Els límits, els propis límits

Pobles sense destí, pols, horitzó, fils d’electra i el cel etern, bell, ebri de núvols, allargassats, l’erm més cru. L’horitzó, sempre l’horitzó i un sol ponent que esclata quan tot semblava mort i tenyeix la minsa herba de groc i de marró revellit els matolls. 

M'acompanya el so traquetejant d'un bus obstinat a sortir-se del camí traçat,  com si volgués desviar-se de la N3 i conduir-nos ves a saber a quins paratges encara més erms i sòrdids que els de la planúria inacabable per on transitem.

Llum del capvespre a l’illa del foc, terra dels homes que arribaren com a presoners i en feren la seva llar. Una llar afuada pels vents del Pacífic i per les tempestes de gel.  Terres dels antics canoers, expulsats, expoliats, venuts, comprats, mercadejats i eliminats per la brutalitat dels nous colons.

A l’est, l’Atlàntic és una línia llunyana des de l’ermot per on discorre el bus atrotinat, habitacle amb rodes per on circulen els pensaments i els somnis dels viatgers, potser abraçar algú quan el bus arribi a la terminal, potser l’emoció de trepitjar les darreres fronteres.

Res més enllà, només els gels solitaris, les muntanyes en la seva aspror, gèlides. Els límits. Els propis límits.

27-11-2015 de Punta Arenas a Ushuaia