Cartes a Clara

Agustí Pons a Cartes a Clara (2010), adopta el gènere epistolar en una carta que dedica a una jove becària de periodisme. El pretext de la carta li serveix per posar en safata el seu pensament periodístic i fer un repàs, com aquell que no fa res, a la història del segle XX del país i de retruc d'Europa. Un llibre amè malgrat estar farcit de noms i referències de fets i esdeveniments coneguts. Els fets i els noms hi són però teixits amb una gran habilitat i mestria per fer d'aquestes cartes un text molt digerible i a l'abast de qualsevol persona que, sigui per edat, sigui per interessos culturals, tingui referències de tot un període històric que ha determinat el present actual.

El periodisme català enlluernà gràcies a les seves primeres figures en el període entreguerres, però que malauradament aquesta brillantor es va estroncar amb el cop d'estat franquista i la conseqüent repressió, amb algunes excepcions de periodistes que de una forma o altra van col.laborar amb el règim feixista.

Les deu cartes a Clara també són un clam de disconformitat amb els plans d'estudi de les actuals Escoles de Periodisme i tot sovint, l'autor es pregunta com és possible que professionals del periodisme com Eugeni Xammar o el mateix Nèstor Luján o la periodista Irene Polo no siguin referents d' estudi obligatori. Critica el gir que han pres les redaccions dels diaris, espais cada cop menys personalitzats i més burocratitzats, on les notícies arriben ja mediatitzades per les grans agències i els redactors són cada vegada més funcionaris i menys creatius. Tampoc no se n'està de criticar el paper de l'actual TV3 en relació a la cultura literària del país. A TV3 parlen d'un autor català, quan aquest ja s'ha consolidat com a escriptor conegut a l'estat. 

En definitiva, una visió lúcida i crítica del món de la comunicació a Catalunya, un llibre testimoni d'una forma de periodisme, el qual ja no té cabuda en el món actual de la informació on la immediatesa i la complexitat fan més difícils l'opinió reflexionada i serena dels esdeveniments actuals.

Les mans de l'àvia

Les mans de l’àvia eren com talismans de la bona sort. Quan les tocava, aquell dia segur segur que  les coses no se’m torçarien ni anirien pel camí de la mala sort. Unes mans amb les rugositats dels temps difícils i de la duresa de l’aire sec de la plana.

La recordo amb el davantal de quadrets blancs i negres damunt de la bata fosca i amb el cabell recollit en una trena o en un monyo. Atrafegada, donant de menjar a les alegres gallines que piulaven com a desesperades al seu darrere. Duresa a les mans i somriure obert.

Durant les nits d’agost quan el camp exhalava aromes de blat acabat de segar,  de  romaní , de mentes i d' alfàbregues, quan es barrejaven al nostre nas totes les olors de les nits d’estiu a la plana,  l’àvia  ens feia sortir a l’era.  Cel espurnejant de punts lluminosos coronaven els nostres caps infantils; aleshores ella  anava recitant els noms de les constel·lacions i dels estels  d’aquells cels fosforescents. Per assegurar-se que ens havíem après  els noms, ens feia repetir les paraules  en forma de rodolí cantat; així ens inventàvem una curta melodia per a cada constel·lació o estel, com per exemple:  el carro gros  a la boca hi té un os, el carro petit a la boca hi té un dit, i així anàvem fent fins que l’airet de la mitjanit ens feia  entrar de nou al mas.

El mas de la plana d’on no havíem d’haver marxat mai. 

El que hi va haver a continuació de la nostra marxa a la ciutat és l’altra cara de la moneda  a aquelles hores passades a l’aire lliure on totes les coses del camp cantaven per elles mateixes, on tot  vivia amb ànima pròpia, on cada bri d’herba era un petit homenatge a les deesses màgiques de la vida, on tot s’acaba i tot torna a començar. Les mans de l’àvia que tinc fotografiades a la capçalera de la llitera  de la  cel·la  em recorden minut a minut que un dia  tornaré al mas de la plana  d’on  no havia d’haver sortit mai. I les nits d’estiu tornaran a exhalar aromes d’alfàbregues i sortirem a l'era i...

