Sola, de Carlota Gurt

D'abril a novembre, del despertar a la llum al temps de la latència i la foscor, una dona decideix fugir del seu hàbitat quotidià i tornar a la ruralitat dels seus orígens familiars amb l'objectiu de treballar en una novel.la. 

En aquest trànsit de la vida urbana a la vida rural es situa el relat de l'escriptora Carlota Gurt. Una història amb una arrencada força coneguda. La fugida o l'evasió o la recerca de silenci és una pràctica força usual en el món intel·lectual i artístic; malgrat això, el relat de Sola se'ns presenta molt seductor des de les primeres pàgines on l'estil de l'escriptora batega amb força i els pocs personatges que habiten el relat se'ns revelen força enigmàtics. Un triangle donarà vida al relat,  dos homes i una dona, la Remei. Un altre triangle literari fluctua entremig de les pàgines de Sola en un exercici de meta literatura, la Mila, l'Ànima i el Pastor de Solitud. Se'ns fa fàcil endevinar qui representarà l'Ànima i qui el Gaietà (el pastor) en aquesta altra Solitud de la Remei. Un estudi dels paral·lelismes entre ambdues narracions seria un exercici  interessant de realitzar. 

En allò que destaca Sola no és en l'esquema argumentatiu en sí, sinó en unes constants que fan de la novel.la una proposta ben seductora. Per un cantó l'estil literari amarat d'una expressivitat que fa de l'abruptesa i d'un llenguatge de vegades descarnat i directe el seu major atractiu. De l'altra, la capacitat narrativa d'ensamblar els temps present i el temps passat i en especial de configurar els tempos del relat de forma estratègica de tal forma que el suspens està assegurat, cosa que és motiu d'agraïment per part del lectors. 

Finalment no puc deixar de costat tot allò que esdevé a la protagonista en aquest viatge cap a la soledat en un ambient on s'hi barregen els records de les relacions familiars, els sentiments negatius vers la mare, la seva frustrada maternitat i altres successos que componen un quadre ben farcit d'intensitats emocionals i on la casa rural, en aparent el refugi desitjat, ho és menys del que la Remei hauria projectat.

Aigua i foc. I la llegenda de la dona folla que planarà pels capítols finals...

Carme Andrade

Diré que m'ho he inventat, de Marta Marín-Dòmine

 

Darrera el títol de Diré que m’ho he inventat ¹s’amaga un relat d'auto ficció escrit per Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959),  una opció literària valenta i arriscada en encarar una història plena de dolor i d’amor que commou i que ha estat motiu d’admiració d’aquesta lectora, qui en un rampell de fruïció literària s’ha empassat el llibre un dia de novembre mentre la fúria del Black Friday recorria la ciutat.

El neguit per saber més dades sobre l’autora per mi desconeguda va ocasionar que entre capítol i capítol cerqués informació a les xarxes. Tot plegat va fer que em fes una radiografia mental d’aspectes col·laterals de la seva persona però potser menys significatius com escriptora, encara que parlem d’una solidesa literària avalada per un plegat de títols, alguns dels quals premiats en diverses ocasions, així com per guions de documentals i altres col·laboracions literàries.

En són molts els aspectes del seu estil i de com aborda algunes temàtiques allò que m’ha provocat admiració. En primer lloc, voldria ressaltar l’aspecte poètic de la seva escriptura. La paraula «poètica» comporta sovint una càrrega de lirisme més o menys ensucrat que pot confondre i alterar el concepte. En el cas de Diré que m’ho he inventat, el lirisme està fet de terrenal substància i de la crua constatació que l’amor comporta dolor, ferida i cicatrius incurables. Una escriptura sense crosta, sense afany d’edulcorar res, ben bé al contrari, la cruesa de la nuesa, quan la nuesa no ens agrada però la reconeixem i no la neguem. Una història de la relació mare i filla teixida amb els fils del record, cosa que constitueix la base de molta narrativa del nostre temps però en el cas de Diré que m’ho he inventat m’he preguntat on rau la singularitat d’aquesta història. La resposta ens la trobem en el com l’escriptora ens la transmet, de vegades cercant la metàfora que ens ajudi a entrar dintre de la complexitat de l’ànima humana amb totes les seves paradoxes, altres vegades expressant de forma magistral els moments més dolorosos: Setmanes després de la teva mort, em vaig adonar que ja m’estava bé que estiguessis morta. Tot i així, vaig anar descobrint que m’ habitaves el cos.

L’auto ficció, que tanta literatura produeix en l’actualitat, ens arriba de la mà de l’escriptora Marín-Dòmine amb un bagatge literari potent que ens la fa singular i renovada. El rerefons de les faules com a metàfora de la bellesa, però també de la crueltat, es fa present amb paral·lelismes de la humanitat amb animals salvatges, llops, llobes, bisons... i també trobem moments culminants, epifànics i bells que actuen com l’inici o el final d’una etapa vital, com per exemple  la visió que té la mare d’una dona embarassada i que serà el punt d’inici de tot plegat, - sense aquesta visió segurament no hauria existit res del que comentem- o la determinació emocional que comporta llençar l’anell de la mare a les aigües impetuoses del Niàgara.

