OBLIT, SILENCI, REPRESSIÓ, ODI, SOLEDAT, VIOLÈNCIA POLÍTICA (1)
Les Oblidades és el relat fet en primera persona de la vida de quatre dones
condemnades a la presó en el convent de les Oblates de Tarragona en
acabar la guerra civil. Quatre dones i un record per a l’Elisa Cardona, filla de
Duesaigües (Baix Camp) i afusellada a la muntanya de l’Oliva.
Quatre vides relatades per l’escriptora Tecla Martorell (2) de forma concisa,
però densa i precisa. Les paraules que defineixen cadascuna de les quatre dones són les que han de ser, ni més ni menys:
amb un estil directe que arriba al lector com si la Teodora, l’Anita, la Maria
o la Dolores les tinguéssim al davant
explicant-nos la seva vida i les seves penes. Uns petits relats autobiogràfics
que ens colpegen pel seu realisme i per un llenguatge acurat i ric, per unes
frases posades en boca dels personatges que resumeixen un estat d’ànim, una
fermesa, una capacitat de resistència necessària per poder sobreviure a tanta
injustícia i misèria. Les heroines
anònimes de les quals el silenci i la soledat van ser les seves úniques
companyies.
LES DONES
Maria, barretaire, 40 anys
-És viu?
La Maria acaba de ser mare i es pregunta si el seu fill és viu. La por i l’angoixa
de la mare només poden ser els fruits de la penúria i de la sordidesa. Mugrons
cansats de produir subsistencia. Mai va saber de què l’acusaven, com a totes
elles. De Toledo a Tarragona el 25 de març del 42, lluny dels fills, el càstig
de les mares. A mi mai no em va visitar ningú. Ens imaginem la fredor de la
presó. Va morir de malaltia i de soledat el 3 de juny del 42. Com la resta de
companyes és enterrada a la fossa comuna del cementiri de TGN.
Anita, 23 anys, d’un poble de Saragossa.
Parla en primera persona i parla d’ella mateixa en tercera persona. Un desdoblament
per destacar que ella era en boca de tothom. - Esclar, era la puta- . La doble
condició de dona i de puta augmentava la marginació. Delicte? Ser dona de
carrer. Del reformatori d’Alcalà a la presó de Saragossa i després a TGN. Va morir
de tuberculosi el 27 de desembre del 42.
No hauríem de dir que també aquestes dones són preses polítiques? No és una
societat patriarcal i misògina la responsable de les seves desventures? Les monges la van rebre com l’esca del pecat.
El franquisme es va valdre de la mà femenina religiosa per castigar les dones
esgarriades, les que s’allunyaven del camí, de les dissidents, - siguin
polítiques en un sentit estricte, siguin dones de carrer, utilitzades en
benefici del mascle i llençades a les escombraries per alleugerir consciències.
Encara som a temps de portar-li flors al cementiri de Tarragona.
La Dolores, portera, 52 anys
Per fi teníem República! Una época en què els pobres podrien mirar els ulls dels
rics a la mateixa alçada. Una República hauria de ser una esperança per les
clases treballadores, per la gent més vulnerable. La Dolores era una portera
acostumada a ser manada. Cap aquí, cap allà,
porta’m això, porta’m allò, fregar i tornar a fregar. Remugar i obeir. Es
queixa, se sent com una cosa que s’utilitza i després es llança. Un veí d’aquests que amb prou feines et
miren la cara i que sempre aixafen el terra acabat de fregar. Una dona soltera,
supervivent a un Consell de Guerra. El 28 de maig del 1940 va morir d’una malaltia
del budell, però també de soledat.
L’Anita i la Dolores, totes dues són objectes al servei dels altres. Vides com pedres d’una tartera que diría la Maria Barbal.
L’Anita i la Dolores, totes dues són objectes al servei dels altres. Vides com pedres d’una tartera que diría la Maria Barbal.
La Teodora, 58 anys, de Zamora
Acusada de trair el cop d’estat i acusada de comunista. Tenia l’home i el
fill empresonats. L’acusaven de no ser com ells, ens diu. Les
seves pors van ser l’origen de la nostra persecució. De Madrid a Les
Oblates de Tarragona l’agost de 1939. El
mes de setembre de 1939 mor de broncopneumònia . Ja feia quatre anys que era
morta i li van commutar la pena de dotze anys per una altra de sis.
La Teodora va ser la dona valerosa, convençuda de les seves idees, la dona
resistent: aguantar, aguantar, resistir fins que no va poder més.
