Unes ales de molts colors

Avui fa un dia magnífic!

Deia això mentre empenyia la cadira de rodes. Els seus ulls  destil.laven espurnes de felicitat aquell matí d’hivern fred i assolellat. Segurament tots dos  sortien de casa en aquell moment.  Un irreprimible  Fa un dia magnífic!  li brollà dels llavis amb un somriure franc, un somriure contagiós en un rostre morè, pletòric de joventut i de força. A la cadira de rodes hi havia un home vell. Les paraules dites pel jove van ser dites al mig del carrer a qui les volgués escoltar. No semblava  que l’home vell les hagués sentit. Segurament que l’home vell  pensava que el dia era com un altre. Un altre dia de rutina: que m’aixequin, que em banyin, que em vesteixin, que em preparin el desdejuni i que em treguin a passejar… però   una dona madura  que arrossegava un carro d’anar a comprar  les va sentir  i  correspongué al noi jove i morè amb una altra mirada somrient , plena d’esperança  i el dia es va anar desplegant amb unes ales de molts colors…

Petites meravelles al peu del Montsant

Tres dies de descoberta pel vessant del Montsant  menys transitat per la gent del Camp. Tres dies sortint des de Cabacès o de Margalef donen per descobrir racons de bellesa natural i racons plens d'història. Entre els racons de bellesa natural: la ruta de les ermites de Sant Roc i La Foia, el grau del Caixer i la font de Cavaloca (llocs profunds).

La cova de Santa Llúcia, hospital de campanya




L'aljub de la Solanella

 

Espais muntanyencs on abunden barrancs i balmes superbes, una de les quals, la gran cova de Santa Llúcia va ser hospital de campanya a la guerra civil i on una mostra de fotografies de l'època ens recorda la darrera barbàrie. En aquesta cova es van fer famoses les infermeres brigadistes arribades de l'estranger que van donar la seva energia i el seu treball de forma desinteressada i altruista.

Altres monuments com el pont medieval de la Cavaloca, ens recorden els camins que ens acompanyen des de fa segles i que perduren als embats dels temps. La història dels homes i dones senzills d'aquestes terres està present en cada marge construït en les barrancades per esgarrapar un tros de terra on conrear. Està present en les petites construccions de pedra seca com l'excel.lent aljub de la Solanella.

Matins gebrats en un dia assolellat

L'ermita de Sant Salvador al peu de la serra Major ens acull en una raconada plena de bellesa després d'haver fet un tomb sortint de Margalef tot passant pel mas del Serrador, que es troba en un terreny escarpat dalt d'un turó. Del mas queden unes quantes parets en peu, ruïnes d'uns temps durs i difícils. De tornada a Margalef passem per la balma del Ximet per on brolla un rierol d'aigua neta i transparent. El nostre petit país és ple de petites meravelles que val la pena descobrir.

 



La gran inutilitat d'un rellotge estintolat a la paret com un llargandaix

Sóc un rellotge estintolat a la paret com un vulgar llangardaix d’aquells que pugen per les parets del pati quan els senyors estan asseguts a la fresca les nits d'estiu i sóc un rellotge que no sap comptar quantes hores li falten perquè s'acabin els sorolls de les obres del costat. Sóc un rellotge ple d’ombres allargassades que no pot desfer-se del passat malenconiós que li brinda el primer sol del matí. Sóc un rellotge despistat amb els segons i amb els minuts, que de vegades no se’n recorda de quan fan dos i dos que fan quatre i que sovint ensopega quan decideix comptar els segons que li falta per descansar sota l’ombra de la palmera. Sóc un rellotge exhaust de tanta barbàries comeses vora de casa, vora dels femers de prop de casa. Sóc un rellotge visceral, on tot el que passa degota, on tot el que m’expliquen deixa en el meu cor un murmuri asincopat i malgirbat.

El meu veí era un rellotge ple de satisfaccions gràcies a  una vida plena de desigs acomplerts.

El meu veí i jo fèiem bona fila tots dos, en aquella estació de trens mig morta, on passaven pocs trens. Pocs passatgers es dignaven agafar cap tren i ell i jo allí com dos estaquirots sense feina. Ell ben acomodat en la sala d’espera i jo fora, a mercè de la pluja, del fred i de la neu. Jo estava fart de tanta injustícia i un dia vaig decidir fer-me el suec, fer veure que la cosa no anava amb mi i a partir d’aleshores l’estació va anar decaient del tot  i les fustes dels bancs de fora es van anar podrint, les baranes de ferro rovellant-se ; les vies del tren, les catenàries, tot va sofrir el final lent i decadent de les coses que s’acaben,- potser abans d’hora-. Jo vaig admirar sempre la trempera del meu veí rellotge de la sala d’espera dels passatgers, era un rellotge adequat al temps, era un rellotge que havia estat  útil a les minyones que havien de ser puntuals a les cases dels senyors i als pocs pagesos que anaven a vendre les collites al poble del costat... jo en canvi era un rellotge ben inútil fins que un dia de sol fugisser vaig desaparèixer en el moment que, primer una i després l'altra, les dues burques van ser arravatades i arrossegades per un cop mortal de vent amestralat que va fer saltar les vies i va arrencar arbres i teulades...

La pell de l'aigua d' Isabel Olesti

Imaginava que un llimac li pujava per la cama. Era humit i fred i la feia esborronar. Pujava lentament, reptant damunt la pell, fent ziga-zagues. Darrere seu deixava un tel de bava, com un moc enganxós, una marca ben clara, un camí; com si li digués: això és meu.

La dona hauria volgut fugir, però el llimac dibuixava el seu traç tranquil.lament. Era tou, com una llengua carnosa i de tacte sensual. n'havia vist molts, de llimacs als Ports, al barranc de la caramella, no gaure lluny de Tortosa. Quan acabava de ploure i tot el camí era un fangar. Sortien d'entre les herbes, amb la pell brillant i llefiscosa...

 Un inici de la novel.la que neguiteja, que esborrona. Aquest llimac llefiscós que se’t passeja per l’entrecuix és l’expressió del fàstic que sent la dona protagonista.
Aquesta és una novel·la densa, on amb un llenguatge treballat i acurat es va teixint una història en la qual prenen protagonisme tant els personatges com les obsessions i els símbols. No és una història més,  si teniu l’ocasió de llegir-la no us deixarà indiferent. No us quedeu amb la lectura superficial, aneu més enllà i hi descobrireu un relat on els grans temes: la mort, el sexe, la llibertat, la natura, la maternitat i alguns més estan presents sota un entramat argumental que té com a referent simbòlic principal unes sabates de taló d'agulla vermelles.

