Un dia més de vida

Font: http://www.racocatala.cat/

Un dia més de vida de Ryszard Kapuscinski

Angola, novembre del 1975, mes i any de la mort del dictador espanyol. Mes i any de la independència del país africà deixat de les mans portugueses després de la revolució democràtica dels clavells. Any de canvis profunds en la península ibèrica amb la desaparició de dues dictadures, una de les quals inicia una descolonització apressurada en el país angoleny.

Kapuscinski és allí, testimoni de les lluites entre l'exèrcit del MPLA i els guerrillers del FLNA i de la UNITA mentre els civils fugen dels escenaris bèl.lics. Sigles apart, el testimoni del periodista recull el paisatge desolat d'unes ciutats desmantellades per la fugida a gran escala dels colonitzadors portuguesos empaquetant parts de la ciutat dins de grans contenidors de fusta rumb a Lisboa.

Ull crític davant les misèries irracionals de les guerres, en Kapuscinski ens relata en primera persona els tres mesos anteriors a la proclamació de la independència. La confusió i el caos són les notes dominants on no se sap ben bé de quin bàndol és el sentinella que interroga els que intenten viatjar trobant la notícia al nord o al sud de la capital. Al sentinella que t'atura en un dels controls amb la Kalàixnikov apuntant-te als ulls cal parlar-li en la llengua de la seva tribu i cal encertar la paraula màgica que et salvarà la vida o et produirà la mort...així és la vida dels que s'atreveixen a anar al cor de les tenebres, que diria Joseph Conrad, però aquí són les tenebres de les odioses guerres que assoten el continent africà, fa trenta, quaranta anys i ara mateix. Odioses i eternes  guerres on conflueixen els interessos dels poderosos de dintre i de fora del país en la lluita pel control de les matèries primeres, dels preuats diamants com en el cas d'Angola.

TALLER- ESPECTACLE DE TEATRE I DANSA

El taller es realitzarà al Teatre  Bravium de Reus i està  obert a persones més grans de 18 anys. Començarà el dilluns 9 de gener i acabarà el 4 de juny, de 19h a 22h.

És una proposta creativa dirigida per Helena Escuté ( projecte Gent ).

Les persones que estiguin interessades es poden adreçar al teatre  Bravium (977 34 37 01) o a la mateixa professora (609 739 825).

Les places són limitades.
La creació artística a l'abast de tothom!

Apostar pel desig, arran d'un article de Joan Gibert

Avui tot endreçant papers de l'estudi, he trobat l'article Apostar pel desig publicat a la revista El pati de Valls (2 de gener de 2009) i signat per l'amic psicoanalista, Joan Gibert.

He tingut curiositat per rellegir-lo de nou i resulta molt interessant  veure que dos anys més tard, algunes de les idees exposades en l'article tenen una gran actualitat, donada la situació crítica en què ens trobem com a societat consumista.

L'articulista ens alerta de l'enganyifa que suposa creure que els objectes de per se seran capaços de satisfer els nostres desitjos:El fet de no poder atrapar l'objecte, lluny de deprimir-nos, ens hauria d'esperonar a continuar endavant amb la meravellosa impossibilitat de no estar mai bé del tot; al cap i a la fi aquesta impossibilitat és un dels noms del desig (art.cit.).

 El desig que es centra de forma exclusiva en la tinença de béns de consum comporta avorriment i frustració permanent, situacions que sovint resulten patològiques. Immersos com estem en una onada creixent de crisi econòmica,  aquestes afirmacions prenen més sentit que mai i alhora  ens donen l'oportunitat de prendre consciència que el desig incontrolat de creixement i de consum té un topall perillós per al mateix planeta i en definitiva per a tots nosaltres.

Aquests dies que, malgrat tot, ens desitgem bones festes, bon nadal, bon any nou etc. també ens hauríem de desitjar orientar els nostres desigs cap a les possibilitats que ens ofereixen moltes activitats que no es compren als centres comercials i que poden satisfer les nostres necessitats d'amistat, d'aprenentatge o de contacte amb la natura.

Dedicada als homes d'Estat i a alguna dona de la Guerra

El discurs sobre la pau, de Jacques Prévert

Cap al final d'un discurs extremament important
el gran home d'Estat s'entrebanca
amb una bella frase buida
hi cau a dins
i desemparat amb la gran boca oberta
panteixant
ensenya les dents
i la càries dental dels seus pacífics raonaments
deixa al viu el nervi de la guerra,
la delicada qüestió dels diners.