OBLIT I MEMÒRIA
A les republicanes represaliades pel
franquisme se les rapava, se les purgava amb oli de ricí, se les violava, els
robaven per després afusellar-les i els seus fills, si els tenien eren
entregats a famílies adeptes al règim.(3)
La repressió sobre les dones durant el franquisme ha estat silenciada, com
també ho ha estat durant el postfranquisme. El patiment i la repressió de les
dones encara ara, van acompanyades d’invisibilitat. Les dones polítiques
catalanes empresonades i exiliades actualmente han quedat en un segon terme en
relació als seus companys empresonats i exiliats. L’expresidenta del parlament en una presó a pocs quilòmetres d’aquí, sent com va ser una primera autoritat del país, també
resta al marge de la primera línia mediàtica, institucional i política.
Les que pitjor s’ho passaven eren
les mares. Les mares que tenien nens, fossin de delictes comuns o polítics
anaven a les presons amb nens. Les mares tenien aquesta doble lluita d’haver de
sobreviure amb el fill, que era donar-li el millor del ranxo i el rosegó de
pa, o vendre-ho per comprar sabó i poder rentar la robeta. (4)
Es tracta de la persecució no pel que fan sinó pel que són. Les dones que
la Tecla ens presenta no havien comès cap delicte traduït en fets. El seu
delicte era ser pobres (Maria), dissidents ( Dolores i Teodora), prostitutes (Anita).Les dones castigades són dones que han transgredit, s’han desviat del rol
imposat per les societats patriarcals. Dones
que reivindiquen la llibertat d’exercir sobre el propi cos.El càstig com a contenció social i el doble càstig per ser dona. El càstig
a la dona empresonada es materialitzava amb l’allunyament de les famílies. El poder sap que les dones
pateixen molt més el silenci i la llunyania familiar i afectiva.
En les presons actuals el tractament institucional que es fa a les dones
ve condicionat perquè les presons estan dissenyades prioritàriament amb mentalitat
d’homes. En l’actualitat a Catalunya el 92 per cent són presos, el 8 per cent
són dones, aquest fet ja confereix un disseny penitenciari molt allunyat de les necessitats especifiques de
les dones.
Les dones de les Oblates són dones que van sofrir la repressió política,
social, la soledat més terrible, el silenci més eixordador, en definitiva la
violència d’un estat vencedor i venjatiu, la violència sobre elles
fins deixar-les morir soles, abandonades del món.
A Les oblidades, quatre retrats de dones magníficament traçats gràcies a un coneixement profund de la psicologia de les dones de les classes populars i a un llenguatge directe, esbatanant la tinta al cor com diria el poeta Joan Salvat Papasseït, i uns relats escrits amb un català acurat, ric i viu, però exempts de victimismes i de sentimentalismes tous. Unes dones que es fan estimar per la valentia i per la dignitat que les acompanya fins la mort malgrat la misèria. Recordant-les a elles fem tribut a tota una generació de dones que van patir de forma cruel una guerra que com diu una d’elles no van anar a buscar.
A Les oblidades, quatre retrats de dones magníficament traçats gràcies a un coneixement profund de la psicologia de les dones de les classes populars i a un llenguatge directe, esbatanant la tinta al cor com diria el poeta Joan Salvat Papasseït, i uns relats escrits amb un català acurat, ric i viu, però exempts de victimismes i de sentimentalismes tous. Unes dones que es fan estimar per la valentia i per la dignitat que les acompanya fins la mort malgrat la misèria. Recordant-les a elles fem tribut a tota una generació de dones que van patir de forma cruel una guerra que com diu una d’elles no van anar a buscar.
En el primer d'octubre de 2017 als col.legis electorals la gent de forma espontània obria pas i aplaudia els
homes i les dones més grans que havien anat a votar i que havien viscut l’odi
del feixisme franquista. D’alguna manera
ressorgia la memòria en les generacions actuals el desig de no oblidar. El pont
entre el record de la repressió franquista i la repressió actual s’havia restablert
en un crit unànime: Les nostres àvies no
es toquen.
Que actes com el d'avui ens serveixin per restituir la memòria de totes les oblidades i per continuar en la recerca d'un passat que no volem que es repeteixi, malgrat les amenaces que estem vivint de fa uns anys.
Un agraïment molt especial a l'escriptora Tecla Martorell per haver confiat en mi per a la presentació del seu llibre i a la gent del Bravium Teatre per la seva acollida.
Moltes gràcies
© Carme Andrade
(1) Notes per a una presentació del llibre Les Oblidades de Tecla Martorell, realitzada el 4 de febrer de 2020 al Bar del Bravium de Reus.
(3) Carme Porta, periodista, destituïda del seu càrrec oficial pel 155. (A Terra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)
(4) Soledad Real, del PSUC ingressada als 24 anys. Presó de dones de les Corts en l’etapa 1939- 1955. (ATerra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)