La pell de l'aigua és premi Mallorca 2011

 

Lletres de Revolta

La literatura de revolta, de crítica social o de compromís polític neix en el moment que un cervell crític plasma amb finalitats estètiques les seves inquietuds personals, socials o polítiques contra el poder establert. No es pot deslligar la literatura de revolta de la reflexió ni de la confrontació d’idees. En les darreres dècades, aquesta literatura no ha tingut bona premsa. La nostra societat ha menystingut el pensament crític i la reflexió fins i tot en l’àmbit acadèmic, fent una aposta clara pels mimetismes i per l’absència de discussió i de confrontació d’idees a les aules. Des dels poders i els mitjans, s’ha afavorit la cultura de la immediatesa i de la velocitat, enemics ambdós de la reflexió argumentada i de la crítica més enllà de l’exabrupte o dels crits estentoris d’algunes tertúlies televisives.

Anys de foscor per als poetes de revolta però que ara tornen a sorgir amb la força dels moments de canvi que estem vivint. La cultura dominant, en molts casos,  no tan sols ha silenciat els poetes crítics, sinó també els ha menystingut i en el pitjor dels casos  els ha estigmatitzat relacionant-los amb moments caducs i antiquats que calia superar. Al mateix temps, la nostra societat benestant, gronxada en l’onada consumista i hedonista, havia anat abandonant el compromís i la revolta, convençuda  que els temps havien canviat i que ja no eren necessaris. Havien quedat enrere els temps dels cantautors i els grups compromesos amb la lluita contra l’estat opressor en demanda de llibertats personals i polítiques.



Dibuix de Carme Andrade

Passats aquests anys  de suposada abundància i d’ estabilitat política, tornen els ecos dels poetes i  dels escriptors que ens recorden la força transformadora de les paraules en moments de crisis i  canvis  històrics. El revulsiu que està suposant en el sí de la nostra societat els efectes de la crisi global i en particular al nostre país, està fent emergir mostres en tots els àmbits artístics que intenten reflectir un estat d’indignació o de crítica política fent de mirall de l’estat d’opinió general. La crisi d’un estat que es veu ofegat per una arruïnada economia causada per l’ambició, la corrupció i l’especulació sense mesura, està sent l’excusa per una nova i salvatge recentralització o recolonització  del poder espanyol i  per afermar els antics valors feixistes de l’Espanya una, grande y libre  i per un empobriment creixent de la població catalana. Tot plegat ha fet que sorgeixi una nova literatura de revolta, d’indignació o de compromís que veu en les xarxes i en els blocs els canals més idonis, en no haver de dependre de ningú per difondre’n les produccions. Així, en aquest context volem engegar un cicle de lectures - Lletres de Revolta- , on els textos tinguin una finalitat literària i a l’hora siguin textos que responguin a una literatura compromesa amb el present i el  futur del país; crítica amb els valors del pensament únic, causants de la pèrdua progressiva dels béns socials i de les llibertats de la població. Una literatura que inciti a la reflexió i a la discussió en la construcció col•lectiva d’una Catalunya futura més digna per a tothom.

Lletres de Revolta a Reus serà un cicle de lectures organitzat per Òmnium Baix Camp durant el mes de febrer de 2013 , on presentarem textos llegits pels mateixos escriptors o poetes i on obrirem espais de diàleg i discussió al voltant.

Si escriviu en aquesta línia i us agradaria participar en el cicle ens podeu escriure a

    revoltaomnium@gmail.com

 Les vostres aportacions seran molt benvingudes

Carme Andrade

Rocaviva, un passeig íntim

El matí de tardor era suau;  el Cadí se'ns oferia en tota la seva esplendor hivernal emblanquinat per les primeres neus des del laberint de Rocaviva. Aquest és un indret muntanyenc proper al municipi de Músser,  entre l'Alt Urgell i la Cerdanya, on a través dels anys, el seu creador i escultor, en Climent Olm, ha aconseguit materialitzar la idea de fer d'aquest espai natural un lloc de contemplació artística, un lloc de reflexió personal, un espai on natura i consciència es retroben, on en cada pedra treballada hi podem trobar alguna petja que ens acosta al pensament primitiu i universal. Algunes peces ens transporten a l'art dels pobladors precolombins de Nordamèrica, als totems de la Columbia Britànica que havíem contemplat en alguns dels nostres viatges o a les peces rituals de les civilitzacions centroamericanes. En tot el passeig es respira la confluència d'aquell pensament antic imprès en totes les cultures més enllà de religions i dogmes i amagadíssim - però existent - , en la consciència de la nostra civilització tecnològica.

En tot cas, l'efecte de l'experiència del passeig pel laberint és el descobriment d'aquesta consciència d'unitat amb la natura, amb els altres éssers i amb tu mateix. I també la consciència de la necessitat d'un nou humanisme que sigui capaç de recuperar la fe en nosaltres mateixos. L'escultor t'acompanya pel laberint, però la seva presència és gairebé imperceptible, diria que invisible. Es tracta que siguis tu mateix qui  interpreti i qui descobreixi les petites peces amagades, les que no ocupen grans espais, les que no són evidents. Metàfores tot plegat de fer parada en els nostre quefers i saber veure-hi més enllà de l'evidència, saber veure per viure amb consciència i plenitud.

Un passeig molt recomanable. Aquí teniu un web molt aclaridor  i  dit de passada, molt esperançador per al  projecte de futur del nostre país.

 

http://rocaviva-laberintmagic.blogspot.com.es/

 

 

La farina que admeta, d'Alba Camarasa

(lacuinetadelalba.blogspot.com)

La farina que admeta, una fòrmula utilitzada per les nostres mares i per les nostres àvies;  un llegat  per la generació posterior que recollim en el moment que arribem a la maduresa i a la saviesa necessària de saber el que necessitem d'una forma intuïtiva i espontània, més que d'una forma racional i calculada. No necessitem pesar amb les balances la quantitat de farina que necessita la massa per fer-la consistent ni molt ni poc, sinó que amb l'experiència adquirida sabem el que li cal sense haver de mesurar ni comptar. La mateixa experiència, la nostra mirada atenta a l'esdevenir de les coses ens marca el camí.

Així, mitjançant una metàfora plena de contingut vital, el poemari de l'Alba Camarasa ens acosta als elements essencials de la vida, alguns dels quals ens marquen, ens fereixen, però com diu la veu de la poetessa:

per amerar les ferides
per mantindre-les enceses
per què no es tanquen

Ahir, 8 d'octubre vam tenir el gust d'assistir a la presentació del llibre La farina que admeta de la poetessa valenciana Alba Camarasa. La presentació va anar a càrrec de David Figueres, poeta i escriptor reusenc. Ha estat el primer acte del Novembre Literari 2012 d'Òmnium Baix Camp.