Carme Andrade

La Bella Dorment

A una Bella Dorment, que despertà del seu somni sense petons de prínceps encantats

La Bella Dorment
ha eixit del somni,
ha vençut l'encanteri
segles captius
mots amordassats
panys forrellats.
Ha eixit del somni
a l'aire fresc de l'albada
a l'espetec de l'aigua
sobre la codolada
al ventijol del capvespre,
granets de sorra a la cara.
Res no l'atura
ni lespunxes dels esbarzers
ni les gegantines onades
ni aquell pas estret
entre rocallades.
Sent l'escalfor a la cara,
als peus el pas ferm:
                  la seva terra l'empara.

Carme Andrade

http://tumateix-llibres.blogspot.com.es/2013/09/bloc-enllacat.html

Quan la nit fosca dels mots

Quan la nit fosca dels mots
arribi al zenit,
exaltats versos no dits
ressonaran en orelles prodigioses
i retornaran els mots perduts
als sords,
als cecs,
refent ecos del passat llunyà.

Carme Andrade, 2013
Els cercles obstinats. Ed.Meteora

Carrer Verdaguer

Un petit homenatge a Hopper, el pintor de les soledats i les esperes

Mira l’hora impacient. La seva cara és allargada i de trets petits i fins. La pell del rostre  és lleument rosada. Sota els ulls grisos se li marquen unes suaus bosses d’un violaci pàl.lid. A ambdós costats del nas les comissures del rictus de la boca  indiquen una incipient maduresa. Porta poques joies. Només  es destaca un punt daurat a la banda dreta del nas. Un botó daurat enganxat al nas i un braçalet de pell marró combinat amb petites pedres de color maragda que sobresurt de la jaqueta fina gris en el  moment que treu una revista de la bossa.  Ho fa amb desgana. La fulleja però  les lletres  se li amunteguen unes damunt  les altres i la seva mirada es perd  saltant d’una ratlla a l’altra.

Té  el mateix  corcó dintre del cos com quan traspassava la reixa del jardí del carrer Verdaguer i ficava la clau dins del pany.  Ara està delerosa que passi la tarda al més aviat possible. Una mena de desassossec la va preparant per al  pitjor. Veus,  cares oblidades, mirades, gestos. Les neurones s’afanyen a recuperar imatges i tons de veu; sent en la nervadura de l’esquena la tibantor de la tensió acumulada en unes poques hores. Se sent com una pruna arrugada, encongida i vulnerable. Uns sentiments que havia sepultat convenientment sota una gran llosa. És com haver iniciat una dura ascensió en ple hivern, quan l’aire et manca, quan les puntes dels dits se’t gelen, quan la gola s’asseca pel fred i una mena de boira t’emboteix els sentits .

 Això sentia mentre esperava en un banc de l'andana . Al costat hi té la maleta amb rodes; de la butxaca externa sobresurt un paper caragolat. Damunt de la maleta hi ha deixat un xal de color fúcsia i a sobre de tot un petit mòbil. Passatgers inquiets s’amunteguen a l’andana subterrània. Flairades  calentes inunden l’aire aviciat de l’estació.

Fotografia, Carme Andrade

El carrer Verdaguer... A la part alta de la seva petita ciutat , en un solar heretat  en zona rústega  ell va fer construir  per tots tres una casa enmig d’un bonic jardí. El jardí es va esllanguir en poc temps: els parterres abandonats i tristos,  els rosers plens de pugó , les fulles de l’hivern  s’arremolinaven els dies de mestral, les parets de la casa s’havien anat deslluint amb el temps. La vela de la terrassa va ser abatuda en una mestralada i així es va quedar, com una bandera de vaixell abandonat, esparracada i destintada. Li retorna a la memòria la vella fotografia de la casa del carrer Verdaguer. Ell la hi va enviar abans que ocorregués. Abans. La seva mirada, mentre mossega una poma que ha tret de la seva bossa , està perduda. De tant en tant fa una ullada al mòbil que té al costat.

