De vida pètria

- Sents com plou?  Sents com corre l’aigua per la canalera de la façana?
- Avui tampoc no entrarà ningú.
- Em comencen a fer mal els ossos, què dic els ossos, si no en tinc d’ossos. El que em fa mal és l’ànima. Només tinc ànima i plecs , molts plecs d’una túnica blanca que s’està ennegrint de pols i d’impaciència.
- L’ànima, l’ànima... com a mínim tens ànima per dintre i la tens al seu lloc, equilibrada i ferma. Jo ja no puc més, només m’aguanta un senzill clau que m’està importunant d’allò més i és que l’operària no me’l va clavar equidistant. El meu eix de simetria vertical, que és tant com dir el meu equilibri personal, se m’està desplaçant cap a la dreta i això m’està provocant  una luxació de cal déu i sembla que ningú se n’adona.
- Calla que sento passes...
- No, això no ho suporto.  Algú em mira massa d’aprop.  Ara gira el cap cap a un cantó, ara cap a l’altre... Estic a punt de sortir del marc i fer-li una ganyota.
- Calla que et sentirà!
- Uf, se’n va,  quin descans! No m’agrada sentir l’alè dels visitants als meus nassos. Em posa de mal humor que els seus ulls  vagin repassant tots els meus detalls, que intentin investigar com m’han creat. Que busquin i rebusquin què hi ha al meu darrere. Mouen el cap cap aquí i  cap allà; em maregen.  Aquest panoli  ara se’n va al catàleg i el repassa. M’està buscant . Si em compra, potser s’adonarà de l’error de l’operària  i situarà el meu eix en el lloc exacte; ara bé, aquest tipus esprimatxat i llusco de vista no fa per mi, no em veig penjat al seu menjador al costat de les Lladró que m’imagino deu tenir escampades per tot els racons i raconets del pis. Ni em veig en un menjador empastifats de bodegons o del que és pitjor d’aquelles pintures amb gossos de cacera i genets galopant.
- Tindràs sort i et comprarà , ja ho veuràs i deixa’t estar de romanços estètics. A mi si se m’acosta algú no sempre me n’adono , he de parar l’orella molt finament perquè la vista ja saps que la tinc molt limitada; el meu creador ni es va molestar a treballar-me uns ulls com déu mana, vull dir uns ulls que serveixin per veure-hi  al davant, al darrere i als costat. Ja veus com estic, girada de cara el terra. Des del meu angle de visió només veig les petites tisoretes que es passegen impunement per tot arreu o les petites volves de pols que s’amunteguen a la paret del davant. De fet qui gosi mirar-me només veurà plecs i més plecs.  Estic condemnada a mirar el terra i el que és pitjor arrossegar aquesta ànima que em condemna de per  vida,  de vida pètria s’entén.  Em sents?

( Carme Andrade, Una visita a la galeria )