Els estranys. Raül Garrigasait

 Som en terres de carlins, però abans de parlar de la trama de la novel.la, he de dir que la meva curiositat de llegir el llibre rau en l'autor, del qual les meves referències no eren de novel·lista, sinó de filòleg clàssic, traductor, editor i tertulià en institucions culturals.  

Del Museu Diocesà de Solsona

La seva faceta com a narrador excel·leix en aquesta curta novel.la que conté aquells ingredients que la fan ben construïda i en especial molt amena, ja que el plus d'humor està present en tots els seus capítols. Un humor que sovint voreja  l'exageració i la caricatura però que combina perfectament amb la tragèdia de les guerres ferotges entre carlins i isabelins que van assolar la nostra geografia. 

 L'autor, solsonenc, situa l'acció a la seva ciutat on esbudella un temps on sembla que la sang i fetge siguin l'atrezzo d'un escenari violent i alhora sorprenentment ingenu. A Solsona fa cap un personatge estranger per lluitar al costat de la tradició i l'ordre, però es troba perdut en haver extraviat la seva carta de recomanació. La seva mirada com estranger , - ell també és un estrany en una terra estranya-, serà de sorpresa i estupefacció per tot el que veu i li ocorre, en especial a la casa on s'hostatja. Aquest personatge, aïllat en un país amb una llengua desconeguda i amb uns costums exòtics, trobarà un punt de suport amb un metge, que com ell estima la música. Ambdós seran el contrapunt a un ambient radicalitzat ideològicament, ja que sent d'ideologia contraposada construiran una amistat per sobre dels posicionaments polítics. 

 La tècnica narrativa utilitzada desperta la curiositat del lector des de les primeres pàgines ja que es parteix d'una trobada actual de l'autor amb una colla d'amics en una casa rural amb nom de passat carlí. En aquesta trobada l'autor rebrà un encàrrec literari i aquest encàrrec el portarà a descobrir un personatge prussià, centre i motivació de la ficció novel·lesca que desenvoluparà, cosa que desbancarà l'objectiu del primer encàrrec. 

Una narració curta però densa, senzilla i complexa però molt amena i en molts moments tràgicament divertida. 

C.A.

Visc, i visc, i visc. Maggie O'Farrell

 No és la primera, ni la segona narració de l'autora que hauré llegit en poc temps. El seu estil enganxa el lector per molts motius, però allò que fa singular la lectura que comento, entre altres consideracions, és el tema triat. A través de les seves pàgines intuirem la vida intensa de l'autora, ja que parlem d'una mena d'autobiografia, encara que retallada en allò que li interessa narrar-nos. 

La tria de la O`Farrell és el dolor que l'ha acompanyat en molts episodis de la seva vida. El dolor, consubstancial al viure, és el resultant de la violència amb què es sotmet el nostre cos a causa de les malalties, els accidents, però també el dolor psíquic que pot derivar-se de la por a la violació, a la mort dels teus fills o a altres causes sempre properes. Una narrativa plena de successos ocorreguts al llarg d'una vida inquieta i intensa, explicats amb detall d'orfebre però exempta del possible morbo que anul·laria el desig de vida i d'energia que amaren totes les anècdotes. 

Descobrim un gran personatge en la mateixa autora. Un personatge potent, capaç de superar amb valentia totes les dificultats que se li presenten, que no són poques i no poca cosa. La magnitud de la tragèdia en molts casos és gran, però la magnitud de l'energia i de l'optimisme amb què les afronta també. Una mare coratge per als seus fills però també per ella mateixa i algunes preguntes m'assalten mentre llegeixo:  Com és possible que tants episodis, alguns horribles, puguin ocórrer en tants pocs anys? Com és possible mantenir l'energia creativa que destil·len les seves novel·les entremig de tantes responsabilitats maternes, tants sotracs i tants perills? Doncs estem davant d'una vida peculiar, extraordinària, transportada al terreny literari amb mà precisa, sàvia i poètica, que no és poca cosa.

I continuarem amb la irlandesa Maggie O'Farrell en el següent post.  

C.A.

Maripasoula, Blanca Llum Vidal

Fa uns dies una amiga em va comentar que havia viscut una temporada a la Guaiana francesa. Aquest comentari em va obligar a buscar aquest territori en un mapa d'Amèrica (això sí, sabia que era Amèrica). Un territori que sembla lluny de tot el que coneixem i no tant per la llunyania geogràfica sinó per la distància cultural, pel desconeixement i per l'exotisme de la mateixa paraula Guaiana de ressonàncies selvàtiques i d'imatges d'homes despullats avançant per les espessors vegetals amb un matxet a la mà. 