Vergonya

Shame

A la sortida de la projecció abundaven els comentaris abrandats en un sentit i en l'altre. Una pel.lícula que m'ha seduït pel contingut i per la forma. Pel contingut, el setmanari Newsweek parla d'un brillant drama psicosexual i efectivament és un drama protagonitzat per un magnífic Michael Fassbender i per una impagable i meravellosa Carey Mulligan.

Tornaria a veure la pel.lícula només per contemplar dues escenes que em semblen magnífiques: la interpretació personalíssima de la cançó  New York en boca de Carey Mulligan i pel diàleg entre els dos germans filmat des del darrere del sofà, de forma que el dramatisme de l'escena s'intensifica gràcies a l'absència dels rostres. I destacaria de forma molt especial els enquadraments d'uns espais geomètrics i freds, que accentuen el contrast amb l'alta temperatura interior dels dos protagonistes.

Una pel.lícula, com deia una amiga meva en sortir del cinema, una pel.lícula amb molta soledat. I jo afegiria i amb molta bellesa visual.

 

Deixeu-vos portar per la interpretació que fa Carey Mulligan de New York, New York

Hipermetropoesia al Cafè Metropol

14 de novembre: inauguració oficial de la 2a temporada del cicle a càrrec d'Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda.

21 de novembre: "Cercles", amb Magda Borrull (coreografia), Carme Andrade (http://carmejant.blogspot.com.es/), Antònia Farré Sanfeliu (veu) i les ballarines Carlota Moragas, Alba Allepús, Marta Juncosa, Vanessa Calderó i Elisabet López.

28 de novemb...

re: recital de Gemma Gorga.

5 de desembre: veu, textos i imatges de Sairica Rose (http://sairica.com/) + música de Pepe Arias (http://pepearias.com/) + imatges de Katrin Olafsdottir (http://www.katrinolafsdottir.com/)

9 de gener: recital d'Adrià Adrià Garcia ("Dues o tres coses que mai no sé d'ella") i Ester Suñe Cugat ("Esperit de llima")

16 de gener: recital i presentació del llibre "Cuando el arco está tensado" a càrrec de l'autora, Rosmari Torrens (http://rosmaritorrens.wordpress.com/) (http://www.youtube.es/user/rosmaritorrens)

23 de gener: recital de Bel Olid (http://belolid.wordpress.com/) i Ramon Boixeda (http://ramonboixeda.blogspot.com.es/)

30 de gener: Per-versions, a càrrec del col·lectiu mots.en.cru

La fadeta

La Fadeta, de Georges Sand

La Fadeta, des de les primeres pàgines m’ha transportat a les lectures que em passava la senyora Neus pel pati del darrere de casa meva quan era petita. Lectures plenes de sentimentalisme antic però no ranci. Un sentimentalisme idealitzat i analitzat amb tot detall.  Uns personatges marcats per les condicions socials, les quals actuen com a desencadenants de situacions injustes i arbitràries, com és el cas de la Fadeta i família, considerades bruixes, encara que la comunitat se’n beneficiés de la seva saviesa i dels seus mètodes guaridors.
La petita fada és el personatge savi però temut, lleig, estrafolari, que se’n riu de tothom i als ulls de la gent benpensant representa el diable. La fadeta no deix de sorprendre el Landry, el personatge central de la història, i sota l’aparença de la seva lletjor , hi va descobrint de mica en mica qualitats, encara que a l’inici aquestes qualitats són jutjades com bruixeria i encanteri. Les lliçons que li dóna la Fadeta són lliçons morals connectades amb la saviesa antiga de la natura i de les seves lleis, però convé recordar que és una fada cristiana, no pagana. La natura i les seves lleis obeeixen a la llei divina i més encara, cristiana, conjunció de paganisme i cristianisme  que m’ha recordat el pensament poètic i filosòfic d’en Verdaguer: idealització de la natura però sota els designis divins.
Una història plena de bondat, qualitat de la Fadeta, i que ens remet al classicisme grec en què bondat i bellesa són termes consubstancials. No hi ha bondat sense bellesa. No hi ha autèntica bellesa sense bondat. Aquesta bondat és una bondat transformadora. És la vareta màgica que canvia les persones per dintre i per fora i que a més a més  a la persona que n’és portadora li donarà sort i fortuna. La bellesa que sorgeix de la bondat i de la veritat ocupa l’espai que ocuparia la bellesa estètica a ulls del Laundry , el qual acaba enamorant-se romànticament i apassionada de la que abans era una mena de bruixa lletja, bruta i marginada.

Jazz i blues a Cambrils

Un cartell molt atractiu per als amants del jazz i del  blues...

L'Alentejo i l'Algarve ( II )

A Porto Cobo, poble al sud de Sines, les barques van entrant a port. L'oceà avui és un finíssim llenç de boires evanescents que van del blau al rosa conformant un ambient ple de màgia per als afortunats que el podem contemplar. A l'illa de Pressegueiro, propera a Porto Cobo, les restes d'una gran vil.la romana al descobert ens indiquen el bon gust dels colonitzadors rics d'aquestes terres a l'hora de triar la zona de construcció de les seves cases d'estiu. De nou, una fortalesa corona el petit monticle de l'illa . Força famílies han baixat a la platja a passar el dia d'avui, 5 d'octubre, dia de la República portuguesa. El temps esplèndid ens surt al pas pels camins de l'Alentejo, així com dues perdius que van saltironant al costat d'uns baladres encara florits.

La costa es va definint per un seguit de penyasegats i rocallams immensos, alguns semblen tallats amb un ganivet en mà, altres adoptant formes colossals i abruptes, però albergant en el seu interior platges de finíssimes sorres  blanquinoses o vermelloses, segons la composició de les roques. Aquestes platges mantenen la vegetació natural que els és pròpia. Tota la costa és una reserva natural molt ben conservada i molt ben acondicionada per fruir-ne, amb passarel.les elevades de fusta que impedeixen la destrucció dels matolls, elements bàsics en la recuperació de les dunes i del paisatge i sense cap construcció propera a la platja. Un exemple, però que malauradament ja no ho és per nosaltres. No podem deixar de comparar amb tristesa les nostres costes amb aquests espais nets d'urbanitzacions i d'hotels a primera línia. Transcorren els dies lentament tot fent camí cap a l'Algarve, regió més al sud de Portugal, de la qual ens han informat de l'abús urbanístic d'algunes de les seves poblacions costaneres. Abandonem els paratges força singulars de l'Alentejo  i entrem a l'Algarve.

