Una visió circular des de la Gallina Pelada (El Berguedà)

El massís de Montserrat emergint del mar de núvols

Coneguda com la Gallina Pelada, el Cap Llitzet (2.320m) és el punt més alt de la serra d'Ensija a la comarca del Berguedà. L'erosió remuntant d'alguns rius explica la verticalitat d'alguns vessants de la serra. A llevant, el serrat Negre (2271m.), el serrat Voltor (2.281m) i la creu de Ferro (2.286m.) i a ponent, el cap Llitzet o de Gallina Pelada (2.320m).Sota la carena que separa la creu de Ferro del cap Llitzet els rasos d'Ensija avui estan emblanquinats per un fina capa de neu.La Serra d'Ensija, a causa de la major popularitat i l' alçada del Pedraforca  i del Cadí,  és una serra poc coneguda però l'espectacularitat de les vistes en arribar a la carena, la fa mereixedora d'una sortida molt recomanable.

Hem realitzat l'excursió el dissabte 26 de novembre de 2011 sota un cel net de bromes i d'un sol enlluernador molt agraït en les zones assolellades i molt desitjat en les zones ombrívoles, ja que la temperatura era força freda. L'ascensió al cim l'hem realitzada per una ruta més llarga i més accidentada de la ruta usual que en aquest cas es comença i s'acaba a la font Freda, a la banda de Saldes. Per contra, nosaltres hem realitzat un itinerari circular començant per la falda sud de la Serra d'Ensija, deixant uns cotxes  al Pla de la Creu de Fumanya, on hem iniciat l'excursió a peu, seguint el camí dels Bons Homes  (que arrenca de Queralt i mor a Montsegur), passant per la font del Coix , deixant a mà dreta les ruïnes de masos i el que queda de l'antiga població de Peguera. Continuant pel camí dels Bons Homes  planegem i ens endinsem en un bosc de pi roig. Al cap de poc temps, passem a prop  del Roc d'en Ferrús i les ruïnes de la casa que porta el seu nom. Seguidament el camí comença a pujar sota la mola vigilant i imponent del roc d'en Ferrús. Arribant al coll de l'Estret, el camí dels Bons Homes continua avall i recte i nosaltres agafem els senyals grocs de la dreta que ens portaran a la Roca Blanca de dret, en una ascensió continuada d'uns tres-cents metres de desnivell i d'un quilòmetre de longitud. Tot pujant, ja albirem un paisatge que se'ns ofereix espectacular, abraçant  les vistes del massís de Montserrat- emergint d'un mar de núvols-, el Montseny, el Port de Comte, el Moncau...Si la pujada ens regala aquestes visions, l'arribada a la Roca Blanca (2.289m) ens oferirà una visió circular amb el Cadí i el Pedraforca en primer terme i la serralada pirinenca més enllà. Als nostres peus: Saldes, Gòsol, Maçaners, el Gresolet...

Des de la Roca Blanca anem carenant fins el cap Llitzet o Gallina Pelada (2.320m), el punt més alt de la serra. Al vessant nord de la carena, una lleu capa de neu s'estén  pels rasos d'Ensija on la figura solitària del refugi enmig de la plana enlluernadora en aquesta hora del migdia, ens ofereix una postal gairebé nadalenca.

La baixada la realitzem des del refugi en direcció sudest cap el collet. A partir d'aquí , baixem suaument primer i de forma continuada després, passant per boscos d'avellaners tot arribant al torrent de la font Freda, que caldrà seguir per la dreta i mirant on posem els peus ja que la zona obaga manté el gel durant  tot el dia. Arribem a la font Freda on ens espera un doll d'aigua abundant i el flaire de carn a la brasa que una colla de nois i noies s'estan coent -diuen-  per berenar. Fi de la ruta. 7h(14Km) i uns 600 metres de desnivell.

Una visita al Berguedà ens ofereix molts atractius a més del paisatge i dels seus pobles. La comarca és rica en episodis històrics.

El poble de Peguera, lloc de naixença de Ramon Vila Capdevila

Ramon Vila Capdevila, també conegut com  "Caracremada"  va ser un dels guerrillers més destacats del maquis català.Es va destacar pel seu antifeixisme i amor a la justícia.

Delicades

Delicades d'Alfredo Sanzol i posada en escena per T de Teatre

Dinou escenes, dinou situacions quotidianes amb un punt d'humor absurd,tendre, irònic. Dinou petites peces, -interpretades magistralment-, que formen un calidoscopi fet de personatges d'una mateixa família, siguin germanes, marits, àvies velles, àvies joves, tots ells en situacions que posen de manifest les seves dependències, les seves timideses, les seves gelosies però també la virtut de la generositat, en especial de les àvies vers els néts i els fills.

Les dones, - puntals i ànimes de les cases- , en altres temps guardaven fils, robes, cordons de les sabates...i mil andròmines més. Tot podia ser utilitzat de nou. Fins i tot les bosses de plàstic brutes de peix o d'altres substàncies : la meva àvia les rentava  i les estenia com si formessin part de la bugada i així les podia tornar a utilitzar. També a Delicades, la dona que guarda ho guarda tot per si de cas, per si pot tornar a ser útil i al final,  havent passat uns anys,  continua guardant-ho tot perquè en gaudeixin els fills i els néts. Un final ple de generositat i també d'instint conservador i estalviador, una virtut que en altres temps devia fer possible aixecar una casa, com deien els nostres pares i avis.

Pot ser un exemple per als temps que corren?

Badar

Badar, un luxe que no està a l'abast de tothom. Badar, un avorriment per altres. Badar, un entreteniment forçós pels que roden sense feina. Badar, una mena de voyeurisme pels amants de les terrasses.