Al cap d'uns dies, vet aquí que l'amiga m'envia informació d'un viatge a la Guaiana francesa que es fa cada any promogut per un científic català que treballa al Port Espacial Europeu de Kourou per si m'interessava apuntar-m'hi. Un viatge promogut i acompanyat pel científic en qüestió i que es plantejava com un viatge d'iniciació i de descoberta d'una cultura mestissa i singular. 

I seguint la roda de les casualitats m'arriba a les mans un relat que em convida a passejar-me per aquesta petita regió "francesa" d'ultramar de la mà o més ben dit de la veu de la poeta Blanca Llum Vidal.  I no és un relat de viatges usual. Per poc que coneguem l'estil de l'autora haurem intuït abans d'obrir el llibre que serà un aventura literària més que una aventura viatgera i així ha estat. Amb la gràcia literària, la desimboltura i l'agudesa que caracteritza l'estil blancallumvidal ens endinsem amb ella i el seu amic pels paisatges selvàtics i per l'intricat laberint de cultures i ètnies, criolls de Guaiana, criolls d'altres colònies franceses, haitians, negres marrons, amerindis, brasilers, surinamesos i altres. I els europeus molts d'ells relacionats amb l'Agència Espacial, la colònia dels rics...

El viatge de l'autora i el seu amic es vertebra mitjançant les coneixences que van trenant des de l'arribada al país on una primera adreça els facilitarà una segona i una altra i una altra fins formar la xarxa de coneixences humanes que donaran sentit al viatge que farcit d'anècdotes extretes de les vides quotidianes de les persones amb qui es relacionen ens aportaran una fotografia de l'estil de vida i del pensament de molts europeus, francesos i també catalans(1), que hi han trobat una manera de viure directa, bàsica i molt allunyada de les nostres preocupacions ciutadanes. 

La mirada poètica i transgressora de l'autora es filtra per algunes escletxes de la narració i ens brinda alguns dels fragments més interessants. A les notes recollides i que seran la base del relat s'hi afegeixen referències literàries i poemes escrits in situ que conferiran aquest plus literari que fan del llibre alguna cosa més que un llibre de viatges. 

El títol, Maripasoula, de ressonàncies exòtiques, et fa pensar en un tipus de papallona o en un mot creat artificiosament, - gens estrany tractant-se de poetes... La sorpresa és que és un topònim, un lloc real de la Guaiana més meridional tocant a Surinam. Un nom i un destí que estarà sempre present en l'imaginari dels viatgers, un lloc on arribar però on els nostres viatgers no hi hauran posat els peus. Una metàfora del desig potser.

(1) Aquest programa de TV3 relata l'experiència del Carles que encara hi viu i que ocupa unes quantes pàgines de Maripasoula.

3Cathttps://www.3cat.cat/3cat/amazonia-la-solitud-de-la-selva/video/1460709/?ext=SM_WP_F4_CE24_

C.A.

 

 

Therèse Raquin, d'Emile Zola

Aquesta lectura ha estat motivada per l'adaptació teatral centrada en el personatge femení de la Thérèse Raquin que fa unes setmanes va programar el teatre Fortuny de Reus. 

El monòleg intens i torturat que va interpretar l'actriu va ser l'esperó que em va provocar la lectura de l'original a la recerca de tot allò que s'intuïa en la representació. A la recerca del detall, del context, de l'ambient i de la resta de personatges, importantíssims també per comprendre la tragèdia dels protagonistes.

 Una narració que desplega de forma exuberant la capacitat d'anàlisi psicològica d'aquest monstre del naturalisme que fou Emile Zola. El comportament humà en situacions límit analitzat amb una lupa de molts augments, amb una precisió quirúrgica que posa al descobert nervis, tendons, fàscies, capil·lars i vísceres i tots els elements que constitueixen la matèria descarnada de la psique.

El pas de les passions i el crim al sentiment de culpa i al remordiment.  En aquest trànsit es desenvolupa la tragèdia on es posa al descobert tot allò que és capaç l'ànima humana en unes circumstàncies determinades. Tots els estats d'ànim possibles en aquest interval infernal són analitzats sota un potentíssim focus de llum neutra. No h
i ha rerefons moral ni moralista. El realisme puja de nivell i s'enlaira cap a la dissecció mil·limètrica i freda dels racons més foscos i llòbrecs del comportament humà. L'autor en defensa pròpia davant dels atacs dels seus coetanis va declarar: "No he fet res més que arrencar la bèstia interior d'uns personatges i deixar que actuïn en conseqüència..."

Una narració escrita l'any 1867 però que manté la seva vigència de clàssic i modern l'any 2025. 

C.A.