De visita recomanada és el Cap de Sant Vicent, la punta més meridional d'Europa, on deien els medievals que s'acabava la terra, fent un paral.lelisme amb el Cap Finisterre. Lloc molt visitat pels turistes, amb restaurant, un petit museu de la navegació,  bar, botigues i avui fins i tot una parella de nuvis que aprofiten la tarda esplèndida d'octubre per fer-se les fotos sota el far.

Llacunes de Tavira

L'endemà, al poble de Garrapateira fruïm d'un llobarro acabat de pescar fet damunt de les brases del foc de llenya, servit amb les patates dolces de l'Algarve i cuinat amb oli de la terra, all, llimona, cilantre i res més. Cuina senzillament austera, però deliciosa. Continuem per l'Algarve, evitant les zones de més congestió properes a Faro i ens aturem a Olhao, on visitem el centre de la ciutat, amb els carrers empedrats habituals i amb cases en estat de pura decadència i  amb un seguit de places presidides per capelles o esglésies. En una d'aquestes esglésies, propera a la funerària, vam descobrir un ritus funerari ben allunyat dels nostres costums. Tot passejant, vam entrar aprofitant l'avinentesa que estava oberta, tot i sent l'hora de la migdiada i vam descobrir que una mena de cadafalc estava sent vetllat per dues dones, una jove i l'altra més gran, i que el cadafalc en realitat era una llitera alçada de terra. És a dir, el mort estava de cos present, amb la cara i el cos cobert amb draps blancs, però estava al descobert. El més estrany és que segons la nota del taulell d'anuncis havia mort el dia abans i no l'enterrarien fins passats dos dies. Al carrer, en aquella hora del migdia no hi havia ningú per poder cercar una resposta a la nostra curiositat al respecte. Vam deixar la llòbrega capella, no sense donar el condol a la família i vam sortir a prendre la fresca atlàntica, que per sort contrarestava les ardors del sol immisericorde i el resclosit de la capella de vetlles.

D' Olhao surten vaixells per conèixer la zona coneguda com Illa Formosa, que no és res més que un conjunt de feixes de sorra o de dunes allargassades que conformen el litoral entre fluvial i oceànic de l'est de Faro. Aquesta zona de dunes i platges també és zona protegida. Des de Tavira surt un bus aquàtic cada trenta minuts que deixa els visitants a una d'aquestes illes. Normalment és per passar-hi un dia, ja que l'únic espai on es pot sojornar és un càmping controlat. Més passarel.les, més contenidors - molt endreçats per cert -  de reciclatge arreu i molts cartells aconsellant-ne els llocs adequats a visitar i prohibint-ne l'accés als espais protegits, que en són molts. Les platges i les dunes en estat pur s'estenen davant els nostres ulls en una tarda neta de núvols i de bromes.  La sostenibilitat és possible.

La ciutat de Tavira ha estat una de les darreres sorpreses d'aquest passeig pel sud de Portugal. Ciutat amb riu i amb mar, ciutat amb grans places, amples carrers, construïda a la vora del riu Gilau i amb un elegant pont romà. Al llarg del riu, Tavira llueix cases d'estil portugués (a Sudamèrica en diríem colonials) amb balconades de ferro forjat afiligranades com randes de punta de coixí. Sota la romàntica llum dels fanals, l'empedrat dels carrers llueix brillant en aquests vespres de tardor estiuenca i els cafès i les terrasses estan plens de gom a gom.

Finestra d'una casa de Cacela

La darrera sorpresa portuguesa ens la té reservada una petita població costanera, Cacela Velha, a pocs quilòmetres de Tavira. Arribem per una estreta carretera amb olivers a banda i banda. Un petit turó i una gran fortalesa dalt de tot. El petit turó va vestit de cases enlluernadorament blanques amb finestres i portes que semblen acabades de pintar amb el magnífic groc i l'agradable blau portugués. Les bunganvílies florides a recer de les cases fan de contrapunt cromàtic a tanta blancor. Poble dedicat als poetes. A cada carrer un poeta, entre els quals m'alegra trobar un poeta conegut, mort l'any 2005, Eugenio de Andrade. Poeta de vers aparentment senzill, empeltat dels colors del sud de Portugal i de l'amor a la seva terra. Nosaltres, de cara l'Atlàntic, més illes de sorra, més llenques daurades en un matí assollellat i gloriós d'octubre, el darrer del nostre viatge portuguès.

Poema d'Eugenio de Andrade en una paret de Cacela

Un passeig per l'Alentejo ( I )

Desembocadura del Sado

Alentejo, més enllà del Tejo,  un espai ple de llum i d'espais oberts. La passejada per les terres portugueses ha començat a Elva, ciutat emmurallada, de cases blanques i carrers empedrats i brillants. Ciutat crescuda a l'ombra de la frontera amb Espanya. Porta de l'Alentejo central.

La població següent, Èvora, la capital de l'Alentejo nord, ciutat lluminosa en aquesta època, esclatant de blancor i de netedat. Els carrers estan empedrats amb llambordes petites i  quadrades d'una pedra brillant, els balcons guarnits de filigranes de ferro forjat i els marcs de les portes i de les finestres són d'un color groc ben especial o de color blau. Ambdós colors, el groc i el blau són els colors insígnies de la regió. Èvora es mereix un passeig lent de bon matí, un passeig de badoc per qualsevol dels carrers lleugerament costeruts que s'enfilen cap el centre fins arribar al temple de Diana que ens espera dalt del turó, temple veí a la catedral, que aquí en diuen sé (per allò de La Seu). Ens acullen les grans places, rodejades pels edificis importants de la ciutat, però sense grans pretensions. Les pretensions les guarden per a les esglésies i els convents. Regió d'un fort arrelament catòlic i d'un gust una mica naïf en la imagineria de les esglésies i de curiosos rituals relacionats amb la mort. Així en la capella dels ossos, una capella tota ella folrada amb les restes de 4.000 morts traslladats del cementiri fins aquí, una llegenda corona l'entrada: Els nostres ossos esperen la companyia dels teus. Avís per a navegants, no fos cas que la vida mundana ens fes oblidar la nostra realitat. Sortim de la capella amb una certa angúnia, ja que la contemplació de tanta blancor calcàrea i tantes conques buides no són un bon aperitiu a l'hora de dinar.
Èvora també és una ciutat d'universitaris. Els estudiants celebren aquests dies d'octubre l'entrada dels novells amb uns rituals força innocents, consistents a donar tombs pels llocs significatius de la ciutat tots ells i elles agafats de la mà fent una llarga cua i flanquejats pels estudiants "vells" que, vestits amb capes fosques, els indiquen quines proves han d'anar superant. Només uns quants passejants d'una certa edat i els pocs turistes que circulen aquests dies se'ls miren amb curiositat.

Sant Brissos. Es pot endevinar la forma del dolmen a l'entrada de la capella.




