L'edifici Iaqubian, d'Alaa Al Aswani

De vegades no saps per quin motiu et crida l'atenció un títol i un autor completament desconegut, com és el cas de l'escriptor egipci Alaa Al Aswani. Potser perquè quan va esclatar la primavera àrab, em vaig quedar enganxada a la pantalla de la televisió, motivada per unes escenes que obrien portes a l'esperança de llibertat dels pobles àrabs, però ja vam comprovar que l'alegria va durar poc i els països, en aquest cas Egipte, malgrat haver provocat la caiguda del dictador Mubarak, va tornar a allò que el caracteritza, la corrupció, la desigualtat i la pobresa. 

Per altra banda,  un títol que contingui la paraula edifici em remet a un altre llibre que al seu temps em va sorprendre per la seva originalitat. Em refereixo a La vida, manual d'ús (1978)del francès George Perec, un retrat de les vides de la gent que habita en un edifici, en concret a la ciutat de París.  No oblidem el referent hispà del còmic dels anys seixanta, 13 Rue del Percebe, un edifici singular, on el seu creador, Francisco Ibáñez va situar els coneguts Mortadelo i Filemón i tota una col·lecció de veïns, protagonistes d'acudits i historietes. 

A L'edifici Iaqubian (2002) l'espai de l'immoble, els pisos on viuen els rics i la terrassa parcel·lada on viuen els pobres és l'espai coral per exposar, diria més, per esbudellar tots els defectes d'una societat sotmesa al poder antidemocràtic, sigui militar, sigui religiós. 

A través de les vides de les persones que habiten l'edifici Iaqubian se'ns mostren - en una època anterior a l'esclat de les protestes de l'any 2011- , tots els defectes, les corrupteles i la hipocresia davant dels temes tabús com l'homosexualitat  així com la utilització sexual de les dones en un estat repressiu que potenciarà el naixement del radicalisme islamista i que a la vegada comportarà més repressió. 

Polítics corruptes, periodistes famosos que porten una doble vida, una noia que acaba prostituint-se si vol continuar treballant, un traficant de drogues, un noi jove que abraça el fonamentalisme com un incentiu a la seva vida, tots ells un microcosmos humà que no és res més que la metàfora del país i de la seva decadència. 

Cal destacar la bona feina del traductor al català Pius Alibek, ja que L'edifici Iaqubian  ens arriba amb tota la frescor i vivesa d'una prosa àgil, moderna, directa, que ens captiva des de les primeres planes. Una obra que quan va ser publicada va remoure els ciments del país, amb més de deu edicions en àrab i moltes traduccions a altres idiomes. Una obra considerada un bestseller. I una adaptació cinematogràfica, dirigida per Marwan Hamed amb el mateix títol (en castellà) El edificio Yacoubian (2006)

A gaudir-ne.

Carme Andrade

Botes d'aigües sueques, de Henning Mankell

 No és el primer ni el segon títol que m'entusiasma de Henning Mankell, un escriptor que va tenir una mort massa prematura , però per sort la seva llarga carrera literària ens ha deixat títols en quantitat i en qualitat com per gaudir-ne durant uns quants mesos.

Les botes d'aigües sueques, un títol que vol adjectivar les botes, - no pas les aigües- , és la continuació de Les sabates italianes, tot i que ambdós llibres es poden llegir de forma independent. Els títols de les seves novel·les ja ens mostren la ironia que acostuma a gastar l'autor en la seva obra, no exempta d'una bona dosi de tendresa i d'humanisme que és el que bàsicament ens aporten els seus personatges, sempre contradictoris i complexos però plens d'un encant peculiar, començant pel protagonista, del qual no pots deixar de veure'n un alter ego del mateix Mankell. 

Uns personatges que transiten per la vida amb daltabaixos d'índole diversa, mostrant-nos la feblesa d'una societat europea que ja començava a fer aigües, i a la qual la mirada de l'autor s'hi adreça amb mirada crítica, en especial cap als estaments de poder. 