Construir la maldat d’una mare no és construir una mare malvada i aquesta és la tasca d’aprofundiment i de distanciament que ha aconseguit la protagonista, creiem que no sense dolor i treball, però que ha contribuït a fer possible un treball literari enlluernador.

En l’entramat del relat, tres ciutats estan presents, París, Toronto i Barcelona. Cadascuna constitueix una mena de refugi en moments determinats, encara que la ciutat mare que encarna el protagonisme és la Barcelona dels anys en blanc i negre amb la seva pàtina de neorealisme i alhora d’espai conegut i familiar. La Barcelona ciutat i la dona mare. És tal la identificació d’ambdues que deixar la mare morta era abandonar també la ciutat.

Altres consideracions interessants a l’entorn de Diré que m’ho he inventat serien de tipus sociològic pel que fa als desitjos de progrés d’una dona d’origen humil, la mare, la Marina, la qual se’ns presenta brillant en molts aspectes, malgrat l’erràtica assumpció del seu rol maternal. Una dona que troba en l’assistència a càstings de pel·lícules una forma de sortir del tedi i de la seva classe social, una mena de miratge on poder lluir la seva personalitat i fer-se un espai en un món allunyat de la seva sòrdida realitat.

Diré que m’ho he inventat, un títol, el significat del qual se’ns revela cap al final de la novel·la, una expressió que resumeix l’estat anímic d’aquell que ha deixat anar tot allò que l’oprimeix, que el persegueix o com diu l’autora, que ens esclavitza, tot fent un paral·lelisme amb el deixar anar d’una postura ben coneguda de ioga, la savassana. La protagonista de la història ha deixat anar la mare, l’ha expulsat mitjançant l’escriptura, dissoldre la fusió, en paraules pròpies. En resum, una novel·la brillant i profunda que deixarà petjada a tot aquell o aquella que la llegeixi.

© Carme Andrade

1Premi BBVA Sant Joan 2023

La vida per dins, de Laura Fabregat

 

La vida per dins, de la Laura Fabregat, és una narració apta per a amants de lectures intenses i profundes,  funciona en part com una mena de monòleg interior on la protagonista, la Nur, ens narra la seva vida des de la infantesa fins l’edat adulta, amb tota la nuesa descarnada, allunyant-nos del record ensucrat de les infanteses perdudes a què ens tenen acostumats moltes narratives. Una infantesa marcada per les pors, per la dependència a les persones fortes del grup i per la covardia davant de les persones febles, objectes del buylling escolar. La por al menysteniment dels altres qualificats com a guais  farà que la Nur es sumi a la pressió contra el feble amb una bona càrrega de culpabilitat per part seva.  La por a la soledat i al silenci, si no segueix la líder, es convertirà en la presó interna que no la deixarà ser lliure. Una cadena jerarquitzada de relacions tòxiques que marcaran la vida futura de la Nur en un temps convuls, el de l’adolescència,  que s’allargarà fins la vida adulta quan apareixeran nous personatges, cosa que farà que es reprodueixin els conflictes interpersonals.

Com una pàgina d’una autobiografia escrita amb la ploma esbatanada al cor, que diria el poeta, La vida per dins fa un viatge d’introspecció del dolor fins la seva arrel, que no és altre que les malaltisses relacions familiars amb el pare, estimat i idealitzat fins l’exageració i amb la mare, menystinguda i odiada per la Nur. Una persona que se sent incapaç de conduir la seva vida, No tinc prou món per agafar les coses que em van grans.... Jo el que vull és deixar de ser un llapis. Una dona amb una feminitat subjecta als homes que ella mateixa ha idealitzat. Només m’has de dir alguna cosa i ho deixo tot.  La recerca del paradís a través del Quim que representa la masculinitat idealitzada i adorada i que ella identifica amb la del pare desaparegut, com si el pare, en la seva absència, es projectés o es reencarnés en la figura del Quim. A la mort del pare seguirà una època de deliris i visions nocturnes fantasmals en un desig de no perdre’l per sempre. Com en algunes de les pel·lícules del director canadenc de moda, en Xavier Dolan[1], tanta infelicitat tindrà un origen familiar preservat als ulls infantils però que tard o d’hora serà inevitable conèixer i així tallar la cadena de dolor i frustració.

Una mena de foc intern brolla en cada pàgina gràcies a l’expressivitat i la força de l’estil literari de l’autora.  Una narració directa, amb repeticions, amb girs propis de l’oralitat que resulten molt naturals i en altres ocasions amb expressions poètiques tenyides d’un lirisme audaç i cru. Una prosa rica, sincopada però fluida, expressiva, amb una aposta clara pels mots i girs dialectals propis de les terres ebrenques i que aconsegueix mostrar-nos uns personatges vius, propers i recognoscibles.

