dijous, 4 de juliol del 2013

Cubans i cubanes

En el nostre viatge pel país cubà  hem tingut la sort de poder parlar i compartir moltes estones de xerrera amb persones molt diverses. En totes elles hi hem trobat un interès per expressar-nos les situacions personals i familiars, en totes elles hi hem descobert un cor senzill i planer que malgrat les dificultats demostren la seva capacitat per  fruir del carrer, de la música i de la bona cooperació entre els veïns.
 Algunes històries et commouen per les mancances a què es veuen sotmesos i per la precarietat del seu dia a dia. La possibilitat d'allotjament en cases particulars fa que el contacte sigui natural i que es presti a fer llargues tertúlies amb els amos de la casa, encara que no tots estan disposats a parlar amb els turistes que els visiten. Alguns d'ells, professionals fins fa poc que exercien en algunes de les empreses estatals, han canviat d'activitat laboral i ara es dediquen exclusivament a tenir les habitacions a punt per al possible turista que passi per casa seva. Economistes, enginyers i professors han fet un canvi radical, cosa que els proporciona molt de temps lliure i el més important, - vista la situació econòmica de les famílies- ,  una situació econòmica altament favorable en relació a l'anterior, de tal manera que les entrades de divises en una sola nit de lloguer equival en molts casos al sou  mensual anterior com a professors o comptables d'una empresa. Aquest fet està generant petites reactivacions econòmiques que podrien arribar a millorar l'economia de la població, encara que el fet de la manca d'abastiment de productes bàsics complica i agreuja la situació.
Les persones que no tenen la possibilitat de llogar habitacions han de mirar de completar el migradíssim sou amb els tripijocs més imaginatius possibles. Els joves veuen el turisme com una possibilitat de millora i molts d'ells renuncien a la universitat per poder treballar en algun dels establiments hotelers de la costa; els càlculs els fan ràpidament,  un parell de propines en divises al dia suposen el salari que obtenen per un dia sencer de treball. Les persones de més edat descriuen la seva situació amb molt més pessimisme; sovint el no poder tenir a l'abast la medicació necessària per a les seves malalties produeix inevitablement una frustració i un malestar molt evident.
Els nens uniformats camí de l'escola alegren els camins i els barris de les ciutats. Cada escola o cada poble adopta un color diferent en el vestit però el disseny és homogeni per tots. Les seves carteres contenen els plumiers semblants a aquells que vèiem fa molts anys a casa nostra , de fusta i amb compartiments; els llibres de matemàtiques i de llengua també recorden els de fa uns quants anys  i els quaderns són plens d'anotacions referents a l'esperit revolucionari i als pares de la pàtria, sense oblidar les referències obligades a les dates significatives de la història recent del país. La cal.ligrafia és perfecta i l'ordre i la pulcritud també són valors ben significatius. Les escoles estan obertes i amb el permís del director o de la directora t'hi pots passejar sense problemes, aquest fet el facilita el clima calorós que obliga a tenir portes i finestres ben obertes com a sistema natural de refrigeració.
La gent ocupa els carrers a partir del vespre; al migdia els que no treballen, dormiten asseguts davant del televisor i amb molta sort davant d'un ventilador. La televisió, amb dos únics canals, el propi del país i el canal sur de Veneçuela emeten programes patriòtics, algunes pel.lícules semblants als que s'emetien en Cine de barrio de la TVE1 i   retransmissions de partits de bèisbol i de futbol. Els documentals sobre les belleses naturals del país també formen part de la programació del canal estatal. Alguns caps de setmana programen pel.lícules relativament modernes, de factura llatina.
Les famílies que s'ho poden permetre durant el cap de setmana acompanyen els nens a la fira, a menjar  una pizza o a prendre un gelat. Els joves i no tan joves reserven el rom per al cap de setmana sense oblidar la música i el ball, la salsa, el merengue, la cúmbia, el son. Els pocs cinemes que vam veure estaven sense programació o amb programació molt escassa, així com els teatres, alguns d'ells tancats i altres en restauració com és el cas de l'esplèndid edifici del teatre de L'Havana. Els cayos paradisíacs estan reservats per als turistes,  si bé hi ha zones on els habitants del país  poden gaudir de les bones platges sense problemes, com és el cas d'una part de platja de la península de Varadero. La vida aparentment a l'illa transcorre sense gaire daltabaixos amb el rerefons sempre de les cançons i de les maraques.