Capítol apart mereixen les contínues digressions amb què vesteix l'acció de la novel.la, cosa que  enriqueix la trama argumental on la imaginació i la capacitat de plastificar moments i persones fan de la lectura de les seves novel·les un autèntic plaer. 

Històries ambientades molt sovint en els freds paisatges nòrdics on la intensitat ens ve donada per la soledat, les ventades i nevades i per aquest misteri ambiental que l'autor ens ofereix a les seves trames, tot i que un rastre de multiculturalitat sempre està present en les seves històries. No debades, en Mankell va dirigir el Teatre Nacional de Moçambic, on hi residia la meitat de l'any. 

Per qui li agradin les sorpreses narratives, aquí tenim un mestre de l'inesperat. Tot és possible en les seves trames, a cada nova pantalla li succeeix un gir sorprenent que assalta el lector i el motiva  per seguir continuant la lectura i així en una mena d'espiral on el fil argumental mai no decau ni avorreix. Una lectura amena però gens frívola i sobretot una lectura intel·ligent. 

Carme Andrade

 

Xant de cabrota, d'Arnau Orobitg i Arnau Obiols

Poemes, dibuixos, partitures... tot ens parla dels ocells, dels seus cants, dels universos sonors que ens acompanyen en les nostres passejades pels boscos i per les planes. Un treball artístic on les paraules ens guien per viaranys seductors cap a espais i universos plens de bellesa, fruit de l'observació i saviesa dels seus autors. I on descobrirem un estol riquíssim de maneres de dir, maneres de xiular, de cantar, de xerricar,etc. El treball lingüístic que hi ha darrere del projecte Xant de Cabrota és exigu, exigent, matisat, un tresor fet de mots i verbs que amplifiquen el nostre horitzó lèxic fins l'infinit i que ens fan rebrotar l'orgull de posseir una llengua sòlida amb un regust popular que caldria defensar amb ungles i dents. 

Un projecte que va començar com a recitació i acció i ha acabat amb un llibre molt ben maquetat i editat per l'Editorial Andorra.

Adquirit a la llibreria El Refugi de La Seu d'Urgell, un espai de cultura impregnat de pirineisme. 

Carme Andrade

Les regles del Mikado, d'Erri de Luca

 No dec ser l’única persona que perd la partida a poc de començar el joc del Mikado, un joc que requereix de molta paciència, destresa manual, seguretat de moviment i molta finor, qualitats totes elles  que es poden arribar a adquirir a base d’aprenentatge, encara que és ben cert que no és joc vàlid per a qualsevol. Això i altres finors ens ve a demostrar De Luca utilitzant la metáfora del joc del Mikado en aquesta narració enigmàtica  i plena de bellesa.

Una noia gitana entra en la vida d’un vell solitari establint-se entre ambdós una relació d’amistat profunda expressada amb uns diàlegs directes i esmolats. Passaran els anys i el misteri de les vides dels dos personatges  els anirem coneixent gràcies a uns quaderns i a unes cartes que s’haurien escrit els dos vells amics. Ell  l’haurà volgut protegir d’una feina perillosa però ella bona jugadora del Mikado l’haurà desafiat amb totes les garanties de seguretat.  Una noia llesta que fuig del patriarcat i un home vell i savi. Les aparences enganyen, l’home vell viu enmig de la natura com un ésser allunyat del món però  veurem el perquè d’aquesta aparent soledat  si seguim les pautes del Mikado, jugades sigiloses  que no desperten les sospites dels adversaris  tot plegat dintre d’unes coordenades històriques que no desvelarem.

 Per aquí van Les regles del Mikado del napolità Erri de Luca, un relat curt amb un llenguatge directíssim però potser de vegades massa el.líptic, ja que el lector ha de deduir moltes situacions. El balanç resulta positiu per l’originalitat en la forma i per l’encert de la metàfora del Joc del Mikado com a desllorigador de tot el relat.

Carme Andrade 

            

La mestra i la bèstia, Imma Monsó

La mestra i la bèstia, una novel.la de pes tant en contingut com en pàgines. Acostumats com estem en aquest temps líquid en què la literatura actual s'ha empeltat de brevetat i de vaporositat, poder gaudir d'una novel·la actual escrita a la manera clàssica comença a ser un plaer renovat.   

