Les mans de l’àvia eren com
talismans de la bona sort. Quan les tocava, aquell dia segur segur que les coses no se’m torçarien ni anirien pel
camí de la mala sort. Unes mans amb les rugositats dels temps difícils i de la
duresa de l’aire sec de la plana.
La recordo amb el davantal de quadrets blancs
i negres damunt de la bata fosca i amb el cabell recollit en una trena o en un monyo.
Atrafegada, donant de menjar a les alegres gallines que piulaven com a
desesperades al seu darrere. Duresa a les mans i somriure obert.
Durant les nits d’agost quan el
camp exhalava aromes de blat acabat de segar, de romaní , de mentes i d' alfàbregues, quan es barrejaven al nostre nas totes les olors de les nits
d’estiu a la plana, l’àvia ens feia sortir a l’era. Cel espurnejant de punts lluminosos coronaven
els nostres caps infantils; aleshores ella
anava recitant els noms de les constel·lacions i dels estels d’aquells cels fosforescents. Per assegurar-se
que ens havíem après els noms, ens feia
repetir les paraules en forma de rodolí
cantat; així ens inventàvem una curta melodia per a cada constel·lació o estel,
com per exemple: el carro gros a la boca hi té un
os, el carro petit a la boca hi té un
dit, i així anàvem fent fins que l’airet de la mitjanit ens feia entrar de nou al mas.
El mas de la plana d’on no havíem
d’haver marxat mai.
El que hi va haver a
continuació de la nostra marxa a la ciutat és l’altra cara de la moneda a aquelles hores passades a l’aire lliure on
totes les coses del camp cantaven per elles mateixes, on tot vivia amb ànima pròpia, on cada bri d’herba
era un petit homenatge a les deesses màgiques de la vida, on tot s’acaba i tot
torna a començar. Les mans de l’àvia que tinc fotografiades a la capçalera de
la llitera de la cel·la em recorden minut a minut que un dia tornaré al mas de la plana d’on no
havia d’haver sortit mai. I les nits d’estiu tornaran a exhalar aromes
d’alfàbregues i sortirem a l'era i...
Carme Andrade