A la segona part, els esdeveniments narrats amb una veu literària fina i esmolada es desencadenaran de forma dramàtica. Gelosies, enveges, mentides, infidelitats, i al capdavall la por al fracàs sentimental. Temps convulsos i bulímics, afartar-se i vomitar, en un anar i venir de relacions i experiències corrosives  poc constructives, un abocament incontrolat i incontrolable cap al buit existencial. Entremig, la protagonista bastirà un relat fet a mida, la mentida del qual li explotarà a la cara de forma abrupta en un gir inesperat i sorprenent. Els darrers capítols són d’un alt voltatge dramàtic, cosa que provocarà en el lector l’avidesa de conèixer el desenllaç de tot plegat. Intensitat i humanitat a mans plenes.  

© Carme Andrade

---

[1] https://ca.wikipedia.org/wiki/Xavier_Dolan

Vint-i- un títols de la bibliografia del poeta Xavier Amorós en la celebració del seu centenari. Un petit homenatge.

 

VINT-I-U

 

Tal dia farà un any, em va dir- i va penjar. Punt final de la nostra Història sentimental. M’havia obsessionat massa amb la meva feina i li havia traslladat les meves neures fins al punt que se’n va cansar.

 De Reus estant jo li havia comentat que després de reflexionar mentre feia El tomb de ravals,  tenia el convenciment que la clau del misteri la trobaria consultant Les històries de la plaça Prim. De seguida em vaig adonar que m’havia equivocat. Els fets ocorreguts al Camí dels morts l’any 75 se’m van revelar a  Les columnes del Reus Diari del 1987 després d’un llarg i pacient treball d’investigació tan feixuc com trobar L’agulla en un paller. Abans, les Notes d’un arxiu inexistent al Cafè París m’havien proporcionat les primeres pistes relacionades amb un dels magatzems de les Botigues de mar d’Altafulla, on i segons les notes  s’havien trobat uns Darrers versos d’un poeta reusenc conegut. Aquests versos contindrien algunes de les claus que hauria de resoldre sobre les circumstàncies dels successos del Camí dels Morts.  

Les meves intuïcions em van portar a descobrir un codi numèric a Les columnes del Reus relacionat amb les frases Guardeu-me la paraula i Els braços del vent. Ambdues frases formaven part dels documents trobats als magatzems de Les botigues de mar d’Altafulla.

 Aquells moments en què em vaig decidir a continuar la cerca els recordo com Temps estranys, donat el final sobtat i dolorós de la meva Història sentimental i la meva precarietat laboral i és que és ben sabut que quan plou, Plou però plou poc. Així les coses, vaig continuar la recerca per descobrir què va ocórrer al Camí dels Morts l’any 75 i que es pogués relacionar amb els versos dels Poemes inèdits trobats en una de les butxaques del cadàver amagat darrera d’uns matolls i molt proper a la magnífica entrada del Mas Barberà.

 El codi numèric ocult en les dues frases estava relacionat amb algunes de les pàgines dels Poemes inèdits, cosa que em va anar mostrant una veritat sorprenent... i em vaig oblidar de les hores emprades i de la paciència invertida. El codi, un pic resolt, va treure a la llum la implicació directa d’un conegudíssim industrial de la ciutat, un personatge d’aquells de missa i de tortell els diumenges...Ràpidament vaig enviar un fax amb les meves investigacions a l’agència  i vaig respirar tranquil. Finalment, podria agafar-me un dia de descans. Enyoro la terra, el Pradell de sempre, El meu veritable palau, - vaig pensar- i després de prendre uns apunts de la Història gràfica del Reus Contemporani, 1986-1987 per la meva propera tasca, vaig sortir disparat cap a la carretera de Falset amb un exemplar de l’Antologia poètica(1940-1964) de l’autor nostrat.

 

© Carme Andrade

 

El rastre nival, d'Àngels Marzo

 ( Algunes d'aquestes notes em van servir per la presentació de El rastre nival de l'Àngels Marzo al Centre de lectura de Reus el 30 de maig de 2023, amb la presència i la intervenció de l'autora )

El rastre nival  és un conjunt de poemes amb unes característiques que el fan ben singular, entre d'altres coses, pel punt d’arrencada de cada poema. Un fet, una imatge, una notícia, un esdeveniment social o històric son la motivació per desplegar un relat poètic on la descripció de la imatge provoca tot un seguit de reflexions, sovint punyents, acostant-nos a una literatura compromesa amb la humanitat. Personatges i actes singulars que han obert camí de llibertat com és el relat al voltant de la Rosa Parks, la dona de l’autobús, una imatge ja mítica en el món dels drets de les minories.

Tenim un altre exemple en el poema Cuba, 1943. Un títol que correspon a una fotografia real de Cartier Bressons, Cuba 1934 és la imatge que té com a objectiu la denúncia política. La desolació, la tristesa, la indigència, la sordidesa, la misèria d’uns abandonats cavallets de fira... i a partir d'aquestes imatges la poeta es pregunta pel sentit de l’art quan pervertim el dolor...La fotografia és experiència capturada. L’ús de la càmera implica una agressió, ens diu Susan Sontag en l’assaig(1) sobre la fotografia: Quan tens l’agressió o la mort al teu davant o fotografies o intervens.

