Matar un rossinyol, de Harper Lee. Club de Lectura. Biblioteca Xavier Amorós

 "Senyor jutge, fa quinze anys que demano al comtat que netegin aquell catau de negres..."

Si de la pel.lícula Matar un rossinyol tenim el record llunyà d'un Gregory Peck i un judici amb blanc i negre, la novel.la llegida molts anys després  ens regala una història on a més del judici, es centra en uns nens, els autèntics protagonistes,  que creixen en una petita població de l'Amèrica profunda dels anys 30 del segle passat. 

En particular serà una nena la qui trencarà amb els estereotips que l'ambient social del comtat determina on el racisme i el classisme marquen les pautes de les regles comunitàries. Els dos germans, orfes de mare són educats pel pare en el valor del respecte a tothom, independentment de la classe social o del color de la pell. L' Atticus, el pare i l' advocat defensor del xicot negre acusat de violació, donarà als nens la gran lliçó de les seves vides al final de la novel.la, quan els permetrà que assisteixin al desenvolupament del judici. 

Matar un rossinyol és un relat en el qual durant la primera meitat no hi ha una trama argumental sòlida, encara que l'ambient social comenci a carregar-se lentament i poc a poc s'endevini la tragèdia que explotarà amb violència al final del relat. 

Considerada un clàssic de la literatura nord americana, Matar un rossinyol no deixa de ser un referent també per al segle XXI, ja que no ens distanciem gaire del racisme que ens mostra la novel·la. La referència de l'arribada de Hitler al poder exerceix de contrapunt quan la professora de l'escola primària fa la denúncia de les ràtzies contra els jueus a Alemanya sense adonar-se del racisme instal·lat en la seva comunitat i en el seu propi país on un jurat popular  ha condemnat de forma frívola un innocent pel sol fet de ser negre. La història reserva al lector alguna sorpresa a darrera hora que arrodonirà el relat de forma magistral.

Bona lectura! 

© Carme Andrade

    

Los senderos del mar. Club de Lectura Biblioteca Xavier Amorós. Viatges

Maria Belmonte, autora de Los senderos del mar, basca de naixement, ens ofereix un relat rodó, pura literatura de viatges on el paisatge costaner d'Euzkadi pesa tant com la psicologia del viatger i els referents científics i literaris. Un espai geogràfic per camins de mar que comença a Hendaia i acaba a Deva.

Un paisatge arran de mar que tot i està impregnat de records d'infantesa  de l'autora se'ns presenta com uns espais descrits amb moltes referències geològiques i científiques. A mode d'exemple, a la platja de Jaizkibel ens transmet l'emoció dels exploradors en el descobriment de les paramondres, formacions pètries al voltant d'uns caus prehistòrics. La informació recollida per l'autora per donar-nos a conèixer un paisatge ferreny i assotat per les aigües braves del Cantàbric la combina amb reflexions humanístiques en un ensamblatge difícil d'aconseguir. En el seu passeig de mar desfilen Plató, Víctor Hugo, Aristòtil, Thoreau, Darwin, etc. afegint profunditat i pensament a les observacions de les roques, del mar i del cel. La dialèctica entre roques i aigua, els moviments i els fluxos i com el dinamisme és en realitat l'origen de tot el que veiem estàtic constitueixen una descoberta molt atractiva per als ulls viatgers. I d'aquí a parlar dels milions d'anys que ens precedeixen hi ha un pas. El temps és la imatge mòbil de l'eternitat, parafrasejant  Plató. Veiem com un llibre en aparença descriptiu d'uns paisatges concrets es converteix en objecte de pensament profund i global més enllà de les aparences físiques dels mateixos paisatges. 

Són interessants els pensaments que es deriven del fet de caminar en soledat. Un caminar conscient de tot allò que ens envolta, no menystenint-ne res perquè en realitat allò considerat més quotidià i vulgar és extraordinari. I amb aquesta visió local i universal alhora es fa seva una cita del poeta TS Eliot quan diu que No deixarem d'explorar però al capdavall arribarem al lloc d'on sortim i el coneixerem per primera vegada. 

Les qualitats i la qualitat de la narració en són tantes que ho deixarem aquí perquè les pugueu descobrir vosaltres mateixos, acostant-vos a una lectura que de ben segur no us decebrà. 

I acabem amb un mot que va aprendre l'autora en llengua inuit: Nuannaarpooq, que significa alegria d'estar viu. I afegim una altra alegria: la de poder gaudir de lectures com la que ens ofereix la Maria Belmonte, antropòloga i escriptora basca, actualment resident a Catalunya. 

©Carme Andrade