Vaig començar la lectura de Fidelitat, de Marco Missiroli (Rimini, 1981) amb una certa desmotivació, potser per una erràtica desorientació inicial que em produïa l'estructura mòbil i discontínua del seu estil narratiu, però a mesura que avançava pàgines m'hi vaig anar adaptant i en especial, els seus personatges se m'anaven fent com de la família i va arribar aquell punt que desitges submergir-t'hi en cadascun d'ells i fer-t'hi amiga per poder gaudir de les seves humanitats, dels seus desvarieigs, de les seves infidelitats fidels i delscomponents vitals amb què l'autor els ha anat construint.
I comento aquest aparent despropòsit de la infidelitat fidel. Què hi pot haver de més fidel amb tu mateix que ser infidel? Què hi pot haver de més infidel amb tu mateix que ser infidel amb la persona que estimes? S'és més fidel quan evites la infidelitat que sembla inevitable?
Totes aquestes preguntes pengen del fil d'aquesta narració que arriba al fons dels propis desigs i de les contradiccions que aparentment ens brinden les relacions socials i amoroses. Un plantejament que allibera cotilles i ens presenta com a éssers vulnerables a la seducció que exerceixen els altres sobre nosaltres i viceversa i alhora tracta amb delicadesa cadascun dels personatges entrellaçats en una trama coral que la fa tendra i entranyable, sense oblidar el context d'una ciutat, Milà i els seus carrers, els seus edificis.
La ciutat també és tractada amb familiaritat i amor, la ciutat referida en femení, la Milà, com si d'un personatge més es tractés. La profusió de detalls és notòria quant a gestualitzacions dels personatges, accions concretes, ambients, carrers, etc, cosa que li confereix un estil cinematogràfic fet de petits plans que ens acosten a la humanitat dels personatges. Una narrativa que alterna personatges, espais i temps en plànols diferents, però que l'autor ens l'ofereix com un cos harmònic i interconnectat.
Estones de plaer lector en aquest inici de tardor.
