divendres, 23 d’octubre del 2015

Besllums, clarors incertes

Llegir poesia és llegir-nos a nosaltres mateixos i quan uns poemes et transmeten sentiments que els reconeixes com a propis, sempre tens el dubte de si ja hi eren abans de llegir-los o te’ls has fet teus en el moment de la lectura.  I en aquest cas, la lectura de Besllums m’ha proporcionat  el plaer de descobrir noves imatges per expressar sensacions conegudes. Com si fos la petjada que queda en la sorra molla, així he escrit aquesta breu interpretació del poemari.








Besllums d’Eduard López Mercadé ens convida a fer un passeig per la ciutat de la desitjada llum on instant espuri  del jo poètic arrela en una terra de conformitats, bella i aspra on els arbres són interrogats per la paraula poètica i on les besllums,-  aquestes clarors que hi són i no hi són- , apareixen i desapareixen talment com ocorre en el cel dels nostres dies. Descalços  trepitgem el bosc de la vida i hi sentim  la seva nuesa molla i també la seva fredor, però tot i així, la vida ens convida a abraçar-la dia rere dia.

On no hi ha besllum incerta és en la presència fidel de la persona que sempre acompanya el poeta en el seu transitar pel bosc efímer. Ella és llum i és aigua fresca per al caminant assedegat . Sóc tu, Elena, sóc la teva petjada damunt la sorra del record, finíssima pols, brins de veritat.

Vida i veritat, aquesta és la llum desitjada, la llum a la qual aspira l’ànima poètica.


 Carme Andrade