Gegants de gel de Joan Benesiu

Una ciutat als límits del món, un bar i uns personatges que s'expliquen les seves històries. Sis personatges en un cruïlla existencial estan units pel microcosmos d'un bar on es troben cada dia i on confessen el seu passat. Sis desconeguts que senten la motivació d'abocar les seves vides i que senten la necessitat de ser escoltats. El món occidental mentrestant celebra les festes de nadal en família. Al bar Katowice d'Ushuaia la família improvisada la conformen cinc homes i una dona. De rerefons, la història recent de l'Amèrica més austral, el conflicte de les Malvines, - aquest gra que supura sense cicatritzar-, la vida convulsa de la frontera mexicana, les dictadures militars o la història de la castigada Polònia, país molt present en la novel.la: en el nom del bar, en una de les històries relatades i en les digressions culturals i literàries que ens ofereix l'escriptor narrador en fer-se ressò de l'obra del polonès Gombrowitz en un dels capítols.

Fotografia. Carme Andrade  El far dels Eclaireurs. Ushuaia.

Gegants de gel(1) és una novel.la de novel.les, on cadascun dels relats de vida real o de ficció, - que siguin reals o mentida és secundari- , podria ser el germen d'una altra novel.la. Sorprenen algunes de les dades històriques que hi descobrim com la de l'origen del nom de L'illa de  Xàtiva en parlar de L'illa de la terra del foc.

No me'n puc estar de confessar que he descobert molts espais en comú entre l'autor i una servidora. He esmentat anteriorment l'escriptor polonès Gombrowitz del qual vaig llegir Cosmos i en vaig quedar fascinada, l'esment d'en David Linch, un dels meus directors cinematogràfics preferits, el pas pel cafè Tortoni de Buenos Aires que va ser la meva entrada inicial a la ciutat, l'admirat Roberto Bolaños i la petja que va deixar en mi la seva gran novel.la 2666  fins al punt de voler fer un viatge fins la frontera mexicana i que vaig realitzar fa uns quants anys,  les cançons de L.Cohen, en especial I have tried in my way to be free i finalment la meva visita a la ciutat d'Ushuaia, un viatge decidit molt abans de la lectura del llibre, però llegit mentre era a la ciutat. En fi, una lectura plena de sorpreses, rodona, amb la qual m'he sentit molt a prop i que  ha lograt allò tan difícil que és la comunicació i l'emoció en una mena de viatge cultural i literari compartit.

I si allà s'acabava realment el món, aleshores aquell era l'observatori ideal per veure que el món era idènticament confús tant en el balcó final com en el cor de les civilitzacions més antigues. El desassossec em duia a les paraules de Pessoa, quan afirmava que viatjar era completament inútil i que no hi havia millor viatge que el que fas des del menjador de casa teva...
Doncs això.


(1) Gegants de gel de Joan Benesiu és un llibre editat tan bé com sempre per Edicions del Periscopi

Apunts

Fotografia: Carme Andrade

Fotografia: Carme Andrade

Reboten les pedres sota el bus, no paren: clec, clec, i la pols a la gola i al nas. A fora, els guanacos transiten, reis del seu reialme mentre el sol molt lent s’ajup darrera l’horitzó. Núvols que corren, paren, s’amunteguen i s’enfosqueixen. Al terra, mates verdoses com pegots de pintura damunt una tela inacabada i al lluny uns volums geomètrics d’una granja, petites capses rectangulars enmig del llenç grogós de l’estepa. Han quedat darrere els pics del Payne, muntanyes fortificades per altres muntanyes que formen un recinte emmurallat enfosquit ara per la llum groguenca que, fugissera s’arrauleix sota el gris de la nuvolada que ho cobreix tot.

1-12-2015 Del Payne a Puerto Natales

Els límits, els propis límits

Pobles sense destí, pols, horitzó, fils d’electra i el cel etern, bell, ebri de núvols, allargassats, l’erm més cru. L’horitzó, sempre l’horitzó i un sol ponent que esclata quan tot semblava mort i tenyeix la minsa herba de groc i de marró revellit els matolls. 

M'acompanya el so traquetejant d'un bus obstinat a sortir-se del camí traçat,  com si volgués desviar-se de la N3 i conduir-nos ves a saber a quins paratges encara més erms i sòrdids que els de la planúria inacabable per on transitem.

Llum del capvespre a l’illa del foc, terra dels homes que arribaren com a presoners i en feren la seva llar. Una llar afuada pels vents del Pacífic i per les tempestes de gel.  Terres dels antics canoers, expulsats, expoliats, venuts, comprats, mercadejats i eliminats per la brutalitat dels nous colons.

A l’est, l’Atlàntic és una línia llunyana des de l’ermot per on discorre el bus atrotinat, habitacle amb rodes per on circulen els pensaments i els somnis dels viatgers, potser abraçar algú quan el bus arribi a la terminal, potser l’emoció de trepitjar les darreres fronteres.

Res més enllà, només els gels solitaris, les muntanyes en la seva aspror, gèlides. Els límits. Els propis límits.

27-11-2015 de Punta Arenas a Ushuaia

Temps de penyora, de Lena Paüls

El temps ens és donat o ens és prestat?

Sembla que la poeta Lena Paüls hagi optat per creure en un temps que se'ns ha concedit en préstec amb l'objectiu de gaudir-ne, d'assaborir-ne els fruits i de viure’l amb passió i fruïció. Tant si ens ve donat com si ens ve prestat, el temps encara, - i per sort - ens el marca la natura i els seus cicles. Així,en aquesta primera part de Temps de penyora, la poeta ens presenta cadascun dels  mesos de l'any com un temps ric en uns fruits de la terra i un temps on les  tradicions i els costums s’arrelen en les vivències més profundes d'aquest gran pou d'emocions que és la infantesa. Dotze poemes trenats per un pas del temps dolç en sabors i en aromes i tenyit, - per què no- , de l'agredolç de l'enyor, encara que la roda del temps amb els seus cicles naturals s'encarrega de retornar-nos de nou els nous fruits i els vells rituals. 