La poeta també ens parla de la memòria que s’incrusta en els nostres ADN i així desplega tot de pensaments al voltant del pas del temps, de la vida i la mort així ha estat sempre, permanència i trànsit, reviure’s en el coit o diluir-se fins que ens fonyin les pales l’ossamenta, i un rastre no es vivifiqui en els detritus. La regeneració, la vida a partir de la mort.

Un altre aspecte a destacar és l’ús que en un mateix poema fa de la 1a,^,de la 2a i també de la 3a, persona. Així els poemes es converteixen en petites dramatitzacions personificades on els objectes dialoguen amb el jo poètic. Son com petits relats, flashos d’un moment històric, d’una biografia singular, d’un fet, que  ens conviden a la reflexió i alhora despleguen un llenguatge de luxe, un llenguatge esmolat i vibrant. El rastre nival també és un cant als orígens personals, als nostres ancestres, en una roda que no para fins els fills i els nets. El rastre personal que anem deixant, la petja, els records biològics, el llinatge que es desplega en un contínuum  com ho fa la paraula escrita, el vers. Interessantíssima la trilogia dedicada a un suïcidi real, cadascun dels quals correspon a una veu, la de la dona suïcida, la del fotògraf accidental i la de l’amant que resta estupefacte. Torna la idea de la traïció o la manca de moralitat del fotògraf davant la tragèdia quan prioritza la captura de l’instant i quan la imatge es converteix en un espectacle mancat d’ètica. 

En resum, poemes que comencen amb un fet singular, real, documentat i narrat amb la fluïdesa d’una llengua acurada, viva i matisada, per desembocar en un pensament rotund i generalitzable. De l’anècdota a la categoria. Del concret a l’abstracte. Del particular al general, com el poema que ens parla de la Balena errant, sorda, aïllada, sense poder sentir la veu de les companyes, com nosaltres, sers erràtics i en darrer terme condemnats a la soledat.

 

© Carme Andrade

(1) Susan Sontag, Sobre la fotografia, Edhasa, 1981

Lliçó d'alemany, de Siegfried Lenz

"Som uns il·lusos, va dir el pintor, som uns il·lusos si ens pensem que no s'atreviran, però mira: el que molts consideraven impensables, ells s'hi atreveixen i ho fan, aquesta és la seva força, que tant se'ls dóna"

La Lliçó d'alemany de Siegfriend Lenz (1) sorprèn per molts motius, un dels quals és per l'originalitat del punt de partida, motiu primer de reflexió i que dona el nom al títol. En realitat, és un treball de redacció al qual el personatge en primera persona es veu obligat a realitzar per ordre de la institució/ reformatori / presó on està reclòs. Aquest càstig ha de respondre i justificar una idea: El plaer del deure. Aquest enunciat serà el pretext per explorar el passat social i familiar del protagonista,  cosa que es traduirà en una redacció de 486 pàgines. 

L'obediència a les lleis polítiques de forma incondicional es converteix en el bé suprem en moments històrics on les llibertats es veuen restringides i mutilades de forma tràgica i és d'això de què parla aquesta lliçó, d'això i dels policies que vetllen perquè les lleis castradores es compleixin.  Som a l'any 1943 en ple règim hitlerià i els artistes paguen amb l'ostracisme o amb la presó la llibertat d'expressar-se. Temps en què l'art lliure és etiquetat d'art perillós i degenerat. Els pintors expressionistes alemanys es van convertir en la bèstia a capturar per part del feixisme. El pintor Emile Nolde(2) sembla que fou el personatge real sobre el qual en Lenz va construir el personatge de ficció de la novel.la 

A l'Europa contemporània i a casa nostra algunes mostres d'expressió artística comencen a etiquetar-se de perilloses pels hereus del franquisme, les censuren i les suprimeixen de la programació on havien estat incloses.  I és que la bèstia del feixisme no mor, viu en latència i ressorgeix quan la paraula democràcia comença a fer fallida.

 © Carme Andrade

(1)https://ca.wikipedia.org/wiki/Siegfried_Lenz

(2)https://ca.wikipedia.org/wiki/Emil_Nolde

Jo, un altre, d'Imre Kertész

A Jo, un altre, l'escriptor hongarès Imre Kertész(1) mentre fa una traducció de Wittgensteix i viatja per Europa ens exposa el seu pensament al voltant de la seva identitat jueva en relació al fet de ser europeu.  El ser jueu és com aquell que ha desenvolupat un tumor al seu cos, per aquesta resistència que al cap de tant de temps s'ha convertit en la meva forma de viure i de ser, és a dir, el fet de viure constantment plantant cara.. i  cap jueu no pot escapar de ser jueu. 