Gravats a la pedra d'un
dels cromlech de Guadalupe

Com que som de mena afeccionats  a la vida dels nostres predecessors més allunyats, ens dirigim vers el bonic poble de Guadalupe, posat al mapa de les visites culturals a causa dels monuments prehistòrics que conté. Així, tot seguint les indicacions a l'entrada  del poble arribem al cercle de cromlechs, alguns dels quals van ser guarnits amb gravats força estètics però indexifrables a parer dels entesos. L'austeritat del lloc, la disposició circular de les gegantines pedres, la soledat del lloc i les vistes cap el pla alentejà conformen un espai de serenor i tranquil.litat força estimulant. El dolmen més gran de la península es troba a pocs quilòmetres, prop de Velarde, cosa que podem comprovar al cap de pocs minuts de conducció per una aplanada pista de terra. No abandonem la ruta prehistòrica sense visitar la capella dolmen de Sant Brissos, havent passat abans pel poblet que du el mateix nom. A Sant Brissos tenim una conversa amb el senyor Feliciano, qui a més de donar-nos explicacions sobre la capella, ens posa una mica al dia de la vida actual en un poble de pocs habitants de la plana alentejana. La pensió mitjana del pagès està entre els 50 i el 100 euros al mes, per la qual cosa, la carn de vedella o la carn de corder se la miren molt de lluny, així com altres menges menys bàsiques. Aquests dies s'han anunciat noves pujades d'impostos i és el tema recurrent als diaris, als cafès i a les places i en Feliciano també en parla. Ens crida l'atenció els lavabos públics netíssims que trobem en aquest poble i en altres que anem passant. En aquest cas hi són  perquè a la major part de les cases no hi ha canalitzacions. El senyor Feliciano ens reté una bona estona amb el desig evident de parlar amb algú de fora, d'entretenir la tarda, vaja.  Ens entenem mig en català i mig en espanyol i no sabem el perquè, però ens surt també l'italià.  Li donem les gràcies i marxem cap a l'original capella dolmen de Sant Brissos, situada enmig d'un prat. Blanca i lluent sota el sol de la tarda. Com un colomet arrupit enmig del verd.
L'endemà arribem a l'estuari del riu Sado. Milers d'ibis i ànecs creuen les llacunes. Algunes d'aquestes aus són velles conegudes del delta de l'Ebre.  Vells palafits s'aguanten damunt d'inestables estructures de fusta podrida per la humitat. Les fustes, però, encara conserven els colors primigenis amb què van ser pintades i malgrat la deixadesa dels vells palafits, el conjunt ens ofereix una visió ben acolorida i alegre en aquesta hora del matí.A la vora de la llacuna, dues dones gitanes assegudes a la carretera esperen que passi el bus local. A Santo Andre es troben el llac i l'oceà; un lloc salvatge de palmeres i tamarells, de petits xiringuitos prebombolla immobiliària, casetes de fusta de colors i la immensitat de l'oceà, brillant i maragda avui. El sol i el vent abrusadors ens animen a seure sota el paraigua d'un d'aquests bars avant la lettre i demanar una beguda amb força gel. Al costat nostre, una parella del nord d'Europa, rossos, alts, ben plantats, ella joveníssima, ell d'uns seixanta passats i un nen de bolquers als braços, el fill de la parella.

 

 

El professor d'història

Hi ha llibres de ficció en què el  lector es passeja per les seves pàgines com un observador extern d’un espectacle, els límits del qual sap ben bé quins són. En aquest cas, la implicació personal del lector en la història que llegeix  és mínima, independentment que sigui o no una lectura plaent. Per contra, hi ha llibres que des del primer moment, el lector viu la vida del  personatge com a pròpia, viu els seus avatars, es fa seves les seves obsessions i en definitiva s’estableix aquella complicitat màgica entre el lector  i el personatge, cosa que converteix la lectura en una mena de festeig unidireccional, ja que una de les parts, en aquest cas el personatge, no pot correspondre de la mateixa manera la persona que llegeix. També ocorre sovint que personatge i escriptor es confonen en la ment del lector i fàcilment s’atribueixen les característiques del personatge a l’escriptor i inevitablement es cau en un confusionisme poc racional . Tot això és el que m’ha passat amb la lectura de El professor d’història de Joan Francesc Mira. Des de les primeres planes m’he sentit com una acompanyant còmplice i comprensiva del moment vital del professor que un dia decideix que ja ho havia dit tot a les seves classes i després d’una magnífica classe, desapareix de les aules per sempre i inicia el camí d'un nou status, entès en termes socials i laborals, caracteritzat justament per no tenir status. A partir d’aquest moment es produeix una certa metamorfosi del personatge i un  trencament amb allò que havia estat la seva vida fins aleshores. En la maduresa de la vida del professor apareix el desig d’experimentar i d’abordar noves experiències, com una reeelaboració molt personal del mite de Faust. Recordem que aquest llibre tanca una trilogia de tres obres de l'autor on aborda el mite d' Hèrcules a Els treballs perduts (1989), la Divina Comèdia a Purgatori (2003)   i el darrer que ens ocupa, el mite de Faust. L’home que en el tram final de la seva existència  s’adona que tot el  coneixement que ha anat acumulant al llarg de la vida no val res i vol descobrir què hi ha més enllà dels límits en què havia viscut fins aleshores.
La mirada entre amarga i  irònica de la València de les Ciències i de les Arts es fa inevitable, així com  una descarnada crítica a una classe política que ha convertit la ciutat en un tauler del Monopoly. Joan Francesc Mira, un clàssic del nostre temps. Molt recomanable.

Imprescindibles

Paraules sàvies per a un 11 de setembre

"Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha altres que lluiten

un any i són millors (...) Però hi ha els que lluiten tota la vida,

aquests són imprescindibles».

 Bertolt Brecht.

Serà dalt d' un arbre

Avui 10 de setembre de 2012, preludi d'un dia molt especial per un poble que clama llibertat a mans plenes, es fan molt avinents aquests mots, fins fa poc desats a l'armari de l'ànima:
 

Serà dalt d’un arbre i només dalt d’un arbre

d’on sorgirà com una poncella esclatada

un nou crit insurgent

capaç d’esberlar les llambordes del captiveri

 
Serà dalt d’un arbre i només dalt d’un arbre

d’on s’obriran com clivelles al sol

els mots roents i necessaris

per sobreviure a les cendres de la desfeta

 

(imatge de manelescriba.blogspot.com)

La van penjar  fa menys d'una setmana i ho van fer una colla de vilatans i vilatanes esperonats per una esperança en un futur millor per Catalunya i pels catalans. Cada dia ens la miràvem i era un motiu d'alegria veure-la altiva, ben plantada, senyora, onejant alegre davant del gran rètol del poble de Les Borges del Camp. Dia que passava, dia que respiràvem. Un dia més - ens dèiem- , com si sabéssim que una hora o altra passaria el que finalment ha ocorregut: els màstils metàl.lics doblegats i sense rastre de l'estelada. Una ombra de tristesa i d'indignació per un fet que va més enllà de les bretolades incíviques a què ens tenen acostumats alguns irresponsables que menyspreen els béns comuns. La bretolada té un clar significat anticatalà i antidemocràtic. Ens queda molt per recórrer però a la fi, tard o d'hora aconseguirem que als nostres pobles onegi la bandera que avui per avui és símbol de llibertat de tot un poble.