Fotografia: Carme Andrade

Una poesia de la benaurança de saber-nos en harmonia amb el nostre entorn i concretament amb el nostre paisatge físic i humà. Fins aquí podríem arribar com a resum del que es pot apreciar fent unes primeres lectures, però no puc deixar de passar per alt dos comentaris: un pel que fa referència a la mirada en primera persona que de tant en tant treu el cap en algun poema : un jo mora que aporta una veu externa i en certa forma paradoxal, com si aquest jo mora observés des de fora tot el que ocorre en aquest nostre món mediterrani i català  i no deixés de meravellar-se o d'estranyar-se. Com si aquesta estranyesa també fos alimentada pel sentiment de no pertinença a aquesta comunitat de valors culturals aliens. Un contrapunt molt interessant que hi afegeix un plus de sorpresa i de contrast que et fa rumiar si aquesta veu no deu ser la pròpia veu poètica, que per altra banda conté algun punt un xic burleta.

Un segon comentari es desprèn de la lectura d'un dels poemes, Juliol. Un poema d'alt voltatge on la paraula dolça i fins i tot de subtil ironia d'altres poemes, aquí es transforma en mirall cru i descarnat d'una terra que pateix, amb la imatge del pi podrit, però també amb la de l'esperança del pi jove.

JULIOL

Un pi podrit amb tres branques, les arrels mig descalces,

i l'esperança mesurada en un pi jove, que no acaba de fer-se.

Si només fos la pluja àcida..., però viu també

amb l'amenaça permanent dels cans salvatges

que en xuclen de nit la saba.

¿Quantes muntanyes s'abaten amb morterades?

La terra insultada,

injectada de suc tèrbol a l'espinada,

mestressa del dolor que vindrà,

la inquietud de la por, surant en la veu del clan.

Un viatge a l'interior de la memòria,

ombres i llum en un espai de formes,

els melons esclafats podrint-se al ras

i tu escrivint sempre el mateix llibre,

en fila índia per voreres de carrers costeruts.

De nit, fanalets, lluernes, cuques de llum

l'amor tothora en remull per continuar navegant.

( De Temps de penyora, de Lena Paüls)

El Temps de penyora us el podeu descarregar aquí:

https://sites.google.com/site/lenapauls/temps-de-penyora

Besllums, clarors incertes

Llegir poesia és llegir-nos a nosaltres mateixos i quan uns poemes et transmeten sentiments que els reconeixes com a propis, sempre tens el dubte de si ja hi eren abans de llegir-los o te’ls has fet teus en el moment de la lectura.  I en aquest cas, la lectura de Besllums m’ha proporcionat  el plaer de descobrir noves imatges per expressar sensacions conegudes. Com si fos la petjada que queda en la sorra molla, així he escrit aquesta breu interpretació del poemari.

Besllums d’Eduard López Mercadé ens convida a fer un passeig per la ciutat de la desitjada llum on instant espuri  del jo poètic arrela en una terra de conformitats, bella i aspra on els arbres són interrogats per la paraula poètica i on les besllums,-  aquestes clarors que hi són i no hi són- , apareixen i desapareixen talment com ocorre en el cel dels nostres dies. Descalços  trepitgem el bosc de la vida i hi sentim  la seva nuesa molla i també la seva fredor, però tot i així, la vida ens convida a abraçar-la dia rere dia.

On no hi ha besllum incerta és en la presència fidel de la persona que sempre acompanya el poeta en el seu transitar pel bosc efímer. Ella és llum i és aigua fresca per al caminant assedegat . Sóc tu, Elena, sóc la teva petjada damunt la sorra del record, finíssima pols, brins de veritat.

Vida i veritat, aquesta és la llum desitjada, la llum a la qual aspira l’ànima poètica.

 Carme Andrade

Bibliorelats, biblioteques als relats, relats de biblioteques, les bibliotecàries dins dels relats,etc

Bibliorelats, editat per Erola aplega vint-i-quatre relats curts amb el denominador comú de la biblioteca pública com a referent.

Els llibres, les bibliotecàries, les presentacions de llibres o els viatges imaginaris i reals són elements que van circulant al llarg dels relats. En aquestes biblioteques imaginàries es congrien amors i amistats, transiten mirades i insinuacions eròtiques, es realitzen viatges imaginaris, els llibres es passegen i parlen, els llibres del futur estan sotmesos a restriccions, en fi tot un món dens i calidoscòpic al voltant del llibre.

Aquest món està habitat per uns personatges peculiars: la treballadora de la neteja que ha quedat seduïda per la lectura, la nena estrangera que obre els ulls meravellada davant dels llibres, la bibliotecària que utilitza la biblioteca com a coartada per fer el salt al marit o la presonera que viu la biblioteca de la presó com un espai de llibertat. 

Els relats sorprenen per la riquesa de situacions diverses com la visita escolar amb rerefons escatològic d’uns nens  a la biblioteca o el relat d’un viatge no realitzat mitjançant un correu electrònic. Aquestes mirades diverses, algunes desenfadades i fins i tot divertides, no són les úniques que trobem en Bibliorelats. També hi ha una mirada força erudita, en què el món dels clàssics es fa present com un valor que cal conservar i estimar o quan algun clàssic és el referent del relat: Lewis Carroll o el mateix conte de la Caputxeta.

Llegir Bibliorelats és un passeig agraït i ple de sorpreses a cada pàgina i una experiència molt engrescadora per les persones que hi hem col·laborat.

  

Onze estiuenques

1.

Petit nàufrag,
abandona la rovellada nau.
Cerca lluny del mar
nous brots 
            on t'assalti
de nou la vida.

2.

Sàvia tu, que transites
pels passadissos dels mots
sense pedres a les butxaques
amb fretura,
hermosura.

3.

Cau l'àngel foll d'amor
i
un frec d'ales servo al pit.

4.

Lluna
blava
dóna
vida
nit
d'in
somnis.
Dona.

5.

Mar
som
mar
de
sal
el
meu
plor
sóc.

6.

