(Aquesta entrada és un resum de la presentació/ conversa amb l’autora, Magda Barceló Fort, que va tenir lloc a la sala Ramon Amigó del Centre de Lectura de Reus el 29/01/25 amb la intervenció dels rapsodes del col.lectiu del Safareig Poètic)
En el títol apareixen quatre constants presents en el poemari: La pluja. L’aigua, símbols eterns de la mort, de la vida, del temps i també de l’amor. El trencament com a esdeveniment vital, encara que dolorós ens és necessari per créixer. La llera, el lloc profund del jo, poètic o filosòfic però també el lloc refugi.
El sentit del jo es dissol per fondre’s amb l’entorn amarat de presència
I el moment present, l’afirmació i la connexió amb l’ara.
El
poemari està dividit en tres apartats: Ritus
liminaris, El cos del nosaltres i Refugi Natura. Amb
paraules de la pròpia autora són tres moviments d’una simfonia
personal i comuna: l’Individu, el jo amb totes les
fluctuacions...el
nosaltres i la connexió
amb la natura.
Imaginem-nos
un retaule gòtic, amb tres taules:
A la primera taula representaríem el nostre món interior, dinàmic, conscient de la seva fluctuació, dels canvis que et regala el pas del temps, del creixement intern cap a la maduresa i la serenor.
El
moviment, mentre hi sigui no hem de témer res.
( aquí Murakami )
En
aquesta primera taula hi dibuixaríem aigua que flueix, salta,
que belluga joganera, fonts, rierols, llacs, aigües subterrànies i
també l’aigua del mar que ens acull sense demanar-nos res a
canvi. Un cant a la confiança de
l’ara que ens acull. I
l’alegria del
nou present:
Brolla
incansable, / cada mil.lèsima de segon / neix el present refulgent i
sencer / talment un nou nat
i més endavant...
...
/ no et cal fer res, / sols romandre en
el gest / mentre el cos estima.
L’estimació,
l’amor... L’amor
a la vida mateixa, a aquest moviment que no cessa dintre teu i
que t’ofereix unes noves ulleres cada vegada. En aquesta visió
dinàmica, res no és
igual. Podràs conèixer un lloc, un
espai, un paisatge, però sempre el veuràs diferent cada
vegada que el visitis perquè no sols ha canviat el paisatge extern
sinó el teu paisatge intern, la teva mirada, nova, rejovenida.
La segona taula d’aquest tríptic poètic i vital ve encapçalada per uns versos que per ells sols són una declaració de principis. L’autora Mary Oliver, estadounidenca, (morta a l’edat de vuitanta-dos anys l’any 2019) ens diu:
No
has de ser bona persona, no has de caminar agenollat dues-centes
milles pel desert, només has de deixar fluir la suavitat animal del
teu cos... (del
poema Wild Geese).
En
aquesta segona taula, hi haurien els altres amb el
jo, totes les persones
que interaccionen en el nostre camí en un reconeixement mutu, les
retrobades, i també
els records, tant dels que no hi són com els que ocupen
un present:
Entre tu i jo ha nascut una mata borda...
més endavant:
D’aquesta força en direm nosaltres.
És el reconeixement de l’alteritat. En aquesta fosa amb l’altre hi ha un nou motiu poètic, una descoberta contínua de l’oferiment i un agraïment. Perquè tots estem interconnectats, la separació entre el jo i els altres és fictícia i d’aquí ve el títol d’aquesta segona part El cos del nosaltres. No sóc jo,- unitat aïllada- , formem part d’un tot. Veiem com al llarg dels poemes aquest pensament d’unió entre totes les criatures i els elements de la natura va agafant cos i configurant el rerefons de pensament.
La
mirada dels altres cap a tu ja no és la que era fa uns anys, el pas cap a la
maduresa, la frontera, la transició cap a la
invisibilitat també serveix de motivació poètica. El
triomf de l’essència lluny de les aparences. Testimoni poetitzat
de la pròpia transformació. I en aquesta segona part, una
picada d’ulls a la dona bruixa que totes portem dins.
Uns
poemes que traspuen sensualitat amb recursos
interessants: i
només d’evocar-lo, el gust de la seva veu / explosivament /
t’encén
Carme Andrade (tècnica mixta)
o
l’ànima cavalcà la seva pell
El
tríptic es tanca amb Refugi
natura i en la petita introducció l'autora ens parla de la dissolució amb la natura on les elucubracions
i els conflictes tendeixen al zero.
El poder guaridor de la
natura un cop més. Encapçalen els poemes dues cites, una del
poeta japonès Jatsuo Basho, del
segle XVII poeta conegut pels seus haikús.
En efecte, els poemes d’aquest apartat no són haikús en un sentit estricte però ho podrien ser per l’aproximació a l’essència del haikú. Brevetat, moment contemplatiu, pensament profund sota l’aparença de petitesa.
Si volguéssim representar aquesta
tercera taula del tríptic ho podríem fer plasmant tots
aquells elements que utilitza l’autora per expressar aquest estat
contemplatiu de l’ànima. En primer lloc, l’aigua,(ocupa tema en
6 dels 11 poemes d’aquest apartat). Una aigua amorosa,
una
aigua plàcida, un mar en calma o una pluja que eixamplés
el delta, on tot allò que pertorba s’ha dissolt com ho fa el
fang en sedimentació. Inacció, una invitació a la calma
i també a la unió amb la terra i amb el cosmos. I
també totes les criatures relacionades, en una imatge cosmogònica a
la manera dels tankes tibetans.
Per uns instants, / girant suaument, només ens bressa el planeta.
Altres
petits poemes, subtils i delicats:
papallones, tulipes i ocells tanquen el poemari.
No esperis aplaudiments és un dels 59 aforismes lojong de la cultura tibetana i que encapçala el darrer poema deixant constància d’una aposta filosòfica que ajuda l’ésser humà al deslliurament dels propis esclavatges.
( Fins aquí el resum de la meva presentació que com altres vegades he comentat, no vol ser res més que un posar ordre a les sensacions, percepcions i pensaments que em suggereix com a lectora l’obra literària en qüestió, per la qual cosa, la subjectivitat i la imperfecció estan garantides )
Carme Andrade