dilluns, 20 de març de 2017

L'incert alberg

L'incert alberg, Josep Igual. Editorial Afers, 2016

De l’incert en faig alberg deia en Foix. La incertesa és la nostra casa. La incertesa connatural i humana que arrenca des del moment que la humanitat s’adona i pren consciència que no sabem què hi hem vingut a fer en aquest món. La consciència ens aboca a preguntes sense reposta. Des de la talaia del primer món, les nostres incerteses són les d’un demà que se’ns presenta ple de clarobscurs, inestable, però amb tot, són les incerteses d'un món privilegiat, si no obviem les incerteses estructurals de les tres quartes parts restants del planeta.  L’autor adopta el vers foixà per al seu dietari l’ any 2011. Aleshores i encara ara, dura la fuetada de la crisi i molt especialment en els oficis del món de la cultura i de les arts.
Fotografia: Carme Andrade. Paisatge deltaic a l'hivern
A les endreces del llibre hi trobem la primera declaració d’intencions. Dos poetes, un assagista i un filòsof: Foix,  Montaigne,  Joan Fuster i el poeta José Angel Valente encapçalen el dietari amb unes citacions que situen la vida com a nucli central de la literatura. Un dietari no és sinó trossos de la vida, sense que importi gaire si són reals del tot o només ho són a mitges. L’Incert alberg veurem que és molt més que això.
Al llarg de l’any 2011, en Josep Igual va desgranant el seu dia a dia tot i engalzant experiència personal amb reflexió, molt sovint fent-se seu el pensament dels autors que acumula en la seva motxilla lectora, profunda i ben autodirigida. Substitueix la pròpia reflexió per una cita del filòsof, del poeta o de l’artista i té la rara habilitat d’integrar coneixement erudit en quantitat i en qualitat amb el devenir de les hores senzilles en uns espais on el sol, els núvols  i els pardals o els gats en són protagonistes, així com ho són els vells que seuen sota l’ombra dels plataners de la plaça.
En aquest microcosmos ben mediterrani,  l’autor hi troba tot el material humà i ambiental que necessita per fer del seu dietari una lliçó d’alta volada literària i vital. La seva obstinada opció de viure en l’art i per a l’art, opció valenta, inaudita i insòlita en els temps que corren, constitueix, al meu mode de veure, la gran fondària de tot plegat.
Un autor que sembla que es mantingui distanciat del que en diríem els saraus mediàtics i que, de ben segur, aquest fet li proporciona  llibertat de pensament i el temps per anar cuinant una literatura rica en llargària i en qualitat. I també un autor compromès amb el món,- petit i gran- que l’envolta i connectat intel.lectualment més enllà dels nostres límits geogràfics. Un escriptor que hi dedica hores diàries de lectura és un escriptor d’ofici. Sense aquest treball disciplinat de lectura no s’assoleixen els nivells de robustesa que observem a L’Incert Alberg. El dietari conté un amplíssim registre de gèneres quant a referents i no només literaris, sinó filosòfics, musicals i artístics en general. I s’hi respira sinceritat a dojo. Agafades dues pàgines del dietari a l’atzar ens topem amb uns quants noms propis de prestigi: la narradora Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Emily Dickinson, Txèkhov, Pasolini i el polític Andreotti.
Res és gratuït en les seves pàgines. Un fet quotidià o que ocorri a l’altra punta de món, l'autor ens el presenta amb la lucidesa i la profunditat d’un coneixedor del tema i ens regala una reflexió final a tall de conclusió des d’una mirada crítica i mordaç sobre el fet.
Res humà m’és aliè. Sóc home, res del que és humà no m’és indiferent, deia Publi Terenci Afer, (s.II AC). Pensament recollit més tard pels humanistes. La paraula humanisme avui, ara, enmig de la voràgine materialista que allunya el pensament de les aules i del quefer individual i col.lectiu, és el tresor, que a la manera dels antics, caldrà preservar com els nostres ancestres preservaven el foc. Caldrà vetllar fent torns, de nit, perquè no s’apagui. Josep Igual persegueix aquesta fita. Salvar les paraules, salvar el pensament universal dels que ens han precedit i a la fi, salvar-nos nosaltres. A les seves pàgines l’art és experiència i la lletra és vehicle per construir  coneixement, amb mirada de revolta, si bé ombrejada per un cert fatalisme, ben justificat pel viratge polític planetari que patim.
El dia a dia del seu dietari s’inicia sovint amb la contemplació gairebé beatífica del tros de cel des del seu cau, dels ocells que habiten a la vora o dels que passen ben a prop. Els núvols, el garbinet i la banda sonora que acompanyaran el cafè ens van introduint de forma lenta com en un vals matiner cap a les activitats relacionades amb els seus dos oficis: escriptor i músic. Les sortides al món exterior, sempre a peu o amb bus, són un balcó des d’on fer bona literatura: observar, raonar, il.lustrar i concloure. Res humà li és aliè. Tot s’aprofita per extreure'n pensament i literatura.  La vida i la literatura en un contínuum sense exclusions.
Per altra banda, com a lectora que estima la llengua - les llengües- agraeixo el ventall amplíssim d’adjectius que engrandeixen i l' embelleixen, així com algunes picades d’ullet que ens fa l’escriptor en inserir fragments de ficció plens d’humor i ironia, sense oblidar, - qüestió que mereixeria un estudi a fons- el cos teòric de pensament literari que sustenta l’autor. Aquí en tenim un exemple:
Els bons poetes saben quan han de deixar un poema una mica despentinat. Dominar la controlada descurança és un dels pinyols més difícils de l’art d’escriure (no només versos). Hi ha textos que demanen la taca accidental i moririen amb l’excés de rigor.
El dietari que tinc a les mans no és un dietari a l’ús; és una gran lliçó  de literatura viva i d’humanisme, cuinada amb ofici, erudició, amb una expressió acurada, precisa i rica i el que és més difícil d’aconseguir: amb amenitat,  fins el punt que un pic el comences no el pots deixar de llegir, tal com ens ocorre amb la millor narrativa.