M'afanyo
pel carrer de la llum,
i descloc
             urgent la vida.

7.

Deix ton cor s'alci
a mitjanit la lluna.
Dempeus la vida.

8.

Pedra foguera
a les mans encesa.

9.

El darrer nàufrag
vetlla la solitud.
S'acosta l'alba.







10.

A la ribera
l'àlber viu el silenci
del fred de l'alba.


11.

Enmig de l'oceà
una illa.
Enmig de l'illa
un arbre.
Dalt de l'arbre
un ocell d'ales daurades.
Un ocell que guaita i vigila
més enllà
               de l'arbre,
de l'illa,
               de l'oceà.

( Els poemets d'estiu i les fotografies són meves. Carme Andrade)

Dos taüts negres i dos de blancs

Des de sempre m’han seduït les històries que tenen com escenari la Catalunya endins. Els Drames rurals de la Caterina Albert, La vida i la mort d’en Jordi Freginals , la Laura a la ciutat dels Sants, La Punyalada, l'imponent Sots feréstecs i més recentment la tragedia rural de Tor. I ara ha arribat a les meves mans els Dos taüts negres i dos de blancs, d’en Pep Coll.

Els paisatges feréstecs i obscurs on es desenvolupen els fets tràgics a mans d’uns personatges també foscos i feréstecs són els ingredients que m’atrauen i que deuen formar part d’aquest gust pel cantó fosc i ombrívol de la vida i que potser connecten amb el gust infantil per les històries de terror o per aquelles novel.letes costumistes de nens abandonats a la muntanya amb què havia fornit la meva imaginació infantil.

Fotografia: Carme Andrade

Sigui com sigui, la història en sí, aquí és secundària. El que realment m’admira és la llengua amb què està escrita. Aquí la forma supera el fons. Una llengua riquíssima farcida de paraules pròpies del Pallars dites en boques d’una gent que renega, treballa al camp, tenen relacions sexuals i mengen en pallarès. I també és admirable la traça de l’escriptor a situar els fets en plànols diferents i en veus diferents, de manera que al final el lector té una visió calidoscòpica dels fets ocorreguts.

I sempre la guerra. La guerra i les seves conseqüències acompanyen la narració. Personatges del bàndol vencedor després i personatges republicans abans. La barbàrie de l’abans, del mentre i del després.  Com una llosa, sempre la guerra.

El desconegut d'avui

Som dues figures que es retallen damunt les roques de l’espigó. L’esveltesa i el posat contemplatiu dels nostres cossos provoquen l'interès del desconegut d'avui.

Fotografia: Carme Andrade

S’hi acosta discretament. Una nuvolada suau s’esfilagarsa en un blau destenyit més enllà de l’horitzó. Portem un vestit blanc. La meva túnica voleia fins els peus. Entre els dos sostenim una urna, l’aixequem lleument i hi aboquem el seu contingut en direcció a les onades. La llevantada es desferma i en uns instants la pols grisosa dibuixa una paràbola i cau com una pluja fina gris al damunt de la blancor dels nostres vestits. Ens espolsem la cendra que desapareix entre les roques i tornem saltironant damunt les pedres de l’espigó. Amb el sol ponentat al rostre i amb els ulls verds de mar passem ben a la seva vora, orgullosos i altius.

Carme Andrade

Incerteses, incerteses...

Incerteses, una paraula que dóna tombs i més tombs al nostre voltant cada dia i a tothora. Incerteses d'aquesta Europa nostra, incerteses en la feina, incerteses de l'estat del benestar, incerteses que ens aboca,- sembla- , a ser cada cop més vulnerables davant els monstres que nosaltres mateixos hem fabricat . 

Les incerteses també és un llibre, que encertadament, és a dir el contrari de la incertesa, em va regalar no fa gaire una bona amiga. 

Les incerteses (2015), d'en Jaume Cabré, escrit en plena convalescència postpart del seu Jo confesso  és un dels llibres que m'ha creat més certeses. Vet aquí la paradoxa. No són incerteses, són un exercici de sinceritat des del jo creador en majúscules que és en Jaume Cabré. Sinceritat a mans plenes i una gran capacitat d'empatia amb el lector que es fa seves les preteses incerteses.

M'he sentit atrapada per les seves reflexions sobre les paraules, sobre el valor dels silenci en la creació artística, sobre aquesta capacitat de parlar de literatura tot parlant de música i de pintura i d'art en general, sobre els neguits de l'escriptor però també del lector,etc. 

Incerteses, sí, perquè quan parlem d'art i creació, som al regne de les incerteses, tal com ell ens diu a la darrera frase del llibre. La incertesa és inherent a l'art i a la creació, i tant que sí, però la lectura que en Cabré fa de l'art i la creació no en té res d'incerta, és profunda i plena de saviesa i absolutament transversal, i tot en una prosa que flueix i discorre sense ensurts i amb una elegància natural. Un dels meus llibres de capçalera. Gràcies Cabré.

El dia que no ens preguntem per a què serveix l'art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliures. Les incerteses (2015) Jaume Cabré

Això és l'aigua

De David Foster Wallace (1962-2008) només sabia que era  un escriptor reivindicat per Vicenç Pagès Jordà i el dia que vaig llegir que d’ell era l’autor d’una mena de paràbola o eixempli a la manera de Llull, que tractava d’uns peixos que tot nedant se’n troben un altre que els pregunta com està l’aigua... vaig pensar que podia ser interessant llegir-ne la continuació.

 Doncs bé, la continuació és una publicació titulada L’aigua és això. No és una novel.la, ni és un relat, és un discurs de cloenda d’una graduació de joves universitaris dels Estats Units, any 2005. L’aigua és això és un text curt publicat per Periscopi de forma acurada i amb un format deliciós. Cada pàgina conté només 2, 3,4, 5 línies. A la primera fullejada, ja veus que tens a les mans un llibre que té l’objectiu d’anar llegint, i rellegint en petites dosis. Res, que els peixos, els primers protagonistes ens plantegen una pregunta: Sabem veure les realitats més òbvies que tenim al costat? A partir d’aquí, reflexions profundes, iròniques amb un llenguatge planer i directe. En resum, si sabéssim viure el dia a dia de forma més empàtica amb el nostre voltant, les coses ens anirien millor. Els savis antics, començant pels de l’antic orient ja ens ho deien.