La pròpia identitat com una fatalitat confrontada amb el món exterior però també amb el propi món interior. Fins i tot la seva estança a tel Aviv és viscuda com un estranger on no s'acaba de reconèixer-se entre els jueus, sóc diferent d'ells, sóc diferent de mi mateix.  Testimoni i subjecte en directe de les atrocitats nazis, - deportat als quinze anys- no es pot desprendre d'un passat que pesa com una llosa. Emparedar els records i tapiar les ferides és una empresa difícil. 

L'any 1993 viatja per Europa on hi pronuncia conferències: Viena, Budapest, Munich, Leipzig, Hamburg, Berlín, Colònia, Frankfurt, Zurich... Imre Kertész  en aquestes ciutats desenvolupa l'art de l'observació en les persones que l'envolten  de les quals extreu material literari no exempt de dolor i sarcasme. L'experiència d' Auschwitz roman latent en tot l'assaig, Déu ha creat el món, l'home ha creat Auschwitz. Aborda també altres temes com el de la creació artística: Tan sols la presència de la nostra mort ens obliga a generar una profunda creació artística. 

En la recerca permanent de la pròpia identitat Jo, un altre està ple de preguntes sense resposta, una mena d'aproximació dolorosa a la pròpia existència sense possibilitat de resoldre l'equació, entendre la pròpia vida? la comprenc?

© Carme Andrade

(1) Imré Kertész, ( Budapest 1929- 2016). Premi Nobel de Literatura 2002.

Fonts líquides, fonts lignificades. Perejaume

Llegir Perejaume és aventurar-se per camins en aparença complexos i críptics però si et deixes portar per la bellesa de les primeres paraules seguiràs endavant amb una lectura sorprenent, seductora i poètica a la vegada. 

Perejaume produeix imatges amb una fantasia desbordant al voltant de la figura de la font, de l'arbre i de la terra en una transgressió constant de significats i significants i atorgant al fet d'escriure accions similars a l'aigua que corre ja que la mateixa escriptura és una font.

                                      -amb tantes fonts, el text baixa ple, 

                                 -al capaigüer de qualsevol arrencada de text hi ha una font poc o molt trobada

                                      -saber per on he d'anar, què he d'escriure

i de tant en tant una idea, una imatge brillant, p.e. parlant d'escriure... 

                                       - L'aqüífer és immens i el rajolí, de porró

És a dir l'univers literari és inabastable, però el que raja, allò que podem  expressar, és insignificant. 

Extraordinària la simbiosi entre el dinamisme de l'aigua, la generació de noves terres, nous paisatges i l'escriptura. 

                                        -Passo una collada. El terreny és fort de lletra

Per Perejaume, la imatge del brollador també l'aplica a la terra. La percepció de la terra sencera com a font és molt notable, la terra creix, el relleu s'eleva. També el fer-se de nit és una altra font. El món està fet per rajar, per pujar la vida amunt com un brollador. I com no, brilla l'empremta lul·liana en el pensament de Perejaume a qui dedica un capítol referent als cercles lul·lians, uns cercles de conceptes que no paren mai de rodar com l'aigua del brollador. L'arrel de l'arbre, una roda (Ramon Llull). Perejaume no deixa de sorprendre'ns, les facetes de la seva creativitat no s'ajusten a cap cànon establert, la qual cosa no vol dir que parteixi de zero, ja que la cultura popular es troba a la base de la seva creativitat així com el lligam amb la terra. 

                              -Que un determinat bocí pugui esdevenir indestriable de nosaltres mateixos.

                                         -Es pot parlar d'una escriptura indiferent a allà on s'alça?

Tota una declaració de principis. 

La lectura de Perejaume pot ser una font de paraules que conformen un univers lingüístic molt ric: emboscar, esclafir, reverdir, estagnar, xarbotar, tanyada, aiguaneix, solsides i satives, referit a les terres, etc. 

I suggerents maneres de dir per expressar fets o idees:

                                        -La font remulla l'aire

                                        -Anar traient lletra que mig escup, mig se li escapa

Potser el que més em crida l'atenció de la seva escriptura és la capacitat de traspassar fronteres i subvertir conceptes en la construcció d'imatges. De lluny la blavor de les muntanyes beuen del cel. De prop, són de terra, broten de sota. Una concepció de la natura, mai quieta, sempre en dinamisme. Perejaume no deixarà mai de sorprendre'ns i de fer-nos pensar i repensar les coses del nostre entorn.

© Carme Andrade

Electra i la carretera, de Lluís Calvo

Electra i la carretera(1) va arribar a les meves mans de forma fortuïta. Casualment feia poques setmanes havia tingut el plaer de presentar l'autor en la seva visita a Reus per parlar del seu Cor pirinenc. La curiositat de trobar rastres del poeta en aquesta novel.la ha provocat en mi la necessitat de llegir-la. En efecte, entremig de la narració he trobat el poeta reflexiu, en especial als fragments de pensament que serveixen per il·lustrar la psicologia del protagonista masculí. Un aspecte molt interessant de la novel.la són els apunts geogràfics, ètnics i lingüístics dels habitants del desert mexicà fronterer a Estats Units, en una història molt ben documentada que es desenvolupa en un espai tan singular com el desert mexicà on fa uns anys vaig viatjar gràcies a la literatura del  novel·lista Roberto  Bolaños. El llibre titulat 2666 d'aquest autor em va empènyer a conèixer de forma directa un desert fascinant on la mort i la injustícia es donen la mà. 

