Un dia més de vida

Font: http://www.racocatala.cat/

Un dia més de vida de Ryszard Kapuscinski

Angola, novembre del 1975, mes i any de la mort del dictador espanyol. Mes i any de la independència del país africà deixat de les mans portugueses després de la revolució democràtica dels clavells. Any de canvis profunds en la península ibèrica amb la desaparició de dues dictadures, una de les quals inicia una descolonització apressurada en el país angoleny.

Kapuscinski és allí, testimoni de les lluites entre l'exèrcit del MPLA i els guerrillers del FLNA i de la UNITA mentre els civils fugen dels escenaris bèl.lics. Sigles apart, el testimoni del periodista recull el paisatge desolat d'unes ciutats desmantellades per la fugida a gran escala dels colonitzadors portuguesos empaquetant parts de la ciutat dins de grans contenidors de fusta rumb a Lisboa.

Ull crític davant les misèries irracionals de les guerres, en Kapuscinski ens relata en primera persona els tres mesos anteriors a la proclamació de la independència. La confusió i el caos són les notes dominants on no se sap ben bé de quin bàndol és el sentinella que interroga els que intenten viatjar trobant la notícia al nord o al sud de la capital. Al sentinella que t'atura en un dels controls amb la Kalàixnikov apuntant-te als ulls cal parlar-li en la llengua de la seva tribu i cal encertar la paraula màgica que et salvarà la vida o et produirà la mort...així és la vida dels que s'atreveixen a anar al cor de les tenebres, que diria Joseph Conrad, però aquí són les tenebres de les odioses guerres que assoten el continent africà, fa trenta, quaranta anys i ara mateix. Odioses i eternes  guerres on conflueixen els interessos dels poderosos de dintre i de fora del país en la lluita pel control de les matèries primeres, dels preuats diamants com en el cas d'Angola.

TALLER- ESPECTACLE DE TEATRE I DANSA

El taller es realitzarà al Teatre  Bravium de Reus i està  obert a persones més grans de 18 anys. Començarà el dilluns 9 de gener i acabarà el 4 de juny, de 19h a 22h.

És una proposta creativa dirigida per Helena Escuté ( projecte Gent ).

Les persones que estiguin interessades es poden adreçar al teatre  Bravium (977 34 37 01) o a la mateixa professora (609 739 825).

Les places són limitades.
La creació artística a l'abast de tothom!

Apostar pel desig, arran d'un article de Joan Gibert

Avui tot endreçant papers de l'estudi, he trobat l'article Apostar pel desig publicat a la revista El pati de Valls (2 de gener de 2009) i signat per l'amic psicoanalista, Joan Gibert.

He tingut curiositat per rellegir-lo de nou i resulta molt interessant  veure que dos anys més tard, algunes de les idees exposades en l'article tenen una gran actualitat, donada la situació crítica en què ens trobem com a societat consumista.

L'articulista ens alerta de l'enganyifa que suposa creure que els objectes de per se seran capaços de satisfer els nostres desitjos:El fet de no poder atrapar l'objecte, lluny de deprimir-nos, ens hauria d'esperonar a continuar endavant amb la meravellosa impossibilitat de no estar mai bé del tot; al cap i a la fi aquesta impossibilitat és un dels noms del desig (art.cit.).

 El desig que es centra de forma exclusiva en la tinença de béns de consum comporta avorriment i frustració permanent, situacions que sovint resulten patològiques. Immersos com estem en una onada creixent de crisi econòmica,  aquestes afirmacions prenen més sentit que mai i alhora  ens donen l'oportunitat de prendre consciència que el desig incontrolat de creixement i de consum té un topall perillós per al mateix planeta i en definitiva per a tots nosaltres.

Aquests dies que, malgrat tot, ens desitgem bones festes, bon nadal, bon any nou etc. també ens hauríem de desitjar orientar els nostres desigs cap a les possibilitats que ens ofereixen moltes activitats que no es compren als centres comercials i que poden satisfer les nostres necessitats d'amistat, d'aprenentatge o de contacte amb la natura.

Dedicada als homes d'Estat i a alguna dona de la Guerra

El discurs sobre la pau, de Jacques Prévert

Cap al final d'un discurs extremament important
el gran home d'Estat s'entrebanca
amb una bella frase buida
hi cau a dins
i desemparat amb la gran boca oberta
panteixant
ensenya les dents
i la càries dental dels seus pacífics raonaments
deixa al viu el nervi de la guerra,
la delicada qüestió dels diners.

La commedia dell'arte a Reus: La gata borda a la sala Santa Llúcia de Reus

Rialles i més rialles es van sentir ahir durant una hora a la petita sala de Santa Llúcia de Reus. Dalt de l'escenari es succeïren de forma ininterrompuda les accions disbauxades de la colla de la Gata Borda: excel.lents actors i actrius amb les seves cabrioles físiques i lingüístiques. Tot un repertori d'acudits basats en equívocs ocorrents i enginyosos. El ritme trepidant de les situacions hilarants i desenfadades va mantenir de forma continuada l'atenció del públic que omplia la sala. És d'agrair aquesta ruixada de bon humor en els temps que corren i sincerament crec que l'acció terapèutica de l'espectacle va ser completa: les cares de felicitat en acabar la funció, així ho delatava.

L'acció de M'agraden les fruites tropicals o l'estrany cas de Maria de Trastàmara es situa en un context renaixentista amb personatges de la reialesa aragonesa i castellana , barrejats amb dos criats i el Capitano de la commedia dell'arte  en una trama argumental on el que realment importa són les successives situacions còmiques i satíriques en què es veuen embolicats el rei, la reina i les princeses, tot amanit amb dosis de contemporaneïtat referint-se a l'actual mercat de Reus, a polítics i a gent dels nostres dies.