L'estiu sense homes

 Siri Hustvedt a L’estiu sense homes (2011), ens ofereix un relat amb alguns elements de tragèdia per la situació personal en què s’ha trobat  la protagonista després del trencament amb el seu marit, però a l’hora conté elements de fina ironia que he agraït amb alguns somriures mentre llegia.

L’estiu sense homes és una d’aquelles històries que et fa sentir molt a prop de la seva protagonista perquè és ella mateixa la que relata en primera persona els fets externs de la seva vida amb la seva mare, amb les amigues de la seva mare, amb les deixebles del seminari d’estiu, amb la filla... totes elles dones. Una anàlisi minuciosa d’una ànima femenina en plena crisi emocional, encara que dit així sona a ambigu i a massa tronat. En realitat ens planteja la vulnerabilitat de qualsevol persona, sigui home o sigui dona davant de situacions incontrolables. L’estiu sense homes, un relat profund, irònic i de molt bon llegir. L'autora, el descobriment de l'estiu.

Més ràpid que el sol

Eren veïns d’escala. Quan ell sortia de casa cap a l’escola carregat amb la motxilla plena de llibres a l’esquena, tancava la porta amb un pam pam. Així que ella el sentia, també sortia del pis i baixava corrent el tram d’escales que els separava. A la seva esquena, ella, la petita Ambi, traginava una motxilla plena de llibres i llibretes on planificava amb tot de detalls els seus projectes i desitjos. I van créixer molt a prop un de l’altre com dos germans molt ben avinguts, compartint somnis i dèries, fins que un dia, el pare d’ell li anuncià que posés el més indispensable en una bossa perquè havien de marxar de la ciutat per una temporada. Ell pensà que allò més indispensable per ell era la companyia de l’ Ambi i així li féu saber. - Si el teu camí és inseparable al de l’Ambició, ja ets major d’edat per fer-te responsable del teu destí. Paraula de pare.

Fotografia: Carme Andrade 

I així fou com el jove Ícar va passar de ser un germà per l’Ambi, a ser un amant carinyós i inseparable.I tan gran va ser la influència que ella exercí en la seva vida que el convertí en un atrevit i obsessionat corredor de muntanya i en poc temps l’induí cap al consum de les més sofisticades substàncies de dopatge per poder arribar sempre el primer a totes les competicions de curses de muntanya. Però en realitat l’Ambi l’estava preparant per a la mare de totes les curses,  la Més ràpid que el sol,  la cursa de muntanya que es celebra allà pels verals del cim del Montblanch. Aquell any, el  III de la Nova Era, el corredor Ícar va guanyar dos segons abans que el seu cos, encara jove, caigués de boca terrosa com fulminat per un raig feridor. Les mirades dels presents, horroritzats i astorats, es concentraren en dos petits manyocs d’un material espès i cremós fumejant que sobresortien de les espatlles de l’atleta i que deixaven anar una fortor com de cera cremada…

 Text: Carme Andrade

De bruixes i de sardanes

La sardana i la religió de les bruixes[i] (2015), correspon a un treball molt recent d’en Jordi Bilbeny, fundador de l’Institut Nova Història i autor de nombrosos llibres de temàtica colombina.

Aquest títol atreu la meva atenció perquè tal com diu l’autor: “Mirar la sardana fa quatre i cinc-cents anys és tornar a mirar la sardana actual. Tornar-nos a mirar i qüestionar el seu sentit”. Una lectura que resitua els fets, en aquest cas la sardana, en unes noves coordenades ben engrescadores i que ajuda a tenir una visió dels llaços que uneixen el culte precristià  a deïtats femenines amb els llocs de cultes posteriors. En aquests espais coneguts, les bruixes celebraven les seves reunions i els seus balls rituals, actes que van ser prohibits i castigats amb la foguera durant els segles XVI i XVII. Les prohibicions inquisitorials van ser prohibicions no només per ser manifestacions immorals sinó per ser vestigis d'antigues creences, dites paganes. L'autor aporta una gran quantitat de documentació com si es tractés de petites peces d'arqueologia, de tal forma que amb una ordenació acurada de totes elles pot arribar a concloure els lligams entre els aplecs d'abans i els d'ara.

[i] J.BILBENY, La sardana i la religió de les bruixes; Librooks, Barcelona, 2015

---

S'alliberen versos al vent

S'allliberen versos al vent dels pobles

• A Tarragona ,vegeu l'apunt que en fa l'Eduard López al seu blog:

http://antiartistes.blogspot.com.es/2015/06/alliberament-de-versos-de-mar-tarragona.html

• I a Verdú, el proper dissabte dia 20. Hi esteu convidades i convidats.

El Bugatti verd

Un relat publicat a la revista digital http://www.paperdevidre.cat/

El Bugatti verd

Carme Andrade

El petit Bugatti* creua una plana gairebé erma. Petites taques fosques esquitxen el paisatge a banda i banda de la carretera. Tot el que ella va veient mentre condueix aviat es diluirà en la nit del desert. Al lluny, la línia emblavida de l’horitzó està a punt de fondre’s en la fosca i la dona que condueix sent una mica de frescor. Amb la mà dreta s’acosta el fulard de seda gris al coll. Porta les mans protegides amb uns guants de pell fina que li cobreixen l’avantbraç. Amb la mà esquerra guia el volant en un gest d’una elegància displicent. Condueix sense esforç aparent. La boca, ben perfilada, els llavis, molsosos i pintats d’un vermell intens. La seva mirada guarnida d’unes llargues i espesseïdes pestanyes segueix les marques centrals de pintura de la carretera. Encén els fars del cotxe. Amb la mà dreta, cerca la rodeta del dial i tot seguit unes notes sedoses i sensuals s’escampen per l’interior del vehicle com si d’un perfum es tractés. De tant en tant, a banda i banda de la carretera, llums esmorteïts anuncien amb un cartell algun motel de carretera.Places vacants. Al cap d’una hora, el blues s’ha convertit en un so enrogallat, un so malaltís que es confon amb la veu mig trencada d’un locutor i les veus estridents d’uns corridos mexicans. Amb mà ferma, la dona gira la rodeta fins que sent el clac. Silenci. Un parell d’hores més de conducció enmig de la nit i pararà en un dels motels oberts vint-i-quatre hores. Places vacants, diuen els rètols que ballen al ritme del ventijol de la nit del desert. Lonely Star. Motel. De cop i volta sent damunt dels ulls el cansament de les hores que fa que és al volant. Uns metres més enllà del lloc on aparca on tot és penombra hi ha la silueta d’un gran tràiler. Els fars d’algun cotxe escadusser il·luminen uns segons la cabina del camió solitari. Ràfegues de llum i ombres.