 © Carme Andrade


dilluns, 13 de març de 2017

El nostre pitjor enemic, de Jesús Tibau

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, El nostre pitjor enemic de Jesús Tibau és una narració curta que se'ns presenta de forma poc convencional des de les primeres pàgines. 
Està estructurada en vint capítols, dinou dels quals corresponen a una data en concret i un altre capítol que es correspondria a quaranta anys abans de les dates anteriors.
En primer lloc sorprèn la conjunció espai temps. Un espai fictici en un temps força indefinit. Aquesta inconcreció del context on es desenvolupa l'acció es manté  al llarg de tots els capítols. Un temps no lineal, on les escenes del passat donen sentit al present en un continu moviment de l'ara a l'abans i viceversa. L'espai, una illa hiperbolitzada en les seves característiques d'illa morta, de paisatge aspre i assedegat, un espai natural sotmès al sol, al vent, a les tempestes violentes on sembla que no pugui sobreviure cap criatura. Una illa semblant a un home abandonat a la seva sort, una illa fòssil. En aquest paratge allunyat de tot hi arriben uns personatges, tots ells militars, per tal d'acomplir una missió. 
El Comandant sobre el qual pivota la narració és un personatge complex i contradictori. Militar per tradició familiar però que no posseeix cap de les qualitats que se suposa que hauria de tenir un militar. Mancat d'autoritat, de caràcter feble, acomplexat a causa del seu físic i d'un passat mancat d'afecte. És l'antítesi de la figura d'un militar. Els altres personatges masculins que l'acompanyen, tots ells militars, també es troben molt lluny de l'arquetip dels típics homes de les casernes.
La missió a la qual van destinats els soldats i els seus caps queda una mica eclipsada per situacions que ens fan pensar en un d'aquells films antics del gènere de ciència ficció on formigues gegants o ocells prehistòrics ataquen persones indefenses. Aquí, les papallones gegants o els crancs mossegadors apareixen sense gaire explicacions com una amenaça més que assola la vida dels soldats.
A aquestes amenaces físiques, cal afegir la presència de la despòtica Comandanta, la dona del Comandant, una dona poderosa que amb el seu caràcter desdenyós i ambiciós afegeix tristor i vergonya al desafortunat marit. La mare del Comandant és l'altra figura femenina que sovint apareix de forma fantasmàgorica  - de fet fa anys que és morta-, cosa que hi afegeix un aire de narració enigmàtica.
Misteris no resolts, ombres que viuen en subterranis i personatges estranys dels quals en sabem ben poca cosa, com és el cas del  Mariscal, la màxima autoritat del destacament, antic dictador, sembla ser, confinat a les seves habitacions i del qual aventurem que deu ser part de l'objectiu de la missió. 
Entremig d'aquesta barreja, de tant en tant apareixen fragments descriptius de prosa poètica, cosa que afegeix encara més hetereogeneïtat al conjunt de la narració.
Per altra banda, la inclusió d'elements provinents de la mitologia clàssica com el Minotaure, la deessa Fortuna i el Laberint sorgeixen en un intent probable de dotar de profunditat i d'un cert simbolisme el relat.
En resum, una narració poc convencional, pel que té d'heterogènia, cuinada amb elements força sorprenents.
Un relat que es tanca de forma una mica sobtada,- de fet esperàvem més esdeveniments-, tot i proclamant que el pitjor enemic som nosaltres mateixos,

©Carme Andrade