Afirma Pereira

M'agraden els llibres dits de butxaca entre altres motius perquè les tapes són toves, tenen un tacte agradable, llisquen a les mans, són llibres d'una mida ajustada, no pesen i són ideals per doblegar-los una mica si convé i no es deformen o els pots dur a la bossa de la platja al costat de la tovallola i si s'humitegen una mica per les condicions ambientals a què els sotmets encara es fan més interessants, ja que la mica de rebrec o les petites ombres d'humitat que es dibuixen en l'interior li donen un aire de més gastat, de més llegit, vaja; però el que  més m'agrada dels llibres de butxaca, a banda del preu, clar, és que pots recuperar títols que en el seu moment van ser exitosos o títols d'una literatura més clàssica i que et ve molt de gust rellegir o senzillament llegir per primera vegada. En el cas d'Afirma Pereira ha estat decisiva la fotografia de la coberta on es veu el Marcello Mastroiani avançant amb pas ferm entre un grup de gent pel carrer d'una ciutat. El rostre circumspecte, amb  vestit fosc, armilla, la cadena del rellotge que li penja de la butxaca i la bossa a l'esquena i un pas decidit, aliè a la resta de personatges que circulen, he de confessar  que va ser l'esquer que va fer  que em dirigís a la caixa de la llibreria. La segona part ha estat descobrir un personatge únic, entranyable, proper, complex, sovint confús i ple d'humanitat. Un personatge de carn i ossos, una història senzilla però profunda on la condició humana es revela en tota la seva complexitat i on la joventut i la vellesa, l'esperança i la desesperança, el record i l'oblit estan presents amb algun toc d'humor i de fina ironia. Molt recomanable i alhora molt reconfortant.

Paraules pel camí

D'un viatge acostumem a portar fotos, fulletons, algun catàleg del museu visitat o algun record. Aquesta vegada, del meu recorregut pels paisatges occitans, bavaresos i tirolesos m'he endut algunes frases empescades una mica a l'atzar. Algunes són paraules extretes de modestes exposicions en poblets perduts de l'Auvèrnia, d'altres són frases de cèlebres pensadors que coronen l'entrada d'algun museu important i altres són frases publicitàries. N'hi ha alguna que són del llibre que m'ha acompanyat en els camins transitats. Totes elles són frases que han trobat el seu lloc en el meu cervell.

Sense ciència, l'amor és impotent. Sense amor, la ciència és destructiva (B.Russell)

La penseé c'est la presènce en l'absènce (En el cementiri de La Malène)

Les meilleurs choses sont les que sortent du coeur (D'un aparador de Sourgues)

Chagall, un poeta amb ales de pintor (A l'illa de Lindau en una exposició de Marc Chagall)

Catàleg de l'exposició al Museu de Lindau

Vivos toco, mortuos plango, fulgura frango (Referint-se a les campanes del poble tirolès de Schwatz)

La passió com a motor (Publicitat d'una empresa de lloguer de cotxes)


Il.luminem la nostra vida amb l'esperança i la dels altres amb un somriure ( En una exposició d'una artista marroquina a Saint Ilpize)

La filosofia sembla que es dediqui a la veritat però només diu fantasies; la literatura sembla que es dediqui a les mentides però potser només diu la veritat ( Antonio Tabucchi a Afirma Pereira )

La fona de David (III)

La crisi ens ha aportat uns coneixements que no teníem. La crisi ens fa més savis. Em sembla que estareu d'acord amb aquesta afirmació. I ens fa més savis no només perquè hem acumulat coneixements que no teníem sinó perquè som capaços de relacionar nous conceptes amb informacions que provenen del nostre entorn més immediat o més llunyà. El camp de l'experiència propera ens parla de persones amb noms i cognoms i les informacions que ens arriben de lluny les anem integrant en un nou paradigma global on les fronteres s'esborren i res ja no ens sona a estranger, a estrany. Estem adquirint ciutadania de ciutadans d'un món global i encara que les nostres societats riques s'entossudeixen a posar cadenes i portes al camp, és evident que gràcies als nous mitjans i als nous artilugis, podem obtenir informacions ràpides de qualsevol dels racons del món i les podem obtenir no només dels mitjans oficials sinó de qualsevol ciutadà o ciutadana que pengi les seves notícies a la xarxa. El cúmul d'informació que nosaltres som capaços no només d'obtenir sinó d'incorporar al nostre cervell, és mil vegades superior al que posseïa un ciutadà de fa cent anys. Però el problema és que aquest fet no ens fa menys vulnerables davant de la pressió mediàtica i política dels qui controlen els mecanismes de poder, encara que molt lentament anem descobrint altres maneres de contestar al sistema imperant a la recerca de solucions més properes a les necessitats de les persones i de nous sistemes retributius de riquesa i cultura més justos.

La ciutadania ha pres consciència que amb els seus diners es poden financiar i es  financien projectes obscurs lligats a la indústria armamentística o que serveixen per afavorir projectes de destrucció ambiental en benefici d'obres faraòniques,etc. aleshores el ciutadà amb les seves decisions pot canviar, no el destí dels diners de tothom,  però sí el destí dels seus propis diners desviant-los cap a projectes amb nom i cognom que beneficiïn empreses amb objectius solidaris o compromesos amb la sostenibilitat de la terra. I això també ho devem en bona mesura a la crisi i a les primeres acampades on gent d'aquí i d'allà van destapar aquest debat i tants d'altres i que després la societat ha començat a fer-se'ls seus.

La banca amb finalitat solidària, els nous sistemes de financiació de projectes mitjançant el micromecenatge, la recuperació de les idees cooperativistes,etc. són formes de distribució de riquesa que estan sorgint lentament però amb força i vitalitat des del ciutadà que no vol veure com els seus diners serveixen per alimentar l'especulació i l'armamentisme.