Una vegada més, podem constatar que perquè el teatre arribi a l'espectador i li proporcioni plaer  o el faci vibrar, no són imprescindibles grans decorats ni elevats recursos. Un text de qualitat interpretat amb la gràcia del gest adequat i una bona dicció poden fer el miracle d'allò que en diem teatre i pel meu gust, si el miracle es dóna en una sala petita, oli en un llum. El feed back amb els actors està servit.

Festa, de Jacques Prévert

De forma casual m'ha arribat a les mans un poemari de Jacques Prévert (París 1900-1977), vell poeta conegut dels meus anys tendres, i amb la familiaritat de retrobar una vella coneguda olor he retornat a les paraules planeres i a voltes contundents del seus poemes. El poema Festa, un cant a la vida:

En les grans aigües de la mare
vaig néixer a l'hivern
una nit de febrer
Mesos abans
en plena primavera
hi havia hagut
un castell de focs entre els pares
era el sol de la vida i jo era dins.
M'han abocat la sang dins el cos
era el vi d'una font
no pas vi del celler

I jo també un dia
com ells me n'aniré



(Preversions. Edició a cura de Miquel Desclot. Proa 2011)

El goig de viure.Biografia de Montserrat Roig

El goig de viure.

Fa vint anys que vam rebre la notícia de la mort de l'escriptora Montserrat Roig al despatx de la fotocopiadora del nostre centre de treball...

Aleshores érem unes joves professores preocupades per l'educació literària dels nostres alumnes i vam proposar de parlar-los de la figura de l'escriptora jove que acabava de morir. Una educació literària que en els plans d'estudis d'aleshores encara hi tenia cabuda. Què se n'han fet d'aquelles flors? Què se n'han fet d'aquelles hores de literatura catalana al batxillerat? Els parlàvem  del Temps de les cireres i del temps de les revoltes de la Roig i de tots els de la seva generació després del llarg túnel de la dictadura. Els llegíem fragments del seu magnífic treball  Els catalans als camps nazis, esperó que a una colla d'amics ens va animar a fer una visita al camp d'extermini de Mauthausen..

 La Roig, tal com alguns l'anomenaven, va ser una figura gens convencional, una artista polifacètica, somniadora i realista, periodista i narradora, presentadora de televisió i artista de teatre, lluitadora d'esquerres i molt amiga dels seus amics... Una dona avançada al seu temps, a qui l'establishment i la cultura del país no li han fet la justícia que es mereix. La biografia escrita per Pere Meroño està teixida amb documentació de primera mà i amb les persones que la conegueren i que l'apreciaren per la seva actitud vital i pel seu compromís de dona d'esquerres, de cultura  i catalanista.

 Aquest país té encara molts deutes amb molts artistes i molts intel.lectuals que en la transició van donar el millor que tenien i sabien i resulta trist comprovar com els seus noms quedaran només en les hemeroteques i en els arxius i com les generacions actuals són desconeixedors  de tanta cultura passada i no tan passada, esborrada dels nous plans i programes d'estudi i esborrada de la memòria col.lectiva.

Continuant amb la biografia que ens ocupa, el seu biògraf diu d'ella: Escriure era per a Montserrat la seva manera de viure i de lluitar.I l'esforç es deturà al límit de les seves forces, quan el final trucava a la porta.

Una vida marcada per la passió de viure intensament i per la passió d'escriure: un dia abans de la seva mort havia enviat al Periódico el darrer article de Un pensament de sal, un pessic de pebre.

Era el 10 de novembre de 2001

Una visió circular des de la Gallina Pelada (El Berguedà)

El massís de Montserrat emergint del mar de núvols

Coneguda com la Gallina Pelada, el Cap Llitzet (2.320m) és el punt més alt de la serra d'Ensija a la comarca del Berguedà. L'erosió remuntant d'alguns rius explica la verticalitat d'alguns vessants de la serra. A llevant, el serrat Negre (2271m.), el serrat Voltor (2.281m) i la creu de Ferro (2.286m.) i a ponent, el cap Llitzet o de Gallina Pelada (2.320m).Sota la carena que separa la creu de Ferro del cap Llitzet els rasos d'Ensija avui estan emblanquinats per un fina capa de neu.La Serra d'Ensija, a causa de la major popularitat i l' alçada del Pedraforca  i del Cadí,  és una serra poc coneguda però l'espectacularitat de les vistes en arribar a la carena, la fa mereixedora d'una sortida molt recomanable.

Hem realitzat l'excursió el dissabte 26 de novembre de 2011 sota un cel net de bromes i d'un sol enlluernador molt agraït en les zones assolellades i molt desitjat en les zones ombrívoles, ja que la temperatura era força freda. L'ascensió al cim l'hem realitzada per una ruta més llarga i més accidentada de la ruta usual que en aquest cas es comença i s'acaba a la font Freda, a la banda de Saldes. Per contra, nosaltres hem realitzat un itinerari circular començant per la falda sud de la Serra d'Ensija, deixant uns cotxes  al Pla de la Creu de Fumanya, on hem iniciat l'excursió a peu, seguint el camí dels Bons Homes  (que arrenca de Queralt i mor a Montsegur), passant per la font del Coix , deixant a mà dreta les ruïnes de masos i el que queda de l'antiga població de Peguera. Continuant pel camí dels Bons Homes  planegem i ens endinsem en un bosc de pi roig. Al cap de poc temps, passem a prop  del Roc d'en Ferrús i les ruïnes de la casa que porta el seu nom. Seguidament el camí comença a pujar sota la mola vigilant i imponent del roc d'en Ferrús. Arribant al coll de l'Estret, el camí dels Bons Homes continua avall i recte i nosaltres agafem els senyals grocs de la dreta que ens portaran a la Roca Blanca de dret, en una ascensió continuada d'uns tres-cents metres de desnivell i d'un quilòmetre de longitud. Tot pujant, ja albirem un paisatge que se'ns ofereix espectacular, abraçant  les vistes del massís de Montserrat- emergint d'un mar de núvols-, el Montseny, el Port de Comte, el Moncau...Si la pujada ens regala aquestes visions, l'arribada a la Roca Blanca (2.289m) ens oferirà una visió circular amb el Cadí i el Pedraforca en primer terme i la serralada pirinenca més enllà. Als nostres peus: Saldes, Gòsol, Maçaners, el Gresolet...

