dimecres, 29 de gener del 2014

Què t'agradaria que recordés de tu?

Què t’agradaria que jo recordés de tu? Era la pregunta que em va fer aquella tarda d'estiu poc abans que cel i mar comencessin a diluir-se en un sol espectre blau fosc  i els fanals del passeig  comencessin a encendre’s  amb intermitència; ara uns, ara altres.
La pregunta restà suspesa a l’aire tebi del capvespre. Em mirà per sota del llarg serrell que gairebé li tapava els ulls i en les seves ninetes vaig captar un cert allunyament després d’haver pronunciat la pregunta, com si el fet d’haver-la dit ja fos cosa del passat i li importés poc la resposta.  No la hi vaig respondre. Aviat ella començaria el torn de nit i aviat jo retornaria a l’obrador on m'hi deixava part de les hores de la nit i de la matinada.



L’endemà tornarien les hores en què els nostres cossos es buscarien en un delit  exasperat, en una goluda resolució per explorar tot allò que ens pertanyia com éssers únics i que exposàvem a la golafreria de l’altre. Més tard amb els cossos laxos, sense cap més preocupació que aferrar-nos a les hores suspeses que encara ens pertanyien, retornaríem lentament als capvespres del passeig i abans que cel i mar comencessin a diluir-se en un sol espectre blau fosc, pronunciaríem una nova pregunta que quedaria flotant en la tebior dels capvespres d’aquell estiu. I tot això passaria poc abans que els fanals del passeig comencessin a encendre’s amb intermitència; ara uns, ara altres.

Carme Andrade

dilluns, 27 de gener del 2014

Marges

Quan del país ja no en quedi res, encara seran dempeus els seus marges.
(ROGER VILÀ PADRÓ)

Els murs de pedra, els marges, els aljubs de pedra, les cabanes de pedra seca, aquesta senzilla i vigorosa arquitectura rural sempre m'ha cridat l'atenció i l'he admirada per allà on l'he descobert. Els marges del Priorat, del Camp, de la Matarranya, del Maestrat, de la Serra de Tramuntana, les cabanes de pedra de l'illa de Creta, de Sardenya, les cabanes de volta d'una perfecció exagerada que trobem a Les Garrigues... tot aquest univers de pedra ens parla sempre de la nostra antiga mediterraneïtat austera i esforçada. Cada marge amb el seu estil peculiar i construït amb la pedra del lloc el fa únic. Les pedres arrencades de la terra per poder disposar de terreny de conreu són aprofitades per fer els marges i les cabanes.És així de senzill i és així de sostenible, com en diríem ara. Aquest enamorament per les pedres seques, dures i austeres del nostre paisatge l'he compartit de casualitat amb una persona que va ser la primera que em va parlar del llibre Marges que vull comentar. La manera com aquest llibre ha arribat a les meves mans també ha estat casual i misteriós, ja que me'l vaig trobar a la prestatgeria de l'estudi sense saber com havia anat a parar. Si a aquest fet, afegim que el llibre ens parla d'uns marges que vaig tenir l'ocasió d'admirar en la darrera visita que vaig fer a l'ermita de Sant Salvador de Margalef, aleshores tot té forma de complot perquè aquesta narració es converteixi en un llibre molt especial per mi i un dels tresors literaris descoberts darrerament.


Marges, d'en Roger Vilà Padró és un relat ple de paràgrafs d'una bellesa emocionant. Un llibre que m'ha fet sentir de molt a prop les vivències d'una estada a la muntanya en soledat. I si la muntanya i el paisatge és el Montsant encara té un ingredient més a afegir. El Montsant grandiós i alhora íntim en totes les seves vessants: la solana des d'Albarca a sant Joan del Codolar, la Serra Major, l'obaga d'Ulldemolins i les Cadolles Fondes, els Pèlags (o Pèlics), els temuts Ventadors, Sant Salvador, Margalef, el pantà, el passeig del riu fins la meravellosa Sant Bertomeu... tots ells racons trepitjats i estimats i ara descrits amb una gràcia i una destresa admirables per aquest autor per mi desconegut fins aleshores però d'una qualitat i d'una profunditat indiscutibles. Podria semblar que estigués comentant un llibre d'excursions i res més lluny que això. En Marges hi ha una reflexió profunda de la nostra existència humana i se'n serveix del paisatge i concretament dels marges per parlar-nos de nosaltres mateixos, sense oblidar una petita trama, una petita història que actua com de tènue teixit que va trenant l'aventura vital i personal del personatge. Un llibre especial que no hauria de passar inadvertit ni a les prestatgeries de les llibreries ni a les de les biblioteques.


dissabte, 25 de gener del 2014

Modernistes de Reus


Mireu el que deien a començament del segle xx el Grup Modernista de Reus, un grup de joves amants de l'art i  la lletra.
 ( Text llegit a la ruta literària del Grup Modernista de Reus organitzada per Còdol Educació Reus )

Venim plens d’esperances i de forces, propies de la joventut, a lluitar pe Cathalunya i pera totes les manifestacións de vida cathalanes. No recularemdevant de res, mentres que se pugui vence amb la vida.