dimarts, 2 de juliol del 2013

Els cels de Cuba

Un cel de plom, el títol del llibre de la Carme Martí  va ser la frase que li va suggerir a la Neus Català el cel que va contemplar en arribar al camp d'extermini de Ravensbruück. El seu pecat havia estat creure en la justícia i en la igualtat fraternal de les persones i haver treballat per la resistència francesa.  Aquests dies, passejant pel país cubà he tingut motius per reflexionar sobre aquestes mateixes idees que devien ser l'esperó que van fer aixecar tot un poble liderat per uns revolucionaris convençuts que era possible viure en una societat més justa i més igualitària. Pels carrers del país es respiren encara els eslògans i els lemes de l'època. L'any 59, any del triomf de la revolució. Som a l'any 2013. Han passat 54 anys, una majoria d'edat com a poble lliure. El cel de Cuba no és de plom, és d'un blau intens, és un país tropical on el turista amant de l'exotisme trobarà tot allò que desitja: platges realment paradisíaques, còctels deliciosos, sucs naturals extraordinaris, llangosta a preus assequibles per les nostres economies i música, molta música: salsa, cúmbies, son. I bèisbol, que ells en diuen pelota simplement.
A cada ciutat s'anuncien cases de cultura, cosa que no ens sorprèn en un país que sempre ha tingut com slògan la cultura per a tots. A l'entrada de la casa de cultura hi ha una pissarra amb el programa de la setmana: el dilluns tal grup musical, el dimarts tal cantant, el dimecres... més enllà serveixen rom i begudes refrescants. Vas a la recerca d'alguna altra activitat cultural que no sigui la salsa i el son. Recerca infructuosa que es va repetint a cada poble i a cada ciutat visitada. Els museus són anunciats en tots els fulletons turístics, cosa que ens anima, vist que les cases de cultura tenen les seves limitacions. Els museus acostumen a ser velles cases colonials reconvertides en espais on estan degudament vigilats per més personal que no pas visitants. En aquests espais els panells explicatius i les col.leccions d'objectes  s'exposen de forma caòtica, però no podem demanar gaire cosa més, donades les circumstàncies del país, per altra banda no hem observat per part de la població ni per part dels vigilants cap interès especial per a donar-nos a conèixer els béns culturals, que en realitat es circumscriuen sovint a les gestes i batalles contra l'imperialisme espanyol i més tard contra els invasors americans.

El triomf de la revolució de fa 54 anys encara està present a tot arreu. La figura d'Ernesto Che Guevara s'ha convertit en una icona òptima per vendre gorres, samarretes, cendrers o el que convingui a les botigues estatals. Em pregunto què n'ha quedat del missatge humanista d'aquesta figura històrica a la vida real del poble cubà. El eslògans de José Martí, del Che o de Camilo Cienfuegos  són repintats per mantenir-ne l'esperit ben viu, però contrasten molt amb una realitat a anys llum dels seus principis. La cultura i la lectura, reivindicades pels principis del socialisme cubà es fa molt difícil posar-les en pràctica. A les biblioteques i a les llibreries, en especial a les llibreries, difícilment pots trobar altres llibres que no siguin els de la història recent del país o de les biografies dels revolucionaris. En acabar-se'm la lectura d' Un cel de plom, vaig buscar i rebuscar per trobar una novel.la cubana o un llibre de poemes de Guillén Castro, recerca també infructuosa i finalment en una botiga atapeïda de samarretes amb la figura del Che i de botelles de rom vaig descobrir un parell de llibres oh! sorpresa!  que no portaven el segell de la revolució. El ashé está en Cuba és un  llibre escrit per dues  investigadores cubanes, Mirta Fernández i Valentina Porras, on ofereixen de forma resumida les religions d'antecedents africans en una síntesi del simbolisme yorubà i la seva aportació a la personalitat del poble cubà. Una realitat que es reflecteix en el sincretisme que es troba en alguns dels sants del catolicisme, que a més són déus yorubàs. La santeria, un món religiós complex amb molts déus i amb vida pròpia, com en les divinitats d'altres cultures antigues.Aquest és el llibre que m'he endut  de Cuba i editat per l'editorial estatal José Martí. Altra vegada els mateixos noms, les mateixes icones, els mateixos mites que inunden i monopolitzen la vida i els carrers del país.

