Una trama amb les peces escampades que cal anar resseguint fins retrobar una història trista i tendra, tendra i cruel, on el desig és foc, la soledat és el núvol fugisser i els peixos són fam i mort. Biotip d'uns espais tortuosos, ramificats en territoris llòbrecs on l'ànsia de llum, de vida serena, l'hort, el riu i el sol naixent contrapunten una fugida amb la mort com a companya de viatge i l'al·lucinogen per veure-hi clar.
Allunyem-nos del passat on els homes mascles criden i torturen mentre les dones callen i treballen. L'escola de la violència, el tast de la sang, deixem que els llops i els peixos facin la resta, les despulles necessàries. La carretera, els nous cels... el protagonista espera i desitja.
I un estil únic, la paraula enigma, la frase enigma, poeta en profunditat aquest Pol Guasch, aquestes arrels que sustenten la terra i que ens sustenten a nosaltres, els afortunats.
La mirada d'esquitllèbit de les coses i dels sentiments. La sorpresa a cada cantonada de la frase.
En la seva densa cruesa, quanta bellesa!
© Carme Andrade