Sent un calfred. Baixa del cotxe i prem el timbre del mostrador del motel un parell de vegades. Un home amb aspecte de granger, vestit encara amb la granota de treball, li allarga les claus de la porta disset després d’apuntar el seu nom al registre. Ella paga per endavant i amb un gest ràpid abandona el mostrador amb un lleu bona nit. La dona no porta equipatge, només una bossa de mà.

El paper de l’habitació té dibuixades unes flors grosses de colors indefinits. Una taula, un armari, una petita cambra de bany i un llit gran. Ella s’asseu al llit, abandona les sabates de taló amb un gest distret i s’estira encara vestida. S’aixeca un moment per anar a la cambra de bany i abans tornar-se a estirar, s’abriga amb una flassada que troba arremolinada dins de l’armari i fixa la mirada en les flors de la paret, unes formes desdibuixades que es van fonent de mica en mica en els seus ulls en unes línies anodines i absurdes. Passen un parell d’hores. Es desperta amb un calfred i vençuda per la son es despulla amb gestos ràpids i s’entafora dins d’un llit encara tebi del seu propi cos. Unes hores més tard, una llum desmenjada gosarà entrar tímidament per la finestra.

Damunt de la petita taula de l’habitació hi ha una safata amb una tetera elèctrica i un parell de galetes embolicades amb paper de cel·lofana. La dona se serveix una tassa de te i mentre desembolica una de les galetes sent el cop de porta de l’habitació del costat. Uns minuts més tard el remoreig del poderós motor del tràiler de mica en mica va perdent intensitat. Una llum lletosa es filtra per les escletxes de la persiana i tenyeix l’aire de l’habitació d’una mitja claror indefinida. La dona surt al corredor i deixa les claus de la disset damunt del mostrador de la recepció. Fa una ullada distreta al seu voltant i veu l’home de la granota que la va atendre ahir al vespre. L’home rega la buguenvíl·lea carbassa que s’escampa tossudament arrapant-se a una de les parets del motel. La punta d’una cigarreta esmorteïda li penja del llavi inferior, es treu la gorra verda dels Tigers i fa una llambregada a la dona que per un instant ha creuat amb ell la mirada. Ella baixa les poques escales que la separen de l’aparcament amb les claus del Bugatti a la mà. Abans d’entrar al cotxe, constata la presència tossuda d’una lluna minvant penjada entre dos núvols en un cel grisós i li ve a la memòria el decorat de les representacions infantils de l’escola. Ha aparegut a la seva ment el gronxador infantil de la casa gran, un gronxador fet amb un pneumàtic i que penjava del vell roure. Obre la porta del cotxe amb un posat abstret, aliena a la mirada de l’home de la granota que ha tancat l’aixeta de l’aigua i amb les mans a la butxaca segueix amb un lleu moviment de cap els moviments de la dona.

El Bugatti avança per la carretera solitària sota un cel ebri de nuvolades grises. Arribarà a l’hora en què tots estaran a punt d’entrar a l’església. Voldria arribar just a temps per estalviar-se d’entrar a la casa gran. Reconeix dins de la seva ment la veu de la seva germana. Ella torna després de molts anys de silenci. Torna el seu cos, però la seva persona més íntima es va fondre ja fa uns quants anys. Ara ja no queda res més que la carcassa fàcil que li proporcionen el rímel, la seda i els perfums cars. La seva imatge de dona segura i ferma és la seva protecció.

El cel, a mesura que avança el dia, es va transformant en un llençol brut, en un llençol mal rentat. Entrarà a l’església blanca i les fileres dels primers bancs seran plenes de familiars i amics. Discreta, s’asseurà a l’últim banc que estigui buit. Algun cap, inevitablement, es girarà i la veurà. Mirades, moltes mirades que la interrogaran sense paraules. «No podies avisar?» «Arribes ara?» «No saps on vivim?» «No te’n recordes de casa teva?»

El cel s’emboteix de grisor i unes primeres gotellades repiquen damunt del Bugatti verd. El cotxe ha abandonat la carretera estatal i ha girat després d’un petit cartell, Carrington Church. Avança per un camí polsós que aviat es transformarà en un rial fangós i gira a la dreta en direcció al caminal de l’església. Condueix molt lentament, para el motor i aparca entremig d’uns oms gegants fora del camí per no ser vista. Veu entrar la comitiva fúnebre a l’església de parets blanques i discretament observa des de l’interior del cotxe com treuen del furgó mortuori el taüt embolcallat amb la bandera estrellada. De sobte, el cel esclata en una pluja de repics de timbals i en un tres i no res la plaça queda deserta. Els homes de la funerària s’han apressat a entrar el taüt a l’església. Tots han entrat sense perdre temps al temple de parets blanques i grans finestrals vermells. Cauen grosses gotellades amb un ritme frenètic i ascendent, talment com si les gotes volguessin foradar el sostre del Bugatti. La plaça que abans de l’aiguat era de terra vermella, comença a ser un gran bassal fosc, estantís i lluent. Cel i terra s’aparellen en un ball de pluja i vent assotant les branques dels arbres amb una violència estrident i pertorbadora. La dona del Bugatti engega el parabrisa que rítmicament inicia el moviment d’anada i tornada. Entremig d’una de les anades i tornades distingeix un petit gat bru que, indefens, tremola de fred i de por sota un cotxe gris metal·litzat.