Des de la Roca Blanca anem carenant fins el cap Llitzet o Gallina Pelada (2.320m), el punt més alt de la serra. Al vessant nord de la carena, una lleu capa de neu s'estén  pels rasos d'Ensija on la figura solitària del refugi enmig de la plana enlluernadora en aquesta hora del migdia, ens ofereix una postal gairebé nadalenca.

La baixada la realitzem des del refugi en direcció sudest cap el collet. A partir d'aquí , baixem suaument primer i de forma continuada després, passant per boscos d'avellaners tot arribant al torrent de la font Freda, que caldrà seguir per la dreta i mirant on posem els peus ja que la zona obaga manté el gel durant  tot el dia. Arribem a la font Freda on ens espera un doll d'aigua abundant i el flaire de carn a la brasa que una colla de nois i noies s'estan coent -diuen-  per berenar. Fi de la ruta. 7h(14Km) i uns 600 metres de desnivell.

Una visita al Berguedà ens ofereix molts atractius a més del paisatge i dels seus pobles. La comarca és rica en episodis històrics.

El poble de Peguera, lloc de naixença de Ramon Vila Capdevila

Ramon Vila Capdevila, també conegut com  "Caracremada"  va ser un dels guerrillers més destacats del maquis català.Es va destacar pel seu antifeixisme i amor a la justícia.

Delicades

Delicades d'Alfredo Sanzol i posada en escena per T de Teatre

Dinou escenes, dinou situacions quotidianes amb un punt d'humor absurd,tendre, irònic. Dinou petites peces, -interpretades magistralment-, que formen un calidoscopi fet de personatges d'una mateixa família, siguin germanes, marits, àvies velles, àvies joves, tots ells en situacions que posen de manifest les seves dependències, les seves timideses, les seves gelosies però també la virtut de la generositat, en especial de les àvies vers els néts i els fills.

Les dones, - puntals i ànimes de les cases- , en altres temps guardaven fils, robes, cordons de les sabates...i mil andròmines més. Tot podia ser utilitzat de nou. Fins i tot les bosses de plàstic brutes de peix o d'altres substàncies : la meva àvia les rentava  i les estenia com si formessin part de la bugada i així les podia tornar a utilitzar. També a Delicades, la dona que guarda ho guarda tot per si de cas, per si pot tornar a ser útil i al final,  havent passat uns anys,  continua guardant-ho tot perquè en gaudeixin els fills i els néts. Un final ple de generositat i també d'instint conservador i estalviador, una virtut que en altres temps devia fer possible aixecar una casa, com deien els nostres pares i avis.

Pot ser un exemple per als temps que corren?

Badar

Badar, un luxe que no està a l'abast de tothom. Badar, un avorriment per altres. Badar, un entreteniment forçós pels que roden sense feina. Badar, una mena de voyeurisme pels amants de les terrasses.

Badar enmig de la voràgine absurda del nostre món és una activitat anòmala, per la qual cosa et poden criticar o pitjor encara et poden acusar : Què mira vostè, és que tinc monos a la cara?  On s'és vist quedar-te mirant la gent, badoquejant, gandulejant, observant la vida com passa? Gairebé és una activitat antisistema, a no ser que siguis un jubilat, com el del conte Badar  inclòs dins del recull I un cop de vent els despentina de Jesús M.Tibau.

Els jubilats homes, és clar; les dones jubilades van a la piscina, van al mercat, es troben de bon dematí amb el xandall nou per caminar pels camins del colesterol i inverteixen el seu temps en activitats diguem-ne més rendibles, els homes no. Els homes jubilats els encanta badar davant les obres. Si no, comproveu-ho un matí qualsevol a la vostra ciutat o al vostre poble. Perdó, això era abans, quan es construïa, abans de l'esclat de la bombolla immobiliària, abans de la crisi...

Jo confesso

Jo confesso de Jaume Cabré, 998 pàgines plenes de vides i de personatges densos que van circulant per les planes del llibre en un entramat de situacions , saltant d'un país a un altre o d'un temps a l'altre sense brusquedats , de forma natural però amb un fil argumental de base que dóna sentit i unitat a tot el conjunt. Al darrera de tot l'amor amb majúscules, el desig, l'amistat,la malaltia, la mort, la religió i en especial el mal, al que estem sotmesos indefectiblement, són alguns dels  grans temes presents...

Novel.la global, novel.la total de la qual se'n parlarà i se n'escriurà molt.

No et deixarà indiferent, et deixarà petja, tal com me l'ha deixada a mi.

En flames al mig del pati del seu institut

La notícia ha arribat a la xarxa i als mitjans: la professora de matemàtiques que es va cremar al mig del pati del seu institut ha mort a causa de les ferides.

La professora, tal com recullen els mitjans, ho va fer cridant i convocant els alumnes al mig pati dient-los : ho faig per vosaltres...

I després d'això què? Servirà la seva mort per iniciar un debat a fons de què està passant als centres educatius?

O es dirà que tenia "problemes" i prou.

Servirà per començar a escoltar les veus del professorat i dels implicats directes en el tema educatiu?

O només opinaran els contertulians de sempre pontificant sobre una professió a la qual caldria dignificar i resituar en el lloc que li correspon?

Servirà per prendre mesures a alt nivell de pacte social i iniciar reformes estructurals de fons?

Com situem aquests fets en la política actual de retallades o de manca d'inversions -de qualitat- en educació?

I encara pitjor: On situem fets com aquests i altres -que queden silenciats- en un futur educatiu on el pes de la privatització comportarà la degradació lenta però eficaç de l'ensenyament públic?