Avui a les 21,55 haurà acabat tot. Hi haurà anat i haurà tornat de la ciutat oblidada. En  aquesta mateixa estació pujarà al vagó del tren que la  durà fins a París i d’allí a Compiegne en autobús. I demà al vespre, quan obri la porta  es  trobarà  en un racó del passadís, arraulideta, la petita Shasha que farà com si no la conegués, miolarà i girarà cua amb aquells aires d’indiferència que li fan pensar sempre en la superioritat emocional dels felins. Farà  una bona neteja de papers i de documents passats; passarà  l’aspiradora, farà unes quantes bugades i renovarà la terra de les plantes de la terrassa i tot tornarà a ser com abans, millor que abans.

Carme Andrade

De vida pètria

- Sents com plou?  Sents com corre l’aigua per la canalera de la façana?
- Avui tampoc no entrarà ningú.
- Em comencen a fer mal els ossos, què dic els ossos, si no en tinc d’ossos. El que em fa mal és l’ànima. Només tinc ànima i plecs , molts plecs d’una túnica blanca que s’està ennegrint de pols i d’impaciència.
- L’ànima, l’ànima... com a mínim tens ànima per dintre i la tens al seu lloc, equilibrada i ferma. Jo ja no puc més, només m’aguanta un senzill clau que m’està importunant d’allò més i és que l’operària no me’l va clavar equidistant. El meu eix de simetria vertical, que és tant com dir el meu equilibri personal, se m’està desplaçant cap a la dreta i això m’està provocant  una luxació de cal déu i sembla que ningú se n’adona.
- Calla que sento passes...
- No, això no ho suporto.  Algú em mira massa d’aprop.  Ara gira el cap cap a un cantó, ara cap a l’altre... Estic a punt de sortir del marc i fer-li una ganyota.
- Calla que et sentirà!
- Uf, se’n va,  quin descans! No m’agrada sentir l’alè dels visitants als meus nassos. Em posa de mal humor que els seus ulls  vagin repassant tots els meus detalls, que intentin investigar com m’han creat. Que busquin i rebusquin què hi ha al meu darrere. Mouen el cap cap aquí i  cap allà; em maregen.  Aquest panoli  ara se’n va al catàleg i el repassa. M’està buscant . Si em compra, potser s’adonarà de l’error de l’operària  i situarà el meu eix en el lloc exacte; ara bé, aquest tipus esprimatxat i llusco de vista no fa per mi, no em veig penjat al seu menjador al costat de les Lladró que m’imagino deu tenir escampades per tot els racons i raconets del pis. Ni em veig en un menjador empastifats de bodegons o del que és pitjor d’aquelles pintures amb gossos de cacera i genets galopant.
- Tindràs sort i et comprarà , ja ho veuràs i deixa’t estar de romanços estètics. A mi si se m’acosta algú no sempre me n’adono , he de parar l’orella molt finament perquè la vista ja saps que la tinc molt limitada; el meu creador ni es va molestar a treballar-me uns ulls com déu mana, vull dir uns ulls que serveixin per veure-hi  al davant, al darrere i als costat. Ja veus com estic, girada de cara el terra. Des del meu angle de visió només veig les petites tisoretes que es passegen impunement per tot arreu o les petites volves de pols que s’amunteguen a la paret del davant. De fet qui gosi mirar-me només veurà plecs i més plecs.  Estic condemnada a mirar el terra i el que és pitjor arrossegar aquesta ànima que em condemna de per  vida,  de vida pètria s’entén.  Em sents?

( Carme Andrade, Una visita a la galeria )

Quan el sol d'estiu,
avar impenitent,
ja ha fos al seu gresol
l'última unça d'or
on lluu la seva efígie,
els bruns adolescents
arriben a ciutat
grapejats pel vell astre
que és ja moneda antiga.
I tu has aparegut
sota d'un halo aurífic,
àgil,esvelta flama.
i no he gosat mirar
els teus ulls abrusats
per no fondre'm amb Ícar
al fons del mar de l'ombra...

Jordi Gebellí, El deixant del temps (2005)  Arola Editors