Badar enmig de la voràgine absurda del nostre món és una activitat anòmala, per la qual cosa et poden criticar o pitjor encara et poden acusar : Què mira vostè, és que tinc monos a la cara?  On s'és vist quedar-te mirant la gent, badoquejant, gandulejant, observant la vida com passa? Gairebé és una activitat antisistema, a no ser que siguis un jubilat, com el del conte Badar  inclòs dins del recull I un cop de vent els despentina de Jesús M.Tibau.

Els jubilats homes, és clar; les dones jubilades van a la piscina, van al mercat, es troben de bon dematí amb el xandall nou per caminar pels camins del colesterol i inverteixen el seu temps en activitats diguem-ne més rendibles, els homes no. Els homes jubilats els encanta badar davant les obres. Si no, comproveu-ho un matí qualsevol a la vostra ciutat o al vostre poble. Perdó, això era abans, quan es construïa, abans de l'esclat de la bombolla immobiliària, abans de la crisi...

Jo confesso

Jo confesso de Jaume Cabré, 998 pàgines plenes de vides i de personatges densos que van circulant per les planes del llibre en un entramat de situacions , saltant d'un país a un altre o d'un temps a l'altre sense brusquedats , de forma natural però amb un fil argumental de base que dóna sentit i unitat a tot el conjunt. Al darrera de tot l'amor amb majúscules, el desig, l'amistat,la malaltia, la mort, la religió i en especial el mal, al que estem sotmesos indefectiblement, són alguns dels  grans temes presents...

Novel.la global, novel.la total de la qual se'n parlarà i se n'escriurà molt.

No et deixarà indiferent, et deixarà petja, tal com me l'ha deixada a mi.

En flames al mig del pati del seu institut

La notícia ha arribat a la xarxa i als mitjans: la professora de matemàtiques que es va cremar al mig del pati del seu institut ha mort a causa de les ferides.

La professora, tal com recullen els mitjans, ho va fer cridant i convocant els alumnes al mig pati dient-los : ho faig per vosaltres...

I després d'això què? Servirà la seva mort per iniciar un debat a fons de què està passant als centres educatius?

O es dirà que tenia "problemes" i prou.

Servirà per començar a escoltar les veus del professorat i dels implicats directes en el tema educatiu?

O només opinaran els contertulians de sempre pontificant sobre una professió a la qual caldria dignificar i resituar en el lloc que li correspon?

Servirà per prendre mesures a alt nivell de pacte social i iniciar reformes estructurals de fons?

Com situem aquests fets en la política actual de retallades o de manca d'inversions -de qualitat- en educació?

I encara pitjor: On situem fets com aquests i altres -que queden silenciats- en un futur educatiu on el pes de la privatització comportarà la degradació lenta però eficaç de l'ensenyament públic?

Preguntes, sempre preguntes...

Fricatives i ferralla

Els fonemes fricatius en fonètica s'articulen fregant el llavis, és a dir friccionant suaument ... En el terreny  metafòric el títol Fricatives i ferralla té connotacions d'una certa aspror metàl.lica que ens deixa un regust àcid i intens.

El treball multidisciplinar del Jordi Farré i l' Òscar Palazón ens ofereix un tot artístic on les paraules, els sons i les imatges ens introdueixen en la impossibilitat amorosa amb majúscules i en el desig permanent. L'embolcall de paisatges desolats i misèries d'abocadors urbans en realitat amaguen la permanent necessitat de l'altre des de la soledat punyent i el desempar més profund.

I pren-me amb tu,
guia'm per meandres i manglars,
porta'm al delta que vas dibuixar-me al pit
mentre jugàvem a ser cartògrafs dels nostres cossos.../...
No em deixis sol a la sabana de la teva absència.../...
El documental es pot veure al cafè del teatre Metropol de Tarragona fins el dia 18 de novembre. L'enhorabona als creadors.

Margin call (El que estàs a punt de vendre no té cap valor: ho saps?)

Margin Call, pel.lícula de J.C.Chandor. Film actualíssim, on ens són explicades al detall les primeres vint-i-quatre hores del primer terratrèmol en el món de les finances de Lehman Brothers... us sona el nom? És a dir el relat de com van anar les coses en  l'origen de tot aquest malson que patim i patirem. Pel.lícula de diàleg dens però comprensible al comú dels mortals, tot i en bona part tractant-se de números i abstraccions.

Càmeres que s'acosten al costat ombrívol dels magnats i dels seus servidors. Relat que ajudarà a comprendre els entrellats de la pesant i deshumanitzadora maquinària capitalista i també de la matèria amb què estan fets els protagonistes que condueixen el destí i la vida de tants milions de persones. No és un relat més d'una crisi augurada per tants, és el retrat de la condició humana, que en un context polític ultraliberal deixa anar la fera de l'ambició i de l'individualisme més salvatge i més insolidari.

Mitoraj, recreador de mites

A la vall dels temples d'Agrigento (Sicília), s'aixequen mudes i resplendents en la seva bellesa intemporal les colossals escultures del polonès Igor Mitoraj, guardians senyors de les restes d'una ciutat antiga que sorgeix altiva damunt del mar. Els mites de Dèdal, el bell Ícar caigut a terra, la idealitzada Icària al seu costat, el sensual Eros, tots ells representats en divuit bellíssimes i inquietants escultures que s'arrengleren al llarg del parc arqueològic, un passeig que seguim emmudits i meravellats un matí  ennuvolat i silenciós de tardor.

Retornem una i altra vegada la vista enrere, no fos cas que les nostres retines no retinguessin la imatge que ens ofereix aquesta visió on passat i present es retroben en evocació permanent.