Xavier, les teves paraules casi casi que ja són un haikú. Tens tota la raó, jo quan passejo per aquests paisatges em commou recordar totes les famílies que l'han fet possible. M'agrada recordar-los i és ben curiós que ho diguis perquè en tenia preparat un, on esmento els avis i els besavis. Gràcies!
Em commouen, les mots i les images. Tinc molta sort que m'ho deixis compartir amb tu!
ResponEliminaPreciós Carme! Tu que t'estimes tant el paisatge, t'han de sortir del cor els haykús. Bé, la poesia sempre hi surt, vull dir, especialment.
ResponEliminaPedra sobre pedra els nostres ancestres van domesticar el paisatge.
ResponEliminaRatlla sobre ratlla, tu ens l'expliques.
Fita
Xavier, les teves paraules casi casi que ja són un haikú. Tens tota la raó, jo quan passejo per aquests paisatges em commou recordar totes les famílies que l'han fet possible. M'agrada recordar-los i és ben curiós que ho diguis perquè en tenia preparat un, on esmento els avis i els besavis. Gràcies!
ResponEliminaCarme,
ResponEliminaTot un honor que t'agradin i sobretot que et commoguin. L'emoció és el que dóna sentit a tot el que fem. Gràcies.
Teresa,
ResponEliminaTens raó, aquests paisatges m'arriben molt endins, deu ser que els portem molt incorporats...gràcies