dimarts, 19 de gener del 2016

No m'és permès el desig.( A l’entorn de Vòmits.Tria eròtica 1, de Mònica de Dalmau Mommertz)

Transito pel laberint del joc amorós entremig d’atzucacs i amagatalls. Quan jo em despullo de les flors de l’ànima i tu m’amagues les teves, faig com si res no passés però el buit omple les meves vísceres. Quan és la meva vulnerabilitat la que m’emmordassa, jo no em permeto de pronunciar el desig en veu alta però el maldo i l’enyoro. Trobar la baula  perduda de l’enfilall entre tu i jo no és tasca fàcil.

M’he deixat trencar/Jo que era tota /sencera una.


Fotografia: Mònica de Dalmau Mommertz

Aleshores cerco el plaer en el silenci del mi. El silenci és la veu més exaltada per proferir el crit de carn . Sóc jo en profund. Company amatent de la meva volguda solitud, germà fidel. Malgrat tot, torna a aparèixer el buit del dubte i la irresolubilitat de l’acció amorosa, l’escaramussa  i el desencís. No és això. No era això. I la recerca contínua. Les trobades fugisseres, clandestines, mirall de la meva íntima clandestinitat, el joc d’anar i tornar, del gat i la rata que s’escapa, del vol i dol, marieta posa-hi sucre que seran un xic millor i no en són. Miratge. I les ales del vers llibertari s’estenen en picat a ritme de claqué en un joc de dansa, clac, clac, clac clac i clac. 

Bes Un de bo de veres,/un de tres quarts./Un de cantó/i un banyat amb peres./Treu de davant el sol/i en l’esquena t’escalfaràs. 

El joc mordaç de la cluca d’amagar. Anar, venir, doldre, sofrir, oir, plor, fugir, olorar, escopir, plaer, visual, carnal, sensual, jo i tu, tu i jo i l’altre. 

Et llepo lenta i dura trobo/ta pura carn de rosa/vestida en roig venint. 

L’amor que mor, l’amor que no mor, l’amor que em venç i no ve o el que ve i no em venç. I el sexe sense ànima. Ni trio, ni tria. Tria ella, la química dels llençols. I em sé objecte o em sé subjecte. I la irresolubilitat de tot plegat. 

I en tres mesos/ no hem tingut/ temps, encara, per saber-nos.

L’estupefacció m’habita. Trio el perdre’m en el meu pou íntim, el  dissoldre’m en la meva pròpia substància mineral.   

Gaudir/en silenci/en jo./Jo amb mi.

Em guardaré, doncs, de l’amor? 

Carme Andrade.

dimarts, 12 de gener del 2016

Reparar els vius, de Maylis de Kerangal

Entre d'altres coses bones de la vida, estar d'enhorabona és per mi descobrir veus literàries que siguin capaces de desvetllar-me i de fer-me obrir més els ulls o fer que arrengleri el meu cos en uns gestos inconscients que deuen significar un estar alerta, un ep!, aquí hi ha substància. Bé, doncs això és el que he experimentat des de les primeres línies de Reparar el vius:
Què és el cor d'en Simon Limbres, aquest cor humà, des que la seva cadència es va accelerar en el moment de néixer, mentre altres cors també s'acceleraven.../...
Un escriptor, - en aquest cas l'escriptora francesa Maylis de Kerangal - , que ens presenti el cor d'un noi com l'autèntic personatge de la novel.la , - el cor, aquest artefacte meravellós que ens fa vibrar i ens fa viure rítmicament,-  m'indica que la seva és una mirada profunda i alhora especial i aleshores penso: anem bé. I anem llegint fins que les pàgines se'ns fan curtes i ens neix el neguit de continuar, continuar i que no s'acabi mai. I s'esdevé el miracle de la lectura apassionada i joiosa.

No és només aquesta mirada diferent l'únic que t'atrapa des de les primeres línies, també ho fa l'agilitat d'una prosa viva, on no hi ha giragonses ni paràfrasis innecessàries. Una prosa visual, cinematogràfica, precisa, concreta, exempta de diàlegs, i un gran treball documental en el camp de la medecina cardiovascular i de la cirurgia. Com fer d'una petita història una gran història? Aquest és el gran mèrit de Reparar els vius, perquè al darrera de la narració d'un fet, per desgràcia usual, hi ha el gran relat moral dels límits de la vida i la seva relació amb la consciència. 
I us deixo que en fruïu, si us ve de gust. 
Reparar els vius. Maylis de Kerangal. Traducció de Jordi Martín Lloret. Edita Angle Editorial 
Premi Llibreter 2015