La fona de David ( I )

De la crisi en termes econòmics ja en parlen massa els mitjans; de la crisi en termes ètics se'n parla menys en els mitjans i més en les xarxes; dels estralls psicològics dels qui la pateixen se'n parla poc però de tant en tant en algun suplement dels diaris o en algun programa radiofònic es convida a algun professional.

De les conseqüències de la crisi com un revulsiu que està començant a canviar les nostres vides se'n parla molt menys i considero que en aquest punt ens hauriem de parar i aprofitar la gran oportunitat que se'ns ofereix per donar-li el tomb cap a una nova manera de funcionar com individu i com a ens social que som.

La crisi com una oportunitat, una frase que pot aixecar moltes suspicàcies, en especial a les persones i a les famílies a les quals els deutes o la manca de treball els està acostant perillosament cap a la marginalitat i cap haver de dependre de la caritat per subsistir. La crisi com una oportunitat per tots nosaltres que encara tenim una nòmina- amb retalls-, però una nòmina al cap d'avall. Aquesta crisi ens ha de servir per replantejar el nostre deure moral vers les persones que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. Una oportunitat de recuperar el valor tradicional de la solidaritat i la cooperació. Tenim l'obligació moral tant des d'una posició altruista com m'atreviria des d'una mirada més egoista. Tot sovint em pregunto, si no puc ser jo o algú de la meva família qui no haguem de recórrer als altres... Havíem perdut el valor de la solidaritat amb el més proper, amb el veí; ens havíem instal.lat o el mateix sistema ens havia instal.lat en l'ndividualisme hedonista, fent-nos creure que podíem prescindir dels altres, que podíem comprar-ho tot i que si tens de tot no et cal anar a trucar al veí, ni que sigui per demanar-li la tassa de sal, ja que a les gasolineres vint-i-quatre hores podràs trobar de tot. Ens havíem cregut forts, segurs, perquè el Pare Estat vetllava per nosaltres i el Pare Estat ens ha abandonat, ens ha venut o pitjor: ens ha malmès i ara som captius d'un altre Estat molt més poderós i més perillós. El seu perill rau en la seva invisibilitat, en la seva virtualitat. De l'estat suposadament democràtic hem transitat casi sense adonar-nos a la dictadura financera. Uns poders que no són enlloc i són a tot arreu. Davant de l'envergadura del  Goliat totpoderós, què podem fer els Davids senzills amb una fona a les mans?

Sigui el que sigui el que fem, la crisi ens està canviant i ho farem ja des d'una òptica diferent, en què les complicitats i la cooperació seran l'únic camí que ens poden ajudar a trobar fòrmules compartides de trobar respostes i solucions imaginatives. Ho farem des de nosaltres mateixos i ho farem cooperativament.