La fona de David (III)

La crisi ens ha aportat uns coneixements que no teníem. La crisi ens fa més savis. Em sembla que estareu d'acord amb aquesta afirmació. I ens fa més savis no només perquè hem acumulat coneixements que no teníem sinó perquè som capaços de relacionar nous conceptes amb informacions que provenen del nostre entorn més immediat o més llunyà. El camp de l'experiència propera ens parla de persones amb noms i cognoms i les informacions que ens arriben de lluny les anem integrant en un nou paradigma global on les fronteres s'esborren i res ja no ens sona a estranger, a estrany. Estem adquirint ciutadania de ciutadans d'un món global i encara que les nostres societats riques s'entossudeixen a posar cadenes i portes al camp, és evident que gràcies als nous mitjans i als nous artilugis, podem obtenir informacions ràpides de qualsevol dels racons del món i les podem obtenir no només dels mitjans oficials sinó de qualsevol ciutadà o ciutadana que pengi les seves notícies a la xarxa. El cúmul d'informació que nosaltres som capaços no només d'obtenir sinó d'incorporar al nostre cervell, és mil vegades superior al que posseïa un ciutadà de fa cent anys. Però el problema és que aquest fet no ens fa menys vulnerables davant de la pressió mediàtica i política dels qui controlen els mecanismes de poder, encara que molt lentament anem descobrint altres maneres de contestar al sistema imperant a la recerca de solucions més properes a les necessitats de les persones i de nous sistemes retributius de riquesa i cultura més justos.

La ciutadania ha pres consciència que amb els seus diners es poden financiar i es  financien projectes obscurs lligats a la indústria armamentística o que serveixen per afavorir projectes de destrucció ambiental en benefici d'obres faraòniques,etc. aleshores el ciutadà amb les seves decisions pot canviar, no el destí dels diners de tothom,  però sí el destí dels seus propis diners desviant-los cap a projectes amb nom i cognom que beneficiïn empreses amb objectius solidaris o compromesos amb la sostenibilitat de la terra. I això també ho devem en bona mesura a la crisi i a les primeres acampades on gent d'aquí i d'allà van destapar aquest debat i tants d'altres i que després la societat ha començat a fer-se'ls seus.

La banca amb finalitat solidària, els nous sistemes de financiació de projectes mitjançant el micromecenatge, la recuperació de les idees cooperativistes,etc. són formes de distribució de riquesa que estan sorgint lentament però amb força i vitalitat des del ciutadà que no vol veure com els seus diners serveixen per alimentar l'especulació i l'armamentisme.

La fona de David (II)

Seguint amb el segon capítol d'aquesta sèrie titulada La fona de David, em ve a la ment una petita conversa amb un noi que em deia que tot i fent de cambrer i veient que el sou no li arribava per mantenir la parella a l'atur i els seus dos fills va descobrir el valor de la terra com a font d'aliments i així ha començat per un petit tros on cultiva tomàquets, carbassons, pebrots, enciams,etc. i no tant sols això, sinó ha construït un petit galliner per a futures ponedores. Ens ho explicava amb la il.lusió de qui descobreix una font d'ingressos i també 'una nova afecció que li compensa en les seves estones de lleure després del restaurant, a més de descobrir tot un món de sabors i de gustos que segurament havia perdut o que fins i tot no havia conegut mai.

D'això se'n diu alimentació de proximitat o quilòmetre zero, adoptant un terme més modern i dinàmic. Vés per on, arribarem a l'elitista slow food, via necessitat. És una altra de les descobertes que ens està oferint la crisi, la prima de risc i el marcador en negatiu de l'IBEX. Ja no caldrà fer proselitisme de les meravelles i les qualitats d'una alimentació basada en una agricultura sostenible, el convenciment vindrà via urgència alimentària i el cambrer que collirà els seus tomàquets i enciams i plegarà els ous de les seves gallines no sabrà que està practicant l'slow food o l'alimentació de proximitat. No sabrà que serà un practicant d'una nova religió basada en l'apreciació dels gustos autèntics del terreny (del terroir  en diuen els veïns francesos) però retrobarà o potser descobrirà  l'aroma dolç i sensual dels tomàquets del Benac ( o del Menac?) o la frescor dels enciams del país i l'abundància de carbassons que li produeix la humil carabassera.

Les experiències en aquest terreny ja van començar abans de la crisi. Molts jubilats havien optat per la cura de l'hortet per allò de fer salut tot treballant físicament i com no, fent-lo produir. Als afores de moltes ciutats, els camps s'havien aparcel.lat i els trossos lluïen esplèndids, uns amb les canyes de les tomaqueres a l'estiu, altres amb les patateres arran de terra o amb les alegres pesoleres; tota la producció artesananl a l'espera de ser consumida a les humils i laborioses llars dels jubilats i jubilades urbans. De l'afecció a la necessitat. Molts d'aquests horts són o poden començar a ser una bona font alimentària  per als avis però també per als fills retornats a la casa del pare, en un gest de generositat i cohesió familiar per part d'uns i d'agraïment- és desitjable- per part dels altres.

Vés per on, la nostra societat fins ara deshumanitzada i allunyada de la natura iniciarà el camí cap a la reconciliació amb la mare terra i tot gràcies a la crisi que ens atemoreix o més ben dit, que volen que ens atemoreixi.