diumenge, 30 de juny del 2013

Un cel de plom a Cuba

Un cel de plom, el llibre escrit per Carme Martí que ens relata la vida de Neus Català és el llibre que m'ha acompanyat durant uns dies en el viatge que he fet darrerament a l'illa caribenya; allí sota les aspes dels ventiladors de les cases on ens allotjàvem he arribat al final d'un relat escruixidor i a l'hora ple de vitalitat i optimisme.
Els anys passats al poble dels Guiamets, la seva joventut estroncada per l'exili, la segona guerra europea i el seu empresonament al camp d'extermini nazi de Ravensbrück són les etapes principals que conformen el llibre, així com l'alliberament traumàtic del final de la guerra. L'escriptora ens narra de forma planera i magistral una vida on primen els valors de solidaritat i ajuda mútua, fins i tot en els moments més tràgics de la vida als camps, si a allò en podem dir vida. Un llibre apassionant per la vitalitat i l'optimisme que desprèn la personalitat de la protagonista, un llibre on s'exalcen els valors humanistes per sobre de tot i un llibre que ens mostra una classe de dones, sovint obviades per la història, que han donat amb generositat, valentia i intel.ligència el millor d'elles mateixes.
Per si voleu fer-li una visita al poble de Guiamets, previ avís amb les persones que fan d'enllaç, ho podeu fer a: 

diumenge, 9 de juny del 2013

Una història amb moltes flors

El llenguatge secret de les flors de la Vanessa Diffenbaugh és una novel.la que enamora des de les primeres línies. En acabar de llegir-la et queda un sentiment d'íntima complaença per haver gaudit d'una història plena de reconfortant tendresa però també de solitud i per no dir-ho, de crueltat. Els avatars de la vida personal de la protagonista tenen com a guia el llenguatge secret de les flors. L'aprenentatge de les flors i dels seus significats serà la base sobre la qual anirà bastint la seva pròpia vida en un procés que la durà finalment a retrobar-se amb ella mateixa i amb els seus íntims desigs.
Novel.la plena de poesia per fora i per dins. Amb un  ritme ascendent, l'autora ha sabut distribuir adequadament els tempos i l'acció.
Molt recomanable.

dilluns, 13 de maig del 2013

To the wonder

To the wonder, la darrera pel.lícula de Terence Malick

La imatge dels peus a la sorra humida, inquietants, que amenacen a enfonsar-se davant l'impetu de la marea , és el reflex plàstic de la fragilitat del goig.../...

(Enric Alberich a Culturals La Vanguàrdia. 8 de maig de 2013)


Aquesta és una de les frases amb què el comentarista inicia el seu article comentant el que serà un bella pel.lícula, segurament plena de poesia i emoció, recordem L'arbre de la vida per exemple. Però el que m'ha cridat l'atenció és aquest moment visual en què els peus s'enfonsen en la sorra humida, metàfora dels moments d'incertitud o de la fragilitat del goig, tal com comenta l'article; i és que vaig escriure un poema que utilitza també aquesta metàfora per expressar la incertesa:
 
S'han fos dins la boira dels anys
aquelles hores mortes de la foscor.
Recordes?
Et feien caure a tothora
per les arenes molles
de la incertesa.

