Estiu de 2003
El nostre
itinerari començà a Buenos Aires, continuà cap al nord argentí a les catarates
d’Iguazú i de baixada vam visitar Misiones. Des de Corrientes vam viatjar cap
a Salta i Jujuy passant pel Chaco.
Passàrem la frontera xilena en direcció a Atacama, més tard vam visitar La
Serena i l’illa de Humboldt, Valparaiso,
Isla Negra i vam acabar a Santiago de Xile. En total, vint-i-dos dies plens de
contrastos sorprenents.
19 d’agost
Des de Salta ens
hem dirigit cap a les valls fèrtils de Cafayate i a Quilmes, unes ruïnes de l’antic poble dels quilmes o diaguites.
La quebrada de
Cafayate és una vall erosionada pel riu de las Conchas. Passat el poble d’ Alemania,
la vall canvia d’aspecte: els tons verdosos es transformen de mica en mica en
els ocres i vermellosos de les arenisques. El paisatge el conformen unes masses
rocalloses de terres ermes que s’aixequen en mil formes de les quals provenen
els noms amb què són conegudes: La gola del dimoni, L’ amfiteatre, El gripau, El frare, etc. A l’entrada del
lloc conegut com L’amfiteatre, uns acords de guitarra ens són familiars, una
veu avellutada omple de ressonàncies vibrants l’aire tebi del matí. L’espai és
immens, una autèntica xemeneia natural de proporcions gegantines i al lluny en
un racó es destaca un punt fosc, un guitarrista que canta a Serrat : la
veu melodiosa d’un campanar… Abandonem aquest racó després de
fer-nos una foto amb el guitarrista indi de Cafayate i amb l’emoció d’haver
viscut un altre moment màgic.
A 50 quilòmetres
al sud de Cafayate es troben les ruïnes de Quilmes. La visita d’aquestes ruïnes
será una altra de les sorpreses agradables d’aquest viatge. Ho serà per partida
doble, ja que la informació que en teníem era ben poca i la sopresa será molt
gran. No és una visita habitual i així ho vam comprovar en la cara d’estranyesa
de l’agent que ens la va vendre. Els cent quilòmetres des de Salta per carreteres
en un estat deplorable van fer pujar consideramblement el preu del taxi però va
valdre la pena. Els turistes que vam trobar en el recinte provenien de Tucumán,
ciutat propera i d’accés molt més fácil.
Un antic
assentament dels indis Quilmes es troba en la que havia estat la vall fèrtil de
Rio Grande. En l’actualitat és una gran extensió àrida on difícilment hi podem
imaginar els extensos camps de cultius
de fruiters i hortalisses que alimentaven una colònia de 6.000 habitants
abans de l’arribada dels espanyols. Els indis quilmes i els inques hi van
conviure fins el segle XV. El sotmetiment al qual es van veure obligats sota el
règim imposat pels espanyols després d’heroics intents de resistència, va
acabar amb la deportació cap a Buenos Aires l’any 1667 dels darrers indis quilmes.
D’aquest poble valerós n’ha quedat un topònim, el nom d’un barri de la ciutat de
Buenos Aires i el nom de la cervesa més popular, la famosa Quilmes. Les ruïnes, les
formen un conjunt de construccions en pedra
emmurallades que ocupen la falda
de la muntanya. Al punt més alt, la construcció defensiva del poblat, el pucará.
La visita hauria
estat una visita cultural més si no haguéssim tingut la sort de conèixer el Sr.
Martin Villacorta, un dels guies del recinte que va arribar a emocionar els
visitants amb les seves paraules plenes de saviesa i d’amor cap als seus
avantpassats quilmes. En els seus
ulls brillaba la passió de qui té la certesa i la convicció que el seu missatge
està carregat de veritat i justícia. Sota un sol que queia aplomat damunt dels
nostres caps, el Sr. Martín , vestit de forma senzilla a la manera dels
camperols de la regió, amb veu ferma i amb paraules plenes de coratge va saber
transmetre’ns el desig de retornar la memòria dels pobles maltractats per la
història i de la necessitat de restituir-los la dignitat i preservar-los com un
tresor de la humanitat. Paraules com pachamama
( la mare terra), cacam ( la llengua
dels quilmes ), els diaguites ( nom dels indis, sinònim de quilmes ), apacheta ( túmul religiós ) són noms que encara ressonen a les
meves orelles. Algun dia aconseguirà aquest poble i tots els pobles maltractats
del món treure’s de sobre tanta iniquitat i injustícia?