La dona engega el motor, maniobra entremig dels arbres i segueix el caminal de l’església. El so de l’orgue indica que el funeral ha començat. Ella continua endavant, gira el volant i deixa el temple a l’esquerra fins a trobar la petita pista asfaltada que la menarà fins la casa gran. La pluja persisteix i una fèrria cortina d’aigua s’interposa entre ella i la casa. És allà, davant seu. Fa un cop d’ull a la porxada i comprova que tot és al seu lloc: el balancí de tres cossos, les dues grans torretes amb les hortènsies a banda i banda de la porta d’entrada, la campaneta a la paret… Amb la mirada busca a la dreta de la casa gran el gronxador. Ja el veu: s’ha mig despenjat del vell roure i jeu abandonat a terra enmig d’un gran bassal. L’espetec sobtat d’un tro que ha esclatat no gaire lluny provoca que la dona pitgi l’accelerador i desviï la mirada cap al camí de tornada. Mira l’hora i calcula que en unes dotze hores arribarà de nou a casa.

*Tamara en el Bugatti verd (1929) és una obra de la pintora Tamara de Lempicka que va fer per a la portada de la revista de moda alemanya Die Dame.

Els petits rapsodes

El faristol els depassava l’alçada a tots dos i el de la samarreta verda va ser el primer que va començar a xerrar tot  aixecant la barbeta a fi que les seves paraules arribessin netes al micro que tenia al davant.  Va iniciar el seu itinerari poètic per Foix, va traspassar les àrides planes d’Espriu i va acabar amb l’entranyable paisatge de Roda de Ter. Una veu de nen, sí, però poderosa, que va arribar a un auditori bocabadat, testimoni d’una memòria prodigiosa d’un nen de vuit anys que anava desgranant paraules i conceptes amb veu ferma i alhora plena de matisos. Els seus bracets acompanyaven les paraules amb gestos emfàtics a moments i dolços i senzills en altres. El seu germà, molt a prop d’ell se’l mirava amb una complicitat plena de tendresa.  Quan li va arribar el seu torn i es col.locà davant del micro, després de dir la primera paraula, va comprovar que el micro no funcionava. Uns moments de desconcert per part dels adults organitzadors, mans que es movien temptejant els cables i dits nerviosos. Finalment els altaveus van emetre unes paraules, un, dos…  El públic enfervorit va aplaudir sorollosament, no sense regalar una rialla espontània i carinyosa al noi atribolat pel petit incident. La vetllada va transcórrer  per les aigües tranquil.les d’uns poemes tenyits de melangia  a voltes, i en altres moments  per les aigües tumultuoses de poemes sobreeixits de patriotisme i d’esperit combatiu. Si el primer dels germans tenia una veu poderosa i plena de matisos, el segon  es feia escoltar per la seva veu aflautada i harmoniosa. Els dos nens van acabar la seva participació amb unes salutacions de cap, acollides per un públic entusiasta que es va aixecar de les butaques per aplaudir-los.

Els meus ulls cansats avui em brillen de feliç enyorança tot recordant  aquesta escena gràcies als noms que he vist en la pantalla a primera hora del matí.  Els germans Salvat, ambdós especialistes en biogenètica, ambdós incansables científics, han estat honorats amb el títol de Catalans de l’Any 2030. Ells són els mateixos nois rapsodes que van participar en l’acte que la històrica ANC va organitzar a Reus el 23 de maig de 2015. Això ocorregué dos dies abans -  i arran dels resultats de les eleccions municipals-  que es proclamés la III República Catalana des de la balconada dels  ajuntaments de tot el país. I avui el record vola cap aquells dies en què les cames, el cor i el cap anaven a una, colze a colze amb tota la gent que va fer possible capgirar la història del meu país o més ben dit, restituir-la al lloc on li pertocava. I ho vam fer possible. 

Avui he llegit que Adorno deia...

Fotografia: Carme Andrade 

Avui he llegit que Adorno deia que és un escàndol i

immoral que algú escrigui un poema després de l’existència d’Auswitchz.

De què parlen quan els escriptors escriuen? De l’abisme de la mort o de l’abisme de la crueltat humana? Els meus poemes segueixen una òrbita, sempre la mateixa. No saben, no poden sortir d’una anella que els té empresonats. Van donar tombs i tombs sempre en la mateixa òrbita. Atrapats en l’espai. Sempre giren i roden en un mateix univers i això cansa. Si intento sortir de l’òrbita em sento estrangera a casa meva. És una altra que m’habita i aleshores torno al viatge que em té lligada a una roda. I això cansa.

Penso en l’escarabat esclafat o en l’escarabat que mor estant viu, mor  perquè ha quedat de panxa enlaire i no sap com girar-se. Al llarg dels mils d’anys d’evolució , la natura encara no li ha concedit  les eines adequades per girar-se. Encara. Encara. Les runes del terratrèmol del Nepal. Una carretera, la carretera de l’Amistat que uneix el Nepal i el Tibet, una carretera feta miques. Realitat, metàfora, realitat. Ajustem-nos els cinturons. Aviat aterrarem. Ens espera una nova vida on viurem en ciutats que estaran sempre florides, els passeigs s’ompliran de joves, de vells i nens que xerraran i riuran. Ajusta’t el cinturó company que aterrarem a una ciutat on sonaran les campanes alegres de tots els edificis públics i on la gent es saludarà. Sento el xiulet permanent de l’orella esquerra, allí s’està. Ja no m’emprenya, ha passat a ser el company fidel de viatge de totes les travessies. El mar avui, els cossos engolits per la maldat, -Eh! Jo vaig pagar mil sis-cents perquè no era tunisià. L’amic tunisià només va pagar sis-cents euros. El mar avui tornarà a engolir els cossos mentre ens banyem untats de cremes solars, mentre els nostres nens aixequen la sorra amb les seves manetes dolces i rabassudetes. 

