Terres i vents, de Conxita Jiménez

A Terres i vents  la saviesa de les pedres, de l'aigua, de la lluna i dels arbres ho nega tot. 

La poetessa extreu de la terra els mots d'un parlar arrelat en el treball de la gent; paraules que arriben al moll de l'os de les coses elementals amb naturalitat i amb sinceritat.  El seu relat poètic és el relat del combat de la pluja sobre la terra, del fluxos de la lluna o del record del tacte de l'olivera.

Els poemes s'adrecen de forma familiar a l'arbre vell, al vent, al riu o a la lluna i les seves paraules són com preludis  d'antics oracles, de quan la sibil·la s'alçava per damunt dels mortals i una veu fonda sorgida de la terra li dictava el present i el futur de tots nosaltres.

D'aquesta manera, Terres i vents  ens recorda, -  per si de cas ho havíem oblidat- , que el nostre destí és indissoluble al destí d'una natura elemental que ens alimenta i que dóna sentit al nostre viure, però que també ens governa. Una poesia que neix de la terra i torna a la terra.

Terres i vents, un poemari que presentarem a Reus en dates properes.