Preguntes, sempre preguntes...

Fricatives i ferralla

Els fonemes fricatius en fonètica s'articulen fregant el llavis, és a dir friccionant suaument ... En el terreny  metafòric el títol Fricatives i ferralla té connotacions d'una certa aspror metàl.lica que ens deixa un regust àcid i intens.

El treball multidisciplinar del Jordi Farré i l' Òscar Palazón ens ofereix un tot artístic on les paraules, els sons i les imatges ens introdueixen en la impossibilitat amorosa amb majúscules i en el desig permanent. L'embolcall de paisatges desolats i misèries d'abocadors urbans en realitat amaguen la permanent necessitat de l'altre des de la soledat punyent i el desempar més profund.

I pren-me amb tu,
guia'm per meandres i manglars,
porta'm al delta que vas dibuixar-me al pit
mentre jugàvem a ser cartògrafs dels nostres cossos.../...
No em deixis sol a la sabana de la teva absència.../...
El documental es pot veure al cafè del teatre Metropol de Tarragona fins el dia 18 de novembre. L'enhorabona als creadors.

Margin call (El que estàs a punt de vendre no té cap valor: ho saps?)

Margin Call, pel.lícula de J.C.Chandor. Film actualíssim, on ens són explicades al detall les primeres vint-i-quatre hores del primer terratrèmol en el món de les finances de Lehman Brothers... us sona el nom? És a dir el relat de com van anar les coses en  l'origen de tot aquest malson que patim i patirem. Pel.lícula de diàleg dens però comprensible al comú dels mortals, tot i en bona part tractant-se de números i abstraccions.

Càmeres que s'acosten al costat ombrívol dels magnats i dels seus servidors. Relat que ajudarà a comprendre els entrellats de la pesant i deshumanitzadora maquinària capitalista i també de la matèria amb què estan fets els protagonistes que condueixen el destí i la vida de tants milions de persones. No és un relat més d'una crisi augurada per tants, és el retrat de la condició humana, que en un context polític ultraliberal deixa anar la fera de l'ambició i de l'individualisme més salvatge i més insolidari.

Mitoraj, recreador de mites

A la vall dels temples d'Agrigento (Sicília), s'aixequen mudes i resplendents en la seva bellesa intemporal les colossals escultures del polonès Igor Mitoraj, guardians senyors de les restes d'una ciutat antiga que sorgeix altiva damunt del mar. Els mites de Dèdal, el bell Ícar caigut a terra, la idealitzada Icària al seu costat, el sensual Eros, tots ells representats en divuit bellíssimes i inquietants escultures que s'arrengleren al llarg del parc arqueològic, un passeig que seguim emmudits i meravellats un matí  ennuvolat i silenciós de tardor.

Retornem una i altra vegada la vista enrere, no fos cas que les nostres retines no retinguessin la imatge que ens ofereix aquesta visió on passat i present es retroben en evocació permanent.

Projecte Gent

Fotografia: Ritts Herb

Projecte Gent (Vuit senyores i un senyor dirigits per l'Helena Escuté)

Als qui ens agrada el teatre tenim la sort de viure a Reus, una ciutat que al llarg de l'any manté viu l'art teatral a través d'espectacles ben diversos i variats, sent un dels moments importants aquesta setmana del COS en què grups de teatre gestual ens presenten les seves creacions artístiques.

En el COS d'enguany hi ha aparegut una novetat que trenca amb els esquemes convencionals dels espectacles a l'ús i que per la seva bellesa i sinceritat artística mereixen un reconeixement i un aplaudiment. Em refereixo a Gent, un espectacle dirigit per la ballarina Helena Escuté, on la singularitat està en els mateixos actors o ballarins, tots ells persones familiars, poden ser mares, tietes, sogres, cunyades, àvies, gent de Reus, gent del barri, dels cinquanta i seixanta en amunt que se'ns presenten a l'inici de l'espectacle amb un abillament elegant, vestits de gala. Els cossos, sota els vestits elegants,  van prenent protagonisme relatant-nos petites històries personals amb energia, amb  una certa transgressió alliberadora i amb una sinceritat artística commovedora. Humor i sensualitat estan presents en els gestos ingràvids de la gent que hi ha dalt de l'escenari transmetent-nos moments màgics de plaer compartit, el plaer que ens proporciona l'instant del gaudi artístic.

Al llarg de l'espectacle, el grup d'actrius i actor es van traient cuirasses i caretes fins acabar interpretant personatges diversos molt allunyats de l'encotillament inicial dels vestits de gala .Un aplaudiment per la directora, l'Helena Escuté, que ha sabut fer créixer les possibilitats dramàtiques i artístiques d'un grup de gent no professional en una demostració d'audàcia i bellesa.

Adéu a la Universitat

Adéu a la Universitat de Jordi Llovet

Tant de bo la lectura d'aquest llibre suscités debats i controvèrsies, però molt em temo que actualment no estem per aquests afers. Després d'assaborir-ne la lectura, em quedo amb el pensament un pèl amarg que de moment serà un crit  en un desert i en el millor dels casos serà un crit compartit per uns quants  lectors(quants?) i poca cosa més.

 He matisat el judici anterior  amb la forma adverbial de moment, perquè crec que vindran temps millors per a la cultura humanística, ja que no podem continuar, al meu parer, obviant els que ens precedeixen en ares d'una modernitat mal entesa . En aquest sentit, comencem a observar  algun petit gest de recuperació ... estic pensant en el rellançament de la col.lecció Bernat Metge auspiciada per un mitjà informatiu amb l'objectiu de difondre els textos clàssics no només a les biblioteques privades dels subscriptors,sinó als centres educatius. També reconforta l'èxit de Jo confesso de Jaume Cabré, novel.la amarada tota ella de referències i ressonàncies humanístiques. El  seu protagonista vol ser historiador de les idees i de la cultura: Ho vull saber tot. El que se sap ara i el que sabia abans. I com és que se sabia o com és que encara no se sabia. M'entens? Tornant a l'obra que ens ocupa, l'autor, Jordi Llovet, catedràtic de Teoria Literària i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona, ens ofereix una  defensa  apassionada i recalco l'adjectiu, una  defensa apassionada del valor de la paraula com a font per ella mateixa de cultura i saber tant abans com ara, malgrat la modernitat líquida ( Bauman) en què vivim, en què tot sembla efímer i res sembla que tingui solidesa.

