La mestra i la bèstia, Imma Monsó

La mestra i la bèstia, una novel.la de pes tant en contingut com en pàgines. Acostumats com estem en aquest temps líquid en què la literatura actual s'ha empeltat de brevetat i de vaporositat, poder gaudir d'una novel·la actual escrita a la manera clàssica comença a ser un plaer renovat.   

Tenim a les mans una història amb una protagonista singular, la Secondina, que omplirà les pàgines del llibre d'una personalitat que podríem qualificar de xocant i controvertida, encara que en són molts els matisos que fan del personatge l'eix seductor al voltant del qual gira el relat. En la complexitat del personatge rau l'atractiu de la novel·la. El lector està a l'espera de noves sorpreses de la Secondina, de quina serà la seva reacció i el seu capteniment en cada situació nova. Algun crític parla de dones monsonianes per la singularitat dels personatges femenins de l'escriptora.  Aquí mateix podeu llegir una entrada a La dona veloç,de la mateixa autora. https://carmejant.blogspot.com/search?q=La+dona+velo%C3%A7

A La mestra i la bèstia, la protagonista ensenya les seves cartes personals de forma molt gradual com si un paó de cua acolorida es desplegués davant nostre. Quan creus que ja ha acabat l’autora de mostrar-nos tots els colors, sempre hi ha una nova tonalitat en el caràcter i  el temperament de la Secondina que ens sorprèn i que la fa tan singular. Quan creus que tens el personatge enganxat, de nou se t'escapa pel costat més impensable i així s'hi va dimensionant. 

En aparença i a simple vista sembla com si estiguéssim davant d'una persona amb algun tret autista, asocial, un ésser misantrop que poc li importés el món “normal”. L’autora ens dibuixa un paisatge interior força complex i alhora força desacomplexat, una memòria prodigiosa i una capacitat comunicativa gairebé nul.la. Seria fàcil buscar l'explicació de tanta singularitat en una educació parental on els silencis i el desig de protegir la filla de les atrocitats del franquisme en siguin la causa, però al capdavall no resulta ser tan ingènua aquesta jove mestra que tria poble només per veure caure la neu i que s'allunya de les convencions que els mestres estaven obligats a acceptar durant la dictadura franquista.  Una dona que va descobrint poc a poc el propi passat familiar molt ben guardat per uns pares temerosos que es comporten amb un excés de proteccionisme i que no aixequi sospites, cosa que la converteix en un ésser ignorant de la realitat política. 

Hauran de passar molts anys, ja en la seva vellesa, quan les dues generacions que la segueixen, la filla i la neta, intentaran bastir ponts entre el passat i el present, encara que ja és massa tard per obtenir emocions i adhesions per part d'una outsider que malgrat la seva fredor aparent ens desperta empatia i en molts moments un somriure, ja que la ironia i l'humor no s'escapen d'una narració rodona  i plena d'originalitat.

Carme Andrade