La fona de David (II)

Seguint amb el segon capítol d'aquesta sèrie titulada La fona de David, em ve a la ment una petita conversa amb un noi que em deia que tot i fent de cambrer i veient que el sou no li arribava per mantenir la parella a l'atur i els seus dos fills va descobrir el valor de la terra com a font d'aliments i així ha començat per un petit tros on cultiva tomàquets, carbassons, pebrots, enciams,etc. i no tant sols això, sinó ha construït un petit galliner per a futures ponedores. Ens ho explicava amb la il.lusió de qui descobreix una font d'ingressos i també 'una nova afecció que li compensa en les seves estones de lleure després del restaurant, a més de descobrir tot un món de sabors i de gustos que segurament havia perdut o que fins i tot no havia conegut mai.

D'això se'n diu alimentació de proximitat o quilòmetre zero, adoptant un terme més modern i dinàmic. Vés per on, arribarem a l'elitista slow food, via necessitat. És una altra de les descobertes que ens està oferint la crisi, la prima de risc i el marcador en negatiu de l'IBEX. Ja no caldrà fer proselitisme de les meravelles i les qualitats d'una alimentació basada en una agricultura sostenible, el convenciment vindrà via urgència alimentària i el cambrer que collirà els seus tomàquets i enciams i plegarà els ous de les seves gallines no sabrà que està practicant l'slow food o l'alimentació de proximitat. No sabrà que serà un practicant d'una nova religió basada en l'apreciació dels gustos autèntics del terreny (del terroir  en diuen els veïns francesos) però retrobarà o potser descobrirà  l'aroma dolç i sensual dels tomàquets del Benac ( o del Menac?) o la frescor dels enciams del país i l'abundància de carbassons que li produeix la humil carabassera.

Les experiències en aquest terreny ja van començar abans de la crisi. Molts jubilats havien optat per la cura de l'hortet per allò de fer salut tot treballant físicament i com no, fent-lo produir. Als afores de moltes ciutats, els camps s'havien aparcel.lat i els trossos lluïen esplèndids, uns amb les canyes de les tomaqueres a l'estiu, altres amb les patateres arran de terra o amb les alegres pesoleres; tota la producció artesananl a l'espera de ser consumida a les humils i laborioses llars dels jubilats i jubilades urbans. De l'afecció a la necessitat. Molts d'aquests horts són o poden començar a ser una bona font alimentària  per als avis però també per als fills retornats a la casa del pare, en un gest de generositat i cohesió familiar per part d'uns i d'agraïment- és desitjable- per part dels altres.

Vés per on, la nostra societat fins ara deshumanitzada i allunyada de la natura iniciarà el camí cap a la reconciliació amb la mare terra i tot gràcies a la crisi que ens atemoreix o més ben dit, que volen que ens atemoreixi.

La fona de David ( I )

De la crisi en termes econòmics ja en parlen massa els mitjans; de la crisi en termes ètics se'n parla menys en els mitjans i més en les xarxes; dels estralls psicològics dels qui la pateixen se'n parla poc però de tant en tant en algun suplement dels diaris o en algun programa radiofònic es convida a algun professional.

De les conseqüències de la crisi com un revulsiu que està començant a canviar les nostres vides se'n parla molt menys i considero que en aquest punt ens hauriem de parar i aprofitar la gran oportunitat que se'ns ofereix per donar-li el tomb cap a una nova manera de funcionar com individu i com a ens social que som.

La crisi com una oportunitat, una frase que pot aixecar moltes suspicàcies, en especial a les persones i a les famílies a les quals els deutes o la manca de treball els està acostant perillosament cap a la marginalitat i cap haver de dependre de la caritat per subsistir. La crisi com una oportunitat per tots nosaltres que encara tenim una nòmina- amb retalls-, però una nòmina al cap d'avall. Aquesta crisi ens ha de servir per replantejar el nostre deure moral vers les persones que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. Una oportunitat de recuperar el valor tradicional de la solidaritat i la cooperació. Tenim l'obligació moral tant des d'una posició altruista com m'atreviria des d'una mirada més egoista. Tot sovint em pregunto, si no puc ser jo o algú de la meva família qui no haguem de recórrer als altres... Havíem perdut el valor de la solidaritat amb el més proper, amb el veí; ens havíem instal.lat o el mateix sistema ens havia instal.lat en l'ndividualisme hedonista, fent-nos creure que podíem prescindir dels altres, que podíem comprar-ho tot i que si tens de tot no et cal anar a trucar al veí, ni que sigui per demanar-li la tassa de sal, ja que a les gasolineres vint-i-quatre hores podràs trobar de tot. Ens havíem cregut forts, segurs, perquè el Pare Estat vetllava per nosaltres i el Pare Estat ens ha abandonat, ens ha venut o pitjor: ens ha malmès i ara som captius d'un altre Estat molt més poderós i més perillós. El seu perill rau en la seva invisibilitat, en la seva virtualitat. De l'estat suposadament democràtic hem transitat casi sense adonar-nos a la dictadura financera. Uns poders que no són enlloc i són a tot arreu. Davant de l'envergadura del  Goliat totpoderós, què podem fer els Davids senzills amb una fona a les mans?

Sigui el que sigui el que fem, la crisi ens està canviant i ho farem ja des d'una òptica diferent, en què les complicitats i la cooperació seran l'únic camí que ens poden ajudar a trobar fòrmules compartides de trobar respostes i solucions imaginatives. Ho farem des de nosaltres mateixos i ho farem cooperativament.

Elefante blanco

Elefante blanco, una història que  et commou, una història que et revolta, una història que no et deixa indiferent. Una obra mestra del cinema argentí, que podem paladejar en versió original. Un ´Darín, superb, magnífic, en el seu paper de capellà honest i compromès.  Uns actors secundaris també excel.lents i una fotografia bellíssima dintre d'un context brut i marginal com és el barri suburbial de Buenos Aires on es desenvolupa la pel.lícula.

A la viuda Kirchner  no li pujaran els colors de la cara ? A tot l'establishement argentí no els agafarà un mal de ventre? I al Vaticà?

Pel.lícula dura, valenta, formidable, senzillament im-pres-cin-di-ble per als qui, malgrat la duresa, la veritat ens és necessària per viure.

Rene Aubry

Després d'unes quantes hores de trescar per les nostres muntanyes, arribes a casa cansada però feliç i per atzar recuperes peces meravelloses com aquesta  i dius allò de gràcies a la vida ...

Joan Sales i el poble de Siurana

Aquests dissabte a Siurana es celebren una sèrie d'actes en commemoració del centenari de Joan Sales, enterrat al petit cementeri de Siurana. El centre prioratí Quim Soler ens hi convida.

Dissabte 7 de juliol, a les 8 del vespre.