Tenim a les mans una història amb una protagonista singular, la Secondina, que omplirà les pàgines del llibre d'una personalitat que podríem qualificar de xocant i controvertida, encara que en són molts els matisos que fan del personatge l'eix seductor al voltant del qual gira el relat. En la complexitat del personatge rau l'atractiu de la novel·la. El lector està a l'espera de noves sorpreses de la Secondina, de quina serà la seva reacció i el seu capteniment en cada situació nova. Algun crític parla de dones monsonianes per la singularitat dels personatges femenins de l'escriptora.  Aquí mateix podeu llegir una entrada a La dona veloç,de la mateixa autora. https://carmejant.blogspot.com/search?q=La+dona+velo%C3%A7

A La mestra i la bèstia, la protagonista ensenya les seves cartes personals de forma molt gradual com si un paó de cua acolorida es desplegués davant nostre. Quan creus que ja ha acabat l’autora de mostrar-nos tots els colors, sempre hi ha una nova tonalitat en el caràcter i  el temperament de la Secondina que ens sorprèn i que la fa tan singular. Quan creus que tens el personatge enganxat, de nou se t'escapa pel costat més impensable i així s'hi va dimensionant. 

En aparença i a simple vista sembla com si estiguéssim davant d'una persona amb algun tret autista, asocial, un ésser misantrop que poc li importés el món “normal”. L’autora ens dibuixa un paisatge interior força complex i alhora força desacomplexat, una memòria prodigiosa i una capacitat comunicativa gairebé nul.la. Seria fàcil buscar l'explicació de tanta singularitat en una educació parental on els silencis i el desig de protegir la filla de les atrocitats del franquisme en siguin la causa, però al capdavall no resulta ser tan ingènua aquesta jove mestra que tria poble només per veure caure la neu i que s'allunya de les convencions que els mestres estaven obligats a acceptar durant la dictadura franquista.  Una dona que va descobrint poc a poc el propi passat familiar molt ben guardat per uns pares temerosos que es comporten amb un excés de proteccionisme i que no aixequi sospites, cosa que la converteix en un ésser ignorant de la realitat política. 

Hauran de passar molts anys, ja en la seva vellesa, quan les dues generacions que la segueixen, la filla i la neta, intentaran bastir ponts entre el passat i el present, encara que ja és massa tard per obtenir emocions i adhesions per part d'una outsider que malgrat la seva fredor aparent ens desperta empatia i en molts moments un somriure, ja que la ironia i l'humor no s'escapen d'una narració rodona  i plena d'originalitat.

Carme Andrade

Poesia reduïda, Xavier Lloveras

 Resum del diàleg que vaig tenir amb l'autor, Xavier Lloveras, a la presentació de Poesia Reduïda a l’Espai Mil Nou de Reus, un matí de primavera de 2024

 

 Una idea que sura en el discurs poètic de Poesia reduïda és que la paraula no sempre ens serveix per dir el que voldríem dir, ens dius:

 

 El verí astut que corromp les paraules...

 Les paraules tenen un parany...

 Un constrenyiment per no poder expressar en paraules tot l’univers interior poètic, cosa que comporta que de vegades el poeta o l’artista prefereixi callar. Trobar la vida massa complexa per reduir-la a la paraula, dius.

 Ja en el pròleg, ens parles del Jo, del Jo poètic i de l’Atònit...i aquest desig de saber qui som enllaça amb el El test de Rotschard, un dels teus llibres, el títol del qual està pres de la tècnica i mètode projectiu de psicodiagnòstic creat per Hermann Rorschach (1884-1922) i utilitzat per a avaluar la personalitat del pacient. El poema el Test de Rotschard acaba amb un:

 Presoner de l’enigma, Èdip invers,

em converteixo en esfinx i lectura.

La paraula, el desig de l'autoconeixement i la contemplació com a mitjans, serien tres constants al llarg del llibre.

