De la bellesa. Apunts esparsos

Apunts esparsos llegits a les presentacions de Gosadies (1) 

Friedrich Nietzsche (1844-1900) deia que la bellesa es troba en la tremolor d’un instant que passa i que ja no torna. El poeta Luis Cernuda (1902-1963) diu que tot allò que és bell té el seu instant i acabo de llegir que Raoul Hausmann (1886-1971) reivindica també la bellesa de l'instant que apareix per un moment i no torna mai més i que aquests instants són els que fan de la fotografia un art.

Presentació de Gosadies a l'Escola de Lletres de Tarragona

Alguns filòsofos també diuen que la bellesa està en l’interior de qui la contempla i no pas en l’objecte. Ens plantem més temps davant d'una obra d'art que davant d'una altra, independentment de la perfecció formal, de la tècnica o de l'estil i se'ns fa difícil explicar-ne les raons. Ens sedueixen uns sons de forma inesperada o ens corprenen unes paraules d'un text literari, com si les redescobríssim de nou. La connexió entre el subjecte i la bellesa de l'objecte s'estableix potser... perquè ja portem incorporat tot aquell bagatge estètic? Em plantejo doncs, que la capacitat perquè t'arribi determinada música, per apreciar unes formes, uns colors o uns textos ja ens ve de fàbrica, encara que de forma ruda i desigual i d'aquí que sigui tan important educar els nostres nens amb l’art. Educant la seva sensibilitat artística els donem eines per la seva felicitat.

L’escriure per mi també és art. També té aquests moments de captura de la bellesa: captar l’emoció de l’instant fugaç i màgic de la bellesa que passa i ja no torna i donar-li forma amb paraules.  Al llarg de la vida ens omplim d’imatges, de sons, de sabors, de gestos. En el nostre subconscient hi entra tot barrejat: el bo, el sublim, el nefast, l’horrible, el dolç, l’amarg, i entren també les nostres reaccions envers els fets i allí s’emmagatzema tot,  allí es troben en latència, a l’espera, com aquests òvuls que esperen ser fecundats per l’esperma. I sorgeix el miracle de la creació literària quan un dels elements esmentats,  t’assalta una vegada i un altra i tu intentes desfer-te’n però és més fort que tu i et rendeixes i comences a enfilar un so darrer l’altre, un gest, una imatge, com quan fèiem collarets de pasta de sopa i anaves engranant cada petita peça. I deixes anar les paraules en una mena de tobogan llisquent i plaent en una mena de trànsit en què el temps es dilueix i el fragment de vida lliurat a escriure pren dimensions atemporals.

Ray Bradbury(1920-2012) deia que tant preocupats estem mirant fora per trobar les coses que oblidem mirar dintre nostre. Mirar dintre en el món actual, en les nostres vides urbanes, en el consum de tants gestos sovint superficials? Aquest és el repte de l’artista, de l’escriptor: el silenci  i llegir. Llegir en especial poesia. Poesia que ens commogui. Hi ha imatges que constitueixen en sí una idea i poden desencadenar un entramat de relacions que alimenten el magatzem literari o estètic i que algun dia sorgiran en forma de relat o de poema. 

Feu la prova d'aprofundir en un vers o un poema que us emocioni o que us commogui i veureu com tot un món literari se us desplega dintre vostre. 

© Carme Andrade

(1) Carme ANDRADE (2016) Gosadies. Barcelona: Edit. Terra Ignota.

Ètnies al Duty Free

Viatges pel món més enllà de la dolça geografia del confort i obres els ulls i mires i veus que la vida de la gent en aquests móns, dit altrament exòtics, pren noves dimensions, on l’espai i el temps només és aigua que flueix lliure sense entrebancs. 

Fotografia Joan Maria Valero. Sapa (Vietnam)

Pocs metres quadrats de cobert, la dimensió vital de l'espai que habita una família: pare, mare, nens i avis. En aquest espai els béns materials són mínims. L’altre espai és el carrer on la humanitat compra el bàsic i ven el que produeixen les seves mans, on el temps és un rierol sense interrupcions, només la claror i la foscor determinen curtes parades. I penses i mires i veus ulls tranquils i veus plàcides i penses que només les ànsies de poder poden destruir l’harmonia de ses vides. El poder destructor de la geografia en benefici propi  a canvi d'un  treball urbà, on aquest poder els converteix en esclaus d’algú de cara invisible. Els hauran distanciat de la seva terra, de l’origen de les coses a canvi de la voracitat de tot el nou que podran adquirir. El poder els oferirà escoles i hospitals, sempre i quan abandonin la muntanya, els seus camps, la seva llar. 

Les ètnies, el nom que el poder els dóna, es reduiran a l’estol de nines abillades amb coloraines als aparadors del Duty Free de l'aeroport internacional de la capital. I juntament amb les ètnies, desapareixeran llengües, músiques, tradicions, formes de sociabilització, etc. El procés de desculturització a nivell planetari actua com un monstre insaciable que no té aturador.

Carme Andrade

Fotografia: Carme Andrade

El nen perdut de Thomas Wolfe és un relat de família en què l'evocació d'un dels fills converteix  la narració  en una mena de cant espiritual. Emprant la multiplicitat de veus, l'autor va desvelant de mica en mica els esdeveniments que donen cos a la història del Nen perdut.

El temps, la llum que torna i que se'n va i el plor de l'absència de la tarda són elements que envolten el relat en una aura d'elevada bellesa.

Wolfe, desaparegut als trenta-vuit ants, ens deixa més històries, però aquesta i segons Kerouac, és una de les fites literàries a les quals hauria de poder arribar un bon escriptor.

 

                                                                                       Carme Andrade