Un home de paraula

Un home de paraula d'Imma Monsó

Una lectura plena d'emoció per l'excel.lent nivell estilístic de l'escriptura i pel contingut ric i profund. Des de les primeres línees l'escriptora és capaç de transmetre'ns un ventall amplíssim de sentiments mitjançant la seva prosa elegant i fluida.
El tema, que si bé podria vorejar la llàgrima fàcil en ser una obra escrita en el període luctuós després de la mort real del seu company amorós, la novel.lista és capaç de donar-li el tomb i regalar-nos una sortida a la mort de la persona estimada plena de tendresa, intel.ligència i serenor. Els darrers capítols més centrats en la relació amb la seva filla són un model d'educació emocional ple de sensibilitat i  de coratge.

L’única manera que he trobat per equilibrar memòria i oblit és convertir la seva presència en una segona pell. Em passa sovint , amb ell. ”On és?”, penso, sense adonar-me que el porto posat. És com amb les ulleres de llegir. Les busques, imprescindibles, i de sobte t’adones que les portes penjant. Això és, exactament. Un record tan present que, si t’hi fixes bé, s’assembla molt a un oblit.

 Un home de paraula  Imma Monsó (2006)

Reflexions i expressions

Aquesta exposició agrupa una col.lecció de fotografies  de llocs i de moments diversos de la meva vida. Us convido a recórrer aquest petit camí expressat mitjançant la fotografia.

(Maoz Eliakim)

Al Centre de la Imatge de Reus, situat al Mas Iglésies.
S'inaugura el dia 29 de febrer a les 19h.

Estranyeses de la vida quotidiana

La persona que tenia al davant de la cua era la Montse, la dependenta més antiga de la botiga de jerseis de marca on jo acostumava a comprar tot i  aprofitant les rebaixes. A més, havíem coincidit alguns estius a la terrassa del bar del Casal i en els concerts dels inicis del rock català amb Sau, Els Pets... D’això ja fa tants anys..

Aquell matí, l’oficina de l’entitat bancària estava gairebé deserta; jo era la segona de la cua i podia sentir la seva veu, tot i que no m’arribaven els detalls de la conversa que, per altra banda tampoc m’interessaven gens ni mica: bona feina tenia per intentar ordenar les idees del que havia d’exposar quan em toqués el meu torn com  per entretenir-me amb les finances dels altres,  però hi va haver un detall que em va cridar l’atenció: la Montse s’expressava en una llengua que no era la pròpia i el més curiós és que ho feia amb la Laia, de  família catalana de tota la vida que va decidir deixar els estudis universitaris per aprofitar una vacant a l’entitat bancària.

És xocant  - vaig pensar -. La Laia li parla en castellà i ella li contesta en castellà i  sé del cert que totes dues tenen el català com a llengua d’ús quotidià...

 - Un momento, voy a enviar  el fax y así usted podrà decidir lo que más

le conviene – va dir la Laia-

 - De acuerdo – va contestar la Montse -

En aquell moment, la Montse es va girar:

 -  Ah! Hola ets tu? no m’havia adonat que eres a la cua.

 -  T’he vist tan posada en els teus afers que he esperat per saludar-te

 -  Perdona, ara parlem. T’esperaré fora.

La Laia  surt d’un altre despatx amb uns papers a les mans
 - Bueno, pues tal com le decía, dentro de un par de días tendrà el duplicado

 - Pues muchas gracias. Pasaré pasado mañana. Adiós. Buenos días.

Em tocà el torn i inicio la conversa amb la Laia de forma habitual, la qual cosa produeix un cert estupor en la meva amiga Montse, tal com em confessà en la conversa posterior:

  - Així dius que aquesta noia també parla habitualment en català? 
  - Sí. Aquesta noia és la Laia i és la neboda del botiguer de vetes i fils que tens al costat de la botiga on treballes. La conec de quan anava a les monges amb la meva germana petita.

  - El que em passa és que a la botiga començo les converses en castellà sense adonar-me'n. Que estranys que som els catalans, no?

   - Sí, som molt estranys.

   - Mira, t’acompanyo i continuem xerrant una mica...

