Un projecte artístic d'Art Amill: Què ens mata?

Si mai passeu per Vinyols i els Arcs, a prop del gran aparcament que hi ha tocant a la carretera, hi ha uns baixos convertits en galeria d'art, la Fundació Art Amill. 

En aquest poble fa una colla d'anys un pintor de renom internacional, Carles Amill, hi va tenir el seu taller. Ara, el seu nom viu i reviu en aquesta bonica població del Baix Camp gràcies a la Fundació Amill que presideix una persona molt propera a la figura del pintor desaparegut. La Fundació, a més d'acollir l'obra del pintor, també és un centre de difusió de l'obra dels artistes propers i un centre de cultura dirigit per una persona dinàmica i oberta a qualsevol iniciativa com la d'oferir mensualment als visitants l'obra plàstica d'algun artista proper tot i acompanyant-la d'una col·laboració literària en un maridatge que dona consistència i profunditat a l'exposició. 

Sota l'epígraf genèric de Què ens mata?, la Fundació Art Amill obre les seves portes durant el mes de març a una exposició d'obra plàstica del pintor Xavier Pinyol https://www.xavipinyol.com/galeria/ .centrada en la soledat com a tema recurrent. El dia de la inauguració, la visita va anar acompanyada d'una producció literària que es podia seguir per tota la sala mitjançant un àudio i que transcric a continuació.

https://drive.google.com/file/d/1omNeYV8YDZ8uM97XikXK5U4WwOryLNJm/view

Què ens mata?

La pregunta oculta d’uns ulls i que no hi hagi resposta.

Braços, cames, el cos dintre del cos. Vincles la mirada en el gest oblic, papallones de foc ronden pel teu balcó.

Prenc el silenci blau de l’escala, la puresa de la línia que s’albira en el present, la figura que, cargol endins intenta calmar la fera. No la deixis escapar!

L’ala ferida de la teva llibertat, uns ulls que miren però no veuen i les ments sense escrúpols. Això mata.

La mà enreixada, la mà ennegrida i les puntes dels dits... Descarnades ungles. No ens vas voler delatar: fidelitat, fidelitat, fidelitat…

La cama que ja no hi és fa mal. L’amputació és un gest heroic. El dolor del record mata i es fa present. Malgrat tot, les dones són carn amb carn en aquesta hora d’absències.

A l’ombra de la teva nuesa, respires el doll inacabable del teu silenci.

Arrugues, cicatrius com rius per on s’escolen tardors i primaveres... el que mata són uns ulls orbs de ventures.

Carme Andrade