 La contemplació com l’activitat poètica que es deleix en la lentitud, en la lenta saba de la vida. La mirada de la vida aspra i vegetal del camp mediterrani: el fonoll, les oliveres, els alzinars. Lluny dels sorolls mediàtics buits i estèrils salvem el cant dels pardals, la merla que crida a una altra merla.

 

Continuant amb la immobilitat de la contemplació que per al poeta mai no és estèril, ans al contrari, ens remets al pintor Edward Hopper, el pintor de l’espera, de la contemplació i de la soledat, del temps de plom com bé dius i una reflexió davant una natura morta, en aquest cas l’excusa és un quadre de Cezánne per plantejar-nos el misteri de la incertesa, a mode d’oracle, com si volguessis endevinar el futur a partir de les marques que el temps ha deixat en les pomes, en el present, tal com feien els antics.

 Continues amb els referents pictòrics, un quadre d’en Barceló bigarrat de llibres i un lector que es confon entre tants llibres. L’atmosfera del quadre ens embolcalla d’una sensació d’ofegament, d’atapeïment.  Acaba el  poema amb

 temps enllà, al cap de tot, en un final el.líptic ( si és el.líptic té final?) llibre i cos, acordats, tindran el mateix ritme?

 Dels sonets, voldria destacar el de la pàgina 42. Té l’aire, l’aspecte, el fons i la forma d’un clàssic: el temps i les seves seqüeles, la carn tendra s’ha tornat carronya dius. Hi ha una mena d’humor negre, un pèl de gust pel macabre, aquest sentit pessimista, aquest lèxic un pèl truculent:  pols, cendra, voltor, cuc, presó, sepultura, ungles llargues, esguerro, però excel·leix en la composició i en el sentit últim del poema, que no és res més que la inevitable decadència...

 Una poesia de l’experiència,dius. Una declaració de principis. I sí, la maduresa, aquesta paraula tan bonica i tan atroç, ens fa concloure algunes de les afirmacions que fas. El plaer, botxí despietat, s’ha de buscar i el dolor, en canvi, ens arriba tot sol...

 i mai l’error es trasmuda en lliçó

 Desmitifiques algunes de les idees preestablertes  que circulen en els nostres dies projectades i aprofitades pel sistema per fer creure que tots podem tenir èxit, que sempre l’error es trasmuda en lliçó, que si bé en alguns casos  pot tenir un fons de veritat resulta ser un mantra adreçat als nous emprenedors, és a dir, espavila’t tot sol, reinventa’t i tota una lletania d’idees que ja estan incorporades al nostre univers mental de forma totalment acrítica.

 I aquesta ironia que traspuen els teus versos com en el poema Narcís. L’ego sempre a punt de fer-se preguntes al mirall que ens retorna una figura, que no sabem si és ben bé la que ens agrada, com la pregunta a la margarida, m’estimes, no m’estimes.

 Entremig, una colla de poemes de versos de set síl·labes amb un aire de cançó popular que s’aparta de tota la resta. Poemes de forta musicalitat on les paraules saltironen airoses per uns versos eufòrics i plens de ritme.

 Parles del dolor a Misteri de dolor, amb un títol tan expressiu... Existeix aquest pòsit de religió, el nostre mar ideològic, fins i tot entre els que ens diem ateus o agnòstics.

 I tanques el llibre amb un seguit de poemes curts de versos lliures, alguns són sentències filosòfiques, i molts jocs de paraules com la mateixa ejaculatòria.

La presentació del poemari l’hem feta en un espai d’art on hi ha unes obres exposades que fan referència al color negre i a totes les seves derivades artístiques. El dia de la presentació de l’exposició, un dels artistes, en Lluc Queralt, va dir una frase relativa a la gent que ha de migrar:

El que se’n va anar i torn no és el que se’n va anar, és el que torna.

 Aquesta frase també és aplicable al procés poètic. Acabes d’escriure i ja no ets el mateix. El camí que has fet t’ha transformat. No és el que se’n va anar, és el que torna. Amb aquesta idea acabem l’acte de presentació de Poesia reduïda,de  l'escriptor i llibreter empordanès Xavier Lloveras.

