"I heus-me a mi assegut a la meva cambra, com tots els altres, indefens com una mosca, impotent com un cargol, mentre m'hi anava la mort o la vida, el meu JO més íntim i el meu futur, els pensaments que se'm formaven al cervell, els projectes nascuts o encara per nèixer, el meu son i la meva vetlla, la meva voluntat, els meus béns, tot el meu ésser. Heus-me a mi assegut, esperant amb ànsia i fitant el buit, com un condemnat a la seva cel.la, emparedat, encadenat en aquella espera absurda i llangorosa, i els companys de captivitat preguntaven a dreta i a esquerra, aconsellaven i xerraven, com si cap de nosaltres sabés o pogués saber què i com decidirien respecte a nosaltres. Sonava el telèfon i un amic em preguntava què en pensava. Tenia el diari, que encara em desconcertava més. Escoltava la ràdio i un comentari contradeia un altre."( Stefan Zweig. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema. 2019)
Es fa inevitable el gest mental d'alinear les lectures amb la realitat actual de la pandèmia i com està capgirant les nostres vides de la mateixa manera que la segona guerra va capgirar la de Stefan Zweig i de tanta gent innocent.