20 d’agost
Avui explorem el
nord de Salta en direcció a la frontera boliviana. La vall de Huamahuaca ha
estat nominada Patrimoni de la Humanitat. Una carretera que surt de Salta en
dirección nord voreja un paisatge àrid i multicolor resseguint la vall que en
un altre temps fou una vall fértil. Els ulls s’acostumen als tons ocres,
rosats, verds, liles, blaus d’unes terres carregades de minerals, terres
sorgides dels grans moviments sísmics dels Andes, on els focs interns i els
gels van castigar la terra trossejant-la i en refredar-se van quedar al
descobert línies de roques ondulades de colors vius. D’aquí prové el nom amb el
qual és conegut aquest indret: La paleta del pintor.
 |
| Paisatge de Humahuaca |
A Pulmamarca fem
una parada. Un gran garrofer al costat de la blanca esglesiola acull els
viatgers sota les seves majestàtiques branques. La plaça en aquest moment està
animadíssima; un bullit de robes de colors, peces de ceràmica, barrets,
parament de la llar, mocadors… Tot despatxat per les dones bolivianes que
traspassen diàriament la frontera per vendre les seves mercaderies a un poble
molt visitat pels turistes argentins.
L’aire és nítid,
transparent, ni rastres de núvols, ni grans ni petits. El cel és blavíssim. L’alçada
la sentim al nas. L’aire es torna espès i gairebé ens crema els narius mentre
caminem. Les cames comencen a flaquejar. Són els primers símptomes d'allò que els
habitants andins en diuen estar apunat. La puna
és l’altiplanície andina i estar apunat
en conseqüència, vol dir que l’alçada et comença a afectar en forma de
fluixedat a les cames i d’una dificultat creixent per fer qualsevol activitat
física. Els seus efectes es deixen sentir a partir dels tres mil metres
d’alçada.
A Tílcara visitem
la reconstrucció de les ruïnes de l’antic poble ogomana, anterior a l’arribada dels inques. El sostre de les
cabanes és de fang i canyes; les bigues són de cardón, el gran cactus, omnipresent en aquestes terres. La seva
fusta és molt preuada per la seva versatilitat, és fácil de treballar i molt
resistent.
Des del punt més
alt del pucará estem a la confluència
de tres terriroris. Al darrere nostre, la puna boliviana, cap a ponent Xile i
al sud l’Argentina. Diego de Almagro
va fer entrada a l’Argentina i a Xile per aquestes terres després d’haver
travessat les punes del nord. Al pas
dels espanyols, les dones corrien espaordides en sentir el mot cogedlas, cogedlas…d’aquí que el verb coger té connotacions obscenes, un mot
que no s’ha de pronunciar mai per aquestes terres.
Continuem els
camins del nord. Grans extensions de desert amb elevacions de tres i quatre mil
metres d’alçada. A un costat de la carretera un monòlit ens indica que la línia
del tròpic de Capricorn passa per aquest punt i aviat arribem a Maimara. Aquest
indret fa sis-cents anys va rebre un
pluja de meteorits, el rastre d’alguns d’ells es fa visible en una de
les parets de la muntanya. En llengua quitxua Maimara significa lloc on cauen
els estels. Podem imaginar-nos un esdeveniment semblant, cents de boles de foc
impactant sobre les cases i els carrers d’aquest poble?
 |
| Impacte d'un dels meteorits a Maimara |
Arribem a
Humahuaca. Final de trajecte. Demà continuarem el nostre viatge per les terres
de la puna argentina.