Carme Andrade

 

 

 

Llegir petit i escriure sobre literatura i amor, de Blanca Llum Vidal

 És llegir petit i és lectura breu, cosa que no vol dir senzilla, en tot cas és breu de continent i gran de contingut. Un assaig d'unes quantes pàgines on l'autora recrea la seva mirada crítica i sàvia en uns quants autors que segons ella mateixa li han resseguit l'espinada- i que se m'han gravat al cervell i potser a la part dels ulls que no plora, i entra l'ungla i la pell-...una mirada que no queda reclosa en l'intel·lecte, sinó que s'incrusta entre la pell i l'ungla com ella mateixa diu. Vet aquí una nova manera d'entendre i sobretot de viure la literatura. I és un llegir petit perquè la seva tria es concreta en una parcel.la del saber de l’autor sense pretendre comprendre la globalitat, en tot cas anar a allò concret i un posicionar-se allunyant-se d’allò personal, és a dir que la nostra motxilla resti en un segon pla per tal d’evitar dissoldre’s o confondre’s amb l’altre i d’aquesta manera defensar l'alteritat, la individualitat de cada text i de cada autor. 

Una empresa que personalment com a lectora considero molt difícil i forçada, ja que la motxilla sempre va amb nosaltres i justament és la coincidència de la idea, de les actituds vitals del personatge, etc allò que ens proporciona llum i alhora plaer lector. Feta aquesta salvedat com a lectora, tornem a l’assagista.

El pròleg de Llegir petit és una declaració molt explícita d’intencions, de tries d’autors i una reivindicació de les absències que segons ella també estan presents. Escriptores com Víctor Català, Maria Mercè Marçal, Margueritte Duras, Maria Aurèlia Campmany desfilen al costat de filòsofs com Lévinas, poetes com Màrius Torres, pintors com Joan Miró i d’altres, matisats tots ells per la lletra afinada i personalíssima de l’autora. A través de tots ells l’autora destil.la el seu pensament literari allunyant-se de l’academicisme teòric i essencialista ( veure Heidegger en especial) i postulant per una literatura que toqui de peus a terra amb la realitat social. I la petjada de la Víctor Català en aquest petit assaig serà permanent,  la redescoberta d’una autora que de la mà de la Blanca Llum Vidal es desclou com una avançada al seu temps, una insubornable que la feia dir al pròleg de Caires vius:  Dogma, escola, codi, conjunt de regles preestablertes dins d’una esfera de creació, vol dir limitació, que equival a minva, la minva a la decadència i la decadència a traspàs, a mort. Aquest és el nervi empeltat de la Víctor Català que recorre les lectures literàries i filosòfiques de la Blanca Llum Vidal.

 ©

Carme Andrade

Basat en una història real, Delphine de Vigan

 

Una altra de les lectures que aquest hivern m’han omplert de plaer lector- encara que hi hagi veus que diguin que l’art no està per produir-nos plaer. Com en podem dir d'aquest goig vers una manera de narrar o vers una història suggerent o vers un text que et toca l’ànima en algun moment? Doncs diguem-ne goig intel·lectual si voleu.

A Basat en una història real de Delphine de Vigan s’hi apleguen algunes de les qualitats que ens produeixen aquest plaer, una de les quals és el domini de l’art de la seducció on el lector es veu fàcilment atrapat en unes situacions que malgrat poden confondre i porten la marca de la incertesa, constitueixen el ganxo que et fa seguir una història i que un cop acabada de llegir sempre et queda el dubte de si la teva interpretació com a lectora coincideix amb la intencionalitat de l’autora.

La sequera creativa, el drama del qui s’afronta a la pàgina en blanc i el paper que pren la coprotagonista accidental en aquesta història on la literatura pren un paper fonamental, seran els eixos per on transcorre una narració dotada de tremp i d’interès. El vampirisme psicològic del qual podem ser víctimes i les dependències que se’n deriven conformen una trama psicològica molt potent i més si hi afegim les gotes necessàries de suspens amb finals sempre sorprenents i inquietants. En resum és el que en diríem un thriller literari en què inevitablement el relacionem amb una excel · lent pel·lícula, Misery, on la literatura també comporta obsessió i follia.

