Què t’agradaria que jo recordés de
tu? Era la pregunta que em va fer aquella tarda d'estiu poc abans que cel i mar
comencessin a diluir-se en un sol espectre blau fosc i els fanals del passeig comencessin a encendre’s amb intermitència; ara uns, ara altres.
La pregunta restà suspesa a
l’aire tebi del capvespre. Em mirà per sota del llarg serrell que gairebé li tapava
els ulls i en les seves ninetes vaig captar un cert allunyament després d’haver
pronunciat la pregunta, com si el fet d’haver-la dit ja fos cosa del passat i
li importés poc la resposta. No la hi
vaig respondre. Aviat ella començaria el torn de nit i aviat jo retornaria a
l’obrador on m'hi deixava part de les hores de la nit i de la matinada.
L’endemà tornarien les hores en què els nostres cossos es buscarien en un
delit exasperat, en una goluda resolució
per explorar tot allò que ens pertanyia com éssers únics i que exposàvem a la
golafreria de l’altre. Més tard amb els cossos laxos, sense cap més preocupació
que aferrar-nos a les hores suspeses que encara ens pertanyien, retornaríem
lentament als capvespres del passeig i abans que cel i mar comencessin a
diluir-se en un sol espectre blau fosc, pronunciaríem una nova pregunta que
quedaria flotant en la tebior dels capvespres d’aquell estiu. I tot això
passaria poc abans que els fanals del passeig comencessin a encendre’s amb
intermitència; ara uns, ara altres.
Carme Andrade