Converses amb Antoni Tàpies

Al voltant de les dificultats:

He mirat sempre de treure profit de les dificultats, com a qualitats. En la meva feina em passa sovint que, per exemple, em cal un pinzell molt prim, i en lloc faig servir els dits. A través de les dificultats m’arriba moltes vegades, la idea justa per a l’obra. Així per exemple, si notrobo amb rapidesa el paper que cerco, aleshores, agafo un diari i hi pinto. M’agraden les dificultats; prefereixo, com ja t’he dit, colors que s’assequin de seguida, prefereixo els pinzells dolents als bons i nous de trinca.../...

                                                                                       (Catoir, Barbara.1988 Converses amb Antoni Tàpies)

Les paraules de l'artista ens serveixen en els moments en què vivim?

De floretes i altres especímens a les ones radiofòniques

Tot sovint presenciem a través dels mitjans alguns debats que fan referència  a l’ús malèvol que es fa de les xarxes socials i d’ internet en general a través de fòrums, xats, twits, etc  per tal d’acusar, ofendre o senzillament insultar altres persones darrere de l’escut que t’ofereix el pseudònim. En alguns  casos, el perjudici ha estat de tal magnitud que persones conegudes en camps diversos com l’artístic o el literari,  s’han vist obligades  a donar-se de baixa, no només de les xarxes sinó fins i tot a  d’ haver d’abandonar, encara que temporalment,  la seva ocupació laboral.

Altrament, no he sentit mai cap comentari ni denúncia al voltant de la proliferació d’insults  barroers  i de les bromes de mal gust que es fan  des d’algunes emissores suposadament modernes i adreçades a un públic relativament jove. Avui mateix , el dial m’ha sorprès amb una veu masculina, potent i matxacona,  anunciant un concurs amb premi si enviaves  el  missatge x al número x  i entre falca i falca, aquesta veu masculina  i màxim factòtum del programa estel.lar, anava llençant improperis i  grolleries del tipus cabrón, rata de claveguera, etc a un altre competidor radiofònic, que intueixo deu competir amb ell amb mala educació i amb  mal gust ; floretes en qüestió que s’emeten  a unes hores raonables del matí. L’ús indiscriminat de l’insult i la grolleria s’estén pel dial  com un projectil adreçat a degradar el contrincant  tot  vexant , sigui dit de pas, les dones i els homosexuals, ja que en molts casos l’insult té connotacions sexuals degradants per a  nosaltres, les dones,  o per al col.lectiu homosexual.

Esment a banda, mereix un altre subgènere radiofònic : la brometa  a una tercera persona. Es truca a algú conegut i s’inicia una conversa telefònica en la qual qui truca ho fa en nom d’una institució, una autoritat, etc. Es fa com a senyal d’amistat entre coneguts en celebracions o com a acte de benvinguda al treball o sense cap fi en concret. Diríem que entraria dintre del gènere més ampli de les  famoses novatades , que tan bona premsa tenen en els estaments militars. La diferència és que aquí la novatada té un públic molt ampli i sense cap restricció. La trucada té com a objectiu acusar, si no ben bé d’un delicte, sí d’una actuació incorrecta o d’un deute que la pobra víctima havia d’haver pagat, etc.  La desesperació i la impotència de la víctima és  cada vegada més gran, el grau d’angoixa és de tal magnitud, que fàcilment s’encomana a qui en aquell moment escolta la ràdio. El grau de violència verbal  de l’acusador és creixent,  adoptant el paper de torturador en una peça teatral que acaba tenint- per sort- un final feliç, però que em recorda el famós experiment dels anys 70 a la universitat d’Stanford , on es va demostrar que els papers que adoptem, siguin de víctimes o de botxins, en circumstàncies especials, poden  provocar transformacions  perilloses en la nostra personalitat. No coneixem la personalitat del suposadament periodista que fa la trucada, però el que sí que s'evidencia és que espais radiofònics que aconsegueixen crear climes de violència i de manca de respecte cap els altres, en especial cap a les dones i cap als suposadament diferents,  haurien d’estar controlats i supervisats, ja que no fan res més que estendre missatges neofeixistes sota l’aparença de modernitat i d' una pretesa llibertat.