© Carme Andrade

Una tendra donzella, de Joyce Carol Oates

 Un altre llibre que m'ha acompanyat els vespres d'aquest darrer desembre i un altre llibre que m'ha seduït des de la primera pàgina. L'habilitat de l'escriptora de portar els lectors cap on vol, tot i repartint de forma sàvia els temps i les elisions i que el resultat sigui que la curiositat lectora vagi in crescendo, no deu ser tasca fàcil. 

Joyce Carol Oates(N.Y. 1938) ho aconsegueix gràcies en part a a la relació- diríem estranya- dels dos protagonistes. Una relació que va creixent i es va desenvolupant de forma que el misteri batega fort durant tot el relat. Un home vell, ric i culte i una noieta joveníssima, de classe treballadora i poc cultivada. A partir del contrast en la situació de poder d'un i d'indefensió de l'altra es va desenvolupant la relació que en un primer moment fa témer el pitjor, encara que cap al final veurem que els viaranys literaris de l'escriptora van per altres camins menys escabrosos del que crèiem, però la intriga i el misteri no ens abandonaran durant tot el relat acostant-nos en alguna seqüència als ambients dels relats de terror.

 La seva biografia ens recorda que Joyce Carol Oates va rebre el premi Bram Stoker per la novel.la de terror Zombie. Ha estat nominada dues vegades al Nobel de Literatura. 

 © Carme Andrade

Per què ser feliç quan podries ser normal? de J. Winterson Trad. de Dolors Udina

El fet de ser feliç, després de la lectura tan suggestiva del llibre de la Winterson, no és res més que ser tu mateixa en els teus actes, és a dir respondre amb sinceritat a la teva personalitat, a la teva naturalesa humana, als teus desitjos.  Aquesta felicitat en aparença tan fàcil de conquerir comporta un treball personal al qual no tothom està en condicions d'afrontar. La protagonista ens mostra el seu camí particular per arribar-hi tot i fent front a una cursa d'obstacles posats en un camí ja de per sí costerut. 

A l'altre costat de la felicitat de què ens parla el llibre es situaria la normalitat i la posem entre cometes per tot allò d'arbitrari que comporta el concepte de normalitat. Felicitat versus normalitat. En aparença són dos termes que no haurien de ser contradictoris de per sí, però situats en les coordenades vitals de la protagonista s'entén el seu antagonisme. 

En el cantó de la suposada normalitat es situaria el pensament ultraconservador i repressor de la mare adoptiva. Una mare adoptiva que no s'està d'infringir maltractaments i abús de poder a la seva filla,  cosa que en societats més avançades serien objecte de denúncies i de condemnes. Aquesta mare de crueltat i bogeria inqualificables serà el centre nuclear d'on sorgeix la infelicitat de la filla però que alhora funcionarà com un revulsiu, com l'espurna que encendrà la metxa en la recerca de la pròpia identitat i de la llibertat. 

 Pel camí, la lectura dels autors anglesos de la biblioteca municipal seran els aliats en la descoberta del mons possibles. Passió i refugi,- la seguretat de la  biblioteca-,  que marcaran la seva vocació literària i la seva vida. A fi de comptes, el relat de la Winterson és narrativa d'auto ficció on la veu principal és la pròpia autora en aquest viatge cap als orígens i on la caiguda als inferns personals serà inevitable com també ho serà  pujar a la superfície i surar de nou. 

Per altra banda, el final del viatge a la recerca del seu origen li comportarà un cert desencís i buidor. Són els camins complexos i paradoxals del desig que fan que la recerca s'inflami d'entusiasme, d'interès, de neguit i de por, una barreja de sentiments sovint contradictoris, però que un cop s'arriba a la consumació del desig pot deixar-nos un rastre d'insatisfacció. 

La missió d'auto salvació que es proposa la protagonista es veurà enfortida pel descobriment de l'amor com el punt primordial i cito textual la darrera frase amb què tanca el llibre: L'amor. Una paraula difícil. On comença tot, on tornem sempre. L'amor. La manca d'amor. La possibilitat de l'amor. 

 © Carme Andrade