Transfiguracions, de Lluís Calvo

 

Transfiguracions,[i] de Lluís Calvo, un títol ple de connotacions poètiques que m’invita a saber-ne més. El cuc de la curiositat que et porta a fullejar, a llegir contraportades. Hi afegeixo la seducció que em va provocar  un altre llibre del mateix autor, L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència [ii] i Espai profund,[iii] del mateix autor.

Amb aquests ingredients precedents em submergeixo en la seva proposta “transfiguradora” i transversal,   perquè aquest llibre no és un poemari, encara que hi hagi poemes, no és una història dels moviments espirituals, encara que en faci un bon repàs, no és un assaig, encara que està farcit de pensament de tots els temps, - hi té cabuda fins i tot l’anatomia dels cossos-,  i no és un llibre perquè sí, - si és que hi ha llibres perquè sí- És un llibre amb unes propostes ben concretes i ben clares: una, sense una mirada a la natura, amb tot el que això 

( Fragment de la cúpula de Barceló. Catedral de Ciutat de Palma)

suposa, - no només de romanticisme sinó de supervivència- , no hi ha salvació i dues, sense espiritualitat no hi ha revolució o potser hauríem de dir no hi ha futur: El món que rebutja el sagrat. Vet aquí l’adveniment dels fàrmacs. Aquesta darrera proposta és ben radical, radicalitat de 180 graus. Gir copernicà del món que ens envolta i que en empresona amb uns grillons capitalistes que aquests sí que ho subverteixen tot. Ja P.P. Passolini ens ho deia fa una pila d’anys. El director de cinema i poeta ja va albirar tot el que ens venia a sobre i ho deia parlant de la industrialització...  els valors de les  diferents cultures particularistes han estat  destruïts per la violenta homologació de la industrialització,[iv] i no ho deia del capitalisme salvatge i deshumanitzat i espoliador dels nostres dies. Als anys 60 encara érem a les beceroles del que vindria després.

Així doncs, les tesis del Lluís Calvo aquesta vegada reblen el clau en la necessitat d’acostar-nos a una espiritual laica, neta de dogmes i d’estructures, que enllaça, com no, amb la natura i amb les formes primerenques de relacionar-nos-hi, essent el caminar l’entrenament físic i psíquic per alliberar-nos del llast consumista i  materialista que ens atordeix i connectar-nos amb el món natural tot i seguint la tradició de tants il·lustres caminaires que poblen la literatura i la filosofia, Thoreau, Nietschze, Hölderlin, etc. També és un viatge cap als inferns, cap a tu mateix,  davallar als inferns per reconèixe’ns les parts fosques per després reprendre  l’ascensió a la llum. Stefan Zweig ja en el seu llibre de memòries[v] l’acaba amb aquestes frases que entronquen amb el pensament del nostre poeta, Tota ombra és al capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò.

Les confluències amb algunes veus com la de la poeta Chantal Maillard encara m’acosten més al pensament calvià ( en podem dir així?) o  la del filòsof Edgard Morin, que durant un temps va ser la meva troballa de capçalera i que més tard he anat matisant, fins i tot la veu de Teilhard de Chardin al qual hi vaig dedicar força lectures en els meus anys joves o la descoberta del pensament hindú que vaig fer fa uns trenta anys i tants viaranys en comú que fan que Transfiguracions també sigui una suma de fragments de la meva vida.

Transfiguracions és un llibre compendi que si peca d’algun error és el d’abocar-hi molta informació en poques pàgines. El ventall de temes que toca és tan ampli, intens, dens i seductor que donaria per fer uns quants volums. Com diu l’epílega, Laia Llobera, això no és un llibre, és una font de llibertat, d’experiència de vida plena, de renaixença total. Un llibre per rumiar-hi i repassar de tant en tant, un llibre que no s’oblida.

Carme Andrade

 

 

 

 

 

 

---

[i] Lluís Calvo. Transfiguracions, 2022 Edicions Poncianes

[ii]  Lluís Calvo L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència, 2019 Arcàdia Deriva

[iii] Lluís Calvo Espai profund, Ed. Proa, 2019 Col.lecció Óssa menor

[iv] Pier Paolo Passolini Poema en forma de rosa, 2022 Edicions Poncianes.