A Electra i la carretera de Lluis Calvo, el desert és l’escenari d’una revelació,  l’espai on se li ofereix al protagonista la possibilitat de fer un gir de cent vuitanta graus a la seva vida  i on Susan, amb qui emprèn l'aventura de la carretera és la dona llum,- l'Electra-,  que també necessita la seva dosi de redempció personal. La Susan/Electra serà la seva guia en un viatge insòlit per les immensitats obertes d’un cel abrusador on els cactus gegants ofereixen la mínima ombra. Assistim al trànsit de l’home incert, dubtós i insatisfet que viatja a Mèxic a causa del negoci familiar a l’home que torna a casa desheretat, sense feina i gairebé fugat de la justícia de Mèxic, però redimit i amb les conviccions arrelades. L’home nou torna, havent experimentat l’onada febril i salvatge dels 40 graus centígrads i l'onada amorosa de la Susan i després d’haver trobat el llibre que tant ansiava i buscava entre els seus béns personals: L’Electra de Sòfocles.

©Carme Andrade

(1) Lluís Calvo,2001, Edicions Destino, Barcelona

Cor pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra, de LLuís Calvo. Presentació al Centre de Lectura de Reus, 03/02/23

Gràcies al Centre de Lectura i en especial a la Fina Masdéu que ha fet mans i mànigues per poder encabir aquest acte entre les desenes d’actes que es realitzen setmanalment i agrair-li també el meu prec que es pogués celebrar en aquesta sala, la Sala de Converses. El Bosc de Cuní, Olot ,de Santiago Rusiñol i La Pastoreta del pintor olotí Melcior Domenge emmarquen molt encertadament  aquest acte, que esperem que sigui del gaudi de tots.

                                               ( Fotografia de Montse Farrés)

Tenim entre nosaltres l’autor, en Lluís Calvo, i us he de confessar que per mi és un profund plaer poder compartir la seva presència i el seu darrer llibre, Cor pirinenc. El mapa biogràfico literari d’en Lluís Calvo és extens, intens i divers.  És un autor que no s’encanta, escriu i produeix en extensió, en intenció i en intensitat.  Si no m’erro, ha publicat 26 llibres de poesia, - el primer és del1987- , 6 llibres d’assaig, 4 novel·les, la seva obra figura en 30 antologies de poesia, ha estat traduït al castellà, a l’italià, al francès i al portuguès. Ha participat en 4 obres col·lectives com a narrador, amb fanzines, alguna incursió al món de l’audiovisual, té un llibre d’artista etc. i un total de 16 premis literaris. Home de lletres i home de pensament, poeta, viatger, narrador, assagista. Contempla l’art de l’escriptura com un tot on hi té cabuda la ficció però també el pensament, la prosa,  la poesia i també  la narració en vers tal com podreu comprovar en aquest Cor Pirinenc, original, profund, plaent i singular. Una narrativa en vers tan antiga com el naixement de la literatura i que ha pervingut al llarg dels segles. Fa pocs dies vaig saber que la primera gran novel.la escrita en rus, Eugeni Oneguin, d’Aleksandr Puihskin també va ser escrita en vers i fa dos anys va ser traduïda al català, cosa que al traductor (Arnau Barios) li va costar set anys de feina -tot sigui dit de passada-.  I voldria apuntar un comentari en relació a la tradició, en aquest cas de la narrativa en vers, i a la modernitat o post modernitat de Cor pirinenc. Raül Garrigasait en el pròleg de la deliciosa Antologia Sentimental de la Música Catalana escrita pel compositor reusenc Joan Magrané, que per cert el tenim a pocs metres d’aquí en un altre acte cultural... com deia, en Garrigasait diu una cosa tan interessant com que La tradició és l’operació que fem per donar sentit al present nodrint-lo de passat. Cor pirinenc és present per la temàtica, pels personatges, per l'adaptació que fa del llenguatge a les situacions, als llocs i a les persones, però nodrit d'un passat narratiu en vers, cosa que és novetat de tan antic com és.  

De l’obra us en parlarà ell de forma més directa i extensa, jo em limitaré a dir unes paraules de com vaig arribar a la coneixença literària d'en Lluís Calvo i què m’ha aportat aquest coneixement com a lectora.