El diàleg, la confrontació de pensament, la construcció del saber des de posicions crítiques i reflexives conformen el bagatge intel.lectual perdut en els darrers anys en les aules universitàries i en les aules de l'educació secundària. El llibre aporta arguments sòlids en el repàs crític que fa als sistemes educatius dels darrers anys, centrant-se en aspectes  bàsics com la pèrdua d'autoritat moral i intel.lectual del professorat,  la introducció irreflexiva de les  tecnologies dins les aules i el conseqüent abandonament de la lectura i la reflexió, així com de la implantació del Pla Bolonya, al qual hi dedica un capítol sencer analitzant-ne totes les particularitats i denunciant-ne la fragmentada visió que es va donar a la contestació dels estudiants des de les plataformes de poder ( Recordem les acampades i les assemblees continuades dins les universitats catalanes a la darreria del 2008 i principis del 2009).

Per a aquells que es pregunten què se n'han fet d'aquelles flors amb una mirada distanciada i no exempta d'una certa esperança en la humanitat  els podrà interessar la seva lectura. Per mi, ha estat una aventura força apassionant.

Una vella, coneguda olor

Una vella, coneguda olor de Josep Maria Benet i Jornet

L'impacte dels primers moments quan l'escenografia es presenta magnífica al davant dels teus ulls, no s'esborra fàcilment. Una escenografia grandiosa, treballada al detall recuperant andròmines i vestigis dels anys seixanta en uns patis de veïns on tot es parla, on tothom escolta i on es desenvolupen vides que pateixen, que ploren i que riuen. Entremig, una història de soledat i d'incomprensió encarnada en una noia que no encaixa en aquest ambient sòrdid i sorollós. El seus desigs de llibertat i de fugida es veuran dramàticament estroncats en un remolí de passions i sentiments contradictoris.
Els treballs dels actors, esplèndids, en especial les dones grans (Mercè Arànega, Imma Colomer) i molt encertat el personatge masculí (Quimet Pla)  que està present i silenciós durant tota l'obra davant d'una màquina d'escriure observant , llegint i escrivint, representant la figura del  perdedor  d'una guerra, les conseqüències de la qual  estan latents a l'obra.
El grup d'actors joves-  en especial la Gemma Martínez - , han sabut treballar uns personatges molt allunyats de l'actualitat, on la sexualitat, els rols femenins  i la religiositat  es trobaven a les antípodes de tot el que vindria més tard a partir  del maig 68. Segons paraules dels actors en el col.loqui posterior, els ha estat de gran ajuda el poder compartir el treball amb actors més veterans i amb el propi autor,  ja que J.M.Benet i Jornet  va escriure el guió inspirat en l'ambient i en els personatges del seu barri.
Un petit cosmos de la Barcelona popular dels seixanta, on els barris més populars anys més tard seran  batejats per art i gràcia de la Barcelona postolímpica com el Raval. Un petit entrellat de vides teixides al voltant d'uns patis amb els dies comptats per mor del progrés i del desarrollisme de l'època i  un  guió teatral magnífic, amb una llengua popular i  plena de matisos.

Vaig tenir la sort de poder gaudir de la trobada posterior amb els actors, el director i l' autor en un col.loqui molt ben aconduït per un Sergi Belbel comunicatiu, directe i proper a tothom.

Un goig, vaja!

El cavaller de l'armadura rovellada

 El cavaller de l'armadura rovellada  de Robert Fisher.
Amb  títol de conte medieval, El cavaller de l'armadura rovellada  ha estat un dels llibres més llegits pel públic americà i europeu en els darrers anys.
La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser en un curs d'educació emocional que es va realitzar en el centre on treballava ara farà uns deu anys aproximadament. Sembla ser  que la seva aparició a les llibreries va constituir des del primer moment un èxit d'aquells que corre de boca a orella i arriba a captivar  un públic afeccionat als temes més o menys esotèrics o als llibres d'autoajuda. Aquest tipus de llibres no han estat mai sant de la meva devoció i la recomanació feta  va quedar aparcada  en el disc dur del cervell  fins que en una de les navegacions casuals per una coneguda distribuïdora de llibres, vaig comprovar que  figurava en una llista dels cent millors llibres que, segons la distribuïdora, no ens havíem de perdre. El llibre es trobava  barrejat amb títols importants com El llibre de la selva d'en Ruidyard Kipling o El món segons Garp d'en John Irving i vaig pensar que ja era hora que li tregués la pols del temps i em disposés a llegir-lo amb l'obertura de ment necessària.
 El balanç de la lectura és força favorable i el major mèrit segons la meva opinió és que  diu molt  amb molt poques  paraules i on els conceptes popularitzats per les revistes de divulgació, com autoestima, assertivitat, introspecció, sentiment de culpa,etc  són conceptes que s'expliciten mitjançant les reaccions del cavaller, cosa que ens el fa proper a les nostres pròpies armadures.
De forma escalonada, el personatge va passant una sèrie de proves a la manera dels contes infantils per tal d' arribar a conquerir, no el tresor ni l'espasa màgica, però sí la veritat.  El mètode és tan antic com la mateixa aparició a la terra de l'ésser pensant : Partint del poder del silenci  s'arriba a l'autoconeixement passant per un seguit de proves no exemptes de perills i soledats a la manera dels eixemplis de les faules o contes morals antics. De forma gradual, el cavaller s'anirà desprenent de l'armadura que l'oprimeix a mida que vagi prenent consciència de la seva vida i de les seves mancances personals. Al final del camí serà necessàri passar pel castell de  l'Audàcia i la Voluntat per arribar al cim de la Veritat.
 Audàcia i Voluntat tan necessàries sempre per fer front als avatars de la vida...