( Andrade, C. Els cercles obstinats, 2013. Ed. Meteora )

Deliciosa casualitat!

Paraula i gest en la presentació de Els cercles obstinats

Paraula i gest en la presentació de Els Cercles obstinats

 Els Cercles obstinats, interpretats plàsticament  per la coreògrafa i ballarina de dansa contemporània Magda Borrull acompanyada d’algunes de  les seves alumnes, constitueixen una mostra d’espectacle de petit format capaç de captivar el públic amb pocs elements externs, cercant la sobrietat i l’emoció que sorgeix del diàleg entre dansa i paraula.
La seva interpretació evoluciona  des de l’expressió gestual plena d’emoció continguda fins a l’explosió del gest  rotund passant per onades  de suavitats i gracilitats harmonioses. La seva dansa és foc i aigua, és acció i és inacció, és un gest que irromp a l’aire amb força creixent i que va acompanyat de la mirada d’uns ulls sempre presents. Una dansa executada  amb el cos i la ment.

Les escales, les finestres, les teulades i els soterranis són espais aventurats per les ballarines en un intent, aconseguit, de dotar la plasticitat necessària als sentiments i sensacions que els versos dels Cercles els transmeten. Amb elles, la presència de la rapsode Antònia Farré fa augmentar la tensió dramàtica del petit espectacle en un  diàleg íntim entre la paraula i el gest. Una paraula plena de serenor i sobrietat en boca de la rapsode, una coneixedora a fons de la paraula en veu alta, de tots els seus matisos i dels clarobscurs dels versos ben dits.
Un espectacle poètic de petit format elaborat per a gaudi dels qui actuen i dels qui participen com espectadors.
 
Hem tingut ocasió de gaudir-ne darrerament a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa on les ballarines iniciaren la seva dansa sota terra, al damunt de les excavacions que deixaren al descobert el carrer i els fonaments de l’antiga ciutat sarraïna. Tot un espectacle que va commoure i emocionar els que vam tenir la sort de presenciar-lo.

 

 

Hi ha dies


Hi ha dies gloriosos en què surts de casa traspuant perfums de roses silvestres i de lligabosc matiner, que abraçaries gairebé a tothom i la nimietat de comprar unes bajoques i el somriure gloriós del verdulaire et sembla el somriure dels déus i  vius en l’olimp envoltada de menta fresca i bona taula i et corre un ventet oratjós que acaricia els teus pòmuls esblanqueïts encara pels somnis de la matinada.
Hi ha dies en què els instants amorosos i plàcids han perdut la fragilitat i guanyen una consistència eterna en una mena de conxorxa beatífica entre tu i el destí.
Hi ha dies que la llum del sol que entra somrient entre les fulles dels magnoliers de sota casa t’enlluerna i et fa sentir la bondat de les coses efímeres en un estat de gairebé misticisme agnòstic, en què guaites pel balcó i al bar del davant els homes desenfeinats ja no discuteixen sinó que parlen amigablement de les coses que passen i de les que no passen.
Hi ha dies en què unes espurnes íntimes de plaer t’embriaguen el cos per dintre i alleugereixen el pas i el pes de les espatlles, en què el món es torna ingràvid i tu ja no trepitges el terra sinó que  inicies una dansa de puntetes entre els mobles de casa, entre els cotxes del carrer, entre els tomàquets i les albergínies de les parades del mercat.
Hi ha dies que les cèl·lules de la teva pell, dels teus músculs, dels teus ossos, de les teves visceres carnals s’arrengleren en un tot orgànic i es posen al teu costat i les sents amistoses, complaents i càlides dintre teu.
Hi ha dies que et fons en els replecs de la teva ànima més fonda i en aquesta connexió experimentes un moviment continu i sedós de totes les fibres del teu cos.
Hi ha dies en què els déus han baixat de la seva  llar i s’han instal·lat a la teva.
Hi ha dies fulgurants i brillants que esclaten en un big bang catàrtic i terapèutic.

Carme A.