Els camins per on arriben els llibres a les mans acostumen a ser els camins de l’amor o de l’amistat. Amistat i literatura entre les persones ferides de lletra acostumen a anar lligades. El primer que em va arribar via amistat va ser Col·lisions, un llibre de poemes, Premi Vicenç Andrés Estellés de l’any 2009, el segon, L’espai profund, un altre premi, Carles Riba de l’any 2019 . Aquest mateix any i també de la mà d’una amiga em va arribar l’assaig  L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència, un llibre que ens va acompanyar per camins pirinencs,- no comptava que anys més tard la serralada pirinenca seria el locus amoenus d’un llibre tan esplèndid com el que el Lluís ens presentarà tot seguit.-  

Les parades del passeig pirinenc les il·lustràvem amb fragments que comentàvem tot caminant, sense ser conscients que fèiem allò que en temps antics en diem lectures peripatètiques i que fa uns anys una companya de la branca de clàssiques m’explicava que practicava amb els seus alumnes a la manera antiga. Frases extretes del llibre L'infiltrat... ens cridaven l’atenció i van ser objecte de comentaris i reflexions: Infiltrar-se vol dir recollir informació, analitzar el medi i erosionar-lo en els seus punts de cisalla i trencament. Una espeleologia de la resistència, Introduir-nos on no som convidats etc. A L'infiltrat ja vam constatar que ens trobàvem davant d’un autor perspicaç, profund i singular.
Altrament, el caminar també entronca de ple en la poètica de l’autor . Personalitats com Thoreau, Borges, Walter Benjamin, Rousseau i tants d’altres ens parlen del caminar com un fi i un mitjà alhora. El ritme de caminar i el ritme del pensament s’acoblen. Quan caminem harmonitzem paisatge intern i paisatge extern. I és tanta la literatura al voltant del caminar que gairebé s’ha convertit en un nou gènere literari. En part em faig meva la frase de R. Louis Stevenson quan diu que el caminant no busca pas allò pintoresc, sinó determinats estats d’ànim. Ja de joveneta, els Camins de França del nostre Puig i Ferrater van marcar una fita literària i vital en la meva adolescència.
Més tard el títol de Transfiguracions, una publicació del Lluís Calvo de l'any 22  em va cridar l’atenció, potser pel sentit dinàmic i canviant del mot. Transfiguracions es va convertir en una revelació que va fer forat en la meva consciència lectora per molts motius, potser per unes coincidències vitals i espirituals, coincidències en l’experiència viatgera, de lectures realitzades... per unes connexions que fa que la comunicació entre escriptor i lector sigui una realitat ben potent. Aquest fet em va portar a escriure a l’autor i a compartir amb ell els comentaris que jo havia publicat en el meu blog. Després vindria la lectura del Cor pirinenc. Tenint el precedent de Transfiguracions, vaig pensar que aniria al segur i així ha estat.  Cor pirinenc, el poema de Fontalba i Gotanegra  també ha suposat una fita en el meu camí com a lectora. D’aquí a convidar-lo que presentés el Cor pirinenc a Reus tot va ser u. La veritat és que no volia deixar els reusencs i reusenques lletraferides sense la possibilitat de gaudir d’una lectura plaent i profunda alhora, divertida, audaç per la forma i un monument a la geografia de les nostres muntanyes. Literatura i aventura, literatura i paisatge, literatura i humanitat, literatura i reflexió, literatura i postmodernitat. En el poc temps que ha sortit a la llum, Cor Pirinenc ha obtingut el premi Jacint Verdaguer I no fa gaires dies es va celebrar una Marató de Lectura de Cor Pirinenc a la llibreria ONA amb les veus d’una trentena de poetes.
    Un llibre que deixa rastre, un llibre amb petja, amb empremta, amb ressò. Admiració profunda per una obra que ho abarca tot, pensament, acció, humor, perfecció mètrica, llenguatge acuradíssim... 
I com deia l’escriptor Sebastià Benassar a VilaWeb fa unes setmanes, és un dels llibres més importats del darrer mil·lenni, una obra de gran volada a l’abast de molt pocs poetes. El volum ha tingut dues edicions en un sol any i inclou un assaig sobre la poesia pirenaica que podria ser un altre llibre i que obre les portes a molts estudis possibles més.
 En dono fe. La paraula a continuació la té el poeta. Que en gaudiu!

 Moltes gràcies.

Obre les mans

 

                                                                                                                      Obre sempre les mans

La mort cap en un puny

 

Obre les mans[i], del poeta Xavier Macià (Tremp,1961), està dividit en quatre parts: Fi de trajecte, La mà del pare, Despullat entre els arbres i Les tombes de Saladar. El títol del llibre, Obre les mans, forma part d’una frase dita per una persona molt propera al poeta poc abans de morir. Obre sempre les mans, la mort cap en un puny serà el punt d’arrencada de l’apartat La mà del pare.

Comentar un llibre de poemes sovint m’obliga a destacar o prioritzar aquells grups de poemes que m’han cridat més l’atenció, en aquest cas serien els que conformen Despullat entre les arbres i Les tombes de Saladar.