La fona de David ( I )

De la crisi en termes econòmics ja en parlen massa els mitjans; de la crisi en termes ètics se'n parla menys en els mitjans i més en les xarxes; dels estralls psicològics dels qui la pateixen se'n parla poc però de tant en tant en algun suplement dels diaris o en algun programa radiofònic es convida a algun professional.

De les conseqüències de la crisi com un revulsiu que està començant a canviar les nostres vides se'n parla molt menys i considero que en aquest punt ens hauriem de parar i aprofitar la gran oportunitat que se'ns ofereix per donar-li el tomb cap a una nova manera de funcionar com individu i com a ens social que som.

La crisi com una oportunitat, una frase que pot aixecar moltes suspicàcies, en especial a les persones i a les famílies a les quals els deutes o la manca de treball els està acostant perillosament cap a la marginalitat i cap haver de dependre de la caritat per subsistir. La crisi com una oportunitat per tots nosaltres que encara tenim una nòmina- amb retalls-, però una nòmina al cap d'avall. Aquesta crisi ens ha de servir per replantejar el nostre deure moral vers les persones que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. Una oportunitat de recuperar el valor tradicional de la solidaritat i la cooperació. Tenim l'obligació moral tant des d'una posició altruista com m'atreviria des d'una mirada més egoista. Tot sovint em pregunto, si no puc ser jo o algú de la meva família qui no haguem de recórrer als altres... Havíem perdut el valor de la solidaritat amb el més proper, amb el veí; ens havíem instal.lat o el mateix sistema ens havia instal.lat en l'ndividualisme hedonista, fent-nos creure que podíem prescindir dels altres, que podíem comprar-ho tot i que si tens de tot no et cal anar a trucar al veí, ni que sigui per demanar-li la tassa de sal, ja que a les gasolineres vint-i-quatre hores podràs trobar de tot. Ens havíem cregut forts, segurs, perquè el Pare Estat vetllava per nosaltres i el Pare Estat ens ha abandonat, ens ha venut o pitjor: ens ha malmès i ara som captius d'un altre Estat molt més poderós i més perillós. El seu perill rau en la seva invisibilitat, en la seva virtualitat. De l'estat suposadament democràtic hem transitat casi sense adonar-nos a la dictadura financera. Uns poders que no són enlloc i són a tot arreu. Davant de l'envergadura del  Goliat totpoderós, què podem fer els Davids senzills amb una fona a les mans?

Sigui el que sigui el que fem, la crisi ens està canviant i ho farem ja des d'una òptica diferent, en què les complicitats i la cooperació seran l'únic camí que ens poden ajudar a trobar fòrmules compartides de trobar respostes i solucions imaginatives. Ho farem des de nosaltres mateixos i ho farem cooperativament.

Elefante blanco

Elefante blanco, una història que  et commou, una història que et revolta, una història que no et deixa indiferent. Una obra mestra del cinema argentí, que podem paladejar en versió original. Un ´Darín, superb, magnífic, en el seu paper de capellà honest i compromès.  Uns actors secundaris també excel.lents i una fotografia bellíssima dintre d'un context brut i marginal com és el barri suburbial de Buenos Aires on es desenvolupa la pel.lícula.

A la viuda Kirchner  no li pujaran els colors de la cara ? A tot l'establishement argentí no els agafarà un mal de ventre? I al Vaticà?

Pel.lícula dura, valenta, formidable, senzillament im-pres-cin-di-ble per als qui, malgrat la duresa, la veritat ens és necessària per viure.

Rene Aubry

Després d'unes quantes hores de trescar per les nostres muntanyes, arribes a casa cansada però feliç i per atzar recuperes peces meravelloses com aquesta  i dius allò de gràcies a la vida ...

Joan Sales i el poble de Siurana

Aquests dissabte a Siurana es celebren una sèrie d'actes en commemoració del centenari de Joan Sales, enterrat al petit cementeri de Siurana. El centre prioratí Quim Soler ens hi convida.

Dissabte 7 de juliol, a les 8 del vespre.

LECTURES , MÚSICA, ENTREVISTES al voltant de la figura de l'escriptor Joan Sales

La llum

Francesc Serés és un escriptor nascut a Saidí, poblet tocant al riu Cinca, zona de parla catalana o de parla aragonesa oriental? No fem broma, sabem que les mentides si les repetim moltes vegades poden acabar sent falses veritats.
La troballa d'aquest narrador de La Franja ha estat tan lluminosa con un dels seus relats, el que porta per títol La llum. Un relat de fractura impecable i una història commovedora i tendra.  Dos personatges, dues edats, la vellesa i la joventut enmig de la soledat i la sordidesa d'un barri barceloní de moda ple de turistes com és el Born. La llum que prové de la rosassa de l'església de Santa Maria del Mar il.lumina les nits de Barcelona (1), una dona vella que viu sola dalt d'un terrat atrotinat i oblidada de tothom.
El relat forma part del volum La força de la gravetat (2006). Tot el llibre és molt recomanable.

(1) Barcelona és el nom de la protagonista

A la boca, una fulla fresca de menta

Un del poemes recitats i coreografiats a la festa CREIX del Centre Botànic de Reus:

A la boca,

una fulla fresca de menta

i un devessall de paraules amigues

et sortiran al pas.

Serà com un somni d’estiu

bressolat per la suau marinada.

Arrambarem taula i cadires:

els peus nus dibuixaran

cercles de seda.

Els bons escriptors

Els bons escriptors palpen sovint la vida. Els mediocres hi passen la mà per damunt i de pressa. Els dolents la violen i la deixen per les mosques.
(Ray Bradbury)