La commedia dell'arte a Reus: La gata borda a la sala Santa Llúcia de Reus

Rialles i més rialles es van sentir ahir durant una hora a la petita sala de Santa Llúcia de Reus. Dalt de l'escenari es succeïren de forma ininterrompuda les accions disbauxades de la colla de la Gata Borda: excel.lents actors i actrius amb les seves cabrioles físiques i lingüístiques. Tot un repertori d'acudits basats en equívocs ocorrents i enginyosos. El ritme trepidant de les situacions hilarants i desenfadades va mantenir de forma continuada l'atenció del públic que omplia la sala. És d'agrair aquesta ruixada de bon humor en els temps que corren i sincerament crec que l'acció terapèutica de l'espectacle va ser completa: les cares de felicitat en acabar la funció, així ho delatava.

L'acció de M'agraden les fruites tropicals o l'estrany cas de Maria de Trastàmara es situa en un context renaixentista amb personatges de la reialesa aragonesa i castellana , barrejats amb dos criats i el Capitano de la commedia dell'arte  en una trama argumental on el que realment importa són les successives situacions còmiques i satíriques en què es veuen embolicats el rei, la reina i les princeses, tot amanit amb dosis de contemporaneïtat referint-se a l'actual mercat de Reus, a polítics i a gent dels nostres dies.

Una vegada més, podem constatar que perquè el teatre arribi a l'espectador i li proporcioni plaer  o el faci vibrar, no són imprescindibles grans decorats ni elevats recursos. Un text de qualitat interpretat amb la gràcia del gest adequat i una bona dicció poden fer el miracle d'allò que en diem teatre i pel meu gust, si el miracle es dóna en una sala petita, oli en un llum. El feed back amb els actors està servit.

Festa, de Jacques Prévert

De forma casual m'ha arribat a les mans un poemari de Jacques Prévert (París 1900-1977), vell poeta conegut dels meus anys tendres, i amb la familiaritat de retrobar una vella coneguda olor he retornat a les paraules planeres i a voltes contundents del seus poemes. El poema Festa, un cant a la vida:

En les grans aigües de la mare
vaig néixer a l'hivern
una nit de febrer
Mesos abans
en plena primavera
hi havia hagut
un castell de focs entre els pares
era el sol de la vida i jo era dins.
M'han abocat la sang dins el cos
era el vi d'una font
no pas vi del celler

I jo també un dia
com ells me n'aniré



(Preversions. Edició a cura de Miquel Desclot. Proa 2011)

El goig de viure.Biografia de Montserrat Roig

El goig de viure.

Fa vint anys que vam rebre la notícia de la mort de l'escriptora Montserrat Roig al despatx de la fotocopiadora del nostre centre de treball...

Aleshores érem unes joves professores preocupades per l'educació literària dels nostres alumnes i vam proposar de parlar-los de la figura de l'escriptora jove que acabava de morir. Una educació literària que en els plans d'estudis d'aleshores encara hi tenia cabuda. Què se n'han fet d'aquelles flors? Què se n'han fet d'aquelles hores de literatura catalana al batxillerat? Els parlàvem  del Temps de les cireres i del temps de les revoltes de la Roig i de tots els de la seva generació després del llarg túnel de la dictadura. Els llegíem fragments del seu magnífic treball  Els catalans als camps nazis, esperó que a una colla d'amics ens va animar a fer una visita al camp d'extermini de Mauthausen..

 La Roig, tal com alguns l'anomenaven, va ser una figura gens convencional, una artista polifacètica, somniadora i realista, periodista i narradora, presentadora de televisió i artista de teatre, lluitadora d'esquerres i molt amiga dels seus amics... Una dona avançada al seu temps, a qui l'establishment i la cultura del país no li han fet la justícia que es mereix. La biografia escrita per Pere Meroño està teixida amb documentació de primera mà i amb les persones que la conegueren i que l'apreciaren per la seva actitud vital i pel seu compromís de dona d'esquerres, de cultura  i catalanista.

 Aquest país té encara molts deutes amb molts artistes i molts intel.lectuals que en la transició van donar el millor que tenien i sabien i resulta trist comprovar com els seus noms quedaran només en les hemeroteques i en els arxius i com les generacions actuals són desconeixedors  de tanta cultura passada i no tan passada, esborrada dels nous plans i programes d'estudi i esborrada de la memòria col.lectiva.

Continuant amb la biografia que ens ocupa, el seu biògraf diu d'ella: Escriure era per a Montserrat la seva manera de viure i de lluitar.I l'esforç es deturà al límit de les seves forces, quan el final trucava a la porta.

Una vida marcada per la passió de viure intensament i per la passió d'escriure: un dia abans de la seva mort havia enviat al Periódico el darrer article de Un pensament de sal, un pessic de pebre.

Era el 10 de novembre de 2001