Les palmeres salvatges

William Faulkner, paraules majors de la literatura nordamericana. Un clàssic, diuen. Els dos relats encreuats que conformen aquestes Palmeres salvatges tenen el classicisme del rerefons existencial dels grans temes que ens persegueixen des de molt abans dels inicis de tot:  la impossibilitat de ser lliures, l'individualisme, el materialisme, el desamor,etc. La forma literària de Les palmeres salvatges defuig els convencionalismes. Una prosa complexa, plena de matisos i un estil personalíssim, que requereix del lector la paciència necessària per acostumar-s'hi i per superar les primeres pàgines. Els éssers que poblen els dos relats són éssers automarginats que s'intercalen sense un nexe aparent. En un dels relats, uns presoners sobreviuen a unes inundacions del vell Mississipi. Aquesta sortida al món exterior de la presó els situa contra les cordes de la pròpia existència, els enfronta a una dura realitat on la vulnerabilitat i la indefensió són més fortes que quan vivien sota la teulada de la presó. A fora, tot individu està tancat en ell mateix. A fora no és possible la compassió. Els homes i les dones no són res més que ombres a qui la indiferència i el menyspreu són les monedes de canvi quotidianes. Potser es sentien més lliures en el clos de la presó?

El segon relat planteja la follia d'una jove parella que intenten trobar un sentit a l'existència tot lluitant perquè els diners no siguin causa de desamor; intentaran superar les barreres de la materialitat portant al límit la seva existència. Entremig, l'episodi de l'avortament de la dona afegirà sordidesa i tristesa a uns personatges que no aconseguiran els seus anhels. En contrapartida, els dos relats conformen un viatge sensorial amb ressonàncies poètiques en un paisatge feréstec i excitant com és el de Les palmeres salvatges. Va ser escrita l'any 1939. William Faulkner va reble el Nobel de literatura l'any 1949.