 […] Els que verament estimem l’art, tenim la obligatiò de no deixar passar mes sens protesta lo que stá  passant am la nostre literatura. Som un poble diferentdel casteylá y no devém seguir son exemple, aplaudint  estupidesas y glorificant nulitats que indirectement ens han portat á una ruina moral i intellectual, verdedera chausa de nostre actual ruina material. Ells han convertit el temple del art grec en un burdell de vividors y prostitutas. […]

Els poetes, temerosos i avergonyits, s’estan tancats a casa trebaylant silenciosos en la soledat la cadentia y la beylesa i el vigor de sos pensaments, entant que l’ignorantia erigida en geni pel sufragi univerçal d’un poble estupit escampa als cuatre vents les fuyles hont les máquines han stampat llurs aborts intellectuals, escarni de la beylesa i dignitat humanes.
Els prosadors casi no gosan a sortir no atrevint-se a desafiar l’enorme exèrcit dels erigits poetes, i els pocs que els secundan en sa tasca, ho fan amb el mateix mal-art que eyls, decrivint les coses mes vulgars i insustancials de la vida, contant l’escuma de la creatió, tot el que s’agermana amb sa migrada intelligencia […].

Heus-a-qui doncs embastada nostre tasca. Vingan a nostre costat els que se sentin artistes, combátinos els que no els agradin nostres idees; nosaltres no els tindrèm pietat, com no se en pod tenir al insecte que destruheix una flor que el sol i la rosada han desclòs misteriosament.



 “Nostre Deu-vos-guard”, a La Nova Cathalunya [MAGÍ SUNYER. Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus. Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, 1984. Pàg. 73-74]

dilluns, 13 de gener del 2014

Tots aquells cavalls

A Cormac Mac Carthy diuen que no li agraden les entrevistes, que tot el que pot dir ho diuen els seus llibres. Admiradora incondicional de tot el que he llegit fins ara d'aquest escriptor nordamericà, crec que el que diuen els seus llibres és molt en quantitat i en qualitat. Aquesta vegada he repassat aquesta magnífica història, diuen d'iniciació i jo diria d'una iniciació que per sí sola és una vida i no només la vida personal i individual del jove protagonista sinó la vida universal amb tots els seus patiments, el dolor, la desesperança, però també  amb el seu punt de felicitat i d'una certa llum. Com diu un dels seus crítics, Mc Carthy despulla els seus personatges de qualsevol consol, però, miraculosament, una llavor d'humanitat perdura. Amb una mà destrueix la fe en els homes, amb l'altra la restaura.( Tom Gatti, The Times).
Foto:  Carme Andrade

El paisatge aspre i salvatge de la frontera, on els saguaros, els cactus i la terra dura i erma són l'escenari d'un viatge a cavall d'uns nois a la recerca de no se sap què, però que els esperona a fugir d'unes terres i d'unes famílies que ja no se les senten com a seves. "On és la teva terra? No ho sé. No sé on és. Ja no sé què és la terra..." El paisatge per ell mateix ja és un personatge. Les plantes, l'aire, els cels, els núvols, els barrancs i en especial els cavalls són objecte de descripcions acurades amb un gran alè poètic. Els cavalls són subjectes més que objectes, " I va pensar que pensar en cavalls era una cosa bonica en què pensar". L'amor pels cavalls arriba a la identificació del genet amb el cavall, tal com llegim en les darreres línies de la narració  ".../... i els petits ocells del desert sortien volant amb gran corredissa de les bardisses seques i cavall i genet i cavall van passar de llarg i la llargària de les seves ombres va passar en tàndem com l'ombra d'un sol ésser. Va passar i es va esvanir en la foscor creixent de la terra, en el temps a venir". 



divendres, 3 de gener del 2014

Haikús de pedra seca

Branca d’hivern
al cel dibuixada
per tu camino ara.





















Groc de rostoll
terra seca a l’era
la puput la creua..