dimecres, 17 de febrer de 2016

Blava aparença

Sota aquest títol tan poètic es desplega un llibre en prosa i sota la prosa es fa visible una escriptora que té en la poesia el seu mitjà màxim d'expressió, fet ben ostensible al llarg de la Blava aparença. 
Fotografia: Carme Andrade
En aquest llibre, la Maria Dolors Vallverdú fa molt més que donar-nos a conèixer la personalitat del seu pare, un exemple paradigmàtic d'home senzill però dels que fan història gràcies a l'amor per la cultura i pel país i a la rectitud d'uns valors morals. L'autora també ens dóna a conèixer la seva pròpia personalitat i la seva trajectòria vital com a dona, com a ciutadana  i com a poeta. Les memòries del pare han estat recopilades i ordenades amorosament per la filla i constitueixen una mostra detallada i molt ben perfilada d'una època convulsa com la que van viure els nostres pares i avis durant i després de la guerra civil espanyola a la nostra ciutat. A través de les seves pàgines descobrim les atzagaiades, les delacions i les malifetes que es visqueren entre amics i parents d'un bàndol i de l'altre i com el protagonista intentà i en molts casos ho aconseguí, desviar el destí tràgic de molts d'ells.
Blava aparença, una lliçó d'amor per un pare i per la memòria d'un país.

Corporis

Era un diumenge de juny quan la neu comença a desaparèixer de l'alta muntanya però les nits encara són molt fredes i la poca neu que hi ha es transforma en gel. No feia ni cinc minuts que havíem fet cim, un tres mil, i ens disposàvem a traspassar a l’altra banda d’una estreta glacera, un passadís de neu gelada, una mena de tobogan blanc que anava a petar a una tartera i que més avall continuava en una llunyana i profunda gola fosca. Anàvem seguint el petit senderó gelat marcat per les petjades dels que ens precedien quan de forma sobtada el meu cos es va convertir en una mena de pilota que va començar a rodolar i a picar de forma descontrolada d'un costat a l'altre de l'estreta gelera, tot xocant amb les pedres d’ambdós costats a una velocitat vertiginosa i tenint l’estranya  percepció que el meu cos sortiria disparat cap a l'infinit planetari per sempre més. Un feix de llum d'una potència extraordinària va il·luminar en una mil·lèsima de segon la meva ment i una frase fatídica va aparèixer resplendent: Ja l'he espifiat.
Fotografia: Carme Andrade
La meva vida no em va passar pel cap no; una abstracció de la meva vida sí. Una mena de síntesi esbojarrada i súper mega concentrada de la  meva existència em va llampeguejar la ment i de sobte un fre, un cop sec i un obstacle em va aturar violentament a la vora del gran precipici que s'obria als meus peus.  
Van ser mil·lèsimes de segons des que havia començat a rodolar pel gel fins que dos ens corporis em barraren el pas. La meva indiscutible trajectòria vers les entranyes de la muntanya s'estroncà abruptament i en obrir els ulls, la llum crepuscular havia dibuixat un aura resplendent darrere dels dos cossos, cosa que em va fer pensar que aquells éssers devien ser dos espectres a l'espera de la meva ànima un cop despresa del cos. Devia haver arribat a les portes del més enllà i em trobava esperant algun fet extraordinari i transcendental. El fet extraordinari havia succeït: vaig descobrir que els dos cossos corresponien a dues persones conegudes. 
Els dos companys d'excursió que caminaven una cinquantena de metres al davant de tot el grup havien reaccionat de forma ràpida i àgil com dos cabirols i s'havien plantat al final del corredor de gel amb la finalitat lloable i heroica de parar la meva desenfrenada caiguda cap a la fosca barrancada que m'esperava uns centenars de metres més avall.
 - Qui sóc jo?, - el Biel, contesto. - I jo qui sóc?- El Rafel. - I tu com et dius? – Jo?... ves com em dic? Carme. - No et moguis, quieta. - Les cames. - Què els passa a les meves cames?.- Les pots moure?- Sí, és clar.
Totes aquelles preguntes m'inquietaven. Jo em trobava bé, tenia el cap damunt del coll, les cames a continuació del tronc, els dos braços els havia conservat sencers, el coll una mica desllorigat, però res que m'impossibilités moure'l. 
Tot el grup va a anar arribant i a cada rostre vaig veure reflectit el terror que els havia ocasionat la visió de la meva caiguda. - Estic bé, no us preocupeu. Vam començar el descens ordenat en filera índia pel camí pedregós fins l'aparcament dels cotxes. Abans de marxar, vaig fer una reüllada a la sinistra fondària que s'obria molt a la vora dels nostres peus. Un parell més de circumstàncies penoses van ocórrer abans no vam arribar als cotxes, però ni de lluny es podien comparar al fet que jo acabava de protagonitzar aquell diumenge de juny i que sortosament va acabar feliçment.
De tant en tant, el Biel, el Rafel i jo ens trobem i reeditem l'aventura tot i afegint-hi nous detalls, que de ben segur ens havien passat desapercebuts o que potser són producte d’una imaginació que es desferma en rememorar aquella baixada en picat cap als inferns...
Carme Andrade