LECTURES , MÚSICA, ENTREVISTES al voltant de la figura de l'escriptor Joan Sales

La llum

Francesc Serés és un escriptor nascut a Saidí, poblet tocant al riu Cinca, zona de parla catalana o de parla aragonesa oriental? No fem broma, sabem que les mentides si les repetim moltes vegades poden acabar sent falses veritats.
La troballa d'aquest narrador de La Franja ha estat tan lluminosa con un dels seus relats, el que porta per títol La llum. Un relat de fractura impecable i una història commovedora i tendra.  Dos personatges, dues edats, la vellesa i la joventut enmig de la soledat i la sordidesa d'un barri barceloní de moda ple de turistes com és el Born. La llum que prové de la rosassa de l'església de Santa Maria del Mar il.lumina les nits de Barcelona (1), una dona vella que viu sola dalt d'un terrat atrotinat i oblidada de tothom.
El relat forma part del volum La força de la gravetat (2006). Tot el llibre és molt recomanable.

(1) Barcelona és el nom de la protagonista

A la boca, una fulla fresca de menta

Un del poemes recitats i coreografiats a la festa CREIX del Centre Botànic de Reus:

A la boca,

una fulla fresca de menta

i un devessall de paraules amigues

et sortiran al pas.

Serà com un somni d’estiu

bressolat per la suau marinada.

Arrambarem taula i cadires:

els peus nus dibuixaran

cercles de seda.

Els bons escriptors

Els bons escriptors palpen sovint la vida. Els mediocres hi passen la mà per damunt i de pressa. Els dolents la violen i la deixen per les mosques.
(Ray Bradbury)

Trenta anys de Blade Runner

Per qui no conegui el clàssic de ciència ficció us el recomano.
Veureu com algunes de les prediccions de Ridley Scott s'han complert. D'altres anem pel camí que es compleixin.
La pastenaga o la poma ben guardades dintre d'una caixa forta, esperem no veure-ho mai...
Aquí va un enllaç del famós monòleg doblat per Constantino Romero:

('He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades mes enllà d'Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És l'hora de morir.)

Celobert al Goya

Una vegada més el Josep Maria Pou ens fa vibrar amb la seva actuació apassionada i apassionant  i ens en fa còmplices des de la butaca del teatre. Tota la seva humanitat al servei d'un personatge amb llums i ombres, paradigma de l'home modern pragmàtic i materialista que viu d'esquena al món de la realitat social i que no comprèn els qui es comprometen amb la justícia i amb els altres. Un personatge cínic però també emotiu i humà a estones que s'enfronta dialècticament amb la seva amant, una esplèndida Roser Camí, persona compromesa i implicada amb la seva tasca de professora en una escola pública i marginal d'una gran ciutat.

Sense oblidar el tercer actor,  el fill adolescent del protagonista, contrapunt que aporta la frescor necessària i que irromp en l'escena final i arrodoneix la història, una història plena d'actualitat i humanitat. Una història d'amors impossibles però tan reals com la mateixa vida.

Si podeu, no us la perdeu!

Creix

Amb aquest mot CREIX, el Centre Botànic de Reus celebra els seus 20 anys d'existència i ho fa envoltat d'amics i amigues artistes  que durant uns quants dies exposaran producció artística. S'inaugurarà el dia 22 de juny a les 7 del vespre amb una performance poètica. Hi haurà art floral, art pictòric, art pastisser i moltes més coses.

Gràcies per assistir-hi!

Petit homenatge a Ray Bradbury

Ahir es va morir Ray Bradbury i justament Fahrenheit 451 és el llibre que tinc a la tauleta de nit aquests dies. La veritat és que el tinc molt subratllat i m'agradaria compartir amb vosaltres alguns fragments que ens fan pensar:

He pensat en els llibres. I me n'he adonat, no se m'havia acudit mai, que rere cadascun d'aquells llibres hi ha un home. Un home que el va pensar.Un home va estar-se molt de temps a posar-lo per escrit.../...Potser a algun home va costar-li tota la vida escriure alguns dels seus pensaments, anar mirant el món i la vida al seu voltant, i jo hi vaig arribar en un parell de minuts i, bum!, tot a can pistraus.../... (El bomber, piròman de llibres)

La noia? Una bomba de rellotgeria.../...No volia saber com es feia una cosa, sinó per què.I això pot ser força molest.Comences a demanar el perquè de moltes coses i, de fet, si t'hi dediques, acabes convertit en un infeliç.../...(Un altre bomber)

Ja veieu que si el llibre és del 1953, tot el que va preveure té força vigència, o no?

10 anys d'art a Catalunya. Art contemporani a Reus



Globàpolis, un relat d'actualitat

Us convido a llegir Globàpolis: Una ficció amb ressonàncies conegudes.

Trobareu aquest relat al link del Laboratori de Lletres:

http://laboratoridelletres.blogspot.com.es/

La claror del fanal del carrer

La claror del fanal del carrer il.luminava parcialment la bossa. El balcó estava mig obert i la bossa es repenjava en el porticó.
Damunt la bossa es destacava un rectangle de paper. Un fràgil full de paper arrencat d'un bloc.  I a mode de comiat, aquests mots, traduïts del gaèlic:

Que el camí et sigui fàcil,
que el vent estigui sempre darrere teu,
que el sol escalfi sempre el teu rostre
que la suau pluja regui els teus camps
i abans no ens trobem de nou,
que els déus et portin en el seu palmell.

(Vella dita irlanesa)

Fahrenheit 451. De 1953 a 2012

Han passat seixanta-cinc de la publicació de Fahrenheit 451. Vagi per endavant un homenatge a tots aquells escriptors i escriptores que de forma tan lúcida han intuït un futur que cada vegada ens sembla més pròxim a no ser que encara siguem a temps de reaccionar amb l'ajut del coneixement i  de la reflexió col.lectiva.

Estar amb la gent és molt agradable. Però no em sembla que sigui gaire social ajuntar una colla de gent i llavors no deixar que parlin entre ells, no creu? Una hora de classe de televisió, una hora de bàsquet, de beisbol o de córrer, i una altra de transcripció d'història o de dibuix d'imatges i després més esports. Però mai no fem preguntes, o, si més no, la majoria no en fa; no fan més que llançar-te respostes i més respostes al damunt, pam, pam, pam, i nosaltres allà asseguts quatre hores més davant la pantalla-professor.../...Quan acaba el dia estem tan cruixits que no podem fer altra cosa que ficar-nos al llit o anar a un dels Parcs d'atraccions a intimidar la gent, trencar vidrieres al Trencador  de vidre o fer malbé cotxes amb la gran bola d'acer del Destrossador de cotxes.../..

Us sona?

(La Clarisse, protagonista considerada antisocial pel sistema. Fahrenheit 451 de Ray Bradbury)