Espai de creativitat amb plantes i flors al Centre Botànic de Reus

Les possibilitats pictòriques de les plantes

Sempre he cregut que el comerç i l'art són dos conceptes que poden convergir per millorar la vida cultural de les persones, però cal que hi hagi la voluntat i el plaer per fer-ho.
En aquest cas, el comerç al.ludit organitza per a qualsevol persona interessada,  algunes activitats que tenen com a denominador comú el gust estètic i la seva relació amb el món misteriós de les plantes i de les flors.
El taller "Pintem amb plantes" s'ha desenvolupat sota la conducció de l'artista plàstica contemporània  Agustina Sobrino, la qual ens ha fet descobrir als participants les propietats pictòriques d'alguns vegetals. Hem descobert amb tècniques senzilles l'espectacularitat cromàtica que es destil.la d'uns pètals de rosa o dels pistils d'una liliàcea. Les possibilitats artístiques que ofereixen aquests materials naturals són tan  sorprenents com accessibles. Així els sucs de les fulles de menta, el sedum, el safrà són tints naturals, gratuïts i a l'abast de tothom. Només cal deixar-se portar per les seves possibilitats i alliberar el sentit creatiu que tots portem dins.
Els resultats ens recorda vagament  les fines aquarel.les d'alguns paisatges orientals.

Felicitats al Centre Botànic i a la professora per la iniciativa.

Passeig matiner per Les Borges del Camp

Passeig matiner per Les Borges del Camp.
El grup de caminants sortim des de la Creueta - antiga creu de terme- o des de la Farmàcia a peu de carretera. Les dues possibilitats ens condueixen per camins fàcilment accessibles a petits turons on encara queden en peu alguns masos amb ganes de sobreviure a les urbanitzacions dels darrers temps. Els conreus de l'olivera i l'avellaner, en molts casos són invaïts per les males herbes i per les botges; en d'altres són conservats pels mateixos que s'hi han construït el petit xalet o la petita casa on passar-hi els caps de setmana amb la família.L'hort i el  conreu d'alguna finca són l'esbarjo de més d'algun pagès de ciutat, que ha descobert els plaers ancestrals del contacte amb la terra i el gust per veure créixer les llavors, encara que més d'un  ha hagut de posar fre a l'intent expansionista de la raça conillera construint tanques protectores del producte vegetarià tan preuat pels espavilats animalons.
Els camins en altres moments,  van seguint fondalades ombrívoles on els pins, les alzines i les mates s'abigarren uns amb els altres oferint-nos racons tupits de vegetació i d'aromes intensos a pi o a les figueres properes al camí.
El camí dels Miradors, al peu de la Roca Bruna i obert al trànsit fa poc, és un bon lloc per fer-hi una petita excursió  ja que ens ofereix un punt magnífic on poder gaudir de vistes a banda i banda  ben diferenciades. Aquest camí és força utilitzat per esportistes a l'hora de la posta del sol, que van ascendint amb pas de corredor de muntanya, qui sap si a l'encalç d'algun rècord maratonià.
Del Mirador o dels Miradors en tornarem a parlar en un altre comentari.
Des d'aquí, us animem a explorar els vostres espais naturals més propers.

Elizabeth Costello de J.M.Coetzee

Elizabeth Costello de J.M.Coetzee

Esperava trobar-me amb una novel.la , amb un relat  d'estructura narrativa més o menys tradicional i en canvi em trobo amb vuit capítols, més ben dits lliçons, on en cadascun d'ells se'ns presenta el personatge d' Elizabeth Costello com a protagonista d'una conferència, d'un viatge , d'una visita a un congrés com a pretext per mostrar-nos la seva psicologia, els seus estats d'ànim i les seves contradiccions ètiques i vitals.
Els temes de debat i reflexió giren a l'entorn del mal present en la humanitat i en la polèmica que suscita el paral.lelisme que fa entre els camps d'extermini nazi i els escorxadors industrials dels animals que consumim. Es pregunta com és possible que els humans ens alimentem  dels cadàvers i de les vísceres dels animals i no ens suposi cap problema ètic. Aquestes discussions seran punts de desencontre amb part de la seva família i provocarà reaccions desagradables en els llocs on és convidada. La protagonista però, es sent ja a la darrera etapa de la seva vida , per la qual cosa es permet el luxe de no amagar cap replec de les seves conviccions al voltant de l'amor, del realisme en la literatura, de la religió,etc. L'últim capítol intitulat a A la porta ens transporta a un lloc fictici on es suposa que hi van els que estan a punt de viatjar cap el son etern i on ella està a l'espera- una espera kafkiana-  que li donin el vist-i-plau per traspassar la darrera porta.
El més destacable de la lectura, a més dels temes controvertits que inciten a la reflexió, és la mateixa protagonista, una dona apassionada i sincera en les seves incerteses.

La ment en blau. Lola Bou

La ment en blau de Lola Bou .
Ahir al vespre a la plaça del Rei de Tarragona  aquesta artista valenciana va presentar el seu nou disc La ment en blau. Cançons interpretades amb una veu brillant i càlida que van esdevenir un autèntic plaer per als sentits. Uns poemes cantats amb el desig que arribessin al cor dels presents,- paraules dites per la mateixa Lola Bou- i  interpretats amb força i passió amb la veu, amb el piano i amb la guitarra. Lletrista, compositora i dissenyadora de la caràtula del disc.Artista total. Estarem atents a les seves creacions.
Aquí en teniu una mostra:

Com un espill
de cada un, la terra està mostrant
el seu rostre apagat,
un reflex desolat.
Som orfes, som estranys,
sensibles criatures
filles de la soledat.

