dilluns, 14 d’agost del 2017

La boira incessant, de Montserrat Aloy

Fotografia: Carme Andrade
Aquesta boira que no cessa o la bellesa que no cessa de destil·lar gota a gota en aquest poemari de la Montserrat Aloy  i que el fotògraf David Marí es fa seu en una interpretació visual que va més enllà d'un acompanyament estètic. Les seves imatges, ull aquós, ull liquat en essències sòbries i aparentment efímeres d'un univers propi on es suggereix molt més que no pas s'ensenya.  I on lletra a lletra, la poeta vessa delícies en un remolí de versos on la gramàtica es confon amb la topografia dels cossos amorosos, on els altars encesos esperen sacerdotesses que iniciïn els antics rituals amatoris, on la gastronomia del bes i la botànica del sexe, estams, pistils i tiges conformen un univers antic que la poeta ens el retorna renovat en nous usos, noves app poètiques. 
Licors de fruits de bosc servits en calzes sagrats, Sants Greals femenins, a la recerca de la copa que respon a la crida del plaer que transforma la lletra en bes, en pit o en mugrons,  el cos en llibre obert,  el riu en humitats d'engonals, en lubrificades i goludes paraules.  Ets cuiner, plat i sOmmelier del meu cOs, ens diu...La lletra O amb la seva rodonesa ens acosta a la infinitud de l'instant amorós, a l'Orgasme en plenitud, a la perfecció del cercle que la trobairitz reivindica en les morfologies del cos i de la natura i que ofereix a Eros en una sublimació poètica intensa. Així és La boira incessant que ens submergeix en l'oceà poètic personal i únic de la Montserrat Aloy.  A El TU més pregon. 

© Carme Andrade

Amors gairebé eterns, de Josep Igual


Trenta-vuit relats curts darrera una portada de Cossetània Edicions que pot donar peu a pensar que en el seu interior es narren històries on els antifaços, les manilles o les pistoles van circulant en habitacions rònegues de clubs de carretera. Res més lluny. Els Amors gairebé eterns del Josep Igual podrien passar per relats i prou, si no fos perquè sempre hi ha una història en què el sexe i les trifulgues conseqüents estan present en cos i ànima i… mai més ben dit. El cos el posa la mateixa natura del tema i l’ànima la infon la qualitat de l’estil narratiu i el pòsit culte i llegit que l’autor deixa anar entremig de les narracions com aquell que no vol la cosa, però sí que la vol, perquè és evident que l’autor sap el que es porta entre lletres; només cal fer una ullada a alguns dels títols dels relats per adonar-nos que el gènere d’Amors gairebé eterns va més enllà o més ençà – segons quin sigui el nostre punt de partida- de la qualificació de gènere eròtic sense més. Títols com No sóc Nabokov, nena. Quan plau a Déu que la fusta peresca, La sal de la terra, L’escapada, El pianista, Llibreta oculta, etc són títols que ens remeten a universos culturals i artístics ben diversos.  Les referències musicals, plàstiques i literàries són abundoses: Jean Genet, Bohumil Hrabal, Txhéhov, Van Gogh, Machado,  Velázquez, Jimmy Hendrix, Ava Gardner, Pink Floyd, Pollock, Joseph Beauys, Led Zeppelin i molts altres es passegen entre les pàgines dels Amors gairebé eterns com referents culturals d’uns personatges que, malgrat protagonitzar històries molt curtes són personatges sòlids i creïbles. Alguns llegeixen Shakespeare, altres esmorzen amb J.S.Bach, Mahler o Debussy; personatges del món de la lletra o de l'art amb la marca generacional d’una època dita postmoderna en què els símptomes del descrèdit de certs valors fins aleshores en alça  ja començaven a manifestar-se en pro d’un neoliberalisme creixent.  I tot ben amanit sense grinyols estilístics on les escenes de sexe i carn estan tractades amb realisme i vigor gràcies a uns excel.lents diàlegs on la ironia i l’humor se’ns revelen com la vaselina que alleugereix la possible sordidesa del relat. I la distància intel.lectualitza la història, cosa que l’autor practica en acabar-les amb una idea desmitificadora o amb un pensament irònic: El que es perd, es perd per sempre. Ja ho deia el poeta o aquest altre El suïcidi dels babaus, quina cosa més inquietant.

Resultat d'imatges de Amors gairebé eternsLa distància desdramatitza i ens fa acabar la lectura amb un somriure a la boca; així és com he anat tancant cada relat. Ara encara sou a temps de marcar-vos un bonic somriure als llavis.                                                                                                                                      © Carme Andrade