El frenesí i l'estrès que convé

Amb aquest títol voldria fer referència a una excel.lent article publicat a El País el diumenge 5 de febrer i signat per l'escriptor Jordi Soler. Dic excel.lent perquè les idees exposades amb molta claredat ens ajuden a objectivar les situacions que estem vivint la ciutadania en la voràgine de males notícies econòmiques, en aquest viure sense vida amb què ens assetgen contínuament des dels mitjans, fidels seguidors dels dictats dels mercats i dels polítics i  com algunes actituds quotidianes instaurades en la nostra manera "tecnològica" de viure  no ajuden gens a la reflexió ni a la construcció de noves idees.

L'article cita la novel.la de Jonathan Franzen, Llibertat, com a punt d'arrencada per fer-se la pregunta: Tot el que creix és bo sempre? Cap on va l'organisme ja crescut si creix sense límits? És fàcil respondre aquesta pregunta i diria que molt elemental, però els ciutadans immersos en una escalada de mals auguris i en una situació real d'atur, no ens queden forces per posar en dubte la premissa primera: Tot el que creix és bo sempre, sota qualsevol condició? I aquesta pregunta la trasllado com un exemple concret i actual a les possibles bonances del projecte las Vegas a Barcelona: serà bo per al conjunt de ciutadans d'aquest país? A quin preu?

Així les coses i seguint amb l'article esmentat, l'autor es  planteja des de la suspicàcia, no exempt de raó segons la meva opinió, com la perplexitat i el cansament de la ciutadania desarmen la capacitat de reacció i faciliten la via lliure a les polítiques nefastes que estem vivint i que ens amenacen amb un no parar. En l'àmbit quotidià i domèstic, la irrupció de les tecnologies a l'abast del ciutadà ha generat formes de lleure i de treball que responen també a un model fals de creixement: fent moltes coses al mateix temps creiem que fem moltes coses, quan en realitat fem molts fragments de coses: som capaços de redactar aquest article, llegir el correu, contestar el telèfon i rescatar una foto per enviar-la amb un whats'app, tot simultanejat i amenitzat per la pastoral de Beethoven, per posar un exemple. Caldrà baixar-se del carro de tant en tant i dedicar la nostra atenció a una únic acció: escoltar música per ella mateixa i no com a fons de supermercat, anar pel carrer sense mòbil a la butxaca, guaitar per la finestra i observar les fulles com es bressolen pel vent, i a la fi preguntar-nos on ens porta tanta multitasca,no fos cas que entremig  ens perdéssim les millors coses del viure. 

Conversa agafada al vol al Catalunya Express

Dos xicots joves . Uns vint anys, parlant un català perfecte. Gener de 2008

Jo el català el treuria ( de l'escola i dels llocs oficials, entenc). Amb una llengua en tindríem prou. La llengua és per comunicar-nos i res més. D'aquí a cinquanta anys haurà desaparegut. Fem riure davant d'Espanya defensant la llengua, collonades semblants...Els mossos, bah! tenen cultura i per què serveix que tinguin cultura? A mi m'interessa que la policia em defensi i que agafi els delinqüents...la gent parlava malament de la Guàrdia Civil i ara els troben a faltar ...Una dona mosso d'esquadra? jo dic el que penso, em diuen que no sóc políticament correcte , em diuen que sóc masclista, misògin, però una dona policia...jo estic per la separació del treball. La dona policia, millor a l'administració, són potser més intel.ligents; més intel.ligents sí, no són més potents, són el que diuen en castellà más vivas, són de punyalada. A mi m'agraden les dones exòtiques, les paies rosses amb ulls foscos, però si foto un polvo i res més prefereixo anar de putes, et costa més barat. L'altra, que si missatgets, flors, un sopar et costa més car. I perquè una família pugi bé, els nens necessiten carinyo i la mare és qui els hi ha de donar. La mare, millor a casa...

I en aquest moment vaig arribar a la meva estació i em vaig perdre la resta o... vaig sortir guanyant allunyant-me de tanta perversió? N'hi havia per amargar el dia a qualsevol, però per sort no ho van lograr