(Lola Bou de Filles de la soledat)

El desdoblament del temps, teoria de J.P.Garnier

M'ha cridat l'atenció - de persona profaníssima en la matèria- , l'entrevista realitzada a la contra de La Vanguàrdia(25-02-11) del físic francès J.Pierre Garnier.La veritat és que l'has de llegir unes quantes vegades per copsar o per intentar copsar els conceptes que s'amaguen darrere de les paraules. El més interessant però, és que després de llegir aquesta entrevista i escoltar una conferència del mateix Garnier, arribes a la conclusió  que darrere de molts costums, tradicions i supersticions que el poble de forma intuïtiva ha anat practicant al llarg dels temps comença a haver-hi explicacions científiques i racionals.

Així és que la física quàntica podria explicar allò de consultar-ho amb el coixí, quan tenim un problema i fins i tot el fet de pregar o de deixar-ho en mans de la providència o el que demanes amb intensitat abans d'anar a dormir s'acompleix,etc.i tot gràcies que el nostre temps es desdobla en un jo present ( conscient) i en un jo futur (quàntic). Aquest desdoblament ens permet avançar el present a través de la memòria del futur...conclusió pràctica: abans d'anar a dormir el darrer pensament ha de ser positiu en relació a la nostra vida, d'aquesta manera avançarem en un sentit beneficiós i allunyarem la possibilitat que s'agreugin els problemes i fins i tot el nostre jo quàntic farà que es vagin resolent...

Sembla ser que, segons Garnier, és mentre dormim  que es realitza l'intercanvi d'informació entre els dos jo. Ara entenem allò d'encomanar-nos a l'àngel de la guarda que ens deien les padrines...

Bonic, oi? I fàcil de practicar..

La festa de la sal. L'Escala

La festa de la sal a L'Escala
Els dies 17 i 18 de setembre, la platja de L'Escala es converteix en un decorat i en l'escenari d'una festa que recorda el temps en què era lloc d'arribada i de magatzem de la sal provinent de les illes balears o d'altres indrets.
Una festa més de remembrança d'un passat, una més de tantes com es celebren a Catalunya, sigui per commemorar una data històrica, un passat gloriós o una llegenda, però en aquest cas el que la fa una festa especial i plena de gràcia en primer lloc és l'espai on es desenvolupa la festa, ja que la platja de L'Escala i les dues ribes, la  riba nova i la riba vella són l'escenari ideal i lluminós de totes les activitats que s´hi desenvolupen: mostra d'oficis mariners, danses, música, tavernes, jocs infantils, desembarcament de la sal,etc. Un altre dels aspectes que la fan una festa especial és el dinamisme i l'animació dels organitzadors , que conviden a la participació de tot el públic durant tots els moments de la festa. Un moment especialment màgic és l'arribada dels velers llatins amb  la platja a les fosques i amb  el públic esperant-los a la riba amb un fanalet a la mà i cantant una coneguda havanera.
Festa d'aromes, de llum, de música, de cançons, de gust a anxoves, a sardines a la brasa i del deliciós rom cremat assaborit vora el mar en una càlida i perfumada nit.

C.A.

El temps dels errors de Mohamed Xukri

El temps dels errors de Mohamed Xukri

Després de llegir aquesta mena d'autobiografia- si bé és la segona part-, comprovo una vegada més com la nostra cultura, i em temo que totes, està alimentada de llocs comuns i d'idees preconcebudes. En aquest cas, el relat ens presenta  un Marroc completament allunyat del tòpic o almenys del Marroc del nostre imaginari. En plena descolonització espanyola, el país està empeltat de cultura popular espanyola però també de  cultura i de literatura europea. Tànger, Tetuan, ciutats transfrontereres on una colla d'intel.lectuals, poetes, escriptors, aventurers hi fan estada i  contertulien amb els escriptors marroquins en els típics cafès entre les boires del kif i els vapors etílics en una societat aparentment permissiva amb l'alcohol i amb les prostitució.

Els carrers dels barris pobres, les fondes i els bordells barats configuren un escenari sòrdid i caòtic, on tothom mira d'espavilar-se com pot i on les relacions entre les persones tenen un cost i una torna. El protagonista es debat entre l'infern particular que ha estat la seva primera joventut i la descoberta de la lectura i l'escriptura com espai imaginari de salvació. Interessant la seva mirada cap a les dones del seu voltant.En resum, un relat cruel i desmitificador.

Exiliada d'Artur Bladé i Desumvila

L'exiliada d'Artur Bladé Desumvila.
De tant en tant, cal fer una mirada enrera i rellegir el nostre passat immediat per conèixer el que s'ha perdut i el que no hauríem de tornar a perdre mai més. En aquest cas, l'autor, nascut a les nostres terres ebrenques,  en principi cronista afeccionat, esdevé un autèntic professional del periodisme en primera persona, motivat per la necessitat de descarregar les penúries provocades per la desfeta de la guerra i per l'incert exili en terres franceses.
Interessant el retrat dels personatges- masculins tots ells- que conviuen a Montpeller, ciutat que els acull gràcies a l'amistat i a l'intercanvi cultural que proporcionà el moviment del felibritge i els vincles que s'hi establiren en els temps anteriors de la Renaixença.
 Rovira i Virgili, part de la família Companys, Apel.les Fenosa,Pomeu Fabra, Heribert Barrera per només citar-ne alguns, són personatges que desfilen per les pàgines d'aquesta primera part del cicle de l'exili i ho fan des de la condició humana, cosa que facilita l'acostament al lector.
 L'amistat de l'Artur Bladé amb  Francesc Pujols, un intel.lectual més dels afincats a la capital del midi, ens apropa al coneixement de la seva figura, considerada  important en el panorama del pensament filosòfic europeu  del moment.

