'esperança de poder arribar a contactar amb el maquis. Una lectura atractiva des de les primeres planes, envoltada de l'ambient opressiu i opressor dels anys següents a la desaparició del maquis, en què qualsevol vilatà d'aquelles contrades podia ser un confident de les forces franquistes. Així el clima de desconfiança i de por de l'estat opressor encarnats en les figures dels guàrdies civils planen per tota l'obra. Una contribució més a la història d'unes comarques castigades per uns i pels altres, producte tot plegat de les misèries materials i morals d'un règim feixista i assassí.

Aquesta novel.la fou guardonada amb el Premi Nadal 2011. Cal destacar la boníssima traducció al català d'Alexandre Gombau i Arnau que ha sabut utilitzar dos registres lingüístics amb gran mestria.

Ballarina de paper fi

Una flor d'hibiscus surt del petit gerro que el vent ha fet caure; l'aigua que s'ha abocat damunt de les blanques estovalles dibuixa un rierol que lentament va degotant cap al terra de fusta de la terrassa. La flor  va de la taula al terra empesa pel vent, rodola per l'enfustat del restaurant buit després que una ràfega de vent hagués deslligat una de les vetes del tendal blanc de la terrassa. La tela del tendal s'ha desfermat en un ball frenètic anant a petar rítmicament sobre les cadires de fusta del restaurant gairebé buit de clients.

Mentrestant, la delicada flor rosada va rodant i rodant,- ballarina de paper fi -, sobre un terra de soledats i tardor.

Flamarades

La tarda començava a escopir flamarades de sol tardà sobre la solana de la vall i el genet del cavall de la crinera de foc tibà les regnes. L’animal aixecà el morro sol•lícit a l’ordre de l’amo. Aquell esternut estrepitós havia provocat aquella parada obligada sota del vell garrofer i a tocar de les vinyes de ca l'Ambròs.

L’esternut va anar acompanyat d’una convulsió extrema en tot el rostre del genet. Un devessall de mocs i llàgrimes i alguna cosa d’una certa consistència sòlida va sortir dels seus narius.  Es va passar el mocador per sota el nas i se'l va mirar estranyat. Entre el líquid llefiscós i espès que acabava d'expulsar hi va trobar una lletra de plàstic, la lletra era una lletra grega, la Tau, una lletra que el convidava a furgar en el seu passat recent. 

A través de la lletra va visualitzar els dies passats damunt de la gespa del jardí, una gespa retallada en forma de T i la seva ment va viatjar fins una antiga calçada romana que feia pocs dies havia trepitjat en un poble del Priorat, un poble que té un camí anomenat cava loca, on no hi ha caves ni està beneit. Cava loca, lloc profund, com el forat del nas d’on va sortir disparada la lletra Tau, la lletra que  indica l’equilibri, la lletra que conté algunes de les essències dels antics sabers templers, la lletra de Tecla, la patrona de la veïna Tàrraco; una lletra que ens remet a l’ocultisme o a la càbala, vés a saber. Aquesta lletra li havia sortit disparada del forat dret del nas i ara no només sorgia de la seva ment el camí de la cava loca, sinó també el pas dels templers per la veïna Miravet i fins i tot el Sant Grial. La forma de la copa també s’assemblava a la lletra T. Les dues banyes de la lletra podrien ser les nanses de la sagrada copa. 

Fotografia: Carme Andrade

El misteri havia sortit disparat del seu cos esvelt de genet com en un desig de fer-se visible als humans que sempre especulen sobre els orígens de certes coses. Ara a ell se li estava fent visible que la sagrada copa, el tresor més ocult, el tresor pel qual tots els cavallers templers havien lluitat i havien matat estava dintre d’ell. El misteri i el tresor no només estaven dintre d’ell, estaven també dintre de cadascun dels mortals, però amb una diferència. A ell el misteri se li havia  revelat i  als altres mortals estava per veure si tindrien aquesta sort. 

En la seva cavalcada per les planúries vermelles que tan bé coneixia, una gran resplendor incandescent s’obria davant d' ell tot guiant-lo cap als territoris de la llum que tant havia desitjat. Sota el vell garrofer, de cop i volta sentí la frescor d’uns dits àgils i tebis que s’obrien pas entre el braç esquerre i el seu cos. I una veu distant i freda... 

- Ja t’ho deia. Efectivament tens febre. La ratlla del mercuri sobrepassa els 42.


Carme Andrade

Sukkwan Island, de David Vann

Hi ha històries que et sedueixen des de les primeres línies...

Amb la teva mare teníem un Mini Morris. Era un cotxe minúscul, com un auto de xoc, i un dels eixugavidres estava trencat, de manera que jo sempre havia d'anar traient el braç per la finestra per fer-lo anar. Així comença un relat aparentment tranquil en les seves primeres pàgines però que poc a poc es va endinsant en el terreny de la inquietud i del misteri. La història de dos éssers, un pare i un fill adolescent disposats a passar un any de les seves vides en una illa deserta allunyada dels humans. Una història que dóna per molt vist el resultat, encara que pugui semblar increïble. Una novel.la ambientada en un espai concret amb unes dures condicions climàtiques i materials i  protagonitzada per dos únics personatges, un dels quals és un adolescent. Una novel.la intensa i plena de suspens. Quin secret amaga aquesta història que enganxa des del primer moment? La resposta l'he trobat en la fascinació que m'ha produït per un costat, el relat del paisatge feréstec d'una minúscula illa del sud d'Alaska i per l'altre, la intensitat emocional que es desprèn dels personatges i de les seves interrelacions i no direm més per si algú de vosaltres s'interessa per aquesta novel.la. Escrita pel que diuen que és un dels més aplaudits dels nordamericans actuals, en David Vann. Va ser premi llibreter l'any 2011. 

Foto Carme Andrade