El Bres de les Fargues el conformen vint-i-un poemes: catorze a la primera part i set a la segona. Obrint el llibre el primer que destaca és l’aparença d’un poemari de tall clàssic. Els poemes estan construïts  amb versos de deu i dotze síl·labes, un tipus de versificació  molt abundant en la literatura medieval i clàssica. Amb aquesta tria mètrica, la poeta dóna coherència a la idea de matèria perenne d’allò que ens parla al llarg dels poemes: de l’olivera, dites fargues.  Un arbre antic i clàssic, un arbre mil·lenari.

El bres és el lloc refugi, l’espai on dorm el nadó al qual protegim. La paraula bres per similitud fonètica ens remet a una altra, el bes, les connotacions de la qual són properes a carícia, consol i a estimació. Establir vincles amb els arbres i amb un paisatge en concret,  això és el que fa la poeta. El seu discurs està construït des de la vinculació espiritual intensa i profunda amb aquesta natura feta de segles. Des de la contemplació a la connexió. Des de la humilitat de sentir-se unida a un entorn estimat i, com diu la poeta Chantal Maillard: Pel meu cos viatja la fecunditat fosca i continguda dels líquens i de la molsa dels boscos immensos.

Conxita Jiménez en aquest recull ens torna a sorprendre per la bellesa formal del seu missatge poètic. Un missatge on retrobem les veus de l’antic, de l’ancestre, les veus de la terra que ens interpel·len  i fan sentir-nos en els orígens tot i sent conscients de la pèrdua de la unió amb la natura. La bellesa dels troncs vells, de les esquerdes, del moviment de les arrels, de les textures i de les ombres. I tot ens parla de  nosaltres mateixos. Arrel, tronc i branques. Som arbres. L’arbre arrela i té conviccions molt potents que el fan aguantar-se ferm, puja dret sobre la terra i enlaira la seva capçada cap al cel i al sol. I busca la llum i gràcies a ella i a l’aigua de la terra s’alimenta. Aquest és el mestratge de l’arbre. I n’admirem la seva fortalesa, la seva capacitat de superar maltempsades, les nevades, les gebrades, les tempestes, la capacitat de rebrotar, i malgrat les vinclades produïdes pels vents continua ferm i malgrat tot, l’aspror dels seus fruits es transforma en agradable líquid al paladar.

Arion és el nom de la finca situada en la conca de La Sènia  on es troben els trenta-cinc exemplars d’oliveres mil·lenàries, font d'inspiració del Bres de les fargues, una de les quals està considerada de les més antigues del món, plantada l’any 314 DC. Fins i tot el nom de la finca presenta aquestes connotacions clàssiques esmentades anteriorment.  Arion fou un músic i poeta del segle VII ac de l’illa de Lesbos, fill d’Oncea i Cicló. També és un cavall de la mitologia grega, fill de Posseidó i Demèter. En grec significa el més fort, el millor…

Les pedres, l’aspror i la seva bellesa, els bancals, la feina ben feta, feta per durar, tot té l’aire de l’eternitat. Cada poema, un bancal; cada pedra, un mot. Pedres mullades per la pluja,  esberlades pel pas del temps, pel sol, pel fred; la soledat de les oliveres,  la nit, el silenci del qual neix el pensament i la paraula i el silenci es transforma en poesia. Una poesia que exalça la vida vegetal, un càntic a les forces de la natura que lluiten per sobreviure, un cant a l’eternitat, a allò que perdura, a l’alenada dels anys que impregna el brancatge i a la humanitat de l’arbre que respira, recorda i sent. La farga és filla del silenci i de la pluja rebuda com un bes, filla també de les gebrades que esquartera i obre escletxes al brancal. El paisatge és aspre, polsegós, pedregós i  rude però de forma miraculosa fa brostar el fruit carnós, sensual de les olives. L’arbre es conjura per oferir, per donar. Un mestratge de vida.

Set poemes més configuren la segona part, El clam de la terra.

En aquests poemes ja és el crit, el clam de la denúncia. Una alerta al perill de desarrelament. Una alerta poètica, una reivindicació d’un paisatge que pot desaparèixer definitivament. El drama del transplantament cap a noves terres de la qual no tenim memòria, el record del bres antic et crema. Saben a flors ferides quan enyoren rames. Substituïm rames per família, per amics... No és una imatge que podríem transferir als exilis forçosos de la humanitat? Els arbres són humans. Els humans som arbres. I el paisatge el configurem les persones amb les nostres accions o amb les nostres inaccions. I del paisatge de les fargues ens parlarà tot seguit el geògraf Jaume Salvat.

Moltes gràcies.

 © Carme Andrade