[v] Stefan Zweig El món d’ahir. Memòries d’un europeu, 2019 Quaderns Crema

L'home i el mirall

 

L’home  i el mirall és una novel.la de l’escriptora Àurea Bellera[1]. Un personatge femení que traspassa la línia del temps mitjançant un somni fins a prendre consciència de la seva vida anterior encarnada amb l’altre protagonista, en aquest cas un jove nascut a la primeria del segle XX,  - amb la incertesa de no saber què és real i què és producte d’un somni-.  No debades els clàssics ja ens instrueixen amb allò que la vida és somni... doncs bé, aquesta història traspassa miralls i traspassa ànimes que migren d’un temps a un altre i una història on la vida és un tènue vel que s’esquinça, segons paraules de la mateixa autora.

¿Sabeu allò que estant en un lloc per primera vegada  tenim la sensació que ja hi hem estat anteriorment o que aquelles cares ens són molt familiars? Doncs L’home i el mirall recorre a percepcions i senyals semblants a aquestes per bastir una història no exempta d’una certa complexitat. Sabem que la física quàntica comença a explicar-se en termes que fins fa poc estaven reservats a algunes tradicions espirituals on les dimensions atemporals constitueixen un element clau per comprendre les seves tesis filosòfiques. Així L’home i el mirall aborda els somnis i els insights (senyals) com a eines que aporten saber i coneixement intuïtiu del passat i que donen sentit al present actual. I el mirall actua de vehicle entre aquests dos moments temporals. Si abordem la simbologia del mirall ens trobem en un ventall prou ampli de conceptes que es complementen entre ells. Aquí el mirall actua com el vehicle frontera entre el jo i l’altre, entre el meu present i el seu passat, dues cares de la mateixa moneda, de tal manera que jo puc ser ell, i ell soc jo. Aquesta transmutació interpersonal o si voleu, en terme més religiós, reencarnació, constitueix el nucli conceptual de la novel.la on el personatge principal masculí,  també desdoblat en dos, un és l’alter ego literari, - aquí altre cop el mirall- , transita en una Txecoslovàquia entre guerres amb l’amenaça nazi al clatell, una amenaça que conduirà als horrors dels lager i a l’extermini del jueu.  L’altre personatge principal és una dona coetània, del nostre temps, la que estarà situada en l’altre costat del mirall.  

Les descripcions minucioses abunden al llarg de la lectura i no només de gestos i de situacions, sinó també dels racons mentals i sentimentals dels protagonistes, així com reflexions i pensaments del jo literari que ens acosten més a l’assaig que a la literatura de ficció.

La situació política del moment tot i estar present en el relat és només el teló de fons, terrible i definitori pel fi tràgic d’alguns dels personatges però no deixa de ser només un escenari que fins i tot provoca un cert escepticisme en l’ambient, com si el terror que es preparava només fos intuït per unes quantes ments lúcides que van apostar per fugir abans de ser capturats.

La novel.la, ben documentada, amb un apèndix explicatiu de noms propis al final del llibre ens aporta un plus de realisme i veracitat acostant-nos a un país que ha contribuït amb noms cèlebres de músics, artistes i escriptors a la construcció d’aquesta Europa que ara comença a fer aigües per tots costats, però que durant tants anys ha estat la gran esperança de regeneració humanística.

L’home i el mirall, una primera novel.la de la Reusenca de Lletres[i] Àurea Bellera, ambiciosa pel tema i per la seva estructura i que manté l’atenció i la tensió del lector des de les primeres pàgines.

© Carme Andrade

---

[1] El nom de l’autora, encara que pugui semblar un àlies per les connotacions artístiques tant del nom com del cognom, és real i això em porta a concloure que el nom fa la persona o és a l’inrevés? L’autora no només conrea les lletres sinó posseeix una sòlida formació artística en Belles Arts, n’és l’autora entre moltes altres realitzacions artístiques, de la coberta del llibre L’home i el mirall.

---

[i] Reusenques de Lletres, un col·lectiu de dones reusenques que escriuen i que tot just l'any vinent celebren els deu anys de vida literària.