Vostè mira enfora...(R.M.Rilke. Cartes a un jove poeta)

.../...Vostè mira enfora i això, ara, no li és permès. Ningú no li pot donar consell, ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha un mitjà. Camini cap a vostè mateix. Explori el fonament que vostè anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor: confessi's si es moriria en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti's, en l'hora més callada de la seva nit: he d'escriure?.../...

.../...Si la seva vida de cada dia li sembla esquifida, no l'acusi. Més aviat, acusi's, digui's que encara no és prou poeta per a cantar-ne les riqueses, car no hi ha esquifidesa ni lloc esquifit o indiferent per als creadors.../...

N'he destacat dos de la gran quantitat de fragments que he subratllat d'aquesta petita meravella que constitueixen les deu cartes al jove F.X.Kappus que Rainer Maria Rilke va redactar des del 17 de febrer de l'any 1903 fins el 26 de desembre de 1908. En elles no hi ha consells d'erudit, ni són consells tècnics de poesia, són consells de vida necessaris per donar sentit a l'ofici de poeta. 

El viatge necessari del poeta o de l'aprenent de poeta cap al més profund d'ell mateix:  la soledat la gran aliada dels silencis fructífers. Som éssers solitaris, i com vaig llegir no fa gaire, unes vegades més que d'altres i cal aprendre a viure a partir d'aquest reconeixement. Extreure tot allò que brolla des de l'interior i posar-ho sobre el que hi ha a l'exterior.  Ser artista, diu, és no comptar, no calcular i que tot esdevingui de forma natural. Aquesta connexió amb el més profund de les complexitats de l'ànima serà el que donarà la qualitat de l'obra d'art o del text o del poema. La sinceritat i l'amor. La malaltia com un estat de transició que cal aprofitar, com un mitjà gràcies al qual l'organisme s'allibera del que és estrany. Parlant dels noms: Molt sovint és el nom d'un delicte allò que destrossa una vida i no l'acció individual i sense nom...és a dir la desgràcia sovint ve pel nom. La grandesa de la paraula per a bé i per a mal.

Ple d'intuïcions encerta de ple quan albira que la humanitat de les dones, madurada en dolors i humiliacions, sortirà a la llum quan s'hagi desembarassat de les convencions del que és exclusivament femení en les transformacions de la seva condició social. I els homes que a hores d'ara no senten que això s'està apropant se sentiran sorpresos i vençuts. Aquest moment creiem que  ja ha començat, encara que intuïm que el part serà llarg i dolorós. 

Carme Andrade