Per altra banda, impressiona constatar l'edat joveníssima de molts d'ells - al voltant dels  vint anys- i al mateix temps la maduresa professional i erudita i sobretot el desig de coneixement cultural de la qual cosa, l'exili no els és un obstacle, ja que és continuada l'activitat poètica, tertúlies, exposicions i conferències que organitzen els exilats catalans. Tot això abans no tocaren els timbals de la guerra europea però això ja són figues d'un altre paner.

El hombre de al lado

El hombre de al lado, un film de Mariano Cohn i Gaston Duprat. Argentina 2009

De com l'acció d'un veí pot esdevenir una tortura que et corseca viu i que és capaç de capgirar tota la teva vida començant per les teves relacions personals i familiars. Pel·lícula filmada en primers  plans impecables on les mirades i els gestos parlen per ells mateixos.
La tensió dramàtica va en augment tot posant al descobert les tensions familiars i  internes del mateix individu, que per altra banda se'ns presenta com un personatge culte, un arquitecte que viu amb la seva família a l'únic edifici projectat per le Corbusier a la capital argentina. Aquest edifici serà profanat per l'acció del veí en qüestió, un home rude, d'una escala social i cultural molt allunyada de l'arquitecte però que de forma gradual va exercint un poder psicològic sobre ell a punt de destruir-lo... el final el deixo per vosaltres.

(Per cert un veí de set anys que practicava amb la trompa a les hores de la migdiada ha estat multat amb 700 euros no fa gaires dies a la ciutat de Tarragona )

La saviesa de la Toscana de Fernec Maté

La saviesa de La Toscana de Fernec Maté

No és un relat, no és un assaig, no és una autobiografia, no és un llibre de receptes i és tot això alhora. També és una exaltació de la vida "senzilla" al camp i no a qualsevol camp sinó al de La Toscana, com a Locus amoenus, com un nou Shangri La, com el paradís perdut etc. Potser és excessiva la idealització d'aquesta regió italiana, com si el materialisme o el consumisme no hagués fet entrada a La Toscana, com si fos una illa inexpugnable de bonhomia, de bona convivència, d'abundància de queviures, de bon vi, de bons formatges i d'excel.lents hortalisses i on els infants encara són educats per la tribu, no només per la família...

No sé, se m'escapa algun detall amb tanta felicitat.  Caldria anar a viure-hi una temporada. Potser que ho fem, no ho descartem. Potser l'autor ens hi convidaria si li diguéssim i és l'afany de coneixement el que ens hi portaria, no només les excel.lències del vi de la seva bodega...

Deixant de banda la ironia, està escrit amb gràcia i farcit d'anècdotes personals viscudes arreu del món, abans d'aterrar per sempre més a la meravellosa Toscana.

Paisatge aproximat de Peter Stamm

Paisatge aproximat de Peter Stamm.

El fred i el gel són literaris? estan de moda ? Abans del boom de la narrativa del nord, confesso que sempre m'havia sentit atreta pels paisatges gèlids i foscos d'aquelles terres i per les seves soledats . Aquests darrers anys també he picat l'ham dels Larson i cia però aquest Paisatge aproximat s'allunya de les històries amb assassinats i màfies ocultes.
 Amb lupa ens aproximem als sentiments i a les  emocions d'uns personatges normals , treballadors de les conserveres: gent  que estima, odia, es baralla, pateix, s'entrompa, es separa i es retroba. Un microcosmos descrit amb tendresa i també amb una certa acritud. La prosa és directa , aparentment senzilla i fresca; potser per aquest motiu no et deixa indiferent.

Cosmos de V.Gombrowitz

Cosmos de V.Gombrowitz.

Què diríeu d'unes pàgines on els objectes descrits s'arrengleren linealment d'una manera determinada com a senyals o com a premonicions d'una tragèdia posterior?

Això és Cosmos i molt més. Inclassificable relat, estrambòtics personatges que actuen aparentment sense una lògica estàndard però que t'enganxen en aquest caos d'objectes, d'animals assassinats i altres especímens que acaben de forma tràgica.
 Zakopane és l'escenari, una població de la petita Polònia envoltada de muntanyes i lloc preferent dels estiuejants polonesos.

Cosmos i caos són un binomi inseparable ? És això el que ens vol dir l'autor? O el caos és només aparent, ja que tot està calculat i planificat  com ocorre amb els assassinats del relat ? Aquí queda l'enigma.

Tea bag de Henning Mankell

Tea bag de Henning Mankell

Una de les històries potser menys saboroses de totes les que he llegit del Mankell. No cal dir que es mereix un bon aprovat però li manca aquest irònic i àcid sentit de l'humor amb què ens té acostumats. Un relat on potser hi sobren alguns personatges com l'altre escriptor al qual odia i per contra hi  destaquen altres personatges genials com la mare beneita de l'escriptor narrador.

La tragèdia social i política de fons ens somet a la reflexió, això sí; si no, no seria Mankell.

Cuaderno de Maya

Cuaderno de Maya d'Isabel Allende

Aquesta vegada la Isabel Allende ens porta una història d'iniciació juvenil i també podríem dir de regeneració o de reencarnació. Està en joc el passat fosc de la jove protagonista , un passat viscut de forma molt perillosa que la porta a haver de fugir dels fascinerosos que la persegueixen. Aconsegueix la pau neuronal a l' illa perduda de Chiloè i la descoberta de l'amor amb majúscula fan la resta.

Vaja, que t'agafen ganes d'anar-hi per veure si també se't regeneren totes les neurones del cervell.

I si fos veritat de Marc Levy

I si fos veritat

Bon ritme des de l'inici.Una història molt llegidora en un parell de tardes d'estiu i , si pot ser, davant del mar.

Als adolescents també els pot agradar pel romanticisme que traspua tota ella.

Professors i professores: recomaneu-la!