divendres, 24 d’octubre de 2014

La dona veloç, d'Imma Monsó

Pot una professional de la psiquiatria ser una excel.lent psiquiatra per als altres i ser una incompetent en aquesta matèria per a ella mateixa?
Potser som injustos fent-nos aquesta pregunta, però és una de les reflexions que ens vénen al cap després de llegir La dona veloç. Una història d’històries familiars que s’entrecreuen però que difícilment es troben i quan ho fan potser ja és massa tard. 


Dues veus narratives: una, la de la propia protagonista i una segona veu que ens condueix pel món interior dels personatges com una llanterna que va il.luminant per on passa. Enmig de tot plegat, el déu cronos i les seves fluctuacions, les seves contradiccions i els seus desajustaments en uns personatges que no acaben de trobar la mesura adient que equilibri les seves vides. Una novel.la que ens parla de la incomunicació, dels afectes i de l’horror vacuii que intentem amagar omplint la nostra vida amb moltes accions. 
Al final, però, la regeneració personal vindrà de la mà dels afectes, en aquest cas encarnats en un infant, com a símbol d’un futur més tranquil on sigui possible fer allò que vulgarment en diem perdre el temps.

3 comentaris:

  1. Hola, Carme, em vaig llegir aquest llibre fa un temps. Segueixo la Imma Monsó des que la vaig descobrir amb "Un home de paraula". Un valor segur.

    ResponSuprimeix
  2. Pinta bé, Carme, i les teves crítiques no fallen mai, així que me l'apunto.

    ResponSuprimeix