Avui, ahir, demà, cossos i més cossos. Adorno, tens raó, és immoral escriure res, pintar la bellesa, després de... Sam Abrams al poema Lichi-nuts diu que som com els litxís. La closca fràgil, l’abric de punxes, tot per protegir la carn. Fem veure que no ens afecta res, estem protegits, però tenim la carn tendra . Les punxes les tenim perquè els cadàvers que floten davant nostre no ens afectin. Vaig ser a Mauthausen, fa molts anys. Hi vaig portar el meu fill de 9 anys aleshores. Les fotografies dels cadàvers amuntegats, les vitrines amb les sabates dels condemnats també amuntegades. Ara aquests cossos flotant. Hi ha cap diferència? No entenia que el poble veí a Mauthausen no sabessin el final tràgic dels trens que arribaven plens de gent, però sí que sabien. El litxí amb les seves punxes. Com nosaltres. Sabem, sabem. Consciència operativa. No n´hi ha prou amb tenir consciència. O és operativa o la nostra espècie se’n va al carall. Avui a la ràdio han entrevistat l’Eudald Carbonell. Molt bé, tenim consciència i ara fem-la operativa. Tots amb la consciència operativa salvarem els cossos, Quan?   Els morts ja no hi són. Quan de temps estan dintre del mar abans els peixos no  se’ls facin seus? Un pensament tabú, no podem dir en veu alta enmig d’una alegre conversa entre amics fent una tapeta, -Doncs jo he decidit no menjar MAI MÉS peix del Mediterrani en ma vida.../...   

Llibres que eren llibres

Artista: Gerard Valls

Empresonats,

lligats amb cordes,

penjats.

Llibres poema

ratllats

cremats

pintats

trinxats.

Subvertits.

Llibres per a una exposició de llibres

Artista: Carolina Escoda

esquarterats 

reconstruïts

deconstruïts

sagnants

punxats.

Llibres poema

LLIBRES QUE EREN LLIBRES

Artista: Fina Veciana

Artista: Julio Ponzoa

En la pell de l'altre. En la pell de la Xarxa catalana i balear en suport a la querella argentina.

En la pell d'un altre de l'escriptora Maria Barbal és una novel.la inscrita en el context històric dels anys setanta. Per la novel.la circulen uns personatges, les vides dels quals es van entrecreuant amb les passions i sentiments propis de la vida humana.  Enmig de tots ells sorgeix la protagonista, una dona que decideix posar-se una careta nova fabricada al seu gust i als seus objectius personals tot fent-se passar per una filla d'exilada, víctima del règim franquista.  El mitjà és l'Associació Memòria i Llibertat, que reivindica la memòria dels refugiats de la guerra (in)civil.

La novel.la, ambientada en els anys 70 del tardofranquisme i de la transició, ens remet a aquells anys de repressions policials, detencions arbitràries i  morts d'activistes en estranyes circumstàncies.

Fotografia: Carme Andrade

En la sessió del Club de Lectura on hem comentat el llibre, vam convidar algunes persones relacionades amb víctimes de la repressió franquista d'aquells anys amb un doble objectiu: aportar realisme a la ficció i reivindicar la figura d'un treballador, en Cipriano Martos, mort en estranyes circumstàncies  a les dependències de la Guàrdia Civil de Reus. La Xarxa catalana i balear en suport a la querella argentina, convidada a la sessió, està investigant el cas del Cipriano entre molts d'altres. Saber quines van ser les circumstàncies de la seva mort i aportar les proves necessàries per poder demostrar la hipòtesi del seu  assassinat. El Cipriano Martos, en el moment de la seva detenció repartia fulletons reivindicatius de caire sindicalista a la sortida d'una fàbrica. 

El testimoni de les víctimes directes de la repressió va aportar realitat i cruesa a la novel.la, que sigui dit de passada, no va acabar de convèncer, entre d'altres qüestions, per la manca de profunditat dels seus personatges. La veu de les persones presents va ser el contrapunt necessari per aprofundir en uns fets i una època.

Podeu seguir l'esplèndida crònica que l' Associació abans esmentada ha redactat...

Xarxa catalana i balear de suport a la Querella Argentina: EN LA PELL DE LA QUERELLA ARGENTINA. CLUB DE LECTURA D'ÒMNIUM REUS.

Innova?

Comença a esclatar pels aires la bomba d'Innova a Reus: detencions, imputacions, delicte, prevaricació, apropiació de diners públics...

Pintura de Carme Andrade

Unes paraules escrites fa un parell d'anys em ronden pel cap:

No sempre els llocs comuns
ens reconforten
i ens salven de l'aspre caminar.

De vegades,
caldria
encetar i furgar,
colpejar i ferir,
desencarnar-ne les arrels.

Començar de nou.


Carme Andrade
Els cercles obstinats. Ed. Meteora. (2013)

Poemes als aparadors

A Reus les botigues es vesteixen de paraules. Les paraules cobreixen aparadors. 
                   
El moviment de les Jam poètiques hi han posat la lletra i 
el Tomb de Reus hi ha posat la resta.

Divendres 24 i dissabte 25 sentireu una remor: 
                                      Paraules escampades pel centre de la ciutat.

La poesia a prop de la vida!

Despertar

Dibuix: Carme Andrade

En despertar del llarg hivern
la rosa s'acomoda
                              a tanta claror desclosa
i sabedora de ruixats propers
obre els braços amatent.

S' anuncien hores netes de diàfanes frescors.

 Carme Andrade
 Els cercles obstinats. Ed. Meteora. (2013)

Atura'm la tarda, de Miquel Escudero i Clavaguera

M'han passat el llarg poema Atura'm la tarda del poeta reusenc Miquel Escudero, mort tràgicament l'any 1978 a l'edat de trenta-dos anys. El poema el podem trobar al llibre pòstum Caravana.

Com un salt d'aigua que a l'inici va mesurant la seva força, el poema comença amb un Atura'm la tarda, li segueix un cant a aquesta hora del dia i tot seguit, la torrentera de paraules i imatges van caient avall, avall, en una explosió de vigor i força fins trobar el pastor que li profetitzarà l'arribada del primer fill, la seva esperança.

