El frenesí i l'estrès que convé

Amb aquest títol voldria fer referència a una excel.lent article publicat a El País el diumenge 5 de febrer i signat per l'escriptor Jordi Soler. Dic excel.lent perquè les idees exposades amb molta claredat ens ajuden a objectivar les situacions que estem vivint la ciutadania en la voràgine de males notícies econòmiques, en aquest viure sense vida amb què ens assetgen contínuament des dels mitjans, fidels seguidors dels dictats dels mercats i dels polítics i  com algunes actituds quotidianes instaurades en la nostra manera "tecnològica" de viure  no ajuden gens a la reflexió ni a la construcció de noves idees.

L'article cita la novel.la de Jonathan Franzen, Llibertat, com a punt d'arrencada per fer-se la pregunta: Tot el que creix és bo sempre? Cap on va l'organisme ja crescut si creix sense límits? És fàcil respondre aquesta pregunta i diria que molt elemental, però els ciutadans immersos en una escalada de mals auguris i en una situació real d'atur, no ens queden forces per posar en dubte la premissa primera: Tot el que creix és bo sempre, sota qualsevol condició? I aquesta pregunta la trasllado com un exemple concret i actual a les possibles bonances del projecte las Vegas a Barcelona: serà bo per al conjunt de ciutadans d'aquest país? A quin preu?

Així les coses i seguint amb l'article esmentat, l'autor es  planteja des de la suspicàcia, no exempt de raó segons la meva opinió, com la perplexitat i el cansament de la ciutadania desarmen la capacitat de reacció i faciliten la via lliure a les polítiques nefastes que estem vivint i que ens amenacen amb un no parar. En l'àmbit quotidià i domèstic, la irrupció de les tecnologies a l'abast del ciutadà ha generat formes de lleure i de treball que responen també a un model fals de creixement: fent moltes coses al mateix temps creiem que fem moltes coses, quan en realitat fem molts fragments de coses: som capaços de redactar aquest article, llegir el correu, contestar el telèfon i rescatar una foto per enviar-la amb un whats'app, tot simultanejat i amenitzat per la pastoral de Beethoven, per posar un exemple. Caldrà baixar-se del carro de tant en tant i dedicar la nostra atenció a una únic acció: escoltar música per ella mateixa i no com a fons de supermercat, anar pel carrer sense mòbil a la butxaca, guaitar per la finestra i observar les fulles com es bressolen pel vent, i a la fi preguntar-nos on ens porta tanta multitasca,no fos cas que entremig  ens perdéssim les millors coses del viure.