 Despullat entre els arbres, aquest títol per ell sol ja conté la potència d’una imatge enlluernadora que et remet a la lluminositat de la nuesa entre la natura, - ser un més entre els arbres, tan vinyolià -  i per contra es reprodueix a la ment les imatges d’horror de la mort dels condemnats penjats d’un arbre en temps de venjances i genocidis. Una paradoxa que intensifica encara més la imatge.

Les idees que circulen en l’univers poètic dels poetes són tan antigues com l’origen de la humanitat,  la mort, les pors, la fragilitat del viure, els records... en resum, el temps i les seves cicatrius són els llocs comuns, però allò que caracteritza i singularitza el poeta és la paraula, la irrupció d’una imatge que il·lumina el text com una flamarada i pertorba l’esperit poètic del lector. En aquest sentit, algunes imatges constitueixen per elles soles una troballa que emociona i commou, com seria el cas del poema Terra de mai, una tendra evocació de l’amiga adolescent desapareguda.  I tot es va acabar de cop: / La branca va cedir. La poètica de l’experiència, posada en dubte en alguns cercles literaris, tot sovint pot donar  peu a una poesia tova, plena de tòpics i de sublimacions terapèutiques mal cuinades. En el cas del poeta Macià, l’experiència poètica ens arriba neta d’artifici, bella i directa.  El bell retorn cap a l’indret feliç, la melangia d’allò que no va existir o sí, l’abandonament del jardí de la infantesa. Res no tornarà a ser igual i tot plegat farà que ens afirmem en el present, tot i empassant-nos els records. Caldrà aprendre a sobreviure en el llarg hivern. Caldrà aprendre a sobreviure nu. La nuesa, altre cop, paradigma del no res, - descarnat i alhora bell- ,  sobresurt com un referent que impregna el pensament poètic d’en Macià.  Poemes escrits en segona persona, un desdoblament del mateix jo poètic en la necessitat de foragitar fantasmes del passat. Les referències als elements essencials de la natura: el foc, l’aigua, les pedres, fan de la seva poesia quelcom rude, essencial, directe a l’arrel del paisatge conegut i estimat.    

Abans comentàvem  ser un més entre els arbres. Aquesta imatge torna vigorosa en el poema L’auró:

...eres l’auró rebel i solitari/ que enveja el bosc salvatge/ l’arbreda i el manglar/l’esquerp desposseït que anhela/ el foc i mor del viu desig/ de vida elemental:/ l’aigua, el sol, la terra i l’aire.

I ho rebla vinyolianament: L’exclòs, el separat. L’autor no se n’amaga: Vinyoli es fa present en molts moments, no de bades en Xavier Macià n’és un dels seus estudiosos. Com tampoc no amaga altres referents, punts d’il·luminació que orienten el poeta com: La joia del petit, en l’il·limitat (Carner), al·lusions al barret del llibre del Petit Príncep de Saint Exupery en el poema L’home vell, una referència al poeta japonès Basho, etc.

Les tombes de Saladar[ii]. Les tombes excavades a la terra seran el lloc propici perquè el poeta alliberi la seva inspiració en una constel·lació d’imatges intenses sorgides de les entranyes de la terra, apel·lant al foc i al que queda d’ell, a les brases, però també a l’aigua i molt especialment a la roca, a la pedra foradada. Proper a les tombes de Saladar es troba el mural prehistòric del Cogul, on la representació d’unes figures femenines ballant en rotllana omplen de misteri el conjunt.  L’infant forada la roca i pinta la pedra ens diu el poeta. La referència al paisatge conegut del Cogul sembla evident.  A Les tombes de Saladar, les imatges són nítides, nues. Els elements bàsics en la construcció de l’univers: l’aire, el foc, la terra i l’aigua amaren de sentit uns versos ferrenys i arrelats.  Però per sobre de tot o per sota de tot, el triomf del desig. En els poemes darrers passarem del cant a la natura elemental a la complaença que ens proporciona el “nosaltres”. Els poemes desemboquen en uns versos construïts en primera persona del plural:  Ebris de foc/ vam aturar-nos al caire de la riba/ per admirar/ l’estesa de turons/ garrics i feixes/... I la roca va acollir els amants i els va oferir recer i protecció en l’abraçada amorosa.

Tot és així/ des del començament:/ pluja i arrels/ incendi i vol/ Desig de foll/ deseiximent.

I rebla el llibre amb un poema polaritzat per la llum i per la foscor i per aquest ball de cordes  - potser una picada d’ulls a la poeta Felícia Fuster?- I amb dos grans referents, Joseph Conrad i Saint Exupéry

Al cor de la tenebra
i el silenci,
hi germina la llum,
la dansa de les cordes,
el moviment dels astres.
 
El més elemental:
La veritat
que és invisible als ulls.

 

 © Carme Andrade

                                                                              

---

[i] Obre les mans, premi Ausiàs March de Poesia de Gandia,2015

[ii] A un quilòmetre de les pintures del Cogul, s’hi troben les tombes del Saladar, d’origen àrab, rectangulars i fetes a la roca viva... http://www.cogul.cat