 A partir d'aquí el poema es tenyeix de l'atmosfera íntima de la vida casolana dels dos amants: la cabana, les maduixes salvatges que oferirà a la seva esposa, els vins, les flors, tot un món ple de sensualitat on la referència al Càntic dels Càntics ens dóna moltes pistes de l'univers mític amb què alimentava la seva poesia amorosa.

Magnífiques algunes imatges. En voldria destacar la que es troba al final del poema:

Amb el teu peu nu, menut,

segelles, divinitzes l'humitejat caminal ( róssec de caragols) per on passem tu i jo.

I em veus a mi i em rius i em parles

i camines, Bab,

amb el teu superb, dansaire pas d'odalisca escandinava.

Trepitges flors...

La imatge de la dansaire escandinava, aquest peu petit i nu trepitjant flors no ens trasllada a una mena de paradís perfumat on tot flueix amb harmonia?  Un poema que tot ell destil.la sensualitat i ho fa amb el ritme que ho faria un gran salt d'aigua però que al final troba un espai tranquil i serè on emmirallar-se amb la persona estimada.

Malgrat la bellesa i els sentiments elevats del poema, la seva vida va estar marcada per la malaltia i per l'infortuni. Ara hauria fet setanta anys. Un dia d'aquests, el grup anomenat Terrabastall poètic de Reus ens convida a recordar els seus versos.

Bibliorelats a Reusenques de Lletres

Bibliorelats és un concurs de relats curts que es projecta des de Reusenques de Lletres, un col.lectiu de dones que tenen la dèria d'escriure i que voldrien escampar aquesta dèria a tutti quanti. Enguany s'han afegit a l'Any de les Biblioteques, commemoració dels 100 anys de la primera biblioteca pública de Catalunya.
Aquesta dèria els porta a organitzar trobades, seminaris, tertúlies i ara un concurs. Aquest concurs té una limitació: el relat ha d'estar ambientat en una biblioteca pública.
Les biblioteques són espais públics on sota l'aparença de calma i tranquil.litat poden ocórrer moltes situacions, algunes de divertides, altres de misterioses i fins i tot n'hi poden haver de ben perilloses...
Les bases les podeu trobar a...

http://biblioteques.gencat.cat/web/.content/tematic/noticies/Documents/Bibliorelats.pdf

Carrer Ordener, carrer Labat

Diuen que l’atzar obre nous camins. Sense l’atzar d’un llibre agafat per error d’un prestatge de la biblioteca pública no hauria conegut Carrer Ordener, carrer Labart,[i] el darrer llibre de la filòsofa francesa Sarah Kofman (París 1934- 1994).

Un llibre que sembla escrit sense cap pretensió literària. Un relat autobiogràfic de la seva infància amb la marca Auschwitz de rerefons, l’escenari de la crueltat infinita. Ella mateixa es defineix com una intel.lectual jueva que ha sobreviscut a l’holocaust. Malgrat el tema, no esperem trobar el relat típic on es narren els detalls dels horrors de la  ideologia feixista.  La veu de la nena Sarah sorgeix enmig de la tragèdia familiar amb una veu crítica cap a la mare i amb una rebeldia que l’apropa a renegar dels seus orígens jueus.

El llibre conté unes excel.lents notes de la Fina Birulés i de la Françoise Collin. Ambdues professores ens ofereixen una aproximació de la figura de l’autora en relació al drama de la infantesa i una argumentació al fet que aquest petit llibre va ser el darrer de tota la seva llarga bibliografia publicada i centrada en l’assaig filosòfic. Escrit poc temps abans d’haver pres la decisió de suïcidar-se, la Sarah Kofman va voler deixar el testimoni vital que l’havia perseguit al llarg de la seva vida.  Obsessionada per allò que no es pot explicar, com explicar el patiment infinit? Hi ha paraules adequades per dir allò que no es pot dir?

 El meu pare va morir a Auschwitz perquè era jueu: com no dir-ho? I com dir-ho? Com parlar d’allò davant del qual tota possibilitat de parla cessa?[ii]

---

[i] Leonard Muntaner editor. Amb traducció de Josefa Contijoch i Yael Langella

[ii] Sarah KOFMAN, Paroles suffoquées, París, Galilée, 1987.

Mai no sabrem

Fotografia: Carme Andrade

En l'ambre de la nit
ramells de perles s'escampen
en claror de crepuscle lunar.
Gira i gira la boia solitària,
la mirada del mariner
llisca sobre el vol de l'ocell captiu.

Bec en calze de plata dalt del turó
on habita l'arbre nu
d'on penja la llauna rovellada del soldat oblidat,
on la memòria trasbalsa l'aire fi del matí i les ortigues ens punxen els turmells.
Mai no sabrem la nit calma quan l'acer traspassa l'aire gèlid de l'alba.

Resseguiré el camí sinuós del laberint fet a mida,
estornells dibuixen ombres,
retallen cels
mentre avancem sota la pluja,
pedra foguera a les mans
el vent ens arruixa amb esquitxos de vida.
La sorra ardent em reclama nua en temps salvatge.

(Carme Andrade)

Deixa la mar

Fotografia i pintura: Carme Andrade

Deixa la mar que passi el dia,

l’ull es disposa a no veure la tenebra

en l’instant que com una llosa

gravita

i es fon al cel del teu silenci.

(Carme Andrade)

Infantesa

Dibuix i fotografia: Carme Andrade

Infantesa

No pas com el qui caça papallones
i les clava, isolades de la vida,
orfes de la claror que les voltà
vull recordar, infantesa,
la tremolor irisada dels teus dies.

Pels teus jardins, pels teus intactes boscos
i les fràgils ciutats de l'esperança,
ben lliure hi vagaregi la memòria,
entre la claror tendra
i daurada d'un temps d'ales i flors.

Maria Àngels Anglada (1930-1999)

21 de març, Dia Mundial de la Poesia