@AnyFFuster. Una altra altra artista i poeta per descobrir i reivindicar. Una altra veu femenina silenciada o oblidada, ara molt menys gràcies a la iniciativa del departament de Cultura de recordar-nos que som a l’any Felícia Fuster.
Una artista excepcional des del punt de vista artístic pel que hem pogut esbrinar de la seva biografia, exploradora de llenguatges nous tant en les arts visuals com en la literatura, una dona avançada al seu temps.
De la Barceloneta es traslladà a París on visqué i desenvolupà la seva fecunda activitat artística on no abandonà mai la llengua pròpia en les seves creacions literàries. Gràcies a la Maria Mercè Marçal que li va escriure el pròleg a la seva obra finalista al Carles Riba de l’any 83 el seu nom va començar a ser conegut i la seva obra valorada. L’any 2005 va ser l’any de l’inici de la Fundació Felícia Fuster.
Com diu la Vice-Presidenta de la Fundació, Enrica Mata i Perales, «ens trobem davant d’una dona artista, generosa i sense vanitat. Per ella, l’essencial és crear, i ho podem gaudir contemplant la seva extensa i intensa obra».
http://www.fundacioffuster.org/en/fundacio-felicia-fuster/presentacio
https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2021/anyfeliciafuster/inici/
Una petita recreació
La seva obra poètica consta de set publicacions, n’he triat dues : Aquelles cordes del vent i Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils i n’he extret uns quants versos brillants, d’aquells que et fan parar la lectura i fer anotacions al marge. Amb ells he confegit un «collage poètic», on les absències, la força de la paraula I la finitud de la vida estan intensament presents i acabo amb un Desplega’t ple d’energia en un vers sublim: Si vols passar no esperis al·leluies ni vespres, desplega’t!
Com el món,
per parlar dono voltes
i per aprendre a dir el que em traspassa,
però s’apaga aquest brollador meu de mots secrets.
Era un llibre encès per una estrofa meva.
Ombra de l’ombra,
no ressuscitarem
perquè ningú no arribarà
amb la llanterna de la veu
per a cridar-nos.
No em despulleu!
És tard però no pas a deshora,
Invocaré l’asfalt de l’ombra,
el càntir dels records te’l deixo perquè no tinguis set
On s’han cremat els dits que m’oferies?
Et deixo un cor trencat i una galàxia
per a singlar.
Sols per l’absència ens tornarem exactes
Tensa
damunt del teu record,
escolto la veu que no vindrà.
Recordes?
Volia girar el món
i fer un gran remolí de nosaltres mateixos.
Viuré com un mosaic de sorra
lluny del cel on m’he quedat a punt de caure
Soc cabdell de llana arnada, em vaig desfent amb els dits nafrats d’heura
Aprimaré l’horitzó
S’eclipsen dintre meu
tots els solsticis No puc desfer la nit
Aquest mirar que ens porta
a la frontera encesa de les llàgrimes.
Porto la rosa
dels vents desesperats a les sandàlies.
Vida, llençol cansat d’un vell fantasma
A la tarda
esperaré el matí.
El sol ferit es tanca sense sang
Si vols passar no esperis al·leluies ni vespres, desplega’t!